Durant aquest any he penjat al bloc algunes enquestes. Aquests són els resultats:
El 2008 ha estat un bon any cinematogràfic?
Sí, hi ha hagut molt bones pel·lícules: 13%
No ens podem queixar: 26%
No ha destacat res en especial: 46%
No, ha estat un mal any: 13%
Estàs a favor del cànon a l'SGAE?
Sí: 7%
No: 92%
No ho sé: 0%
Crispetes, sí o no?
Prohibició ja!: 43%
Depèn de la peli: 36%
Sí, sempre!: 20%
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
Resum del 2008 (2): Els fiascos
Pel meu gust aquest any hi ha hagut tres pel·lícules que, per diferents motius, han estat tres fiascos. Aquí les teniu:
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
Resum del 2008 (1): El meu top 10
Aquí teniu la llista de les 10 pel·lícules que més m'han agradat d'enguany:
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
dilluns, 29 de desembre del 2008
"Flame i Citron" d'Ole Christian Madsen
Situada en la Dinamarca ocupada pels nazis, "Flame i Citron", dirigida pel danès Ole Christian Madsen, segurament no serà una pel·lícula que passi a la història del cinema, i és possible que passi a ser una més de les moltes pel·lícules que s'han centrat en aquella època històrica.
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
- És digne de mencionar el fet que, malgrat la sobreabundància de pel·lícules sobre el nazisme, no han estat molts els films (o com a mínim no han arribat a les nostres sales) que s'han centrat en el paper dels nazis en països nòrdics com Dinamarca i Suècia, i en la importància estratègica que aquests van jugar.
- Crec que també és destacable el fet que la pel·lícula adopta el punt de vista de la lluita de la resistència danesa però, i aquí hi ha la novetat, amb una intenció desmitificadora. La tesi de la pel·lícula és que la resistència va existir però, per dir-ho d'alguna manera, ni eren tants, ni eren tant bons. De fet, en alguns moments sembla que la pel·lícula sigui una interpel·lació directa al poble danès per la seva passivitat amb els ocupants. Així entenc jo la pregunta que fa al principi de la pel·lícula la veu en off del protagonista sobre imatges d'arxiu de l'ocupació nazi: Quan ocupàven Dinamarca, vas sortir a mirar? És una pregunta sense destinatari clar, però amb una intenció molt directa.
Alguns problemes de guió fan perdre efectivitat a la pel·lícula. No obstant, i reiterant que és una pel·lícula que no passarà a la història, tampoc és una pèrdua de temps.
Nota de "Flame i Citron": Aprovat
diumenge, 28 de desembre del 2008
La millor innocentada de la Història
El 28 de desembre de 1895, avui fa 113 anys, els germans Lumière ens van obsequiar amb la millor innocentada de la Història. Ells no ho sabien, però havien posat la primera pedra d'un nou art, l'art del segle XX i, esperem-ho, de molts segles més. El cinema.
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
dissabte, 27 de desembre del 2008
"Il divo" de Paolo Sorrentino
M'agradaria tenir més coneixement de la història de l'Itàlia de la segona meitat del segle XX per a poder valorar millor la pel·lícula "Il divo" de Paolo Sorrentino. Una pel·lícula que gira a l'entorn de la vida política del controvertit Giulio Andreotti, i que és, alhora, un retrat crític del sistema polític italià, de la seva corrupció generalitzada, dels seus lligams amb la màfia, etc.
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
divendres, 26 de desembre del 2008
"L'intercanvi" de Clint Eastwood
Les crítiques negatives em feien anar avui al cinema a veure amb cert temor la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, "L'intercanvi". Temor però espectativa perquè tinc una certa debilitat pel director d'obres mestres com "Unforgiven", "Mystic River" o "Million Dollar baby".
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
diumenge, 21 de desembre del 2008
"El cant dels ocells" d'Albert Serra
"El cant dels ocells" és una pel·lícula que circula a la vora d'aquella línia tant perillosa que si se traspassa et pot pot portar a considerar que el que t'estan passant per la pantalla, més que una pel·lícula, és un engany. Per això, de ben segur, és una pel·lícula que hi haurà qui l'idolatrarà i hi haurà qui no la suportarà. Segurament tant uns com altres tindran raons objectives per a pensar el que pensen.
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
dimarts, 16 de desembre del 2008
"My blueberry nights" de Wong Kar Wai
Ja em vaig posar part de la blogsfera cinèfila en contra quan vaig suspendre els germans Coen i la seva pel·lícula "Burn after reading". Ara aviso: el suspès aquest cop és l'idolatrat Wong Kar Wai.
I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.
Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.
Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.
A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.
Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.
Nota de "My blueberry nights": Suspès
I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.
Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.
Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.
A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.
Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.
Nota de "My blueberry nights": Suspès
dissabte, 13 de desembre del 2008
Algunes novetats
Us explico aquí dues novetats personals i cinematogràfiques.
La primera: el Centre Cívic de Cotxeres Borrell m'ha tornat a proposar fer un cicle de cinc pel·lícules. La intenció és passar cinc pel·lícules importants de la història del cinema, que jo en pugui fer una introducció històrica i comentar aspectes més o menys tècnics de la pel·lícula, i que després es pugui fer una tertúlia. Hem decidit fer una pel·lícula per dècada, des dels anys 30 fins els anys 70, i hem optat per pel·lícules i directors consagrats. Ja avisaré quan s'obri el període d'inscripció (crec que el cicle seran cinc dissabtes des del 7 de febrer al 7 de març).
Les pel·lícules que hem triat són aquestes:
"L'exprés de Shangai" de Josef Von Sternberg
"Rebecca" d'Alfred Hitchcok
"Set de mal" d'Orson Welles
"Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard
"Taxi driver" de Martin Scorsese
La segona novetat: ahir vaig assistir a una reunió del consell de redacció de la revista de cinema emergent on-line Film Conductor que us presentava en l'anterior post. Si no passa res d'estrany, a partir d'ara formaré part d'aquest consell de col·laboradors/es de la revista. Això sí, no penseu que per això deixaré d'escriure en aquest bloc. A veure què tal va l'experiència!
Aquí teniu un vídeo per saber de què va això de Film Conductor:
La primera: el Centre Cívic de Cotxeres Borrell m'ha tornat a proposar fer un cicle de cinc pel·lícules. La intenció és passar cinc pel·lícules importants de la història del cinema, que jo en pugui fer una introducció històrica i comentar aspectes més o menys tècnics de la pel·lícula, i que després es pugui fer una tertúlia. Hem decidit fer una pel·lícula per dècada, des dels anys 30 fins els anys 70, i hem optat per pel·lícules i directors consagrats. Ja avisaré quan s'obri el període d'inscripció (crec que el cicle seran cinc dissabtes des del 7 de febrer al 7 de març).
Les pel·lícules que hem triat són aquestes:
"L'exprés de Shangai" de Josef Von Sternberg
"Rebecca" d'Alfred Hitchcok
"Set de mal" d'Orson Welles
"Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard
"Taxi driver" de Martin Scorsese
La segona novetat: ahir vaig assistir a una reunió del consell de redacció de la revista de cinema emergent on-line Film Conductor que us presentava en l'anterior post. Si no passa res d'estrany, a partir d'ara formaré part d'aquest consell de col·laboradors/es de la revista. Això sí, no penseu que per això deixaré d'escriure en aquest bloc. A veure què tal va l'experiència!
Aquí teniu un vídeo per saber de què va això de Film Conductor:
dimarts, 9 de desembre del 2008
Film Conductor, una nova proposta cinematogràfica on-line
Us presento la nova revista cinematogràfica on-line, Film Conductor, dedicada al cinema emergent.
Benvingudes siguin totes les iniciatives que facin créixer el cinema!
Un nou cinema nord-americà post 11-S
L'altre dia veient per TV3 "L'assasinat de Richard Nixon", amb un gran Sean Penn, em va venir al cap la idea que fa poc vaig sentir sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11-S.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
dilluns, 8 de desembre del 2008
"Appaloosa" d'Ed Harris
Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
diumenge, 7 de desembre del 2008
Seqüències inoblidables (15): This land is my land
Última seqüència d'aquesta pel·lícula de Jean Renoir. Malgrat que la qualitat no és bona, la seqüència ho és molt.
dissabte, 6 de desembre del 2008
"In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge
Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
divendres, 5 de desembre del 2008
El cinema i la Llei Seca, 75 anys després
Avui fa 75 anys que es va derogar la famosa "Llei seca" als Estats Units. Una llei que va néixer l'any 1920, poc després de finalitzar la Primera Guerra Mundial, i que es va abolir tot just quatre anys després del crack del 29. Van ser uns anys de gran inestabilitat als Estats Units. Inestabilitat política, social, econòmica, racial, etc.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
diumenge, 30 de novembre del 2008
"Tapologo" contra la sida
En motiu del dia internacional contra la sida, Documentos TV, de TVE, emet dimarts al vespre el documental "Tapologo". És un documental excel·lent que no us podeu perdre.
Aquí us deixo el tràiler:
Aquí us deixo el tràiler:
dijous, 27 de novembre del 2008
Balanç del 2008
Estem acabant l'any 2008, i crec que és un bon moment per fer balanç sobre el curs cinematogràfic.
He penjat una enquesta per a que opineu. Ha estat un bon any cinematogràfic? No? Ni fu ni fa?
Què en penseu?
dimarts, 25 de novembre del 2008
L'estupidesa és més profunda que la intel·ligència
Estic llegint un llibre d'entrevistes als protagonistes de la Nouvelle Vague francesa, i no em puc estar de reproduir aquí uns paràgrafs amb paraules de Claude Chabrol. Impagables:
L'estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència, infinitament més profunda. La intel·ligència té els seus propis límits, mentre que l'estupidesa no els té. Veure un ésser humà profundament estúpid és molt enriquidor, i no se l'ha de menysprear per això.
Conec un cretí, un cretí absolut, ho sé, el que no deixa de ser una condició apassionant. Jo l'utilitzo, ell m'utilitza: ens utilitzem l'un a l'altre. Però no sentim cap menyspreu l'un per l'altre.
Crec, d'altra banda, que ell és conscient de la seva estupidesa. Però això no canvia res, ja que no ser conscients de la nostra pròpia estupidesa no ens fa ser menys estúpids, el que aconsegueix simplement és que l'estupidesa sigui encara més fascinant.
L'estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència, infinitament més profunda. La intel·ligència té els seus propis límits, mentre que l'estupidesa no els té. Veure un ésser humà profundament estúpid és molt enriquidor, i no se l'ha de menysprear per això.
Conec un cretí, un cretí absolut, ho sé, el que no deixa de ser una condició apassionant. Jo l'utilitzo, ell m'utilitza: ens utilitzem l'un a l'altre. Però no sentim cap menyspreu l'un per l'altre.
Crec, d'altra banda, que ell és conscient de la seva estupidesa. Però això no canvia res, ja que no ser conscients de la nostra pròpia estupidesa no ens fa ser menys estúpids, el que aconsegueix simplement és que l'estupidesa sigui encara més fascinant.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Seqüències inoblidables (14): Rebecca
La seqüència inicial d'una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock: Rebecca.
Per cert, hi veieu alguna similitud amb la seqüència de "L'any passat a Marienbad" del darrer post?
Per cert, hi veieu alguna similitud amb la seqüència de "L'any passat a Marienbad" del darrer post?
diumenge, 16 de novembre del 2008
16 hores analitzant el Marienbad
Divendres a la tarda vaig començar una cosa d'aquelles que feia temps que esperava. L'anàlisi, en el marc del tercer curs de direcció cinematogràfica, de la pel·lícula "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. Seran quatre sessions de quatre hores cadascuna per intentar entendre el rerefons d'aquesta pel·lícula referent del cinema abstracte i conceptual.
No serà fàcil. No serà fàcil perquè és una pel·lícula que renuncia a la narrativa, que se centra bàsicament en les formes. Tots els missatges de la pel·lícula es donen a través de les formes. Per això gairebé es pot dir hi ha tantes interpretacions com espectadors té la pel·lícula. Pel·lícula que, com no podia ser d'una altra manera, crea una divisió total d'opinions: uns l'odien i els altres l'idolatren. No hi ha terme mig. A mi em queden 12 hores de classe per a posicionar-me.
De moment us deixo aquí els minuts inicials de la pel·lícula.
No serà fàcil. No serà fàcil perquè és una pel·lícula que renuncia a la narrativa, que se centra bàsicament en les formes. Tots els missatges de la pel·lícula es donen a través de les formes. Per això gairebé es pot dir hi ha tantes interpretacions com espectadors té la pel·lícula. Pel·lícula que, com no podia ser d'una altra manera, crea una divisió total d'opinions: uns l'odien i els altres l'idolatren. No hi ha terme mig. A mi em queden 12 hores de classe per a posicionar-me.
De moment us deixo aquí els minuts inicials de la pel·lícula.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Publicitat IKEA
No he parlat mai de publicitat en aquest bloc, ni crec que en torni a parlar, perquè no en sóc expert, ni en domino els seus codis. Però sí que tinc la sensació, des de fa un temps, que IKEA ha agafat una línia publicitària molt efectiva, directa i divertida.
Aquest anunci em sembla genial:
Aquest anunci em sembla genial:
"Serrallonga", l'oportunitat perduda
La setmana passada, entre Obama i Serrallonga, TV3 es va fer més pesada que mai. Deixaré de banda l'obamamania, i em centraré en la telemovie que TV3 ha fet sobre el bandoler més famós de les nostres contrades. Joan Sala "Serrallonga".
Simplement crec que "Serrallonga" ha estat l'oportunitat perduda. Més encara quan es presenta com la producció més important (suposo que econòmicament) de la història de TV3. Només en vaig veure una part del primer capítol i el segon, aquest cop sencer. Però va ser suficent per veure les mancances d'aquesta superproducció catalana.
Començant pel fet, que no és un detall, que el protagonista (al qual no discuteixo aquí el seu nivell interpretatiu) s'expressés en un marcat català, diguem-ho clarament, de "can fanga", poc propi d'un personatge nascut a Viladrau, a la comarca de l'Osona. Em pregunto si no hi ha a Catalunya cap actor que pugui que pugui interpretar un personatge com en Serrallonga i que, alhora, en comparteixi el que devia ser el seu accent. I parlo només de'n Serrallonga perquè era el personatge principal i el que, a més, tenia l'accent "barceloní" més marcat, però aquesta qüestió serveix pel conjunt d'actors i actrius de la pel·lícula.
D'altra banda, tinc la sensació que els autors de la série han volgut fer una "americanda". Han volgut que Catalunya tingués, d'alguna manera, el seu "Braveheart". I, sincerament, les americanades pels americans. No hagués estat de més que s'intentés innovar d'alguna manera, que es busqués un estil propi, una forma de rodar que pugués fer que d'aquí a uns anys aquesta série pugui ser recordada. I, sincerament, crec que aquesta série ben aviat serà oblidada. Això, si acabés confirmant-se, seria especialment greu si tenim en compte que es tracta, com ja he dit abans, d'una pel·lícula que ha suposat una gran despesa econòmica per TV3. Televisió que, remarquem-ho, és de titularitat pública.
Crec que s'hauria d'haver exigit als autors de la série més imaginació, més talent. Potser menys espectacularitat, però més originalitat.
Mentre estava veient "Serrallonga" em va venir al cap la pel·lícula "Lancelot du Lac" de Robert Bresson. Una pel·lícula que em va sorprendre pel seu caràcter intimista i reflexiu en contraposició al caràcter essencialment visual i espectacular que se li sol donar a aquestes pel·lícules. No demano als creadors de "Serrallonga" que facin el mateix que Bresson, perquè els estaria demanant que se situessin al nivell d'un dels grans mestres del cinema. Però sí, que haguéssin fet l'esforç d'intentar aconseguir un producte diferent al que podem veure en qualsevol sala de cinema del nostre país.
Tràiler de "Serralonga"
Fragments de "Lancelot du Lac" de Robert Bresson
Simplement crec que "Serrallonga" ha estat l'oportunitat perduda. Més encara quan es presenta com la producció més important (suposo que econòmicament) de la història de TV3. Només en vaig veure una part del primer capítol i el segon, aquest cop sencer. Però va ser suficent per veure les mancances d'aquesta superproducció catalana.
Començant pel fet, que no és un detall, que el protagonista (al qual no discuteixo aquí el seu nivell interpretatiu) s'expressés en un marcat català, diguem-ho clarament, de "can fanga", poc propi d'un personatge nascut a Viladrau, a la comarca de l'Osona. Em pregunto si no hi ha a Catalunya cap actor que pugui que pugui interpretar un personatge com en Serrallonga i que, alhora, en comparteixi el que devia ser el seu accent. I parlo només de'n Serrallonga perquè era el personatge principal i el que, a més, tenia l'accent "barceloní" més marcat, però aquesta qüestió serveix pel conjunt d'actors i actrius de la pel·lícula.
D'altra banda, tinc la sensació que els autors de la série han volgut fer una "americanda". Han volgut que Catalunya tingués, d'alguna manera, el seu "Braveheart". I, sincerament, les americanades pels americans. No hagués estat de més que s'intentés innovar d'alguna manera, que es busqués un estil propi, una forma de rodar que pugués fer que d'aquí a uns anys aquesta série pugui ser recordada. I, sincerament, crec que aquesta série ben aviat serà oblidada. Això, si acabés confirmant-se, seria especialment greu si tenim en compte que es tracta, com ja he dit abans, d'una pel·lícula que ha suposat una gran despesa econòmica per TV3. Televisió que, remarquem-ho, és de titularitat pública.
Crec que s'hauria d'haver exigit als autors de la série més imaginació, més talent. Potser menys espectacularitat, però més originalitat.
Mentre estava veient "Serrallonga" em va venir al cap la pel·lícula "Lancelot du Lac" de Robert Bresson. Una pel·lícula que em va sorprendre pel seu caràcter intimista i reflexiu en contraposició al caràcter essencialment visual i espectacular que se li sol donar a aquestes pel·lícules. No demano als creadors de "Serrallonga" que facin el mateix que Bresson, perquè els estaria demanant que se situessin al nivell d'un dels grans mestres del cinema. Però sí, que haguéssin fet l'esforç d'intentar aconseguir un producte diferent al que podem veure en qualsevol sala de cinema del nostre país.
Tràiler de "Serralonga"
Fragments de "Lancelot du Lac" de Robert Bresson
dilluns, 10 de novembre del 2008
Seqüències inoblidables (13): Arizona Dream
Una de les meves seqüències preferides d'Emir Kusturica.
dijous, 6 de novembre del 2008
El retorn del professor de ball
Per una vegada no parlaré de cinema en aquest bloc, sinó de literatura i és que fa pocs minuts, tot just després de dinar, he acabat el llibre que m'ha tingut immers en la lectura aquests darrers dies. "El retorn del professor de ball" de l'esciptor suec Henning Mankell.
Vaig descobrir Mankell ara fa tres anys i mig quan, de cara a un viatge que havia de fer a Suècia i que incloïa una petita estada a Riga, la capital de Letònia, vaig anar a la llibreria Altaïr per veure si trobava alguna novel·la relacionada amb els països que estava a punt de visitar. No em podia haver sortit millor perquè allà hi vaig trobar la novel·la "Els gossos de Riga". Una novel·la d'un escriptor suec, Mankell, que tenia la seva acció entre Suècia i Letònia.
De Mankell, després de "Els gossos de Riga", he llegit "La lleona blanca" i "Abans de la gelada". Totes tres novel·les són protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander i, al marge de la trama pròpia d'una novel·la negra, totes tres tenen clar missatge polític i social al darrera.
"El retorn del professor de ball" és la primera novel·la que llegeixo de Mankell en la qual Wallander no n'és el protagonista. En aquest cas el protagonista és l'inspector Stefan Lindman. I, malgrat que Wallander sempre serà Wallander, crec que aquesta novel·la és la millor que he llegit de Mankell. Com a mínim és la que m'ha tingut més enganxat.
L'estructura de la novel·la és molt similar a les que ja he llegit de Mankell. I el gènere, com no podia ser d'una altra manera, és el de novel·la negra. La reflexió política i social de fons en aquest cas se centra en el nazisme. Però no en el nazisme de Hitler, sinó en el nazisme post-Hitler. La tesi de Mankell és que el nazisme no mor amb la mort de Hitler. Que després de Hitler queda un nazisme sociològic i que aquest, sobretot en societats com la sueca que van viure el nazisme molt de prop, pot tenir presència i activitat encara avui dia. Una reflexió que podriem fer-nos nostra perfectament i preguntar-nos si el franquisme va morir amb Franco, si encara avui hi ha algun tipus de franquisme sociològic i si, en cas que sigui així, pot tornar a ser actiu i influent socialment.
Un exemple del que vol transmetre aquest llibre el tenim en unes paraules d'un personatge del llibre:
"Mai no vaig creure que el nazisme morís amb Hitler. De gent amb idees malvades, de menyspreu cap a les persones, racistes, encara n'hi ha avui dia, igual que aleshores. Ara tenen altres noms, altres mètodes, no lluiten als exèrcits als camps de batalla. L'odi contra aquells que són menyspreats s'expressa d'altres maneres. Des de sota, podríem dir. Aquest país, per exemple, o Europa mateix, estan essent bombardejats des de dins pel seu menyspreu envers la debilitat, els atacs contra els immigrants, el racisme. Ho veig per tot arreu. I em demano si, de fet, som capaços d'oposar una resistència suficientment forta".
Molt recomanable.
PD: Què seria la Llanterna Màgica sense alguna cosa, per petita que sigui, de cinema en els seus posts? Doncs bé, aquí va la relació entre aquest post i el cinema: Henning Mankell està casat amb Eva Bergman. El pare d'Eva es deia Ingmar. Us sona?
dimarts, 4 de novembre del 2008
Dues noves cites: ZoomIgualada i L'Alternativa
Us passo dues noves cites cinèfiles per als propers dies.
Demà dimecres comença el 6è festival europeu de telefilms ZoomIgualada.
I del 14 al 22 de novembre tindrà lloc a Barcelona la 15a edició de l'Alternativa. Festival de Cinema Independent.
PD: Incorporo el suggeriment que ha fet els dijous nous: el Fecinema, el Festival de Cinema Negre de Manresa. Del 12 al 16 de novembre.
divendres, 31 d’octubre del 2008
El personatge del mes: Gregg Toland
Inicio avui una nova secció: el personatge del mes. En aquesta secció aniré parlant de personatges relacionats amb el món del cinema, alguns més coneguts i d'altres menys. A part d'una entrada incial més o menys bigràfica, durant el mes aniré escrivint alguna altra cosa relacionada amb el personatge en qüestió.
I vull començar aquesta nova secció parlant de Gregg Toland, un dels millors directors de fotografia de la història del cinema.
Sens dubte la fotografia és una de les parts més desconegudes del cinema i, alhora, de les més importants. Se sol cometre l'error de dir que una pel·lícula té una molt bona fotografia quan té unes imatges estèticament belles, quan té paisatges preciosos, quan té colors atractius. Això no és així. Una pel·lícula té una bona fotografia quan aquesta és capaç d'expressar, de narrar, de ser un element protagonista més de la pel·lícula. Per tant, no té a veure amb la bellesa sinó amb si forma part del llenguatge cinematogràfic de la pel·lícula.
Fotograma de "How green was my valley"
Un dels mestres, un dels grans cracks de la fotografia, va ser Gregg Toland. Hi ha fotògrafs que poden fer que una mala pel·lícula, amb la seva fotografia és converteixi en una bona pel·lícula. Gregg Toland va ser un d'aquests. Segurament bona part de la seva habilitat ve del fet que va fer les seves primeres passes com a fotògraf en el cinema mut. I aquest tipus de cinema si una cosa tenia era que obligava a tots els membres dels equips de les pel·lícules a exprémer al màxim la seva capacitat creativa. Des dels actors i actrius als directors, passant pels responsables de la fotografia. L'absència de diàleg feia que les pel·lícules s'haguéssin "d'explicar" a través de la resta d'elements del llenguatge cinematogràfic.
Toland va ser un mestre que va innovar la tècnica fotogràfica del cinema. Sobretot pel que fa a l'ús de les ombres. Amb les seves pel·lícules tant important eren les ombres com les llums. I la seva forma d'il·luminar no només tenia un caràcter expressiu (donar una determinada atmosfera a les pel·lícules) sinó que tenia també un caràcter narratiu. És a dir, la llum (i l'ombra) servia també com a element narrador de la pel·lícula.
Fotograma de "The grapes of wrath"
Toland va ser el director de fotografia de grandíssimes pel·lícules com "The grapes of wrath" i "How green was my valley" de John Ford o la mateixa "Citizen Kane" d'Orson Welles.
Durant aquest mes faré el comentari d'una d'aquestes pel·lícules des del punt de vista de la fotografia.
I vull començar aquesta nova secció parlant de Gregg Toland, un dels millors directors de fotografia de la història del cinema.
Sens dubte la fotografia és una de les parts més desconegudes del cinema i, alhora, de les més importants. Se sol cometre l'error de dir que una pel·lícula té una molt bona fotografia quan té unes imatges estèticament belles, quan té paisatges preciosos, quan té colors atractius. Això no és així. Una pel·lícula té una bona fotografia quan aquesta és capaç d'expressar, de narrar, de ser un element protagonista més de la pel·lícula. Per tant, no té a veure amb la bellesa sinó amb si forma part del llenguatge cinematogràfic de la pel·lícula.
Fotograma de "How green was my valley"Un dels mestres, un dels grans cracks de la fotografia, va ser Gregg Toland. Hi ha fotògrafs que poden fer que una mala pel·lícula, amb la seva fotografia és converteixi en una bona pel·lícula. Gregg Toland va ser un d'aquests. Segurament bona part de la seva habilitat ve del fet que va fer les seves primeres passes com a fotògraf en el cinema mut. I aquest tipus de cinema si una cosa tenia era que obligava a tots els membres dels equips de les pel·lícules a exprémer al màxim la seva capacitat creativa. Des dels actors i actrius als directors, passant pels responsables de la fotografia. L'absència de diàleg feia que les pel·lícules s'haguéssin "d'explicar" a través de la resta d'elements del llenguatge cinematogràfic.
Toland va ser un mestre que va innovar la tècnica fotogràfica del cinema. Sobretot pel que fa a l'ús de les ombres. Amb les seves pel·lícules tant important eren les ombres com les llums. I la seva forma d'il·luminar no només tenia un caràcter expressiu (donar una determinada atmosfera a les pel·lícules) sinó que tenia també un caràcter narratiu. És a dir, la llum (i l'ombra) servia també com a element narrador de la pel·lícula.
Una anècdota que deixa clara la seva talla com a fotògraf. Gregg Toland va ser el fotògraf de "Ciutadà Kane" d'Orson Welles. Welles va quedar tant impressionat amb el treball de Toland que, de forma inèdita, en els títols de crèdit del final de la pel·lícula hi surten conjuntament Welles, com a director, i Toland, com a director de fotografia.
Fotograma de "The grapes of wrath"Toland va ser el director de fotografia de grandíssimes pel·lícules com "The grapes of wrath" i "How green was my valley" de John Ford o la mateixa "Citizen Kane" d'Orson Welles.
Durant aquest mes faré el comentari d'una d'aquestes pel·lícules des del punt de vista de la fotografia.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Seqüències inoblidables (12): Mystic River
Avui he tingut la sort d'estudiar, a l'assignatura d'història del cinema nord-americà, la figura de Clint Eastwood. De les seves pel·lícules (sobretot les dels darrers vint anys) en surten escenes memorables. Una és aquesta, amb un Sean Penn extraordinari. Pell de gallina.
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Premis oXcars
Una convocatòria diferent: els premis oXcars. Cliqueu aquí i sabreu de què va.
Per cert, he penjat una enquesta sobre el cànon a l'SGAE. Què en penseu?
Per cert, he penjat una enquesta sobre el cànon a l'SGAE. Què en penseu?
divendres, 24 d’octubre del 2008
Seqüències inoblidables (11): Taxi driver
Mítica escena de "Taxi driver" de Martin Scorsese, amb el millor Robert de Niro.
dimecres, 22 d’octubre del 2008
La crisi, una oportunitat pel cinema?
Les situacions de crisi, siguin crisis bèl·liques, econòmiques, socials, etc., històricament han afavorit el sorgiment de nous corrents artístics que, en moltes ocasions, s'han convertit en moviments brillants i de referència. El cinema no ha estat cap excepció.
Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).
La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.
La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.
També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.
I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.
Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.
Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).
La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.
La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.
També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.
I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.
Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.
"Perros de paja" (1970) de Sam Peckinpah
dimarts, 21 d’octubre del 2008
"Tiro en la cabeza", cinema i art
"Tiro en la cabeza" ha rebut crítiques molt diverses. Si heu llegit darrerament el meu bloc sabreu que a mi em va agradar molt. Trobo que és una proposta interessant i innovadora a nivell formal i que només per això ja és digne de ser tinguda en compte.
Dit això, voldria afegir dues coses que vénen a ser dues sensacions que m'han vingut al cap aquests dies.
En primer lloc, crec que és equivocat considerar, com poden fer els amants i defensors a ultrança del cinema abstracte, que la utilització de recursos com el teleobjectiu o l'absència de diàlegs és ja de per si sinònim d'estar davant d'una bona pel·lícula. Estem davant d'una bona pel·lícula si aquests recursos s'utilitzen adequadament. Com jo crec que és el cas.
I, en segon lloc, crec que és necessari mostrar la tristesa que suposa veure com des d'alguns sectors encara es considera el cinema com un art de segona o de tercera. O fins i tot com una cosa fora del que considerem com a art. Llegiu, si no, aquesta crítica de "Tiro a la cabeza" que Carlos Boyero va escriure al diari El País. Especialment les darreres línies de l'article que, com podeu veure estan escrites amb bona dosi de cinisme i menyspreu: Tiro en la cabeza está invitada a no sé cuántos festivales del ancho mundo y que su estreno en España va a ser simultáneo en las salas comerciales y en los museos. Lo último lo entiendo. Está realizada pensando en la fraternal acogida de los templos del arte. Seguro que es el sagrado lugar que le corresponde. Que se disfruten mutuamente.
Si un crític de cinema d'un diari seriós no considera el cinema com a art, qui el considerarà?
Dit això, voldria afegir dues coses que vénen a ser dues sensacions que m'han vingut al cap aquests dies.
En primer lloc, crec que és equivocat considerar, com poden fer els amants i defensors a ultrança del cinema abstracte, que la utilització de recursos com el teleobjectiu o l'absència de diàlegs és ja de per si sinònim d'estar davant d'una bona pel·lícula. Estem davant d'una bona pel·lícula si aquests recursos s'utilitzen adequadament. Com jo crec que és el cas.
I, en segon lloc, crec que és necessari mostrar la tristesa que suposa veure com des d'alguns sectors encara es considera el cinema com un art de segona o de tercera. O fins i tot com una cosa fora del que considerem com a art. Llegiu, si no, aquesta crítica de "Tiro a la cabeza" que Carlos Boyero va escriure al diari El País. Especialment les darreres línies de l'article que, com podeu veure estan escrites amb bona dosi de cinisme i menyspreu: Tiro en la cabeza está invitada a no sé cuántos festivales del ancho mundo y que su estreno en España va a ser simultáneo en las salas comerciales y en los museos. Lo último lo entiendo. Está realizada pensando en la fraternal acogida de los templos del arte. Seguro que es el sagrado lugar que le corresponde. Que se disfruten mutuamente.
Si un crític de cinema d'un diari seriós no considera el cinema com a art, qui el considerarà?
dissabte, 18 d’octubre del 2008
"Burn after reading" de Joel i Ethan Coen
Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.
No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.
Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.
L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.
Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.
Nota de "Burn after reading": Suspès
No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.
Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.
L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.
Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.
Nota de "Burn after reading": Suspès
Les pel·lícules de la meva vida
Copiant el que ha fet el Marcel al seu bloc, faig una llista de les pel·lícules que més destaco de cadascun dels anys de la meva vida. Òbviament tot és qüestionable. Hi ha pel·lícules bones i dolentes, però mai és fàcil fer una llista d'aquest tipus.
A veure què us sembla:
1974: El Padrino II
1975: Alguien voló sobre el nido del cuco
1976: Taxi driver
1977: Annie Hall
1978: Superman
1979: Manhattan
1980: Toro salvaje
1981: En busca del arca perdida
1982: Gandhi
1983: Érase una vez en América
1984: Paris, Texas
1985: Memorias de África
1986: Platoon
1987: Los intocables de Elliot Ness
1988: ¿Quién engañó a Roger Rabbit?
1989: Batman
1990: Muerte entre las flores
1991: El silencio de los corderos
1992: Sin perdón
1993: En el nombre del padre
1994: Pulp Fiction
1995: Seven
1996: Trainspotting
1997: La vida es bella
1998: American History X
1999: South Park
2000: Bailar en la oscuridad
2001: En tierra de nadie
2002: Dolls
2003: Mystic River
2004: Hierro 3
2005: Breakfast on Pluto
2006: Coeurs
2007: 3:10 to Yuma
2008: Tiro en la cabeza
A veure què us sembla:
1974: El Padrino II
1975: Alguien voló sobre el nido del cuco
1976: Taxi driver
1977: Annie Hall
1978: Superman
1979: Manhattan
1980: Toro salvaje
1981: En busca del arca perdida
1982: Gandhi
1983: Érase una vez en América
1984: Paris, Texas
1985: Memorias de África
1986: Platoon
1987: Los intocables de Elliot Ness
1988: ¿Quién engañó a Roger Rabbit?
1989: Batman
1990: Muerte entre las flores
1991: El silencio de los corderos
1992: Sin perdón
1993: En el nombre del padre
1994: Pulp Fiction
1995: Seven
1996: Trainspotting
1997: La vida es bella
1998: American History X
1999: South Park
2000: Bailar en la oscuridad
2001: En tierra de nadie
2002: Dolls
2003: Mystic River
2004: Hierro 3
2005: Breakfast on Pluto
2006: Coeurs
2007: 3:10 to Yuma
2008: Tiro en la cabeza
divendres, 17 d’octubre del 2008
Fa 50 anys...
Avui m'he posat a fullejar el llibre "1001 películas que hay que ver antes de morir" de Steven Jay Schneider. Malgrat que el títol del llibre és d'aquells que, per la seva evident vocació comercial, no em criden massa l'atenció, la veritat és que tractant-se d'un volum de gairebé 1.000 pàgines i parlant de 1001 pel·lícules és obvi que en ell s'hi troben bona part de les millors pel·lícules de la història del cinema.
He fet, per simple curiositat, l'exercici de veure quines pel·lícules es van estrenar l'any 1958, és a dir ara fa 50 anys. I la veritat és que va ser una collita cinematogràfica bastant bona.
Començant per un dels meus westerns preferits: "El hombre del oeste" d'Anthony Mann, amb un gran Gary Cooper.
Seguint per "Sed de mal" d'Orson Welles, i interpretada pel propi Welles, per Charlton Heston i Janet Leigh, entre d'altres.
Continuant per la gran "Vértigo" d'Alfred Hitchcock, amb uns memorables James Stewart i Kim Novak.
I acabant amb l'humor àcid de Jacques Tati a "Mon oncle".
I, enmig d'aquestes obres mestres, altres pel·lícules com "Gigi" de Vincente Minneli, "Fugitivos" de Stanley Kramer, "Cenizas y diamantes" d'Andrej Wajda o "Drácula" de Terence Fisher.
Qui vulgui, que faci la comparació 1958 vs 2008.
He fet, per simple curiositat, l'exercici de veure quines pel·lícules es van estrenar l'any 1958, és a dir ara fa 50 anys. I la veritat és que va ser una collita cinematogràfica bastant bona.
Començant per un dels meus westerns preferits: "El hombre del oeste" d'Anthony Mann, amb un gran Gary Cooper.
Seguint per "Sed de mal" d'Orson Welles, i interpretada pel propi Welles, per Charlton Heston i Janet Leigh, entre d'altres.
Continuant per la gran "Vértigo" d'Alfred Hitchcock, amb uns memorables James Stewart i Kim Novak.
I acabant amb l'humor àcid de Jacques Tati a "Mon oncle".
I, enmig d'aquestes obres mestres, altres pel·lícules com "Gigi" de Vincente Minneli, "Fugitivos" de Stanley Kramer, "Cenizas y diamantes" d'Andrej Wajda o "Drácula" de Terence Fisher.
Qui vulgui, que faci la comparació 1958 vs 2008.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Un any de Llanterna!!
Avui aquest bloc tanca el seu primer any de vida. I és que va ser el 15 d'octubre de 2007 quan vaig decidir obrir-lo. Al principi el considerava com una espècie d'experiment per anar volcant en algun lloc les meves reflexions sobre el cinema. Ara sé que hi ha gent que el llegeix i això m'anima a continuar donant-li vida (per cert, animo a tota la gent que em diu que mira aquesta Llanterna amb asiduitat a què hi escrigui: totes les opinions són bones i necessàries!!). Com també m'anima a continuar amb el bloc el fet d'haver conegut altres blocs cinèfils que s'han convertit per a mi en consulta obligada.
Els qui seguiu aquest bloc sabeu que en el darrer mes he fet una enquesta per a què em diguessiu què creieu que li falta a aquest bloc. Les tres respostes majorìtàries han estat: puntuar les pel·lícules, escriure posts d'actualitat (festivals, premis, etc.) i escriure posts d'història.
Doncs bé, em posaré a la feina. Només un advertiment: no tinc clar com s'han de puntuar les pel·lícules. Per exemple, si trio l'opció fàcil de puntuar sobre 10... Què és un 10? "Luces de la ciudad"? "Citizen Kane"? "Al final de l'escapada"? Si aquestes són un 10, què són les pel·lícules actuals? Un 5? Un 4? Un 6? O he de ser menys exigent i no puntuar en funció de les grans obres mestres, sinó en funció de l'actualitat? No sé, no sé... M'ho hauré de pensar. I si teniu un suggeriment, millor que millor.
Per cert, també em posaré en la feina de buscar un millor disseny. Veurem si me'n surto.
Ja per acabar, com que vaig obrir aquest bloc amb un comentari sobre "Roma, ciutat oberta" de Rossellini, vull acabar amb un fragment d'una altra gran pel·lícula del mestre del neo-realisme italià: "Germania anno zero".
I llarga vida al (bon) cinema!!
Els qui seguiu aquest bloc sabeu que en el darrer mes he fet una enquesta per a què em diguessiu què creieu que li falta a aquest bloc. Les tres respostes majorìtàries han estat: puntuar les pel·lícules, escriure posts d'actualitat (festivals, premis, etc.) i escriure posts d'història.
Doncs bé, em posaré a la feina. Només un advertiment: no tinc clar com s'han de puntuar les pel·lícules. Per exemple, si trio l'opció fàcil de puntuar sobre 10... Què és un 10? "Luces de la ciudad"? "Citizen Kane"? "Al final de l'escapada"? Si aquestes són un 10, què són les pel·lícules actuals? Un 5? Un 4? Un 6? O he de ser menys exigent i no puntuar en funció de les grans obres mestres, sinó en funció de l'actualitat? No sé, no sé... M'ho hauré de pensar. I si teniu un suggeriment, millor que millor.
Per cert, també em posaré en la feina de buscar un millor disseny. Veurem si me'n surto.
Ja per acabar, com que vaig obrir aquest bloc amb un comentari sobre "Roma, ciutat oberta" de Rossellini, vull acabar amb un fragment d'una altra gran pel·lícula del mestre del neo-realisme italià: "Germania anno zero".
I llarga vida al (bon) cinema!!
dissabte, 11 d’octubre del 2008
El poble de Catalunya ha parlat
Després d'una votació justa, no condicionada i democràtica, el poble de Catalunya ha parlat i ha dit NO a les crispetes, demanant-ne la seva prohibició immediata.
Un 43% de les persones que han votat en el referèndum organitzat per La Llanterna Màgica ha optat per la prohibició ja. Un 36% ha votat a favor de les crispetes només en funció de la pel·lícula que s'estigui veient. I un pírric 20% s'ha mostrat palomitero al 100%.
La victòria ha estat clara. Ara bé, hem de continuar atents perquè si els del 36% i els del 20% decideixen unir esforços, hem begut oli.
Així doncs, hem guanyat la batalla però no la guerra. La lluita continua!
Un 43% de les persones que han votat en el referèndum organitzat per La Llanterna Màgica ha optat per la prohibició ja. Un 36% ha votat a favor de les crispetes només en funció de la pel·lícula que s'estigui veient. I un pírric 20% s'ha mostrat palomitero al 100%.
La victòria ha estat clara. Ara bé, hem de continuar atents perquè si els del 36% i els del 20% decideixen unir esforços, hem begut oli.
Així doncs, hem guanyat la batalla però no la guerra. La lluita continua!
divendres, 10 d’octubre del 2008
"Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales
"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.
Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a trasllador nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.
El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.
D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.
Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.
El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.
Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.
Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.
AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.
Nota de "Tiro en la cabeza": Notable
Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador
Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a trasllador nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.
El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.
D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.
Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.
El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.
Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.
Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.
AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.
Nota de "Tiro en la cabeza": Notable
Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador
dimarts, 7 d’octubre del 2008
De festival a festival
Després dels festivals de Donosti i Docúpolis, i mentre encara es viu el cinema als carrers de Sitges, us detallo alguns dels festivals i altres activitats que tenen lloc properament:
Cinema i conferències: noves realitats dels països mediterranis. Del 7 al 30 d'octubre.
Semana Internacional de Cine de Valladolid. Del 24 d'octubre a l'1 de novembre.
Festival Internacional de Filmets de Badalona. Del 14 al 22 de novembre.
Festival de Cinema Independent de Barcelona. Del 18 al 22 de novembre.
Festival Internacional de Cine de Gijón. Del 20 al 29 de novembre.
Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró. Del 20 al 30 de novembre.
Festival Internacional de Cine Documental y Cortometraje de Bilbao. Del 21 al 29 de novembre.
Cinèfils i cinèfiles, tenim feina i llocs on anar!
PD: Hi afegeixo un nou festival: Octubre Corto. Arnedo (La Rioja) del 16 al 25 d'octubre.
Cinema i conferències: noves realitats dels països mediterranis. Del 7 al 30 d'octubre.
Semana Internacional de Cine de Valladolid. Del 24 d'octubre a l'1 de novembre.
Festival Internacional de Filmets de Badalona. Del 14 al 22 de novembre.
Festival de Cinema Independent de Barcelona. Del 18 al 22 de novembre.
Festival Internacional de Cine de Gijón. Del 20 al 29 de novembre.
Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró. Del 20 al 30 de novembre.
Festival Internacional de Cine Documental y Cortometraje de Bilbao. Del 21 al 29 de novembre.
Cinèfils i cinèfiles, tenim feina i llocs on anar!
PD: Hi afegeixo un nou festival: Octubre Corto. Arnedo (La Rioja) del 16 al 25 d'octubre.
No ha pogut ser!
Les forces del mal s'han imposat i han fet que La Llanterna Màgica no estigui entre els cinc blocs finalistes dels Premis Blocs Catalunya. Gràcies de totes maneres a tota la gent que heu participat en la votació.
Ara haurem d'esperar fins divendres per a saber qui s'emporta el premi. Molta sort a tothom! (però especialment a Parlem una mica de cinema? i a Marchelo's wei...).
(Òbviament també molta sort al Martí, l'altre blocaire cinèfil finalista i que m'havia oblidat de posar-lo... Sorry!)
Ara haurem d'esperar fins divendres per a saber qui s'emporta el premi. Molta sort a tothom! (però especialment a Parlem una mica de cinema? i a Marchelo's wei...).
(Òbviament també molta sort al Martí, l'altre blocaire cinèfil finalista i que m'havia oblidat de posar-lo... Sorry!)
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Palmarès de Docúpolis8
Fa pocs minuts s'han fet públics els premis de l'edició d'enguany del Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis8.
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Últim film a competició de Docúpolis
Breu crònica per mòbil de l'últim film a competició: "Ex-voto para tres ánimas", curiós film mexicà que explica els paral.lelismes que viuen un boxejador abans d'un combat, una dona abans de ser sotmesa a una operació a cor obert, i un humil pescador d'un riu en el qual cada cop hi queda menys pesca.
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
dissabte, 4 d’octubre del 2008
"INLAND EMPIRE": obra mestra o estafa?
Quan fa uns mesos li vaig demanar una entrevista a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, em va demanar que m'esperés uns dies perquè marxava uns dies a Galícia a impartir un seminari sobre la pel·lícula "INLAND EMPIRE" (s'ha d'escriure en majúscules) de David Lynch. Vaig pensar, sabent l'estil especial de Lynch, que si era necessari fer un seminari sobre aquesta pel·lícula segurament seria una raresa elevada al cub.
Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?
Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.
Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".
De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.
Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?
Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.
Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".
De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Més sobre "Vicky Cristina Barcelona"
Ahir La Vanguardia publicava un article de Laura Freixas sobre l'última pel·lícula de Woody Allen. Crec que el seu punt de vista és prou interessant.
Vicky, toreros y manolas
La última película de Woody Allen constituye una exploración audaz, sumamente personal, de algunas cosas que nunca antes habíamos visto representadas en ficción, al menos con una visión tan novedosa. Así aparece una mujer española morena, de ardientes ojos negros, que cuando besa es que besa de verdad (a su hombre pero también a Scarlett Johansson que pasaba por allí, porque es española, pero moderna) y cuando saca la navaja de la liga (digo, la pistola, porque como ya dije, es muy moderna) es que mata de verdad, que a ninguna le interesa matar por frivolidad, otra cosa es que sepa manejar un arma (española, pero mujer al fin). Junto a la española en cuestión, toda fuego y pasión, chimpón, hay un español, doblemente apasionado, por español y por artista (en Mérimée habría sido torero, aquí es pintor abstracto, ya dije que vamos de modernos), y que necesita acostarse con una mujer o dos o tres o las que le echen, no importa mucho cuáles o en qué orden, juntas o por separado, porque la vitalidad del Artista es tan explosiva que no se le agota en la mente y las manos, no sé si me explico, y aparte de ser apuesto, viril y naturalmente un genio, tiene un descapotable, no adivinarán nunca de qué color: ¡rojo!, y ya puestos, pilota una avioneta, no como Penélope Cruz que también es Artista y genial pero va dando tumbos por la vida sin otro norte que los hombres, como las demás mujeres de la película. Sólo hay una que al principio, y supongo que por darle un poco de suspense a la cosa - si no, no se entiende-, se resiste, con argumentos tan tontos como que no tiene por costumbre montarse en una avioneta o meterse en la cama (junto con su amiga) con un señor al que ha conocido hace cinco minutos. Y aquí también voy a sorprenderles: ¿saben qué le pasa a esa mujer que rechaza airadamente las proposiciones de un hombre? ¡Pues que lo que está es deseando acostarse con él! ¿A que nunca habían visto, en cine o literatura - de autoría masculina- un personaje parecido? ...
Vicky, toreros y manolas
La última película de Woody Allen constituye una exploración audaz, sumamente personal, de algunas cosas que nunca antes habíamos visto representadas en ficción, al menos con una visión tan novedosa. Así aparece una mujer española morena, de ardientes ojos negros, que cuando besa es que besa de verdad (a su hombre pero también a Scarlett Johansson que pasaba por allí, porque es española, pero moderna) y cuando saca la navaja de la liga (digo, la pistola, porque como ya dije, es muy moderna) es que mata de verdad, que a ninguna le interesa matar por frivolidad, otra cosa es que sepa manejar un arma (española, pero mujer al fin). Junto a la española en cuestión, toda fuego y pasión, chimpón, hay un español, doblemente apasionado, por español y por artista (en Mérimée habría sido torero, aquí es pintor abstracto, ya dije que vamos de modernos), y que necesita acostarse con una mujer o dos o tres o las que le echen, no importa mucho cuáles o en qué orden, juntas o por separado, porque la vitalidad del Artista es tan explosiva que no se le agota en la mente y las manos, no sé si me explico, y aparte de ser apuesto, viril y naturalmente un genio, tiene un descapotable, no adivinarán nunca de qué color: ¡rojo!, y ya puestos, pilota una avioneta, no como Penélope Cruz que también es Artista y genial pero va dando tumbos por la vida sin otro norte que los hombres, como las demás mujeres de la película. Sólo hay una que al principio, y supongo que por darle un poco de suspense a la cosa - si no, no se entiende-, se resiste, con argumentos tan tontos como que no tiene por costumbre montarse en una avioneta o meterse en la cama (junto con su amiga) con un señor al que ha conocido hace cinco minutos. Y aquí también voy a sorprenderles: ¿saben qué le pasa a esa mujer que rechaza airadamente las proposiciones de un hombre? ¡Pues que lo que está es deseando acostarse con él! ¿A que nunca habían visto, en cine o literatura - de autoría masculina- un personaje parecido? ...
Invisibilitat
Invisibilitat és la clau d'un dels documentals que vaig poder veure ahir a Docúpolis8: "The houses of Hristina", pel·lícula Holandesa dirigida per Suzanne Raes. La invisibilitat que sent una noia búlgara de 30 anys, Hristina que, a més de ser la protagonista, és guionista i narradora. Apassionada de la fotografia, però que ha hagut d'emigrar. Viu a Amsterdam i treballa de dona de fer feines en una casa d'una família benestant holandesa. "Estic en una societat de la qual no en sóc part. Sóc un sense-rostre. En canvi tinc molts noms: Christine, Kristina, Hristina..." (···) "Començo a tenir por perquè sóc invisible perquè el meu món és invisible". Són algunes de les reflexions de Hristina.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Àfrica i Àsia, protagonistes del primer dia de competició a Docúpolis
Tres bons documentals van obrir ahir a la tarda la competició en la categoria més important, el Premi Docúpolis, de Docúpolis8.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
Fotograma de "The red race"
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
Fotograma de "Paradise, three journeys in this world"
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
Fotograma de "Princesa de África"
dimarts, 30 de setembre del 2008
Inauguració del Festival Docúpolis
Ahir al vespre s'inaugurava al Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, docúpolis8.
Constatar d'entrada diverses coses: En primer lloc, que la sala estava plena de gom a gom, cosa que demostra que aquest tipus de cinema té un públic assegurat a Barcelona. No em puc estar de comparar-ho amb el festival DocumentaMadrid que es va celebrar el mes de maig i que em va sorprendre per la qualitat de les pel·lícules però també per la poca quantitat de públic assistent. En segon lloc, el tipus de públic, majoritàriament gent jove, cosa que encara garanteix més vida al gènere. I, per últim, l'encert de la pel·lícula triada per aquesta sessió inaugural.
Es tracta del documental "Mari Carmen España-El final del silencio" dels suecs Martin Jonson i Pontus Hjortén, presents a la sala. Aquest film sorgeix de l'experiència d'un dels directors que quan era nen assistia a manifestacions anti-franquistes a Suècia, i que 30 anys després decideix anar a Espanya a rodar un documental sobre la dictadura franquista, la repressió i la transició espanyola.
El missatge de la pel·lícula el trobem en la sorpresa que s'emporten els dos directors en veure que, tal com diuen ells mateixos durant el film "han passat 30 anys però és com si res hagués desaparegut". No deixen de sorprendre's per l'existència de símbols franquistes a les ciutats espanyoles, per l'existència d'un santuari feixista com El Valle de los Caídos, per les dificultats per desenterrar els milers de persones assassinades pel franquisme i escampades per milers de fosses per tot el territori de l'Estat, pel fet que ningú hagi demanat perdó (a diferència del que va passar a països com Sud Àfrica), en definitiva pel "pacte de silenci" que va suposar la transició.
Els dos directors són cineastes amateurs. De fet, inicien el documental sense saber com funciona la càmera. Però malgrat tot aconsegueixen una pel·lícula efectiva, amb moments brillants com són els moments que viuen en el Valle de los Caídos (amb entrevista inclosa a l'Abat del Valle) o les entrevistes amb dos alcaldes (un del PP i un del PSOE) de pobles on s'han trobat fosses comunes de represaliats per la dictadura.
Una bona pel·lícula que fa començar aquest festival, que dura fins diumenge, amb bones sensacions.
Constatar d'entrada diverses coses: En primer lloc, que la sala estava plena de gom a gom, cosa que demostra que aquest tipus de cinema té un públic assegurat a Barcelona. No em puc estar de comparar-ho amb el festival DocumentaMadrid que es va celebrar el mes de maig i que em va sorprendre per la qualitat de les pel·lícules però també per la poca quantitat de públic assistent. En segon lloc, el tipus de públic, majoritàriament gent jove, cosa que encara garanteix més vida al gènere. I, per últim, l'encert de la pel·lícula triada per aquesta sessió inaugural.
Es tracta del documental "Mari Carmen España-El final del silencio" dels suecs Martin Jonson i Pontus Hjortén, presents a la sala. Aquest film sorgeix de l'experiència d'un dels directors que quan era nen assistia a manifestacions anti-franquistes a Suècia, i que 30 anys després decideix anar a Espanya a rodar un documental sobre la dictadura franquista, la repressió i la transició espanyola.
El missatge de la pel·lícula el trobem en la sorpresa que s'emporten els dos directors en veure que, tal com diuen ells mateixos durant el film "han passat 30 anys però és com si res hagués desaparegut". No deixen de sorprendre's per l'existència de símbols franquistes a les ciutats espanyoles, per l'existència d'un santuari feixista com El Valle de los Caídos, per les dificultats per desenterrar els milers de persones assassinades pel franquisme i escampades per milers de fosses per tot el territori de l'Estat, pel fet que ningú hagi demanat perdó (a diferència del que va passar a països com Sud Àfrica), en definitiva pel "pacte de silenci" que va suposar la transició.
Els dos directors són cineastes amateurs. De fet, inicien el documental sense saber com funciona la càmera. Però malgrat tot aconsegueixen una pel·lícula efectiva, amb moments brillants com són els moments que viuen en el Valle de los Caídos (amb entrevista inclosa a l'Abat del Valle) o les entrevistes amb dos alcaldes (un del PP i un del PSOE) de pobles on s'han trobat fosses comunes de represaliats per la dictadura.
Una bona pel·lícula que fa començar aquest festival, que dura fins diumenge, amb bones sensacions.
dilluns, 29 de setembre del 2008
Per què m'agrada el cinema documental?
- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.
- Perquè crec que és el cinema més directe.
- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.
- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.
- Perquè és el cinema amb més compromís social.
- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.
Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.
I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.
Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.
- Perquè crec que és el cinema més directe.
- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.
- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.
- Perquè és el cinema amb més compromís social.
- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.
Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.
I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.
Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.
Seqüències inoblidables (10): El golpe
La seqüència inoblidable d'avui no podia tenir un altre protagonista.
dissabte, 27 de setembre del 2008
"Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen
Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.
M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.
D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.
No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.
Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.
D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.
En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.
Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix
M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.
D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.
No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.
Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.
D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.
En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.
Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix
Adéu a Paul Newman, adéu a un dels grans
Avui ens ha deixat un d'aquells personatges que han convertit el cinema en el que és: una meravella. Ens ha deixat l'actor Paul Newman.
Segurament no es tracta del més gran dels actors. Segurament no ha arribat a l'alçada de gent com Marlon Brando. Però té un lloc d'or guardat en la galàxia cinematogràfica. I especialment en la meva.
Encara recordo com causava furor entre les dones de la meva família. Ell i Robert Redford. Sense saber per què, en aquest duel entre galans del cinema jo sempre "vaig anar" amb Paul Newman. Sobretot després de veure Newman i Redford junts a "El golpe", en una fantàstica sessió doble de cinema que es va fer al Casal Parroquial de Cerdanyola. L'atra pel·lícula era, ni més ni menys, que "Sopa de ganso". Estic parlant, segurament, de l'any 80. I no exagero si dic que aquella doble sessió cinematogràfica em va fer sentir una cosa especial pel cinema. Així que en Paul Newman té part de culpa de la meva passió cinèfila.
"Cortina rasgada", "Dos hombres y un destino", "La gata sober el tejado de zinc", "El buscavidas", "El color del dinero" (remake de "El buscavidas") o la mateixa "El golpe", són algunes de les pel·lícules on va intervenir com a actor.
Ara serà qüestió de recuperar-les i tornar a gaudir-les, aprofitant la part més màgica del cinema: aconseguir que els personatges, els mites, després de morts continuin vius. I potser més que mai.
Fragment de "El buscavidas"
Recomanacions TV: 27 de setembre a 3 d'octubre
Recomanacions de la setmana:
Imprescindibles:
"Obsessió" de Douglas Sirk. Diumenge 28 a les 22:55h. a 8TV
"L'habitació del fill" de Nanni Moretti. Dijous 2 a les 02:55h. a TV3
Es deixen veure:
"Gorilas en la niebla" de Michael Apted. Dissabte 27 a les 22:00h. a 8TV
"2046" de Wong Kar-Wai. Dilluns 29 a les 02:10h. a TV3
"Kramer contra Kramer" de Robert Benton. Divendres 3 a les 18:25h. a TV3
"Superman" de Richard Donner. Divendres 3 a les 00:25h. a TV3
Imprescindibles:
"Obsessió" de Douglas Sirk. Diumenge 28 a les 22:55h. a 8TV
"L'habitació del fill" de Nanni Moretti. Dijous 2 a les 02:55h. a TV3
Es deixen veure:
"Gorilas en la niebla" de Michael Apted. Dissabte 27 a les 22:00h. a 8TV
"2046" de Wong Kar-Wai. Dilluns 29 a les 02:10h. a TV3
"Kramer contra Kramer" de Robert Benton. Divendres 3 a les 18:25h. a TV3
"Superman" de Richard Donner. Divendres 3 a les 00:25h. a TV3
dimecres, 24 de setembre del 2008
Biblioteca: "John Ford" de Peter Bogdanovic
Estreno avui una nova secció: la ressenya, o simplement comentaris, de llibres dedicats al cinema. I començo amb el llibre "John Ford" de Peter Bogdanovic.
Es tracta d'un llibre amè dedicat, òbviament, a John Ford i a les seves pel·lícules. I està fet a partir d'entrevistes al propi director i diàlegs amb diverses persones que van treballar amb Ford.
És un llibre dividit en tres parts. En la primera es parla de la pròpia figura de Ford. D'on venia, quina era la seva forma de treballar, quina era la seva idea del cinema, etc. La segona part té més format d'entrevista en la qual Ford i Bogdanovic repassen la pràctica totalitat de la filmografia de Ford. I la darrera part són les fitxes de les gairebé 140 pel·lícules que aquest geni del cinema va realitzar.
Crec que és un bon llibre per a començar a conèixer la dimensió de John Ford.
Us deixo aquí alguns extractes del llibre que defineixen molt bé de quin tipus de personatge i cineasta estem parlant:
Estábamos haciendo una película -dice el cámara Joseph La Shelle- y el jefe del estudio envió a su ayudante a decir a Ford que llevaba un día de retraso. "Ah -dijo Ford muy cortés-. ¿Y cuantas páginas se figura que podemos rodar al día?" "Unas ocho, supongo" -dijo el tío-. "¿Quiere darme el guión?" -preguntó Ford, y el ayudante se lo dio. Contó ocho páginas que todavía no se habían rodado, las arrancó y le devolvió el guión-. "Ahora puede decirle a su jefe que ya estamos al día" -le dijo. Y ya no rodó las ocho páginas.
"Ford siempre odió a los policías religiosamente, como por fe", recuerda Parrish. "Despreciaba enormemente todo tipo de autoridad, de influencia paterna sobre él; a todos los productores, a todo el dinero; eran sus enemigos. En El Delator, el primer día de rodaje reunió a todos los actores y los técnicos en medio de estudio y llevó allí al productor. 'Mirad bien a este tío', dijo Ford, y lo agarró por la barbilla. 'Este es Cliff Reid. Es el productor. Miradlo ahora porque no lo vais a volver a ver en el estudio hasta que esté terminada la película.' Y fue así. Nunca volvimos a verlo. Desapareció sencillamente".
Cuando le preguntaron a Orson Welles qué directores estadounidenses le atraían más, contestó: "los viejos maestros. Quiero decir John Ford, John Ford y John Ford".
Fitxa del llibre
Títol: John Ford
Autor: Peter Bogdanovic
Editorial: Fundamentos
3ª edició: 1991
Subscriure's a:
Missatges (Atom)