Aquests dies festius intento recuperar pel·lícules de l'any 2011 i que no havia vist al cinema."Hereafter" de Clint Eastwood, n'és una.
No és un Eastwood habitual. Però alhora sí que ho és. No perd elements clàssics de la seva manera de filmar, de la seva manera de veure el cinema. Però, en canvi, ens planteja una història que no lliga gens amb la seva filmografia. Una història barreja de gènere realista i gènere fantàstic. Segurament Steven Spielberg, productor executiu de la pel·lícula, hi té alguna cosa a veure.
Però, com deia, hi ha elements clarament reconeixibles de la manera de rodar d'Eastwood. A partir de tres històries independents, que tenen en comú l'experiència amb la mort, i que es lliguen al tram final del film, construeix una trama farcida d'elements made in Eastwood.
Per exemple, no perd el gust per una il·luminació absolutament expressiva i dramàtica. La mà de Tom Stern és evident. Stern ja havia estat director de fotografia a pel·lícules del mateix Eastwood com "Mystic river", "Million dollar baby", "Changelling", "Gran Torino" o "Invictus". També ha fet de director de fotografia de "J. Edgar" el nou film d'Eastwood que, si no estic equivocat, s'estrena el mes de gener.
També és reconexible la música, sempre important en les seves pel·lícules. Tot i que en aquest cas és una música molt més subtil que en altres ocasions, apareix en els moments que ha d'aparèixer i com ha d'aparèixer. Ja als títols de crèdit aparèixen les primeres i suaus notes d'una guitarra totalment reconeixible. La música és, novament, del mateix Clint Eastwood.
Igualment, es poden identificar moviments de càmera ja utilitzats, amb eficàcia, anteriorment. Compareu el moviment de càmera cap al cel de l'escena en què és atropellat un dels nens bessons, amb el moviment de càmera que es produeix al final de l'escena en la qual Sean Penn descobreix que la seva filla ha mort a "Mystic River". Mateix moviment de càmera, amb els mateixos objectius, i els mateixos efectes.
Tot i que és un film irregular, amb alguns alts i baixos, i amb unes interpretacions no excessivament destacades (Matt Damon em sembla un actor poc creïble), Clint Eastwood no decep. Fins i tot en els seus films menys destacats és un mestre, un dels grans del cinema actual.
Molts sabeu de la meva debilitat per Clint Eastwood. Per això no podia deixar de veure "Invictus" el mateix cap de setmana de la seva estrena.
D'entrada dir que "Invictus" no està al nivell del millor Eastwood. El veterà director nord-americà abandona el cinema gairebé d'autor amb que ens havia deleitat amb films com "Mystic river", "Million dollar baby" o "Gran Torino". En aquest cas opta per brindar-nos un film més propi de les grans produccions nord-americanes. Una pel·lícula made in Hollywood rodada a Sud Àfrica, i amb un clar missatge reconciliador. Missatge extret tant de la realitat com del llibre "El factor humà" de John Carlin.
No obstant, crec que és de destacar que, malgrat tot, Eastwood aconsegueix emocionar amb una història de la qual tothom, abans d'entrar a la sala, en sap el principi i el final. I això és senyal que hi ha bona elecció dels diferents elements a l'hora de rodar la pel·lícula. Hi ha bona direcció.
Algunes coses a destacar:
La música, sempre important en les pel·lícules de Clint Eastwood, és segurament el que aporta més emotivitat a la pel·lícula. Segurament hi ha escenes que no se sostindrien massa si l'espectador no estés immers de ple en la màgia de la música.
Les interpretacions. La de Matt Damon sense massa gràcia. La de Morgan Freeman, solvent. Sobretot per la gran semblança física amb Nelson Mandela i per un treball notable per aconseguir un accent anglès "molt africà".
Una escena brillant: la de l'himne sudafricà tot just abans de començar el partit final. Rodada de forma magistral.
No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint.
Entrat ja l'any 2010, vull referir-me a les útlimes pel·lícules que vaig veure l'any passat en dvd: "Million dollar baby", "Stromboli", "Shock corridor" i "Fourty guns".
Million dollar baby
Algú que des de l’any 2001 ha fet pel·lícules com “Mystic River”, “Million dollar baby”, “Letters from Iwo Jima” o “Gran Torino” mereix ser considerat, si no el millor, un dels més grans cineastes de la dècada. Té nom i cognom: Clint Eastwood. Els qui seguiu amb assiduïtat aquest bloc, sabeu de la debilitat que tinc per ell.
Fa pocs dies que vaig veure “Million dollar baby” i, escrivint aquestes línies, encara em dura l’emoció. Una emoció que és deguda a la gran habilitat d’Eastwood darrera i davant de les càmeres.
El veterà director nord-americà té una capacitat de construcció dels personatges i la seva vida i pensaments interiors a través d'elements com la llum i, sobretot, les ombres, que pocs directors actuals tenen. I els espais. Quin ús dels espais! Els espais tancats (per exemple, el despatx que el protagonista encarnat per Eastwood utilitza en el seu gimnàs) i sobretot els propis rings de boxa, refelecteixen el món tancat en el que viuen i, també, les poques possibilitats de sortida.
Actualment veure junts, cara a cara, dos monstres del cinema com són Morgan Freeman i el propi Clint Eastwood és un luxe. Pocs actors queden com ells. I de fet el propi Eastwood ja ha anunciat que el seu paper a "Gran Torino" va ser la seva darrera feina com a actor.
Però una de les coses que més m'apassiona de l'Eastwood actual és la capacitat que té de plantejar debats socials que potser a Europa no acabem de saber valorar del tot, però que té molt de mèrit fer-ho als conservadors Estats Units d'Amèrica. En el cas de "Million dollar baby" és, per exemple, el debat sobre l'eutanàsia. En el cas de "Gran Torino" seria el racisme latent a molts barris de les ciutats nord-americanes.
Stromboli
"Stromboli" és una pel·lícula de Roberto Rossellini de l'any 1950. Segurament és un film que a molts espectadors del cinema actual no els agradaria. És un drama italià de tall neo-realista que, en moltes ocasions té tocs més propers al cinema documental que no pas al cinema de ficció, cosa que és habitual en pel·lícules de Rossellini com "Roma, ciutat oberta" o "Alemanya any 0". De fet, i tractant-se d'una pel·lícula que passa en l'illa de pescadors d'Stromboli, i degut al seu caràcter de semi-documental, en moltes ocasions em va venir al cap el film documental "Homes d'Aran" de Robert Flaherty.
Malgrat que no és una pel·lícula senzilla de veure, aquelles persones que estiguin interessades en la història del cinema i en comprendre l'evolució del setè art, tenen amb Rossellini una (o moltes) cita obligada. Els cineastes que han canviat el curs del cinema es poden comptar amb els dits d'una mà. Segurament me'n deixo algun, o vosaltres en triarieu d'altres, però per a mi Griffith, Chaplin, Murnau, Godard i el propi Rossellini són els cineastes que més empremta han deixat en l'art cinematogràfic.
Com a anècdota, aquesta va ser la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, un dels matrimonis més famosos de la història del cinema.
Fourty guns i Shock corridor
Aquests dos films els poso juns perquè tots dos són de Samuel Fuller, un dels directors més interessants del cinema nord-americà dels anys 50 i 60.
"Fourty guns" és un western peculiar. Per a mi que m'agrada el gènere, no és, ni de lluny, un dels westerns més destacats. Però sí que té elements propis que la fan interessant.
D'entrada el fet que la protagonista sigui una dona i, a més, sigui la "dolenta" de la pel·lícula és una cosa molt poc habitual. Si aquesta dona, a més, és una actriu de la talla de Barbara Stanwyck, la cosa es fa més interessant.
El que trobo més destacable de "Fourty guns", és que es tracta d'un western que vol entrar en l'interior dels personatges, més que no pas en les seves accions o aventures. Segurament seria un western que podríem incloure en el sub-gènere de westerns psicològics. D'altra banda, entrar en l'interior dels personatges és una característica molt pròpia de tota la filmografia de Fuller.
"Shock corridor" ("Corrdeor sin retorno") és una pel·lícula impactant. Igual que altres pel·lícules de l'època del mateix Fuller (com la fantàstica "The naked kiss", traduïda aquí com "Una luz en el hampa") l'ús del blanc i negre és importantíssim. La il·luminació anava a càrrec d'un dels més brillants directors de fotografia de la història del cinema: Stanley Cortez. Cortez va ser director de fotografia de films com "The magnificients Ambersons" d'Orson Welles, "La nit del caçador" de Charles Laughton o la citada "The naked kiss" del propi Fuller.
Cortez imposa una il·luminació dura, molt expressiva, en ocasions deixant tres quartes parts de la pantalla en la més absoluta foscor, expressant a la perfecció els enormes conflictes interns dels personatges. Personatges que, per cert, són interpretats a un altíssim nivell. Peter Breck, Constance Towers i els altres protagonistes duen a terme grans interpretacions.
Metre que "Fourty guns" és una pel·lícula del sub-gènere del western psicològic, "Shock corridor" és un exemple de l'espècie de gènere que es va prodigar els anys 60 i 70 a l'entorn de la vida als hospitals psiquiàtrics. Amb un rerefons profundament crític, "Shock corridor" continua el camí que van emprendre pel·lícules com "De repente el último verano" de Joseph Mankiewicz i que, segurament, van tenir el seu punt culminant amb "Alguien voló sobre el nido del cuco" de Milos Forman.
Article escrit per a Film Conductor (per problemes tècnics aquests dies no es pot accedir a la seva web)
Héroes crepusculares
La figura del héroe es uno de los ejes centrales, uno de los hilos conductores, de gran parte de las disciplinas artísticas. Sin duda lo es de la literatura: los mitos griegos, basados en aventuras épicas, continuan siendo la base de muchos de los relatos que leemos hoy en día.
El héroe (mucho menos, casi nunca, la heroína) también ha sido uno de los motores del cine desde sus inicios. Podemos preguntarnos si el concepto de héroe cinematográfico es un concepto monolítico. La respuesta, creo que obvia, es que no. Si nos fijamos, por ejemplo, en el western (uno de los géneros que más ha explotado el valor del héroe) veremos que hay mucha diferencia entra la caracterización del héroe en el western clásico y la caracterización del héroe en el que se llamó western crepuscular. En el western clásico se aborda la vertiente épica, muchas veces acrítica, del héroe, mientras que en el sub-género crepuscular, los héroes són personajes grises, atormentados, muchas veces lisiados y ya sin esperanza.
Estas difierencias podemos trasladarlas al conjunto de géneros cinematográficos. Simplificando, nos encontramos que el héroe clásico es un personaje íntegro; sin fisuras; de sólidas convicciones basadas muchas veces en la fe; con un objetivo muy definido; que seguramente encontrará en su camino a una “dama ideal”; que representará claramente al bien frente al mal; que se construirá, pues, sobre las bases del maniqueismo; y que no aceptará, en definitiva, muchos matices.
A pesar de que en la historia del cine se han filmado muchas películas que rompen con estas características del héroe clásico, lo cierto es que en los últimos años se han multiplicado las películas que han fijado su interés en personajes que són más anti-héroes que no héroes. Los personajes que, si se me permite, y copiando la denominación westerniana a la que me refería más arriba, voy a calificar de héroes crepusculares.
Es difícil hacer un listado con las características de los héroes crepusculares. Pero voy a intentarlo.
Sin duda, se trata de un tipo de héroe en el que importa más su evolución interior que no su evolución exterior o física. Suele ser un personaje con contradicciones internas, con un fuerte debate interior, que se cuestiona el por qué de sus valores hasta ponerlos en duda. Puede considerarse en muchas ocasiones que es una víctima de la sociedad, que arrastra heridas de la vida. Heridas psicológicas, no físicas. Suele ser un personaje que vive aventuras de la cotidianidad más que aventuras épicas. Y es habitual, también, que se trate de un personaje fronterizo, que vive al límite del abismo. En este sentido, el héroe crepuscular es un ser que de alguna manera ya es un ser vencido y que se enfrenta a varias pruebas que muchas veces son las definitvas.
Se trata pues, como ya decía antes, de un ser vulnerable que es más anti-héroe, que héroe.
He elgido cuatro ejemplos, creo que distintos, que se pueden calificar de héroes crepusculares en películas estrenadas este año 2009: “Los condenados” de Isaki Lacuesta, “Gran Torino” de Clint Eastwood, “El petit indi” de Marc Recha y “Los límites del control” de Jim Jarmusch.
Isaki Lacuesta plantea en su última película, el debate interno que viven varios personajes que veinte años atrás habían optado por la lucha armada como vía de enfrentarse a las injusticias sociales y políticas. Si la película nos hubiera enseñado a estos personajes en su vida de guerrilleros, seguramente hablaríamos de personajes que se podrían caracterizar como héroes clásicos: luchaban por unos ideales, con absoluta fe, con objectivos muy definidos, y con enemigos igualmente definidos.
En cambio la película nos presenta a estos héroes en su fase crepuscular: en el momento de la vida en que se preguntan si sus valores y su lucha valieron la pena; en un momento en que ya se sienten derrotados y, quizás lo que es peor, se sienten cada vez más solos e incomprendidos. Incluso por sus familiares más directos, como puede ser la hija de una de ellos que en un momento de la película (escena, por cierto, memorable de siete minutos de monologo profundo con plano fijo) dice una frase que profundiza el debate interno del protagonista principal: “Martín, las mayores cagadas estan llenas de buenas voluntades. Así que, con tantos buenos ¿para qué queremos malos?”.
El debate interno de los personajes es la base fundamental de esta muy buena película de Lacuesta. Y este breve fragmento sirve de ejemplo: la ocultación de la verdad como una de las “torturas” internas de los protagonistas.
El Walt Kovalsky (Clint Eastwood) de “Gran Torino” es otro héroe crepuscular, un héroe fuera de lugar y fuera de su época. Anclado en la Guerra de Korea, y tormentando por las atrocidades de esa guerra y por la muerte reciente de su mujer, Kovalsky es un personaje que desata su ira y su frustración interna contra los diferentes colectivos inmigrantes que están “invadiendo” su barrio (chinos, negros, hispanos, etc.). La paradoja es que los que él considera americanos auténticos son americanos de origen polaco (su caso), italiano, irlandés, etc.
Hay dos frases, de dos personajes distintos, que definen bien el estado de este héroe crepuscular: en la primera le dicen que es una persona anclada en los años 50 y, en la segunda, en una de las frases de más contenido de la película, el joven cura le dice “parece que sabe más de la muerte que de la vida”.
Es, pues, un personaje cargado de culpa y remordimiento. Pero lo interesante es que se trata de un personaje que sufrirá un arco de transformación muy intenso, hasta el punto de reconocer sus tremendas debilidades, sus tormentas internas y sus contradicciones. Y eso le llevará, al final, a sacrificarse en pro de los valores de un nuevo mundo que al principio él mismo repudiaba. En cierta manera, esta película y este personaje, son bastante paralelos a lo que supuso “Centauros del desierto” y el personaje que interpretaba John Wayne en los años 50. La diferencia es que ante el nuevo mundo uno se sacrifica y el otro decide continuar su vida en solitario en el desierto del Oeste.
Este fragmento sirve para calibrar la naturaleza del personaje de Eastwood en “Gran Torino”:
El “Petit indi” de Marc Recha es un héroe absolutamente distinto a los dos mencionados hasta ahora. De entrada se trata de un chico. Ya no estamos ante un personaje atormentado por su pasado, que vive en una continua contradicción y que ponga en duda sus valores. Lo trágico de este héroe contemporáneo es que es un personaje adolescente, que vive con la carga del presente, de un presente duro, no buscado. Que es una clara víctima del sistema y que, a pesar de su voluntad de superación, de su enorme carácter interno, sabe perfectamente, y el espectador aún más, que su aventura no podrá tener, de ninguna de las maneras, un final feliz. Su destino es trágico.
Se trata, así mismo, de un personaje absolutamente fronterizo. Vive en la frontera. En una frontera física representada por los suburbios de Barcelona (pocas veces una película ha elegido tan bien su espacio de desarrollo), pero que es una frontera infranqueable para él. La situación social y económica de su entorno le impedirá superar esa frontera. Pero vive también una frontera interior, que le hace estar permanentemente en el abismo. Y sabe que cualquier desliz le hará caer en él.
Es un héroe de la cotidianeidad. Es un héroe que vive en su propio mundo paralelo a la realidad. Es un héroe trágico que a su edad ya ha perdido la inocencia. Absolutamente desubicado y que, obviamente, no tiene la consciencia de ser un héroe. Pero nosotros sí sabemos que está viviendo su particular odisea y, como ya he comentado anteriormente, sabemos también, que esta odisea no tendrá final feliz. Quizás simplemente no tendrá final.
En “Los límites del control” Jim Jarmusch riza el rizo de la caracterización de un héroe extraño, absolutamente antagónico al concepto de héroe clásico, a pesar de que su “aventura” sí que puede responder a ese concepto clásico. Ya que se trata de un personaje que, para llegar a su objetivo final, va recibiendo pistas de varias personas misteriosas que se cruzan en su camino.
¿Cual es, pues, la particularidad de ese héroe crepuscular de Jarmusch? La más importante, es que el espectador nunca sabrá cual es su objectivo real. No sabremos, ni nos interesará saber, qué es lo que lleva al personaje a moverse y a conseguir su meta. Con eso Jarmusch quiere que nos fijemos exclusivamente en el valor del viaje interior del personaje, interpretado por un misterioso Issac de Bankolé.
Lo que sí que sabemos es que es un personaje fuera de su lugar, que se mueve por espacios extraños, solitarios, que hace del silencio una de sus características principales y, quizás lo más importante, nos vamos con la sensación de que es un personaje bacío de valores pero, sin saber exactamente por qué, salimos de la sala de cine con la intuición de que esa falta de valores ha venido provocada por el bacío de la sociedad actual.
Estos cuatro son algunos de los héroes crepusculares del cine actual. Podríamos haber citado también a otros como “El luchador” de Aronofsky e, incluso, a “El protegido” de Shyamalan. También nos podríamos haber decantado por héroes del cómic como el propi “Batman” o el personaje de “V de Vendetta”.
Lo que creo que es de destacar, de las cuatro películas mencionadas, es el hecho de que, a parte de la caracterización del héroe y a parte de la narración de una historia, Lacuesta, Eastwood, Recha y Jarmusch, nos proponen también una reflexión sobre las posibilidades formales del cine. Cada uno des de su estilo. Des de el moderno clasicismo de Eastwood, al casi nihilismo de Jarmusch.
Es fa difícil escriure un post sobre una pel·lícula quan tens la sensació que tothom ja ho ha dit tot. Però faré l'intent, perquè Clint Eastwood i "Gran Torino" s'ho valen.
Començaré dient que estic gairebé segur que quan a finals d'any destqui les deu millors pel·lícules que he vist durant el 2009 "Gran Torino" estarà entre les tres primeres. Hi poso la mà al foc. I si no és així, me n'alegraré perquè voldrà dir que aquest any hi haurà molt bones pel·lícules.
Coses a destacar:
Primer, l'excel·lent presentació que fa del personatge protagonista. Els deu primers minuts de la pel·lícula serveixen com a manual bàsic per tot aquell que no sàpiga com presentar el seu personatge principal. Les mirades d'Eastwood en el funeral de la seva dona, la bandera nord - americana plantada al jardí de casa seva, les escupinades a la seva néta i a la seva veïna. Són exemples perfectes de com construir un personatge. Aquí el mèrit es reparteix entre guionista, director, intèrprets, etc.
Segon, la gran facilitat en construir metàfores fílmiques. Brillant la idea de començar la pel·lícula de forma simultània amb un enterrament i un bateig. La mort d'un vell món i la benvinguda d'un nou món.
Tercer, l'habilitat de presentar-nos un personatge que és una barreja de gairebé tots els personatges anteriors de Clint Eastwood: des del Harry Callahan de "Harry el Sucio", al Frankie Dunn de "Million Dollar Baby", passant pel Willam Munny d'"Unforgiven". Fins i tot es pot pensar en l'Ethan Edwards de "Centauros del desierto", interpretat pel gran John Wayne. El Walt Kowalsky de "Gran Torino" és una mescla, i potser el resultat final, de tots ells.
Quart, el turment i la gairebé poètica dependència de l'home dur cap a la figura femenina enyorada. Walt Kowalsky està tocat de mort per l'absència de la seva dona. Com també ho estava, per cert, William Munny a "Unforgiven".
Cinquè, la poderosíssima fotografia. El joc d'ombres i penombres clàssic de les pel·lícules d'Eastwood torna a guanyar protagonisme. I ho fa de la mà de Tom Stern, el director de fotografia de "Gran Torino" i que també ho va ser de pel·lícules com "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Flags of our fathers", "Letters from Iwo Jima" i "The Changelling".
Sisè, la nova demostració d'Eastwood com a cineasta gairebé total. Productor, director, actor i, tot i que aquest cop no és l'autor de la música, sí que és co-compositor del tema principal de la pel·lícula i fins i tot, en l'escena final se'l pot sentir cantant aquest tema principal. Us deixo aquí la perla final que és el mestre Clint cantant el tema "Gran Torino":
Les crítiques negatives em feien anar avui al cinema a veure amb cert temor la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, "L'intercanvi". Temor però espectativa perquè tinc una certa debilitat pel director d'obres mestres com "Unforgiven", "Mystic River" o "Million Dollar baby".
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
L'altre dia veient per TV3 "L'assasinat de Richard Nixon", amb un gran Sean Penn, em va venir al cap la idea que fa poc vaig sentir sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11-S.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
Avui he tingut la sort d'estudiar, a l'assignatura d'història del cinema nord-americà, la figura de Clint Eastwood. De les seves pel·lícules (sobretot les dels darrers vint anys) en surten escenes memorables. Una és aquesta, amb un Sean Penn extraordinari. Pell de gallina.
He de reconèixer que fins fa relativament poc temps no tenia coneixement de l'existència de "Bird", una pel·lícula de Clint Eastwood, de l'any 1988. I ara, un cop vista, crec que és una de les seves millors pel·lícules, a l'alçada de "Unforgiven", "Mystic River" o "Million dollar baby".
"Bird" relata la vida d'un dels grans mites del Jazz: Charlie Parker. Però també retrata la societat dels barris baixos nord-americans entre els anys 20 i els anys 50 del segle passat. L'època en la que, segons diu un dels personatges de la pel·lícula, "el swing és la moda i el jazz enamora".
És un retrat de la decadència d'un geni. De la seva caiguda anunciada pel seu desencaix en la societat, per la seva addicció a l'alcohol i les drogues, pel seu deplorable estat físic, per la mort de la seva filla.
Tècnicament Eastwood fa una aposta arriscada però, al meu entendre, brillant. A partir de flashbacks dintre de flashbacks fa una construcció temporal difícil de seguir, però que suposa un mosaic atractiu i efectiu.
Juga gairebé sempre amb espais tancats, a cops claustrofòbic, i ho fa per introduir encara més a l'espectador dintre del que senten i viuen els personatges. Té també un protagonisme indubtable la llum. Una llum agressiva per la seva foscor i per la predominància de les ombres. Fins a tal punt que en ocasions arribes pràcticament a no veure el que hi ha en la pantalla.
Tot això, acompanyat permanent de la música jazzística, i de la interpretació superlativa de Forrest Whitaker, fan que "Bird" sigui, sens dubte, una gran pel·lícula.
