"INLAND EMPIRE": obra mestra o estafa?

Quan fa uns mesos li vaig demanar una entrevista a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, em va demanar que m'esperés uns dies perquè marxava uns dies a Galícia a impartir un seminari sobre la pel·lícula "INLAND EMPIRE" (s'ha d'escriure en majúscules) de David Lynch. Vaig pensar, sabent l'estil especial de Lynch, que si era necessari fer un seminari sobre aquesta pel·lícula segurament seria una raresa elevada al cub.

Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?

Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.

Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".

De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.

Clàssics imprescindibles: "Secret beyond the door" de Fritz Lang

Quan Fritz Lang va emigrar als Estats Units diuen que Alfred Hitchcock era conegut com el Fritz Lang anglès. Diuen que amb el pas dels anys, Fritz Lang va ser conegut com l'Alfred Hitchcock alemany (tot i que era d'origen austríac).

Sigui com sigui, és evident que entre tots dos cineastes hi ha força punts en comú. Per a parlar de Fritz Lang he triat Secret beyond the door (1948).

I he triat aquesta pel·lícula precisament per l'evident influència que té d'un dels grans clàssics de Hitchcock: Rebbeca. A Secret beyond the door, Michael Redgrave és un misteriós personatge que es dedica a col·leccionar habitacions on s'hi han comès crims atroços. Joan Bennett és la dona que ha de descobrir quin és el crim que s'amaga darrera la porta número 7.

Les similituds amb Rebecca es viuen durant els 90 minuts que dura la pel·lícula. L'atmosfera expressiva ratllant els tocs claustrofòbics i, sobretot, la importància gairebé protagonística que se li dóna a l'espai. Si a Rebecca tenen tanta importància Laurence Olivier o Joan Fontaine com la mansió de Manderlay, a Secret beyond the door passa exactament el mateix. Bennet i Redgrave comparteixen protagonisme amb la mansió laberíntica que amaga els secrets darrera les portes.

Tant una pel·lícula com l'altra avui serien qualificades com a thrillers psicològics. Pel·lícules com El sexto sentido o Los otros, sense arribar al nivell de les pel·lícules de Lang o Hitchcock, beuen sens dubte de la gran tècnica cinematogràfica d'aquests dos grans mestres. I aquí és on es demostra quan un ha de ser considerat clàssic o no: quan sis dècades després continuen sent referents d'un gènere.

"Bird" de Clint Eastwood

He de reconèixer que fins fa relativament poc temps no tenia coneixement de l'existència de "Bird", una pel·lícula de Clint Eastwood, de l'any 1988. I ara, un cop vista, crec que és una de les seves millors pel·lícules, a l'alçada de "Unforgiven", "Mystic River" o "Million dollar baby".

"Bird" relata la vida d'un dels grans mites del Jazz: Charlie Parker. Però també retrata la societat dels barris baixos nord-americans entre els anys 20 i els anys 50 del segle passat. L'època en la que, segons diu un dels personatges de la pel·lícula, "el swing és la moda i el jazz enamora".

És un retrat de la decadència d'un geni. De la seva caiguda anunciada pel seu desencaix en la societat, per la seva addicció a l'alcohol i les drogues, pel seu deplorable estat físic, per la mort de la seva filla.

Tècnicament Eastwood fa una aposta arriscada però, al meu entendre, brillant. A partir de flashbacks dintre de flashbacks fa una construcció temporal difícil de seguir, però que suposa un mosaic atractiu i efectiu.

Juga gairebé sempre amb espais tancats, a cops claustrofòbic, i ho fa per introduir encara més a l'espectador dintre del que senten i viuen els personatges. Té també un protagonisme indubtable la llum. Una llum agressiva per la seva foscor i per la predominància de les ombres. Fins a tal punt que en ocasions arribes pràcticament a no veure el que hi ha en la pantalla.

Tot això, acompanyat permanent de la música jazzística, i de la interpretació superlativa de Forrest Whitaker, fan que "Bird" sigui, sens dubte, una gran pel·lícula.


Trailer de "Bird"