A La Llanterna Màgica li agradaria saber quines són les pel·lícules més importants en la vida dels lectors i les lectores d'aquest bloc.
Així que us proposo que em digueu quines són les tres pel·lícules més importants de la vostra vida. Poseu-les en ordre d'importància. Em podeu dir les pel·lícules responent aquest post o enviant un mail a llanternamagica@gmail.com
En unes setmanes, quan tingui unes quantes respostes, en faré públics els resultats.
Quan a finals de l'any passat vaig fer la llista de les 10 pel·lícules que més m'havien agradat durant l'any 2008, vaig posar en tercer lloc "Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales. Em va semblar una proposta atrevida, innovadora i de qualitat.
Aquest 2009, Cameo ha editat el pack amb la filmografia complerta de Rosales. Òbviament, en tractar-se d'un director jove, la filmografia per ara és curta. El pack consta de quatre dvd: els seus tres llargmetratges ("Las horas del día", "La soledad" i "Tiro en la cabeza") i un dvd amb els seus curtmetratges (rodats la majoria en la seva etapa d'estudiant de l'escola de cinema de Cuba).
De moment, al marge de "Tiro en la cabeza" i de diversos curts (molt recomanable el curt documental titulat "Virginia no dice mentiras"), he vist "Las horas del día", i em falta "La soledad".
Amb el que he vist ja en tinc suficient per constatar que estem davant d'un dels cineastes més particulars, més suggerents i amb més potencial del panorama cinematogràfic europeu. La seva voluntat d'innovar, d'explorar totes les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, i la seva capacitat de resoldre les pel·lícules amb senzillesa i amb efectivitat, donen al seu cinema molt més valor.
Esperem que aquestes bones vibracions continuïn en els propers anys, i que Jaime Rosales s'acabi consolidant en el mapa cinematofràfic d'autor d'Europa.
Diumenge passat vaig anar a veure la pel·lícula catalana "3 dies amb la família" de Mar Coll. Una pel·lícula molt recomanable. Però aquí no volia parlar de la pel·lícula, sinó d'un fet que em sembla, com a mínim, estrany.
La pel·lícula la vaig anar a veure als cinemes Icària de Barcelona. I em va molestar, i molt, que essent una pel·lícula parlada en català la passessin amb subtítols en castellà. No és la primera vegada que em passa. També vaig viure una situació igual quan vaig anar a veure "El cant dels ocells" de l'Albert Serra.
No m'imagino cap cinema de Barcelona, ni de Catalunya, on quan passin pel·lícules d'Almodóvar, Amenábar, Trueba, Bollaín, etc., se'ls acudeixi posar subtítols en català. Per què a la inversa sí que passa?
"3 dies amb la família" sembla confirmar que el cinema català està vivint una bona ratxa. Als darrers films de gent com Albert Serra, Xavi Puebla o Cesc Gay, i hem d'afegir aquesta òpera prima de Mar Coll, recent sortida dels seus estudis de direcció cinematogràfica a l'Escac.
La primera pel·lícula de Coll crec que és una pel·lícula a tenir en compte. Sota una estructura clàssica, però molt efectiva, Mar Coll aconsegueix construir una història emotiva i creïble. La senzillesa o quotidianitat de l'argument fa que la majoria d'espectadors se sentin, en algun moment o altre, identificats amb el que està veient a la pantalla.
La construcció dels personatges és realment bona. I això vol dir que al darrera hi ha una bona feina de guió, de direcció, d'interpretació, de vestuari, de maquillatge, d'il·luminació, etc. Una bona feina d'equip.
És destacable que en un món bàsicament masculí com és el món del cinema, "3 dies amb la família" introdueixi de forma tant potent el segell femení. La direcció, el guió, el muntatge, la fotografia, el càsting o la direcció artística, entre d'altres, estan protagonitzades per dones. I el paper principal, molt destacat, recau també en una dona, Nausicaa Bonnín. Això sí, molt ben acompanyada per actors com Eduard Fernández o Francesc Orella.
Suposo que arriba un moment en la trajectòria vital i professional dels directors de cinema en el qual es veuen legitimats per a fer el que els doni autènticament la gana. I suposo que aquest és el moment al qual ha arribat el japonès Takeshi Kitano, famós pel gran públic per ser el creador del programa Humor amarillo amb el qual ens va deleitar Tele 5 cap als anys 90, però alhora destacadíssim cineasta nipó. Dolls, Hanabi, Zatoichi, Brother, El verano de Kikujiro, són algunes de les seves pel·lícules més destacades.
Amb Glory to the filmmaker!, Kitano fa, com deia, el que li dóna la gana. Es tracta de 108 minuts de paròdia de si mateix, de paròdia del cinema japonès (també de la societat japonesa), de paròdia sobre el cinema en general.
El començament de la pel·lícula és certament brillant i sorprenent. Gags d'humor cínic i intel·ligent. Crítica àcida però constructiva, a si mateix i, com deia, al conjunt del cinema. Especialment brillant la referència a Yasujiro Ozu, i la frase "¿quien coño va aguantar una película de dos horas de gente tomando sake y te?".
Però el pecat de la pel·lícula (com és d'esperar en pel·lícules d'aquest tipus) és que dóna la sensació que Kitano s'emborratxa de si mateix i acaba construint un film excessiu.
No obstant, si us agrada Kitano, aneu-la a veure. Si, per contra, no us agrada no cal que perdeu el temps. Si no coneixeu la seva filmografia i us atrau la pel·lícula us recomano que abans feu l'exercici de veure algunes de les seves obres anteriors. Això us facilitarà entendre tots els missatges del film.
Tenia pendent de veure "Still walking" des que la van presentar al Baff ara fa tres mesos. Finalment la vaig anar a veure ahir. I val la pena (atenció per qui no l'hagi vist: la fan només al Méliès i a les 17:50h.).
És una pel·lícula "molt japonesa". Al més pur estil dels cineastes clàssics japonesos com Yasujiro Ozu. I ho és des d'un bon principi. La passejada de l'avi de la seqüència inicial t'indica ràpidament el ritme que viuràs en la pel·lícula: un ritme lent, pausat. Els 108 minuts que dura la pel·lícula ens expliquen 24 hores d'una família.
I aquí ve un altre dels elements clàssics i tradicionals del cinema japonès que recupera Kore-Eda: "Still walking" representa un quadre familiar, les relacions entre una família, i la ruptura entre un món clàssic i un món modern. I tot això amb els valors del treball, el respecte a la gent gran, la rigidesa familiar i l'honor, predominants en la societat nipona. Repeteixo: molt japonès.
Els plans de situació i els plans detall ajuden molt a la creació d'aquest ritme pausat, i donen alhora un to íntim, personal, familiar a la pel·lícula.
Destaca el moviment de la càmera. I destaca per la seva absència. En tota la pel·lícula la càmera és estàtica. I això és una manera, també, un instrument cinematogràfic, per a expressar tot el rerefons ideològic, social i cultural de la pel·lícula. Nomes en cinc ocasions durant els 108 minuts de la pel·lícula la càmera es mou. I són precisament alguns dels moments que fan trontollar l'estabilitat de la famíla, l'estabilitat de la tradició.
És interessant també el canvi de tipus d'il·luminació que es va produint durant la pel·lícula. S'ha de tenir en compte que bona part la pel·lícula passa en interiors, i la il·luminació és una bona manera (si s'utilitza bé) de mostrar el pas de les hores. En aquest cas la llum es va convertint en una llum més íntima a mesura que avancen les hores del dia i això coincideix, també, amb els moments en què els personatges obren més el seu interior.
Hi ha un detall al final de la pel·lícula que, des d'un punt de vista formal cinematogràfic, no m'agrada, però crec que seria injust valorar una de les millors pel·lícules que he vist enguany, per aquest detall.
Aquests dies, repassant La Llanterna Màgica, he vist que fa aproximadament un any vaig fer una promesa que no he complert. En un post de defensa del western vaig comprometre'm a ("en les properes setmanes", deia) parlar de grans westerns. Un any després, començo. I ho faig amb "Johnny Guitar" de Nicholas Ray.
Aquest western de Ray passa per ser, no només una de les millors pel·lícules d'aquest gènere, sinó una de les millors pel·lícules de la història del cinema.
No exlicaré l'argument, sinó que escriuré algunes coses que em fan valorar aquesta pel·lícula.
És un western barroc, complex, i que és un exemple que ens permet veure com pot arribar a ser de fina la línia que separa els diferents gèneres cinematogràfics. "Johnny Guitar" és un western, sens dubte. Però tampoc hi ha dubte del seu caràcter de melodrama. Vindria a ser un western melodramàtic. Mireu, si no, el fragment que us adjunto a baix de tot per veure si es tracta d'un western o d'un melodrama.
No és un western èpic, no és una aventura. És més aviat un western psicològic, de personatges turmentats, fronterers, amb un passat obscur i un present indefinit.
Però no hi falten els diàlegs, els grans diàlegs, clàssics del western. Un exemple el tenim en el breu diàleg entre Vienna (interpretada de forma esplèndida per Joan Crawford) propietària de "Vienna's", el clàssic saloon de western, i Eddie, en un moment en què el saloon està buit:
Vienna: Dale a la ruleta Eddie.
Eddie: ¿Por qué? No tenemos clientes.
Vienna: Me gusta oir como rueda.
Un altre exemple:
Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.
Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.
Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.
Un element destacat de la pel·lícula és el paper de la dona. Malgrat el títol, la protagonista absoluta és Vienna (Joan Crawford), i el clàssic duel final entre dos cowboys, en aquest film de Ray és entre dues dones, la pròpia Vienna i Emma (Mercedes McCambridge). No diré que sigui un film feminista, perquè no ho és en absolut, però sí que és un western que abandona els posicionaments misògins que sí que van caracteritzar una part important de pel·lícules d'aquest gènere.
Aquesta pel·lícula és, a més, un exemple d'ús magnífic dels colors. D'entrada hi ha un joc constant entre el color verd (tapís de la taula dels daus, gorra del crupier, etc.) i el vermell (la ruleta, un trenet verd i vermell, el mocador de Vienna, etc.). El joc d'aquests dos colors és la lluita entre el permès i el prohibit, la lluita entre el bé i el mal, entre el món obscur del qual provenen tant Vienna com Johnny i el nou i honest món al qual volen passar a viure.
Però és que suposa un gran exemple de com explicar l'evolució interior d'un personatge, Vienna, a través dels colors. Intento explicar-me:
Vienna apareix primer amb un mocador verd llampant. És el color del bé, que reflecteix el canvi que ha sofert. Ha passat d'un passat obscur a un present "honorable".
Quan Johnny Guitar torna a entrar en la seva vida ens apareix amb una camisa groga (color de la innocència, el risc i de la temptació) i un mocador vermell, color del perill.
Quan es rendeix i cedeix davant de Johnny Guitar, poc després apareix amb un vestit blanc llampant. Símbol de puresa i entrega.
Quan està en plena fugida i en ple incendi, en clar perill, literalment es canvia el vestit blanc per un vestit totalment vermell, un vermell d'alarma total.
I en el duel final ens pareix amb una combinació dels dos colors més "perillosos" el groc i el vermell.
Tampoc és casual que el personatge que morirà primer, que és el més esbojarrat, el més innocent, el que serà enganyat, se'ns presenti amb una camisa de color groc, com deia abans, el color de la innocència.
I, segurament per damunt de diàlegs, de colors, del paper de la dona, de la música (tambe molt remarcable), hi ha l'extraordinària i magnífica actuació de Joan Crawford. Es menja la pantalla i la resta de protagonistes. Ella sola fa bona la pel·lícula.
En fi, aquests són alguns dels meus arguments per defensar "Johnny Guitar" com una gran pel·lícula.
Qualsevol alternativa a la calor asfixiant de Barcelona avui era bona. I la millor, una sala de cinema. Però és que a més l'alternativa triada, la brasilera "L'any que els meus pares van marxar de vacances", ha estat encertada.
Aquesta és la segona pel·lícula del director Cao Hamburger, i ha estat co-produïda per Fernando Meirelles ("Ciutat de Déu"). Es tracta d'una pel·lícula emotiva i íntima, però que amb un bon sentit de l'humor i amb un ritme àgil (bon guió) ens explica la tràgica situació que ha de viure un nen brasiler l'any 1970 en plena dictadura i just en el mes en que la selecció brasilera de futbol (paraules majors) es juga el mundial.
Bones interpretacions, un ús de la càmera que dóna proximitat i crea empatia amb els personatges, un il·lumniació íntima, un guió com deia ben aconseguit, fan d'aquesta pel·lícula una bona proposta per aquest mes d'agost.
Nota de "L'any que els meus pares van marxar de vacances": Aprovat alt.
El que té navegar per internet en hores perdudes és que pots trobar petits tresors. En aquest cas he trobat dos fragments de dues pel·lícules catalanes dels anys 80 que m'han portat a la meva infantesa o semi-adolescència i que són ben especials per a mi, sobretot per raons familiars.
Es tracta de les pel·lícules "Un parell d'ous" de Francesc Bellmunt, i "Barcelona connection" de Miguel Iglesias Bonns. Recuperant aquests dos fragments estic convençut que mereixen ser pel·lícules de culte!
"V.O.S" és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema. Tampoc ho pretén.
Es tracta d'una comèdia lleugera, amb cert to "woodyallenesc", que juga amb espais interiors i exteriors (els protagonistes entren i surten d'una pel·lícula), espais que barregen la ficció i la realitat, donant un cert aire caòtic a la pel·lícula. El film arrisca ja que la comèdia, sobretot la comèdia que barreja personatges, temps i realitats, com és el cas, corre el risc d'estavellar-se si no està tancada del tot. "V.O.S." juga al límit.
Les interpretacions tampoc passaran a la història, tot i que potser qui destaca més és Vicenta N'dongo.
Això sí, penso que hi ha tota una generació, la que ronda els quaranta (i a la qual m'hi començo a acostar perillosament) que pot sentir-se identificada amb part dels problemes i conflictes que viuen els personatges Això farà, sens dubte, valorar més la pel·lícula.
Coppola fa amb "Tetro" una espècie d'exercici de cinema d'autor fins i tot amb tocs de cinema indie (el potser ja massa recorrent cinema "modern" en blanc i negre, per exemple). Un exercici que no sé si és voluntari o forçat per la implacable maquinària de la indústria cinematogràfica (recordem que la pel·lícula anterior de Coppola, Youth Without Youth, no s'ha arribat ni a estrenar a les nostres sales). En tot cas, una situació que dóna la possibilitat al director de, com se sol dir, fer el que vulgui.
I el resultat és, per a mi, profundament desconcertant.
En la pel·lícula hi ha moments que són certament brillants. Quien tuvo retuvo, suposo. Gran seqüència la de la ràdio La Colifata; o la de la surrealista interpretació teatral del Faust en femení; o el viatge en cotxe a la Patagònia; o alguns jocs d'espai interessants. Però són, en la meva opinió, oasis en el desert.
Un desert on sí que hi destaquen les interpretacions de Vincent Gallo i Maribel Verdú. On no hi aporta res la de Alden Ehrenreich. I on directament hi sobra, per insoportable i gens creïble, la de Carmen Maura.
Però per a mi el problema de la pel·lícula és que no arrenca ni a marxes forçades. El guió no funciona. I quan sembla que comença a arrencar i a funcionar, agafa una deriva, primer de moments previsibles, i després d'una suma de despropòsit darrera despropòsit. La darrera mitja hora es converteix en una cosa més pròpia d'un culebrot veneçolà que no pas del director d'obres com El Padrino, Apocalypse Now o La ley de la calle.
L'última frase de la pel·lícula ("Tot anirà bé. Som una família") m'han fet entrar ganes d'anar a la guixeta a demanar que em tornessin els diners.
