Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joel Coen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joel Coen. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de març del 2011

"Valor de llei" de Joel i Ethan Coen


Va arribar un moment que pensava que estava davant de “La nit del caçador” de Charles Laughton. Però no. El que estava veient era “Valor de llei”, la darrera pel·lícula dels germans Coen.

L’escena inicial amb una misteriosa neu caient gairebé de forma romàtica sobre el cos d’un home mort i, sobretot, l’escena climàtica en la qual, sota un enigmàtic cel estrellat, l’exhaust Rooster Cogburn (Jeff Bridges) carrega a Mattie Ross (Hailee Steinfeld) per a que sigui guarida de manera urgent, em van traslladar de manera immediata al fabulós (per bo i per fàbula) film de Laughton, interpretat de manera magistral per Robert Mitchum.

“Valor de llei” m’ha reconciliat amb els germans Coen. Si seguiu aquest bloc, sabreu que les darreres pel·lícules que havien presentat havien estat, per a mi, una decepció. No és el cas d’aquest últim film.

Els germans Coen ens introdueixen els elements claus i característics dels grans westerns. Venjances, forques, personatges fronterers. I un protagonisme central des del primer minut fins al darrer: la mort. Des de la mort del pare de Mattie Ross, fins a la tomba que simbolitza la mort de Rooster Cogburn. En mig d’aquests moments, la mort és omnipresent i, el que no passa sempre en un western, no és tractada de manera banal, sinó que és tractada com l’element central de reflexió del film.

Amb el transcurs del metratge va donant la sensació que els germans Coen es mouen com peixos a l’aigua amb el gènere del western. I, amb el seu estil peculiar, com no podia ser d’una altra manera, transformen la història en un western crepuscular modern. El to és profundament ombrívol i obscur, però té tocs d’humor negre i, el que el fa més especial, té aspectes que li donen un cert ambient màgic: les escenes comentades al principi o, per exemple, la misteriosa aparició d’un home-ós que trafica amb cadàvers per arrencar-los les dents. La dinàmica obscura i ombrívola l’exemplifica la protagonista que, en la seva adolescència, és una noia valenta, decidida i que afronta sense complexes la situació que li toca viure i que, en canvi, vint – i – cinc anys després s’ha convertit en una dona lisiada i amargada.

Les interpretacions mereixen un comentari a part. Sobretot la gran interpretació de Jeff Bridges, però també la de la jove promesa Hailee Steinfeld.

Per a què no penseu que tot és positiu, sí que crec que hi ha algun aspecte que coixeja. Per exemple, els girs excessivament bruscos que fan alguns dels personatges durant la pel·lícula. En aquest sentit, el pas de Bridges de “vell professional” a “vell professional borratxo” és, al meu entendre, massa precipitat. Un altre punt feble és el personatge interpretat per Matt Damon. Apareix i desapareix durant la pel·lícula fins a convertir-se en un personatge sobre el qual no sabem massa quin sentit té. Segurament podria ser molt més explotat i és que és “abandonat” de forma precipitada sense que al final se sàpiga quin ha estat el seu destí.

Malgrat aquestes debilitats de guió, el film és molt recomanable. Segurament no és un "Sin perdón" com alguns han volgut fer veure, però s'hi acosta. I això no és poc.

Nota de “Valor de llei”: notable.


diumenge, 24 de gener del 2010

"Un tipo serio" de Joel i Ethan Coen


Poca cosa tinc a dir d'"Un tipo serio", la nova pel·lícula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m'ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lícula no calia. No és necessària.

Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lícula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lícula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.

Al marge d'això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

Nota de "Un tipo serio": suspès


dissabte, 18 d’octubre del 2008

"Burn after reading" de Joel i Ethan Coen

Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.

No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.

Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.

L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.

Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.

Nota de "Burn after reading": Suspès

dimecres, 26 de març del 2008

Per on grinyola "No country for old men"


Ja fa deu dies que vaig veure "No country for old men" i, des que la vaig veure, em vaig quedar amb la mosca al nas. Le pel·lícula grinyolava per alguna banda, però no acabava de veure per on. Per això no havia escrit cap post explicant què m'havia semblat. Ahir se'm va encendre una mica la llumeta i crec que el problema d'aquesta pel·lícula és que no resol bé l'estructura del guió. M'explico.

La pel·lícula té un molt bon inici. Té un punt de partida atraient, tant des del punt de vista més purament visual, com des del punt de vista del plantejament de la història: des del principi et fas una idea de què passa, on passa, quan passa i com són els personatges principals.

A més la pel·lícula té ritme, enganxa. És gairebé una estructura de pel·lícula road movie o de western, en la qual un personatge té com a únic objectiu fugir i l'altre atrapar-lo.

Aquest bon ritme va acompanyat, a més, d'una molt bona caracterització dels personatges, i d'una gran interpretació, sobretot per part de Javier Bardem.

Però arriba un punt en el qual la pel·lícula falla. Quan la vaig veure vaig tenir la sensació que la pel·lícula era interessant, excepte en la seva part final. En la part final la pel·lícula perd interès, i això vol dir que hi ha problemes de guió.

Si ho mirem bé, hi ha una seqüència que "mata" la trama central. El que fuig és caçat, i el que persegueix, caça. Els objectius dels dos personatges han arribat al seu final. Un, el protagonista, perquè no l'aconsegueix i l'altre, l'anatgonista, perquè sí l'aconsegueix. Al marge que per a mi és incomprensible que el personatge que és el clar protagonista mori sense que pràcticament ni ens n'adonem (l'espectador veu tota la peripècia del personatge excepte quan mor), si s'arriba a un moment en què els dos personatges, per bé o per mal, ja no tenen un objectiu principal per complir, per què la pel·lícula dura mitja hora més? Quin interès té la resta de la història? Per a mi , cap.

D'altra banda em sembla que hi ha personatges que no aporten res a la història i que, per tant, són absolutament innecessaris. I, sincerament, crec que en un guió d'una pel·lícula no hi ha d'haver res d'innecessari i d'inútil. És el cas del personatge que interpreta Woody Harrelson, un personatge tant inútil com insignificant per la trama de la pel·lícula. Si fem l'exercici mental d'imaginar la pel·lícula sense aquest personatge veurem que la pel·lícula funcionaria igual, i potser millor. Llavors, per què posar-lo?

I una cosa similar passa amb el personatge de Tommy Lee Jones, el veterà policia, un personatge que sí que podria tenir importància (de fet el títol de la pel·lícula fa referència a aquest personatge), però del qual no se'n treu gens de suc.

En definitiva, i després de pensar-hi durant uns quants dies, crec que "No country for old men" té una part incial molt esperançadora i atractiva, però una mala resolució.

Nota de "No country for old men": Aprovat baix