Va arribar un moment que pensava que estava davant de “La nit del caçador” de Charles Laughton. Però no. El que estava veient era “Valor de llei”, la darrera pel·lícula dels germans Coen.
L’escena inicial amb una misteriosa neu caient gairebé de forma romàtica sobre el cos d’un home mort i, sobretot, l’escena climàtica en la qual, sota un enigmàtic cel estrellat, l’exhaust Rooster Cogburn (Jeff Bridges) carrega a Mattie Ross (Hailee Steinfeld) per a que sigui guarida de manera urgent, em van traslladar de manera immediata al fabulós (per bo i per fàbula) film de Laughton, interpretat de manera magistral per Robert Mitchum.
“Valor de llei” m’ha reconciliat amb els germans Coen. Si seguiu aquest bloc, sabreu que les darreres pel·lícules que havien presentat havien estat, per a mi, una decepció. No és el cas d’aquest últim film.
Els germans Coen ens introdueixen els elements claus i característics dels grans westerns. Venjances, forques, personatges fronterers. I un protagonisme central des del primer minut fins al darrer: la mort. Des de la mort del pare de Mattie Ross, fins a la tomba que simbolitza la mort de Rooster Cogburn. En mig d’aquests moments, la mort és omnipresent i, el que no passa sempre en un western, no és tractada de manera banal, sinó que és tractada com l’element central de reflexió del film.
Amb el transcurs del metratge va donant la sensació que els germans Coen es mouen com peixos a l’aigua amb el gènere del western. I, amb el seu estil peculiar, com no podia ser d’una altra manera, transformen la història en un western crepuscular modern. El to és profundament ombrívol i obscur, però té tocs d’humor negre i, el que el fa més especial, té aspectes que li donen un cert ambient màgic: les escenes comentades al principi o, per exemple, la misteriosa aparició d’un home-ós que trafica amb cadàvers per arrencar-los les dents. La dinàmica obscura i ombrívola l’exemplifica la protagonista que, en la seva adolescència, és una noia valenta, decidida i que afronta sense complexes la situació que li toca viure i que, en canvi, vint – i – cinc anys després s’ha convertit en una dona lisiada i amargada.
Les interpretacions mereixen un comentari a part. Sobretot la gran interpretació de Jeff Bridges, però també la de la jove promesa Hailee Steinfeld.
Per a què no penseu que tot és positiu, sí que crec que hi ha algun aspecte que coixeja. Per exemple, els girs excessivament bruscos que fan alguns dels personatges durant la pel·lícula. En aquest sentit, el pas de Bridges de “vell professional” a “vell professional borratxo” és, al meu entendre, massa precipitat. Un altre punt feble és el personatge interpretat per Matt Damon. Apareix i desapareix durant la pel·lícula fins a convertir-se en un personatge sobre el qual no sabem massa quin sentit té. Segurament podria ser molt més explotat i és que és “abandonat” de forma precipitada sense que al final se sàpiga quin ha estat el seu destí.
Malgrat aquestes debilitats de guió, el film és molt recomanable. Segurament no és un "Sin perdón" com alguns han volgut fer veure, però s'hi acosta. I això no és poc.
Nota de “Valor de llei”: notable.
