"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.

"The Ides of March" ("Los Idus de Marzo") de George Clooney

Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.

El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.

També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.

No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a "Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.

Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.

Nota de "The Ides of March": notable.