"Drive" és una de les pel·lícules més estranyes de l'any. No és fàcil de digerir. Segur que arrossegarà fans i detractors. Perquè és un producte diferent. D'aquells que desconcerten i que, a més d'un, provocarà la sensació de no saber si surt satisfet o no de la sala. Fins i tot és possible que hi hagi algú que se senti enganyat.
Potser això, el fet de no deixar indiferent, és un dels seus valors. Cinematogràficament això no hauria de ser un plus, però tampoc abunden els films que obliguen a pensar i repensar per a fer-te'n una opinió.
Jo diria que tot en "Drive" és diferent al que el cinema ens té acostumat. Des d'una primera escena que podria ser la clàssica persecució policial made in Hollywood però que, ràpidament, detectes que no, que hi ha alguna cosa que la fa ser diferent a tot això. Ja ho vaig dir en un altre lloc: agafa la clàssica pel·lícula de policies californians dels anys 80, dóna-li un toc danès, i et sortirà "Drive". Una raresa molt kitsch, gairebé hortera.
La música, que de vegades arriba a ser atractivament molesta (la podeu escoltar ara mateix) és un personatge omnipresent. Igual que una il·luminació exagerada. Vermells, blaus, verds... Tot molt expressiu. I un personatge que respon a l'antiheroi, o a l'heroi crepuscular dels westerns de finals dels 60 i principis dels 70, que tant exagera una buidor interior remarcada per un escuradents als llavis, com demostra una tendresa inesperada o una violència efímera però extremadament dura.
Un cocktail atractiu, pertorbador, molest, sec, dur, tendre. Nota de "Drive": Notable.
"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.
Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.
Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.
Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.
Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.
A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.
Nota de "Midnight in Paris": notable.
PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...
Aquests dies festius intento recuperar pel·lícules de l'any 2011 i que no havia vist al cinema."Hereafter" de Clint Eastwood, n'és una.
No és un Eastwood habitual. Però alhora sí que ho és. No perd elements clàssics de la seva manera de filmar, de la seva manera de veure el cinema. Però, en canvi, ens planteja una història que no lliga gens amb la seva filmografia. Una història barreja de gènere realista i gènere fantàstic. Segurament Steven Spielberg, productor executiu de la pel·lícula, hi té alguna cosa a veure.
Però, com deia, hi ha elements clarament reconeixibles de la manera de rodar d'Eastwood. A partir de tres històries independents, que tenen en comú l'experiència amb la mort, i que es lliguen al tram final del film, construeix una trama farcida d'elements made in Eastwood.
Per exemple, no perd el gust per una il·luminació absolutament expressiva i dramàtica. La mà de Tom Stern és evident. Stern ja havia estat director de fotografia a pel·lícules del mateix Eastwood com "Mystic river", "Million dollar baby", "Changelling", "Gran Torino" o "Invictus". També ha fet de director de fotografia de "J. Edgar" el nou film d'Eastwood que, si no estic equivocat, s'estrena el mes de gener.
També és reconexible la música, sempre important en les seves pel·lícules. Tot i que en aquest cas és una música molt més subtil que en altres ocasions, apareix en els moments que ha d'aparèixer i com ha d'aparèixer. Ja als títols de crèdit aparèixen les primeres i suaus notes d'una guitarra totalment reconeixible. La música és, novament, del mateix Clint Eastwood.
Igualment, es poden identificar moviments de càmera ja utilitzats, amb eficàcia, anteriorment. Compareu el moviment de càmera cap al cel de l'escena en què és atropellat un dels nens bessons, amb el moviment de càmera que es produeix al final de l'escena en la qual Sean Penn descobreix que la seva filla ha mort a "Mystic River". Mateix moviment de càmera, amb els mateixos objectius, i els mateixos efectes.
Tot i que és un film irregular, amb alguns alts i baixos, i amb unes interpretacions no excessivament destacades (Matt Damon em sembla un actor poc creïble), Clint Eastwood no decep. Fins i tot en els seus films menys destacats és un mestre, un dels grans del cinema actual.
Recomanació inicial: Abans de començar a llegir aquest post, cliqueu i deixeu sonar la música.
"Melancholia" agradarà o no, però el que segur que no fa és deixar indiferent. És de les pel·lícules, sovint trobades a faltar, que et fa pensar hores o, fins i tot, dies després de veure-la. De fet, estranyament, escric aquest post tres setmanes després d'haver-la vist per primer cop, i tres dies després d'haver-ho fet per segona vegada.
La pel·lícula sorprèn, no per provocadora (com es podria pensar d'un film de Lars von Trier), sinó per una estètica fascinant gens sobrera, i per un fons que, com deia en les primes línies, indueix a la reflexió. La plasticitat del pròleg i de la darrera escena del film quedaran, penso, entre el millor del cinema d'aquest any que comencem a deixar enrere.
Enmig del pròleg i del final, una pel·lícula que ben bé en podrien ser dues, perquè la primera part i la segona, són ben diferents. Tant per la forma com són filmades, com pel fons que s'hi retrata. Una primera part que té tocs de comèdia romàntica, de drama familiar, que està rodada bàsicament càmera en mà, transportant-nos a l'essència del Dogma, i que també ens pot recordar, en certa manera, a alguns dels films d'Ingmar Bergman. I una segona part propera al cinema que podriem qualificar de catastrofista, però lluny d'estridències i profundament introspectiu. El propi Lars von Trier ha mencionat en algunes entrevistes, certa influència del cinema de Tarkovski, especialment del film "Solaris". Les referències cinematogràfiques són evidents. Von Trier es declara amant de Visconti, per exemple. I, parlant dels espais que formen part del cos de la pel·lícula i, també, del debat intern dels personatges, també podriem fer referència Alain Resnais o Alfred Hitchcock.
Amants i erudits de la pintura (entre els quals no m'hi trobo) hi veuran les influències de Dürer i Brueghel.
Si mireu els dos fragments que adjunto a continuació (l'obertura de "Melancholia" i un fragment de "Solaris"), veureu l'aparició del mateix quadre de Brueghel. Casualment, tots dos apareixen al minut 1:11.
D'altra banda he captat dos frames de "Melancholia" i de "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. La referència, si més no estètica, em sembla evident.
Un altre element fonamental de "Melancholia" és la música. En concret Wagner. Un Wagner (a qui estàs escoltant ara mateix si m'has fet cas) que ens acosta a la grandiloqüència, al romanticisme i al catastrofisme i, alhora, cinematogràficament ens transporta a la millor relació imatge - música amb la que ens delectava el cinema clàssic.
Darrere de tot això, el fons de la pel·lícula. Amb un debat sobre com afrontar la vida i com afrontar la mort inevitable. Amb uns personatges, especialment Justine (interpretada per Kirsten Dunst), presos d'una profunda malenconia. Una malenconia absolutament absorvent, fins i tot autodestructiva potser.
Crec que és interessant, parlant d'aquesta malenconia, reproduir unes paraules del propi director danès: "Dinamarca és un país avorrit. És necessari que hi passi alguna cosa. El malencònic té desitjos de catàstrofe. Un dels meus terapeutes em va dir que els malencònics es comproten de manera racional durant les catàstrofes perquè ja han atravessat sovint aquest tipus de situacions".
I, per acabar, una menció especial a les dues protagonistes. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg ens regalen unes grans interpretacions que aconsegueixen introduir-nos de ple en les seves malenconiques realitats.
Surts del Teatre Lliure abduït per les brillants interpretacions de les tres actrius protagonistes de l'obra: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura. Menció especial mereix, crec, aquesta darrera. Impressionant la seva actuació.
"L'Espera", dirigida per Juan Carlos Martel Bayod, i escrita per Remo Binosi, és una obra que no deixa indiferent. L'escenografia relativament austera (una tauleta, tres cadires, un llit imponent, i algun joc de llums i cortines), així com el vestuari de les protagonistes, et permet situar-te, d'entrada, en el context històric i social: la Venècia burgesa del segle XVIII.
Es tracta d'una obra que versa sobre l'amor, sobre la insatisfacció permanent de l'ésser humà i, sobretot, de la dona que, històricament, s'ha vist obligada a jugar rols imposats i de clara submissió respecte l'home.
Pel meu gust, a l'obra li costa arrencar, però en el moment en el qual les dues protagonistes principals (Clara Segura i Marta Marco) comencen a compartir maneres de viure la vida (i l'amor) que viuen, apareix a l'escenari una complicitat que fa lliscar l'obra fins el tràgic monòleg final interpretat per Marta Marco.
Avui era l'última representació de l'obra. Veient-la i vivint-la, s'entén que s'hagin esgotat totes les localitats.
Que ningú esperi, si va a veure "Un método peligroso", trobar-se amb una pel·lícula estil Cronenberg. "Promesas del Este", "Una historia de violencia", "Crash" o "La mosca", per citar-ne algunes, res tenen a veure amb el nou treball del director canadenc. El fons, la reflexió que planteja Cronenberg, continua present. La forma és el que varia.
Per dir-ho d'alguna manera, Cronenberg ens presenta una pel·lícula més d'autor que no pas dirigida al gran públic, més europea que no pas nord-americana. I no només pel context geogràfic i històric, que també, sinó sobretot per l'estil cinematogràfic. Per la forma.
L'enfrontament teòric i professional entre Sigmund Freud i Carl Jung serveix com a pretext per a presentar una història d'amor entre Jung i Sabina Spielrein i, sobretot, per fer un retrat d'una època històrica transcendental: els principis del segle XX que desembocaran, no només en la Primera Guerra Mundial sinó en el srogiment del III Reich i en la Segona Guerra Mundial.
La sensació és la d'estar davant d'una pel·lícula pensada al detall. Les trames es desenvolupen amb lleugeresa. Una cosa sembla ser conseqüència de la precedent. I això fa que la pel·lícula funcioni. L'estructura purament cronològica, gairebé de biòpic, hi contribueix. La fórmula màgica d'establir un triangle de protagonistes, amb enfrontaments interns i externs, també.
Un element destacable és la interpretació dels tres protagonsites. Viggo Mortensen (Freud) i Michael Fassbender (Jung), tenen una interpretació solvent, sòlida i continguda, concordant amb els personatges i la seva situació. Però qui sobresurt, esdevenint l'eix central de la pel·lícula, és Keira Knightley interpretant una Sabina Spielrein que pateix un canvi evident a mesura que avança la pel·lícula i que, per tant, requereix uns registres d'actuació molt més complexes.
Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.
Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.
Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.
La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.
La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.
<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>
Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.
Arriben a les cartelleres les pel·lícules provinents dels grans festivals, i augmenta la qualitat de l'oferta. I aquest cap de setmana això es pot veure amb l'entrada a les nostres pantalles d'un jove heroi belga. No. No és en Tintin. És en Cyril que, sens dubte, tindrà molt menys èxit que la criatura parida per Hergé i portada al cinema tridimensional per la factoria Spielberg. Però que val la pena conèixer. I degustar.
Els pares de la criatura en qüestió són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne. Com em comentava ahir, via twitter, la Judith Vives, "El nen de la bicicleta" és, salvant les distàncies, una espècie de "Els 400 cops" de Françoise Truffaut.
Amb l'excusa d'arrencada de la història d'un nen de 12 anys que busca el seu pare després que aquest l'hagi abandonat a un internat, els germans Dardenne presenten una història de superació, de recerca de la infantesa i la felicitat perdudes, de fidelitat, de perdó, d'amor contingut. I, malgrat el dramatisme evident de la història, no cauen mai en moments lacrimògens gratuïts. De fet, tot i els obstacles diversos i continus que se li plantegen a Cyril, i malgrat la cruesa d'algunes de les situacions, al final el missatge de la pel·lícula és certament positiu. El nostre heroi es referma com a tal.
Estic segur que el pressupost del film, malgrat el prestigi dels dos directors i guionistes (són autors de pel·lícules com Rosetta o El silenci de Lorna, i guanyadors de dues Palmes d'Or del Festival de Cannes), era un pressupost limitat. Però els objectius que es plantegen es compleixen amb escreix. Sens dubte, tenen la capacitat d'aprofitament dels recursos amb els quals compten per a explicar de manera efectiva allò que volen transmetre. La sobrietat i austeritat amb què està rodada la pel·lícula contribueixen a donar un to molt quotidià i realista, però sense arribar a ser el tipus de film angoixantment sec que, sovint, ens trobem en el cinema social.
Les actuacions dels dos protagonistes principals mereixen una menció especial. Es tracta del jove (i debutant) actor Thomas Doret i de l'actriu Cécile de France (protagonista, per exemple, de Més enllà de la vida, de Clint Eastwood). Sens dubte, les seves actuacions són les que acaben de donar cos a aquest film que, al meu entendre, ajuda a pujar el nivell de la cartellera d'aquest darrer trimestre de 2011.
Descarnat i brutal el cinema que va néixer als Estats Units a finals dels 60 i durant la dècada dels 70. Sam Peckinpah, John Schlesinger, Richard Brooks, Stanley Kubrick, Martin Scorsese, Dennis Hopper. El mateix Spielberg amb El diablo sobre ruedas...
Un cinema sec, brut i dur. Un cinema de temps de crisi econòmica, social i cultural. Com l'actual.
Surts del cinema tenint la sensació d'haver vist una bona obra de teatre. I és que, amb "Another year", Michael Leigh demostra que és tant dramaturg com cineasta. I, tot i això, tot i el clar aroma teatral de la pel·lícula, està filmada amb molt criteri cinematogràfic.
Leigh ens planteja un dels temes més universals de l'art: els efectes del pas del temps en les persones. Òbviament, no parlem del temps en el sentit cronològic, sinó del temps en el sentit més vital i interior que li podem donar.
El propi títol de la pel·lícula (un altre any), ja ens indica cap on anirà el film. I l'estructura, també: quatre actes ben diferenciats (primavera, estiu, tardor i hivern) però, alhora, ben similars. Perquè, al cap i a la fi, la vida acaba sent una successió repetitiva d'esdeveniments. La quotidianitat és això. I Leigh ens ho mostra, per exemple, associant durant tot el metratge diverses escenes de to i contingut molt similar.
Atenció als diàlegs. Perquè cap d'ells, ni l'aparentment més banal, està escrit perquè sí. I és que un dels èxits de la pel·lícual és que, mentre l'estàs veient, tens la sensació que tot té un sentit. La pel·lícula és pur subtext. És a dir, els personatges, mentre et diuen una cosa, en realitat te n'estan dient una altra. Segurament la contrària. Molt britànic. I només serà en el darrer acte (que a més és desproporcionadament llarg comparat amb els altres tres) quan els personatges es "despullaran" en ple hivern, deixant de banda el subtext i anant de ple a l'essència de la pel·lícula.
Els personatges estan molt ben construits des del moment en que cadascun se'ns presenta a la pantalla. Les interpretacions estan a l'alçada de la pel·lícula i li donen als personatges un gran marge de credibilitat. Especialment Lesley Manville i Ruth Sheen.
"Another year" és un film sobri en el qual res hi falta i res hi sobra. Un film sobri com la vida mateixa.
Dissabte passat La Llanterna Màgica va fer quatre anys. Fins ara, cada 15 d'octubre escrivia un post autofelicitant-me. Aquest any no ho vaig fer. Bàsicament perquè no sabia què dir. Però avui he pensat que no està de més. He pensat que, mira, una mica d'autobombo tampoc va malament. Així que, aquí teniu el post de rigor. Gens pensat, per cert. Abans d'escriure, habitualment, em faig un esquema del que vull dir, tatxo algunes coses, n'afegeixo algunes altres, i després ho escric a l'ordinador. Avui no ho he fet. Escric tal com raja. Així que disculpeu, si us plau, les incoherències.
Ara veig que en aquests quatre anys he escrit 429 posts. 430 amb aquest. No està malament. Ve a ser un post cada tres o quatre dies. I us he de dir que tinc una por. I és que algun dia Blogger (o sigui, Google) decideixi tancar la paradeta i tots aquests escrits desapareguin en la immensitat de la xarxa. I no és que consideri que els escrits que vaig deixant per aquí tinguin molt valor. Simplement que això que he anat escrivint a La Llanterna és tot el que m'ha fet viure el cinema aquests darrers quatre anys. I no és poc. Al contrari. És molt. Com us deia l'any passat, La Llanterna Màgica l'he fet servir potser més com a instrument d'aprenentatge meu que no pas com a mitjà de transmissió de coneixements. Obligar-me a escriure sobre les pel·lícules que veig és una forma d'obligar-me a reflexionar sobre la pel·lícula que toqui i sobre el cinema en general. Per això seria una llàstima per mi, que algun dia es perdi tot això (aprofito per demanar-vos que, si algú sap com arxivar els escrits dels blocs, no dubti en dir-m'ho).
I, ja parlant sobre cinema, el cert és que aquest darrer any no ha estat dels millors. No recordo cap pel·lícula excepcional aquests darrers mesos. Donarem un marge de confiança per veure si d'aquí a finals d'any hi ha algú que ens sorprengui amb alguna pel·lícula remarcable. Veurem.
I, mireu, us deixo les pel·lícules que, segons el (dubtós i, per tant, qüestionable) mètode de valoració que jo faig, penso que han estat les millors d'aquests quatre anys:
M'ha costat decidir la imatge del post i el tràiler que habitualment incloc. Finalment opto per la imatge de The girlfriend experience i el tràiler de Los condenados. Perquè són, segurament, les menys conegudes de les cinc pel·lícules que he destacat. I una mica de propaganda, tampoc els anirà malament.
Apa, moltes gràcies per llegir-me, i ens anem trobant per aquí.
Sitges ens va presentar aquest film de l'australiana Julia Leigh, i apadrinat per Jane Campion. Es tracta d'una història dramàtica, terriblement freda. Al més pur estil Michael Haneke.
Una pel·lícula que exposa el periple d'una noia jove que ha d'estar disposada a fer les feines més sòrdides per poder sobreviure. Una espècie de baixada als inferns, emmarcada en una història de depravació i desesperació. Però sense histerismes, sense sortides de to, amb una atmosfera absolutament gèlida.
Les interpretacions, sobretot la de la protagonista (la també australiana, Emily Browning) lliguen perfectament amb aquest to de buidor moral i vital. Així com els espais, el to i el ritme de la pel·lícula.
No és, certament, una pel·lícula divertida de veure. Però sí és una pel·lícula interessant.
"Emergo" no és un fals documental. I començo així perquè sembla que cada cop intenten enquadrar més films en aquest subgènere, sense ser-ho. Aquesta ressenyade El Periódico, n'és un exemple. "Borat" és un fals documental. "The troll hunter" (en parlaré d'aquí un parell de posts), també. "Emergo" no. "Emergo" és un film de terror de ficció, rodat de tal manera que té un to molt real.
Sigui com sigui, per a mi ha estat un dels millors films que he vist en aquesta edició de Sitges. És l'òpera prima de Carles Torrens, feta a partir d'un guió de Rodrigo Cortés. Tots dos van ser presents a l'estrena que dimarts passat es va fer a l'Hotel Melià. La pel·lícula va ser rebuda amb aplaudiments.
El que fa especial, per al meu gust, aquest film és que es tracta d'una pel·lícula de terror però d'autor. Té els ingredients bàsics del gènere de terror (misteri, ensurts, sorolls estranys, aparicions fantasmagòriques, poltergeists, girs inesperats...), i l'estil d'una pel·lícula d'autor europea. Els plans llargs, els espais buits, la càmera en mà, la il·luminació crua i, en definitiva, una voluntat d'exprémer les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, van en aquesta línia.
Un parell més d'elements interessants. Per una banda el brillant ús de l'espai. Està rodada tota en interiors. D'aquesta manera s'aconsegueix generar un clima un pèl claustrofòbic i, alhora, donar rellevància a la casa que, a través de les accions que se succeeixen en habitacions i passadissos, es converteix en una protagonista més de la pel·lícula. I, per l'altra, un interessant joc amb les càmeres de vigilància instal·lades dins de la casa. Serveixen més per a generar a l'espectador una sensació de Big Brother, que no pas per als objectius pels quals les instal·len els protagonistes.
Com no podia ser d'una altra manera en una pel·lícula d'aquest gènere, "Emergo" té una escena climàtica i un ensurt final efectius (tot i que jo hagués optat per evitar aquest darrer ensurt i donar un toc encara més europeu al film).
"Amanecidos" sembla més un exercici cinematogràfic de final de curs que no pas una pel·lícula tradicional. Per la forma i, també, pels temes tocats. De fet, tal com va dir en Lluís Miñarro, el dia de la presentació del film a Sitges, es tracta d'una pel·lícula pensada incialment per a veure's per internet. I, malgrat la participació a Sitges i a altres festivlas, no és segur que s'acabi estrenant als cinemes.
En tot cas, com deia, es tracta d'un exercici molt acadèmic d'ex-alumnes del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Els directors ens plantegen un collage de situacions que tenen principi, però no final. Situacions de la vida quotidiana sense més lligam entre si que el de ser protagonitzats per persones d'una mateixa generació.
Pel meu gust, la feblesa d'algunes de les situacions plantejades, se supera gràcies a un plantejament formal impecable. El cinema català surt cada cop més d'escoles especialitzades com el CECC, i això es nota. Ni els colors, ni l'enquadrament, ni la llum, ni cap dels elements del llenguatge cinematogràfic són triats a l'atzar.
És una pel·lícula petita, que agradarà més o menys, però que no és gens menyspreable. I menys si es té en compte que estem davant de dos directors novells.
Unes breus línies per una raresa japonesa que va aterrar a Sitges diumenge passat.
Es tracta de "Milocrorze: a love story", un relat sui generis sobre l'amor, a través de tres històries deslligades completament entre si. L'amor, en tot cas, o el desamor és el fil conductor d'aquest irregular però entretingut film.
La hilaritat de l'humor japonès, diguem-ne que a l'estil "Humor amarillo" modernitzat, és la protagonista principal de la pel·lícula que, d'altra banda, esdevé estèticament molt atractiva i dinàmica.
Un excés de vulgaritat i de llargada en determinats moments són els evidents talons d'Aquil·les de la pel·lícula d'Ishibashi.
El millor, sens dubte, l'inici de la història amb una espècie de conte, mig realitat, mig animació, protagonitzat pel nen Ovreneli Vreneligare, un petit pèl-roig que fa les delícies de la sala. Brillant.
Dissabte passat es va presentar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, "Jane Eyre", el nou treball de Cary Fukunaga, que trasllada al cinema la novel·la de Charlotte Brontë, a partir de l'adaptació que en fa el guionista Moira Buffini.
Fukunga aconsegueix des del principi, amb unes escenes inicials atractives i angoixants, crear una connexió directa entre el que passa a la pantalla i el que percep l'espectador/a. La presentació de la protagonista principal i de les seves circumstàncies, es fa de tal manera que, de seguida, empatitzem amb la nostra heroïna i, al final, la pel·lícula acaba convertint-se en un viatge que fem al costat d'ella.
Bona part del mèrit recau en la interpretació de l'actriu australiana Mia Wasikowska que aconsegueix donar-li un atractiu especial al personatge, ja de per si atractiu, de Jane Eyre. El protagonista masculí, Michael Fassbender, no desentona.
Algú es pot preguntar què hi fa aquesta pel·lícula a un festival que, en teoria, se centra en el cinema fantàstic. Una novel·la romàntica no sembla el més addient per aquest festival. No obstant, el cert és que Fukunaga planteja una pel·lícula amb una ambientació misteriosa, amb alguns moments de suspens, i amb una llum i una música profundament expressives. I, al capdavall, pel·lícules com Nosferatu acaben sent també, en certa manera, històries d'amor embolcallades en ambients de terror. Benvinguda sigui, doncs, "Jane Eyre" a Sitges.
No obstant, i sense voler desmerèixer en absolut tot el treball cinematogràfic que hi ha al darrera d'aquest film, el que és de destacar és el fet que al segle XIX una autora com Charlotte Brontë ens presentés una història, emmarcada en el clàssic romanticisme anglès d'aquella època, i protagonitzada per un personatge, Jane Eyre, amb uns plantejaments de vida i una ideologia absolutament avançada (i segurament incompresa) als seus temps. Plantejaments feministes, nítidament humanistes, que difícilment quadraven amb la mentalitat general de l'època.
"Jane Eyre" és una bona pel·lícula. Preneu-ne nota per quan s'estreni.
"No habrá paz para los malvados" té coses molt bones. D'entrada uns 10 primers minuts que són un exemple gairebé perfecte de com presentar i construir un personatge (Santos Trinidad, el policia borratxo i violent, interpretat per José Coronado) i de com plantejar l'ambient que planarà en els cent minuts següents.
És, també, un bon intent de reflectir la realitat polièdrica que es mou a l'entorn dels grups islamistes radicals. S'ha dit que és un film sobre l'11M. Però no és així. Com el propi Urbizu diu en una entrevista, la intenció és fer veure la proximitat amb que tenim aquests fenòmens i grups, ja siguin persones de procedència musulmana, ja siguin persones rosses, nòrdiques i cristianes.
L'ambientació de la pel·lícula també és un dels seus atractius. Santos Trinidad sembla un heroi crepuscular al més pur estil dels westerns de Sam Peckinpah. Un personatge solitari, descol·locat i violent. El problema és que, si bé un personatge similar no desentona a "No country for old men" (amb el paper magistral de Javier Bardem), no em queda clar que aquest personatge encaixi als carrers de Madrid. Encara que sigui als baixos fons.
Però el problema principal que li veig a aquesta pel·lícula és que, darrera d'una trama relativament complexa, en realitat jo hi he vist una relació de fets força previsibles. No he trobat en cap moment cap gir especial o sorprenent, cap esdeveniment que doni la volta al que creus que succeirà. I això és un dels ingredients que han de ser bàsics en un thriller com aquest.
En definitiva, no és una mala pel·lícula, però jo, personalment, n'esperava força més.
Nota de "No habrá paz para los malvados": aprovat.
No és una pel·lícula senzilla el darrer film d'Isaki Lacuesta. No ho és, com a mínim, per al públic de masses. De fet, cap de les pel·lícules del director gironí ho és.
Al meu entendre, "Los pasos dobles" és un film que evidencia que el cinema, a més de ser un mitjà d'entreteniment, és, també, una disciplina artística. Fragments de la pel·lícula es podrien passar, perfectament, en sales de museus. I això s'accentua pel fet que es tracta d'un treball interdisciplinar que barreja, de principi a fi, cinema i pintura. És un film que ha d'interessar tant a amants del cinema com a amants de la pintura. Segur que més d'un pintor o pintora se sentirà identificat amb una escena en la qual un pintor intenta explicar perquè algú que pinta quadres té dret a guanyar-se la vida fent-ho.
La pel·lícula està plena d'escenes de gran bellesa i atracció: la misteriosa aparició nocturna d'una comunitat de negres albins al mig del desert; les dues escenes, gairebé consecuitves i simètriques, que mostren dos duels, un a través de la força i l'altre a través del ball; o la suggerent i extravagant escena d'amor homosexual entre un negre i un negre albí.
L'espai (una Àfrica inhòspita i desconeguda per nosaltres); la successió d'endevinalles misterioses que fan avançar els personatges; certs tocs d'humor surrealista; salts temporals i espacials; tot això dóna al film una expressió d'estranyesa atractiva.
No intenteu buscar-li un gènere. Podriem parlar d'aventures, de documental, de cinema etnogràfic, de western... Cinema, al cap i a la fi. Cinema, un cop més, suggerent, d'Isaki Lacuesta.
Nova sèrie per anotar: "Luther", de la BBC. Format anglès. És a dir, només 6 capítols. De moment se n'han emès dues temporades, però la tercera està en camí. La vaig descobrir dijous passat, i ahir a la nit ja n'havia consumit la primera temporada.
Es tracta d'un thriller policial sense concessions. Lluny de finals idíl·lics, les trames que segueixen les peripècies del policia John Luther, solen tenir girs i finals impactants. En un dels capítols, per a què us en feu una idea, al començament adverteixen que durant l'episodi es veuran imatges que podrien ferir la sensibilitat d'alguns espectadors.
És una sèrie de trames episòdiques dures i, certament, violentes, i d'una trama de continuïtat apassionant. És aquesta trama que teixeix els sis capítols, la que ens presenta el fons dels personatges principals. I, com a bona sèrie televisiva, són aquests personatges el que ens acaben enganxant. En aquest cas tenim dos personatges absolutament centrals: John Luther (interpretat perIdris Elba), un policia traumatitzat i profundament marcat per un fet que es veurà en la primera escena de la sèrie i pels seus problemes familiars. I Alice Morgan (Ruth Wilson), el personatge femení, que és tant fascinant com misteriós.
Com us deia, ahir a la nit vaig acabar la primera temporada. I després d'escenes de generació constant d'adrenalina, al darrer moment, John Luther ens diu: "And now what?". "Now what?". Doncs, evident: de cap a la segona temporada.
PD: Per cert, extraordinari el 4t capítol. Igual que a Misfits. Sembla que les sèries britàniques guarden els seus millors tresors per als quarts capítols.
El millor homenatge que li podem fer al Jordi Dauder és veure'l, escoltar-lo i fer-li cas.
Vull que Zapatero no torni a dir mai més que és un home d'esquerres. Vull que la capital d'Espanya es digui José Antonio Labordeta. Vull que es proclami la 3ª República. Vull que l'església es quedi al seu lloc i no en surti mai més. Vull que una setmana a l'any estigui dedicada al silenci, i només al silenci. Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a la música, i només a la música. Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a fer-se petons, i només a fer-se petons. Vull una setmana de teatre gratuït a tots els barris i tots els llocs del món. Vull que Pepe Rubianes tingui un teatre a Madrid. Vull aprendre a dir "¡a la mierda!" a aquesta dreta de merda, com ho va fer José Antonio Labordeta.
Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.
Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.
Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.
Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.
No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.
Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.
Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.
Clar i directe per començar: "Rubicon", de la factoria de l'AMC, és de les millors sèries que he vist darrerament.
Centrada en temes de molta actualitat (i més avui, 10è aniversari de l'atemptat a les torres bessones de Nova York), "Rubicon" ens parla de conspiracions, de think tanks, d'Al Qaeda, de l'FBI i la CIA, de trèbols de quatre fulles, d'espionatge, de micros ocults, dels atemptats de l'11S de 2001 i, òbviament, de Nova York.
A diferència del que seria habitual en una sèrie d'aquesta temàtica, "Rubicon" és d'ambientació obscura. Com bé diu Jorge Carrión en el seu llibre (molt recomanable) "Teleshakespeare", si s'hagués de buscar referents cinematogràfics per a "Rubicón", no ens hauriem de dirigir cap a films com "Misión imposible", sinó que hauriem de posar els nostres ulls al cinema nord-americà dels anys 70 i a pel·lícules com "Todos los hombres del Presidente" o "Los tres días del cóndor".
Els espais són mínims. I tancats. Les ombres i penombres, constants. Els personatges no són herois. Són més aviat personatges derrotats, fracassats. M'ha vingut al cap, pensant en aquest caràcter pessimista que caracteritza la sèrie, un post que vaig escriure fa temps sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11S. "Rubicón" aniria en aquesta línia.
La solvència de "Rubicón" la dóna el seu guió, però també els seus personatges. Tant per la interpretació, com per la construcció que se'n fa. No són personatge planers, ni un. Tots tenen un rerefons que la sèrie, poc a poc i a compta gotes, va deixant anar.
Quin és el gran hàndicap de "Rubicon"? Senzill: la llei del mercat. Una audiència no suficent ha fet que l'AMC decidís no invertir més recursos en "Rubicon" i suspendre'n la programació. Amb només una temporada. Amb tot obert i tot per tancar. Una espècie de coitus interruptus similar al de "Carnivale" però, al meu entendre, menys justificable. "Rubicon", a diferència de "Carnivale", és una sèrie barata. Espais limitats, personatges limitats i absència d'efectes especials, no requereixen massa pressupost.
Així que, ja que parlem de teories conspiratives, us deixo anar aquí la meva, en forma de pregunta: fa gràcia al 'poder' nord-americà una sèrie que explicita que els nord-americans poden tenir el mal tant a fora com a dintre de casa? Aquí ho deixo.
Missatge final als amants de les sèries: malgrat aquest coitus interruptus, "Rubicon" s'ha de veure. De veritat.
"Super 8" és una història mil vegades vista. Cap sorpresa especial. Res que no haguem vist abans. Però és un regal. És un regal sobretot per tota aquella gent que vam créixer amb pel·lícules com ET, Regreso al futuro, Los Goonies, Los exploradores o Cortocircuito.
Un cinema d'aventures, un cinema fantàstic, un cinema d'acció, un cinema trepidant, d'història poc complexa però de tensió permanent. I, això ho dic amb el pas dels anys i amb els coneixements adquirits, un cinema amb uns guions més que notables.
En aquesta ocasió, com en moltes de les pel·lícules esmentades, la interpretació dels protagonistes principals ratlla a una alçada molt destacable. I això, quan parlem d'actors i actrius que encara no estan ni a l'adolescència, encara fa més gràcia.
Per cert, abans he dit que cap sorpresa, però no és ben bé així. No us perdeu els títols de crèdit finals.
Nova sèrie de la factoria HBO. Nova per mi, clar. Ja porten dues temporades i se'n prepara una tercera.
Bored to Death és una comèdia de format senzill. Amb 25 minuts cruspeixes cada capítol. És una llàstima que les qüestions econòmiques facin que les televisions exigeixin sèries de durada cada cop més llarga (la cosa aquí, a casa nostra, ja va cap als 70 minuts... un horror per als guionistes).
Sèrie sense pretensions, però d'humor intel·ligent. Cosa que s'agraeix. Tres són els personatges principals. Cadascun amb una personalitat ben diferent, i tots ells construits amb eficàcia. El personatge protagonista és interpretat per Jason Schartzman (nebot de Francis Ford Coppola i cosí de Sofia Coppola). És un d'aquells estranys casos que el seu aspecte físic lliga a la perfecció amb el personatge que interpreta. Si veieu la sèrie, sabreu de què parlo. L'acompanyen Zach Galifianakis (Resacón en Las Vegas) i un histriònic però encertadíssim Ted Danson (Cheers, Damages, Tres hombres y un biberón, etc).
El ganxo temàtic, és a dir, allò que fa engegar la sèrie: un escriptor en hores baixes (professionalment i personalment) decideix fer-se passar per investigador privat. A partir d'aquí se succeeixen les més diverses situacions que, com tota bona comèdia, en el fons són molt més dramàtiques que còmiques.
Una bona proposta per a passar una estona entretinguda.
La pel·lícula està ben feta. El repartiment coral és força solvent (destaquen potser per damunt de la resta Marion Cotillard i Gilles Lellouche). Recursos dóna la sensació que no els han faltat. Però la pel·lícula no funciona gairebé en cap moment. Potser exceptuem els cinc primers minuts, en els quals es fa un bon plantejament, amb una escena especialment impactant i un debat posterior interessant. El que ve al darrera, cau en picat.
Per a situar-nos una mica, i sense voler explicar res de la història, a "Pequeñas mentiras sin importancia", ens plantegen una narració que no és original, però que pot donar resultats: les contradiccions vitals i de caràcters, les hipocresies i les petites mentides que caracteritzen un grup d'amics "de tota la vida" que estan situats entre els 30 i els 40 anys.
El plantejament, com dic, no és original. Però ben desenvolupat, pot convertir-se en una d'aquelles pel·lícules que pots recordar durant un temps. Una pel·lícula, per exemple, com "Los amigos de Peter" que, malgrat els excessos habituals de Kenneth Branagh, és força rodona. O com "Ficció", un film que, amb molt menys (menys pressupost, menys actors i actrius, menys diàleg i menys metratge) diu molt més que la pel·lícula de Guillaume Canet.
I és que Canet construeix, al meu entendre, uns personatges que, tòpic rera tòpic (amb alguna excepció), van convertint-se cada cop menys creïbles i menys interessants. I ho fa, a més, amb una durada tant excessiva (154 minuts) com incomprensible.
Nota de "Pequeñas mentiras sin importancia": suspès
(cliqueu i escolteu per anar entrant al món de Treme)
Els creadors de The Wire ens transporten ara, amb Treme, a Nova Orleans. No patiu. Només he vist dos capítols d'aquesta sèrie, per tant, res de spoiler. Les trames tot just s'estan construint i els personatges s'estan presentant. Però és suficient per veure que Treme pot ser un gran descobriment. Un altre gran producte de la factoria HBO.
En aquest cas ens situen en la pura destrucció que va patir Nova Orleans després del pas de l'huracà Katrina. I no ho fa de manera assèptica, no. La crítica al govern dels Estats Units és dura, molt dura. Un huracà és un fenòmen natural, la destrucció del Katrina és obra de l'ésser humà. Aquesta és una de les tesis principals. La reconstrucció de la ciutat i de les vides dels personatges i la lluita per la supervivència, amb les alegries i les misèries que això suposarà, són el fil conductor de la sèrie.
La trama transcorre a través d'un protagonisme coral. És difícil, com passa a The Wire, detectar un protagonisme principal. I és que tinc la sensació que els autors volen reflectir les vivències d'una col·lectivitat. Nova Orleans com a protagonista. I què millor per aconseguir-ho que dibuixar trames allunyades de l'individualisme i de protagonismes estèrils?
A mesura que vagi avançant la sèrie, segurament aniré afegint algun comentari. Però no puc acabar sense fer menció a un element que sí que és protagonista principal: la música. Música de principi a fi. Blues i jazz per donar i per vendre. Blues i jazz del bo i interpretat per grans músics.
Fet aquest tastet, ara toca gaudir del menú complert.
He necessitat només una setmana per a consumir, compulsivament, les dues primeres temporades de Misfits. Una mica de trampa hi ha, i és que aquesta sèrie britànica consta de només 6 i 7 capítols en les dues temporades, quan l'habitual és que cada temporada tingui 13 capítols.
Misfits és una sèrie del canal digital britànic E4, i que va començar a ser emesa a finals de l'any 2009. De moment s'han emès dues temporades. Ara estem a l'espera d'una tercera.
Tenia bones referències, i de gent de confiança, sobre la sèrie. Però, la veritat, és que ha superat les espectatives que me n'havia fet.
D'entrada és una sèrie difícil de situar en un gènere concret. Podríem parlar d'una sèrie dramàtica. Però també còmica. I, per què no?, de ciència ficció. Segurament acaba sent una barreja de tot això.
El que crec que la fa més interessant és el to britànic. No només marcat per la ironia present en tot moment, sinó per la construcció d'uns personatges que, de partir d'una sèrie nord-americana, serien, segurament, radicalment diferents. És difícil trobar super-herois més humans i amb situacions més dramàtiques i realistes. Un grup de cinc joves semi-delinqüents que viuen en suburbis britànics i que, de sobte, reben uns estranys poders sobrenaturals són garantia d'aventures sòrdides, en mans de guionistes anglesos.
Menció especial mereixen dos dels personatges. Als seguidors de Misfits no crec que els estranyi que em refereixi a Lauren Socha i a Robert Sheehan. Els personatges que interpreten (Kelly i Nathan) són tant diferents a la resta, que es converteixen sovint en els ganxos principals dels capítols. Tot i això, a mesura que avança la trama, el tímid Simon va agafant un protagonisme ascendent gràcies, entre d'altres coses, a una molt bona interpretació d'Iwan Rheon.
M'enduc la sensació que, en general, els guions dels capítols són força rodons tot i que, en alguna ocasió, les trames episòdiques coixeixen. Malgrat tot, en pocs moments he perdut l'interès de fixar-me en què estava passant a la pantalla.
I vull destacar dos números 4. Si el capítol 4 de la segona temporada és un molt bon capítol, crec que estic en condicions de dir que el quart episodi de la primera temporada és del millor que he vist en una sèrie de televisió. S'ha de veure. Això sí, també us confesso que els dos darrers capítols de la segona temporada m'han decebut un pèl. El llistó estava massa alt.
Ara, a esperar que comenci la tercera temporada.
Mentrestant, a gaudir d'altres sèries i, també, de la banda sonorade Misfits, que és un altre dels símbols d'identitat d'aquesta bona sèrie.
Definitivament, la collita cinematogràfica de l'any 2011 és de les més fluixes que recordo. Fins al punt que gairebé se m'han passat les ganes d'anar al cinema. I és que el més atractiu que hi ha hagut darrerament a les cartelleres ha estat El Padrino, El Padrino II i El Gran Dictador, que han passat aquestes setmanes als cinemes Verdi de Barcelona. Per cert, que ara hi podem veure també El Gatopardo, Érase una vez en América i Tiempos modernos.
Aquest panorama desolador el nota La Llanterna Màgica. I jo, clar. La solució, per a mi, està sent la immersió en el món de les sèries de televisió que, tot sigui dit, estan vivint un fenomen a la inversa del que, sembla, pateix el cinema: es produeix una apassionant competició per qui fa una sèrie millor. Gràcies.
Confesso que fins fa poc, tanta ràbia em feia la proliferació de Codis da Vinci al metro, com la passió semi-histèrica cap a determinades sèries televisives. La, diguem-li ràbia, cap a dans browns diversos als transports públics continua més o menys viva. El meu sentiment cap a les sèries, ha canviat. Si fa un any jo no veia cap de les sèries que monopolitzaven converses (em vaig arribar a sentir marginat per no tenir ni idea què era i de què anava Lost), he de dir que els darrers dotze mesos les sèries han sobrepassat amb escreix el cinema. També és cert que és una opció més barata (pirata). I això en temps de crisi i atur té el seu pes.
Total, que no us estranyi que a partir d'ara vagi fent comentaris sobre les sèries. No oblidaré el cinema, però tal com està la cartellera, crec que abundaran més les opinions sobre la petita pantalla.
Per començar, us faig un llistat de quines sèries estic veient o he estat veient aquests mesos i en quin episodi estic. Segurament aquesta llista serà la protagonista dels propers posts. Potser me'n deixo alguna, però la relació vindria a ser aquesta:
Per cert, parlant de sèries, clicant aquí podeu llegir el post que vaig fer després d'assistir a una conferència de Richard Price, un dels guionistes de The Wire.
