Situada en la Dinamarca ocupada pels nazis, "Flame i Citron", dirigida pel danès Ole Christian Madsen, segurament no serà una pel·lícula que passi a la història del cinema, i és possible que passi a ser una més de les moltes pel·lícules que s'han centrat en aquella època històrica.
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
És digne de mencionar el fet que, malgrat la sobreabundància de pel·lícules sobre el nazisme, no han estat molts els films (o com a mínim no han arribat a les nostres sales) que s'han centrat en el paper dels nazis en països nòrdics com Dinamarca i Suècia, i en la importància estratègica que aquests van jugar.
Crec que també és destacable el fet que la pel·lícula adopta el punt de vista de la lluita de la resistència danesa però, i aquí hi ha la novetat, amb una intenció desmitificadora. La tesi de la pel·lícula és que la resistència va existir però, per dir-ho d'alguna manera, ni eren tants, ni eren tant bons. De fet, en alguns moments sembla que la pel·lícula sigui una interpel·lació directa al poble danès per la seva passivitat amb els ocupants. Així entenc jo la pregunta que fa al principi de la pel·lícula la veu en off del protagonista sobre imatges d'arxiu de l'ocupació nazi: Quan ocupàven Dinamarca, vas sortir a mirar? És una pregunta sense destinatari clar, però amb una intenció molt directa.
Alguns problemes de guió fan perdre efectivitat a la pel·lícula. No obstant, i reiterant que és una pel·lícula que no passarà a la història, tampoc és una pèrdua de temps.
M'agradaria tenir més coneixement de la història de l'Itàlia de la segona meitat del segle XX per a poder valorar millor la pel·lícula "Il divo" de Paolo Sorrentino. Una pel·lícula que gira a l'entorn de la vida política del controvertit Giulio Andreotti, i que és, alhora, un retrat crític del sistema polític italià, de la seva corrupció generalitzada, dels seus lligams amb la màfia, etc.
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Les crítiques negatives em feien anar avui al cinema a veure amb cert temor la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, "L'intercanvi". Temor però espectativa perquè tinc una certa debilitat pel director d'obres mestres com "Unforgiven", "Mystic River" o "Million Dollar baby".
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
"El cant dels ocells" és una pel·lícula que circula a la vora d'aquella línia tant perillosa que si se traspassa et pot pot portar a considerar que el que t'estan passant per la pantalla, més que una pel·lícula, és un engany. Per això, de ben segur, és una pel·lícula que hi haurà qui l'idolatrarà i hi haurà qui no la suportarà. Segurament tant uns com altres tindran raons objectives per a pensar el que pensen.
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
Ja em vaig posar part de la blogsfera cinèfila en contra quan vaig suspendre els germans Coen i la seva pel·lícula "Burn after reading". Ara aviso: el suspès aquest cop és l'idolatrat Wong Kar Wai.
I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.
Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.
Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.
A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.
Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.
Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.
No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.
Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.
L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.
Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.
"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.
Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a trasllador nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.
El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.
D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.
Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.
El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.
Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.
Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.
AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.
Nota de "Tiro en la cabeza": Notable
Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador
Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.
M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.
D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.
No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.
Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.
D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.
En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.
"Cent claus" de l'italià Ermanno Olmi és una raresa. Una pel·lícula que té el seu atractiu en la mescla d'estils. És una barreja de cinema costumista, cinema abstracte a l'estil Antonioni i thriller amb connotacions religioses.
Sense ser una obra mestra, crec que és una pel·lícula notable. Potser per alguns difícil de digerir. Però és que crec que potser el que costa de digerir d'aquesta pel·lícula és l'ús (potser abusiu, de vegades) de recursos cinematogràfics poc habituals: ritme lent, música dissonant, espais que per la seva grandiositat "es mengen" els seus protagonistes (biblioteques medievals, immensitat del riu Po), muntatge dinàmic i intel·ligent en els moments de la investigació policial... Tot plegat conforma una barreja de realisme i abstracció.
I tot això amb un punt de partida sorprenent: la profanació, gairebé crucifixió cristiana, de centenars de llibres de la Biblioteca Històrica de la Universitat de Bolonia. Extraordinària imatge la dels llibres profanats.
Vaig anar a veure "Che el argentino" de Steven Soderbergh amb cert escepticisme. No em creava massa confiança una pel·lícula sobre un personatge com aquest rodada des dels Estats Units sota el paraigües de la 20th Century Fox.
El cert, però, és que és una pel·lícula més que acceptable. Com a mínim en aquesta primera part (recordem que s'ha estrenat només una meitat de la pel·lícula i que haurem d'esperar a que se n'estreni l'altra meitat per a valorar-la millor).
Una cosa que m'agradaria destacar com a positiva és que es faci difussió internacional, i per canals comercials que arriben al gran (quantitativament) públic, d'un personatge com aquest. Un personatge que, com no podia ser d'una altra manera, té llums i ombres però que és indubtable que en el seu moment va jugar un paper important en la lluita anti-imperialista de l'Amèrica Llatina. Difondre personatges d'aquest estil no és un costum massa habitual del cinema de Hollywood.
En segon lloc, crec que també és de destacar que es tingui la valentia de realitzar des d'estudis nord-americans una pel·lícula que, en la seva versió original, el 95% està parlada en castellà. Tampoc és massa habitual que Hollywood faci apostes d'aquest tipus i respecti la llengua original dels personatges relegant l'anglès a un protagonisme mínim. Això és una aposta decidida tant del productor, Bencio del Toro, com del direcor, Steven Soderbergh. En una entrevista realitzada a la revista Cahiers du Cinema, Soderbergh assegura que "per a mi era obligat respectar la cultura a la qual pertanyen els personatges. L'època en la qual es podia adulterar impunement la llengua natural dels protagonistes s'ha acabat".
Un altre element positiu, al meu entendre, és l'ús d'un format quasi-documental. Sense deixar de ser cinema de ficció, el format que Soderbergh li dóna a la pel·lícula és d'una espècie de documental ficcionat. I això dóna una dosi de realisme i credibilitat que fa més interessant la pel·lícula.
Destacar, com no podia ser d'una altra manera, les interpretacions tant de Benicio del Toro, que ratlla a un nivell molt alt com a Che Guevara, com de Demián Bichir que interpreta a la perfecció el paper de Fidel Castro.
Segurament alguns diran que un dels pecats de la pel·lícula és una certa manca d'objectivitat. I és que el cert és que l'aproximació que es fa a la figura del Che està feta de tal manera que l'espectador surt de la sala sentint simpatia pel personatge. Jo crec que tant per l'enfoc que li dóna el director com per la interpretació de Del Toro. De totes maneres sobre aquesta qüestió m'agradaria dir dues coses: en primer lloc, que el guió de la pel·lícula està basat en escrits del propi Che, per tant és obvi que la idea que en traurem d'ell serà més positiva que no pas negativa. Però, i en segon lloc, no em sembla malament que, ni que sigui per una vegada, la pèrdua d'objectivitat vagi en favor de crear simpaties cap a un personatge que, tot i que com deia al principi és un personatge amb clarobscurs, s'ha convertit en mite i referència (més mite que no pas referència, tot s'ha de dir) dels moviments d'esquerres internacionals.
Envoltat de crispetes (les quals prohibiria si se'm donés l'oportunitat) i en la penúltima fila, enganxat a la paret, de la sala 4 del cinema Aribau, vaig veure ahir el nou Batman, "El caballero oscuro" de Christopher Nolan.
D'entrada dir que, des que estudio cinema intento anar al cinema amb llibreta (ja sé que és una mica freaky) i apuntar les coses que vaig veient. Ahir, però, hi vaig renunciar. L'allau d'imatges i sons durant dues hores em van fer veure la pel·lícula només com a espectador, per tant que ningú esperi una gran anàlisi cinematogràfica. Si la torno a veure, potser faria un esforç.
Comencem per les coses bones que vaig veure a la pel·lícula:
En primer lloc el ritme trepidant, de principi a fi, que et fa estar en un estat de tensió permanent.
En segon lloc, el personatge del Joker. Sens dubte el personatge amb més suc del film, molt més que el propi Batman, i que encarna el mal pel mal, amb la dificultat que això comporta per aquells que lluiten contra ell. Gran interpretació (tot i que mai arribes a saber si la caracterització a través del maquillatge i del vestuari magnifiquen la interpretació) la del malaurat Heath Ledger, que està a l'alçada de la del Jack Nicholson del primer Batman.
I, per últim, el fet de buscar un final no excessivament convencional. Tot i que una aposta més arriscada hagués estat acabar en el moment en què la protagonista i el fiscal pateixen en les seves pròpies carns les "malifetes" del Joker (no dic que els passa per ai algú encara no ha vist la pel·lícula). Suposo que la indústria cinematogràfica encara no està preparada per a què un film comercial com aquest tingui un final tràgic.
Coses no tant bones:
A la pel·lícula li sobren ben bé vint minuts. La darrera part del la pel·lícula és totalment prescindible i si s'hagués estat valent, com acabo de dir, haguessin trobat un final prou trencador i que, al meu entendre, milloraria força la pel·lícula.
Tot i que és una bona pel·lícula d'acció, crec que es trenca amb el que és per a mi en Batman. Aquí explicaré una anècdota. Quan jo era adolescent i estava de moda en Michael Jackson, a mi m'agradava en Prince, el seu "rival". Per això, quan una vegada vaig sentir a algú dir "Batman és a Superman, el que Prince és a Michael Jackson", vaig identificar-me de seguida amb Batman. Però és que a més, la comparació està molt ben trobada, perquè Prince és un personatge molt més misteriós que no pas en Michael Jackson, més obscur, més tenebrós, més interessant. I Batman és això. En canvi, en aquesta pel·lícula això no passa. Abunden les escenes de dia, hi ha poca acció de nit, hi ha poc misteri, molta espectacularitat, poc o cap decorat "fals". En definitiva, poc encant.
D'altra banda el mateix personatge de'n Bruce Wayne, que originalment és un personatge multimilionari però absolutament humil, introvertit i tímid, aquí es presenta com una persona arrogant, prepotent, un punt antipàtica.
Tot i que, com deia, és una bona pel·lícula d'acció, vaig sortir del cinema pensant que aquell no era en Batman. I és que potser Christopher Nolan no és Tim Burton, ni Christian Bale és Michael Keaton, ni Maggie Gyllenhaal és Kim Basinger. I a Heath Ledger sol no se li pot exigir que salvi la pel·lícula.
Seguint amb la meva croada particular a favor del western, avui he anat a veure "El tren de les 3:10" de James Mangold. Parteixo amb el dèficit de jo haver vist la pel·lícula original que va dirigir Delmer Daves l'any 1957. Espero algun dia d'aquests recuperar-la d'algun lloc i, després, poder fer-ne la comparació.
D'entrada dir que m'ho he passat bé al cinema, cosa que no és poc, però que tampoc no és garantia de ser una bona pel·lícula. És un film on hi trobem pràcticament tots els elements simbòlics del western: una diligència que és, òbviament, assaltada; un bandoler temible, Ben Wade, i la seva banda; uns indis apaches (tot i que es veuen molt poc); una mina amb treballadors xinesos; una llarga persecució; saloons amb can-can; el ferrocarril que arriba a la terra salvatge, etc.
Si s'hagués d'enquadrar en algun dels subgèneres del western que comentava en el meu post de defensa del western, aquesta pel·lícula seria més aviat un western crepuscular. El personatge principal és un personatge lisiat, l'arribada del ferrocarril és un avís que la civilització està a punt d'imposar-se al wilderness, hi ha una preponderància de la nit (fins i tot es pot veure una breu "nit americana" que es podria interpretar com un petit i breu homenatge al western clàssic), hi ha un protagonisme especial durant bona part del film de les ombres i, sobretot, es presenten uns personatges principals, tant "l'heroi" com "l'anti-heroi" (interpretats a gran nivell per Russell Crowe i Christian Bale) que semblen ja superats pel pas del temps i de la història.
Segurament és un western que no passarà a la història dintre del gènere, però és una pel·lícula molt correcta i que es deixa veure. Malgrat que el western fa dècades que es pot dir que ja no existeix com a gènere, cada dècada van sortint pel·lícules que ens fan mantenir l'esperança: als 80 va ser "Silverado", als 90 la grandíssima "Sin perdón" i ara aquesta. A veure què ens depara la propera dècada.
La clau d'un bon documental no és tant el ser capaç d'escollir un tema interessant com el fet de tenir l'habilitat de donar-li una perspectiva diferent, donar-li una perspectiva que faci que el documental sigui únic, més enllà de l'interès del propi tema que documenta. És el cas de "Rius i marees" de Thomas Riedelsheimer.
El documental ensenya com l'artista escocès Andy Goldsworthy es dedica a construir obres d'art a partir d'elements que li lliura la naturalesa: fulles d'arbres, pedres, argila, llana d'ovelles, etc. I tot relacionat amb el fluir de l'aigua: rius i marees. El documental, a través de les imatges i a través de la veu de Goldsworthy, suposa una reflexió a l'entorn d'allò efímer i de la bellesa.
L'enfoc personalíssim de la forma de rodar i el fet que el director aconsegueix captar moments íntims i brillants que només la intuïció cinematogràfica pot justificar, demostra que ens trobem davant d'un gran cineasta.
Un advertiment per qui es decideixi a anar a veure el documental. No és una pel·lícula fàcil de veure. Sobretot si no s'és capaç de ser conscient que no es va a veure una pel·lícula de ficció, ni tant sols un documental dels que solem veure per televisió, sinó més aviat una pel·lícula que s'acosta, i molt, al cinema abstracte.
Amb "Elegy" m'ha passat una cosa estranya. En realitat dues. La primera és que he anat a veure-la als cinemes Alexandra i estava absolutament sol a la sala. La segona, i que és la que realment volia explicar, és que ha estat una pel·lícula de la qual els primers 80 minuts no m'han interessat pràcticament gens i, en canvi, sí que ho ha fet la darrera mitja hora. La sort és que no m'hagi passat al revés, perquè el que fot més és que en una pel·lícula que t'enganxa al principi, et passis l'última hora mirant el rellotge.
Per què no m'han interessat els primers 80 minuts? Perquè he tingut la sensació que tot era molt previsible. Una història estil Woody Allen però amb un toc superior de dramatisme. Professor universitari (Ben Kingsley) que està sobre la seixantena, que s'enamora d'una alumna (Penélope Cruz) trenta anys més jove que ell, que utilitza un amic de la mateixa edat (Dennis Hopper) per a explicar (mentre estan en una sauna o juguen a esquaix, el que deia: molt Woody Allen) la seva aventura amb l'alumna i que, amb la nova relació (farcida de passió, de gelosia, etc.), comença a reflexionar gairebé obsessivament sobre l'edat, el pas del temps, la mort, en definitiva.
Tot molt previsible des del punt de vista narratiu però, a més, sense cap interès especial pel que fa a l'anàlisi purament cinematogràfica. El que salven aquests vuitanta primers minuts són les interpretacions tant de Ben Kingsley com de Penélope Cruz. Kingsley crec que és un actor d'una talla immensa i Penélope Cruz també ratlla a un molt bon nivell.
En canvi la pel·lícula fa un gir la darrera mitja hora. No des del punt de vista de la tècnica cinematogràfica (que en realitat continua sense aportar res de novedós), però sí des del punt de vista de la trama explicada. En aquest punt la pel·lícula abandona la previsibilitat. I d'aquí l'augment de l'interès. No explico de què va el gir narratiu perquè, tot i que avui he estat absolutament sol a la sala, potser encara hi ha algú que no ha vist la pel·lícula i no voldria aixafar-li la guitarra.
Com deia la sort és que l'interès vingui al final de la pel·lícula i no pas al revés.
De tant en tant et trobes perles al cinema sense esperar-t'ho. Si et diuen que has d'anar a veure una pel·lícula que és una co-producció entre Corea i Mongòlia, que dura 123 minuts i que es desenvolupa al desert mongol, el primer que penses és que t'hauràs de prendre unes quantes tasses de cafè per no adormir-te a la butaca. Però no ha estat el cas. "Somnis del desert" del coreà Zhang Lu m'ha sorprès gratament.
Certament és una pel·lícula de ritme lent. Però en aquest punt vull fer dues observacions: en primer lloc, hem d'acabar amb l'opinió generalitzada segons la qual una pel·lícula de ritme lent és una pel·lícula pesada. El ritme lent o ràpid no fa millor o pitjor una pel·lícula. El que la fa millor o pitjor és que s'esculli bé o malament el ritme en funció del que vulguis explicar. I aquí ve la segona observació: una pel·lícula que retrata la vida quotidiana de l'inhòspit desert mongol demana, de ben segur, un ritme lent. El contrari seria absurd.
Personalment vull destacar d'aquesta pel·lícula l'excel·lent fotografia. No per la bellesa de les imatges (també s'ha da'acabar amb la idea que una bona fotografia és un bon paisatge), sinó per l'efectiu i encertat ús que es fa de les possibilitats fotogràfiques.
Cada cop és més difícil trobar pel·lícules en les quals la forma d'enquadrar sigui també una forma d'explicar el que està passant. I en aquesta pel·lícula això passa. Els canvis que es produeixen durant la pel·lícula en les relacions entre els personatges, el director (o el director de fotografia) els expressa també amb canvis a l'hora d'enquadrar-los. Igualment destacable és el fet que la majoria de plans són grans plans generals. Això dóna un protagonisme principal a l'espai, el desert, l'estepa. I és que aquest espai, la seva rudesa i immensitat, és un element fonamental en la vida i el comportament dels personatges. Primers plans, plans curts, no haurien tingut sentit.
De la mateixa manera, els canvis d'estat d'ànim s'expressen també a través d'un ús diferent de la llum: més expressiva, més dramàtica, més neutra, etc.
Tot això vol dir que el director i el seu equip tenen al cap la pel·lícula com un tot.
La trama, a més, transmet emocions, encara que sigui només per la senzillesa del que s'explica, per la bellesa dels paissatges de l'estepa mongola o per la credibilitat de les interpretacions.
Què canvia del principi al final d'"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman? Una cosa aparentment tant senzilla com una taula que passa d'estar elegantment parada a l'exterior d'una casa de camp canadenca a, en una sola nit, estar absolutament desordenada, molla per la pluja nocturna i donant una sensació de caos. Però aquest caos, aquesta transformació, no és banal, sinó que simbolitza el canvi interior que, d'un dia per l'altre, viuen tots els personatges d'aquesta pel·lícula. És un exemple de com es poden aprofitar elements cinematogràfics per a explicar coses. En aquest cas l'atrezzo. Una taula, parada primer i desparada després. Un quadern, escrit primer amb els noms de les persones que entraven en un camp de concentració nazi i, esborrat després per la pluja, no com a voluntat d'oblit del passat, sinó com a reflex d'un alliberament interior llargament esperat.
Un altre element cinematogràfic ben aprofitat per Barzman: l'espai. I aquí es produeix una paradoxa. La pel·lícula transcorre en dos temps i espais diferenciats: per una banda, els anys 40 en un camp de concentració nazi a França i, per l'altra, l'any 1985 en una magnifica casa de camp al mig de l'espectacular natura del Canadà. On rau la paradoxa? En el fet que en l'espai de més llibertat que és, sens dubte, el camp canadenc, els personatges protagonistes viuen una major repressió interior (la cosa canvia al final de la pel·lícula quan es produeix una espècie de catarsi col·lectiva alliberadora) i, en canvi, en l'espai de repressió que és el camp de concentració, els tres personatges principals viuen en un estat de més plenitud interior. Fins al punt que un dels personatges, ja en l'any 1985, li diu a la protagonista principal que enyora "la simple alegria d'estar viu amb tu", referint-se als moments viscuts al camp de concentració. Aquesta paradoxa, aquest sentiment aparentment il·lògic, el que fa és remarcar, al meu entendre, la profunda inestabilitat emocional que viuen els persoantges.
Destacable també la interpretació dels personatges. Potser cap d'ells fa el seu millor paper, però Susan Sarandon, Christopher Plummer o Max Von Sydow no desentonen. Potser Gabriel Byrne es mostra més discret.
No obstant, com a element negatiu, la història sembla plantejada de forma un pèl precipitada. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç no acaba d'estar massa clara i l'ús del flashback tampoc acaba de servir per a solucionar aquesta mancança del guió. Per cert, i parlant de flashbacks, al cinema en general li cal una mica més d'imaginació, i potser va sent el moment que algú inventi una fórmula diferent de l'ús del blanc i negre per a representar el passat.
En definitiva, avui, amb cert retard, he anat a veure aquesta pel·lícula de Barzman i, en línies generals, he sortit satisfet de la sala (i això que avui el cinema Maldà ha ofert un so que només puc qualificar d'indigne).
Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
Aquests dies d'estada a Granada, degut a les hores de calor i, per què no dir-ho, al fet que anar al cinema allà és molt més barat que a Barcelona, hem estat assidus a les sales de cinema de la ciutat de García Lorca.
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
