Ens rescates?

Mentre participo, i no sabeu com gaudeixo, dels assajos de "Boys don't cry" (cunya publicitària: estrenem el 26 de juliol a l'Espai Lliure dintre del Festival Grec), comença a prendre cos un nou projecte cultural en el qual també hi posaré el meu gra de sorra. En aquest cas, a través de El balcón de la espera. Es tracta de "El tercer invitado", una obra de teatre escrita i dirigida pel Sergio Domínguez i que interpretaran la Conchi Almeda i la Georgina Asin. Com a "Boys don't cry", faré tasques d'ajuda al que calgui. De moment sabem que estrenarem al Centre Cultural la Mercè de Girona, a finals de setembre, i que entrem a la programació de tardor de l'Espai l'Amistat de Premià de Mar.

Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l'aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d'aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.

Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l'espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu. Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè "El tercer invitado" pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d'ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d'una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l'Estat ni la Unió Europea ens rescata... Ho pots fer tu?

"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson

El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.

Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.

Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".

Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.

Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix. 

Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable. 
 

Tràiler d'Érem feliços

El tràiler d'Érem feliços, el meu primer curtmetratge.