La clau d'un bon documental no és tant el ser capaç d'escollir un tema interessant com el fet de tenir l'habilitat de donar-li una perspectiva diferent, donar-li una perspectiva que faci que el documental sigui únic, més enllà de l'interès del propi tema que documenta. És el cas de "Rius i marees" de Thomas Riedelsheimer.
El documental ensenya com l'artista escocès Andy Goldsworthy es dedica a construir obres d'art a partir d'elements que li lliura la naturalesa: fulles d'arbres, pedres, argila, llana d'ovelles, etc. I tot relacionat amb el fluir de l'aigua: rius i marees. El documental, a través de les imatges i a través de la veu de Goldsworthy, suposa una reflexió a l'entorn d'allò efímer i de la bellesa.
L'enfoc personalíssim de la forma de rodar i el fet que el director aconsegueix captar moments íntims i brillants que només la intuïció cinematogràfica pot justificar, demostra que ens trobem davant d'un gran cineasta.
Un advertiment per qui es decideixi a anar a veure el documental. No és una pel·lícula fàcil de veure. Sobretot si no s'és capaç de ser conscient que no es va a veure una pel·lícula de ficció, ni tant sols un documental dels que solem veure per televisió, sinó més aviat una pel·lícula que s'acosta, i molt, al cinema abstracte.
Nota de "Ríos y mareas": Notable baix
divendres, 29 d’agost del 2008
dijous, 28 d’agost del 2008
La meva defensa del western
Fa uns mesos vaig penjar un petit post on deia, davant la sorpresa d'uns quants, que m'agrada el western. Vaig dir també que un dia explicaria el per què. I avui m'he decidit a explicar els meus arguments de defensa d'un gènere que, si bé té un gran nombre de pel·lícules mediocres, és segurament també el gènere cinematogràfic amb més obres mestres.
Se solen fer diverses crítiques al western. Es diu que és un gènere maniqueista, de bons i dolents, que és un gènere violent i que és un gènere masclista. Segurament totes aquestes crítiques poden ser certes. Però deixeu-me fer algunes apreciacions personals. És cert que en general és un gènere maniqueista on sovint els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Però també és cert que el western no és un gènere homogeni en la seva evolució i que arriba un moment en el qual es transforma i aquest maniqueisme tendeix a desaparèixer. I també podriem dir que des dels contes infantils fins als grans clàssics de la literatura han estat sovint profundament maniqueistes i no per això els hem qüestionat. Sobre la violència i el masclisme el que crec que s'ha de tenir en compte és el fet que en realitat es tracta d'un gènere que funciona com a crònica d'un moment històric. I es tracta d'un moment històric que no es va caracteritzar per ser precisament un moment pacífic, ni feminista.
D'altra banda, el western simbolitza a la perfecció allò que en general la col·lectivitat atribueix al cinema. És èpica, és mite, és acció, és emoció. Però és també un gènere que aprofundeix molts cops en l'interior dels seus personatges, en les seves lluites, a través de conceptes simbòlics com el concepte de frontera (física i mental), de lluita entre la civilització i allò salvatge (wilderness), etc. Però és també, un gènere de gran valor històric i, si voleu, profundament polític.
El western com a gènere es prodria concentrar, simplificant una mica, en tres subgèneres: el western èpic, el western psicològic i el western crepuscular.
El western èpic és aquell western més maniqueista, més simplista si voleu, que reflecteix la part més aventurera de la conquesta de l'oest, que presenta els herois d'una forma més íntegra però més acrítica, sense fisures, amb uns anti-herois, bàsicament indis, tractats de forma simplista i històricament errònia. És el western clàssic de les primeres èpoques del gènere i se centra també en els primers moments històrics de la conquesta de l'oest. Seria aquest tipus de western subjecte a les crítiques que abans comentava. Però és també un sub-gènere amb grans obres mestres. Amb pel·lícules sense les quals el gènere no tindria sentit. Un exemple d'aquest sub-gènere seria "La diligència" de John Ford, o qualsevol pel·lícula de l'anomenada trilogia de la cavalleria del mateix Ford.
El western psicològic es caracteritza pel fet que els herois ja no són tant herois. Els herois solen ser personatges grisos, amb passat obscur. I el que s'explica ja no té tant amb veure amb l'èpica de la conquesta de l'oest, sinó que té molt a veure amb l'interior dels personatges i amb els efectes devastadors que sobre ells ha tingut, precisament, aquesta conquesta. És a més, el moment en el qual es comencen a fer pel·lícules que revisen el que s'ha fet anteriorment i, per exemple, comencen a rehabilitar, en part, la figura dels indis. Un exemple de western psicològic: "Johnny guitar" de Nicolas Ray.
El western crepuscular, com el seu propi nom indica, és la fi del gènere. En aquest sub-gènere els herois del western èpic s'han convertit en persones superades pel temps. Per a què entengueu el que vull dir us poso dos exemples: en una pel·lícula de Howard Hawks un cowboy se suïcida. Això era impensable en el western èpic dels inicis del gènere. I, encara més aclaridor, en una pel·lícula de Sam Peckinpah l'heroi mor atropellat per un cotxe. És impossible trobar un exemple millor de la victòria de la civilització per damunt del wilderness. Exemple de western crepuscular: "Duelo en la alta sierra" de Sam Peckinpah.
El que és curiós és que aquestes tres etapes, que són successives cronològicament pel que fa al moment històric que reflecteixen (inici de la conquesta, la lluita amb el territori desconegut i el triomf de la civilització), van ser també tres etapes successives cinematogràficament. M'explico simplificant una mica: el western èpic seria el de les pel·lícules dels anys 30 i 40. El psicològic s'introduiria durant la dècada dels 50. I el crepuscular neix als anys 60 i va fins a principis del 70. Per lògica, el naixement del western crepuscular és, alhora, la mort del gènere. Perquè més enllà del western crepuscular ja no hi ha res. La "civilització" s'ha imposat.
Però a aquests elements de defensa del gènere en vull afegir un últim. El western és un gènere al qual molts pocs dels grans directors de la història del cinema s'hi han resistit. Hem vist westerns de John Ford, de Howard Hawks, de Nicholas Ray, d'Anthony Mann, de Fritz Lang, de Henry Hattaway, de Raoul Walsh, de Samuel Fuller, de King Vidor, de Sam Peckinpah, i de tants altres. No és això suficient argument de defensa del gènere?
PD: En les properes setmanes aniré posant exemples de pel·lícules que han convertit el western en un dels gèneres més grans del cinema.
PD 2: Aquí teniu el trailer d'un dels meus preferits: "The man from Laramie" d'Anthony Mann.
Se solen fer diverses crítiques al western. Es diu que és un gènere maniqueista, de bons i dolents, que és un gènere violent i que és un gènere masclista. Segurament totes aquestes crítiques poden ser certes. Però deixeu-me fer algunes apreciacions personals. És cert que en general és un gènere maniqueista on sovint els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Però també és cert que el western no és un gènere homogeni en la seva evolució i que arriba un moment en el qual es transforma i aquest maniqueisme tendeix a desaparèixer. I també podriem dir que des dels contes infantils fins als grans clàssics de la literatura han estat sovint profundament maniqueistes i no per això els hem qüestionat. Sobre la violència i el masclisme el que crec que s'ha de tenir en compte és el fet que en realitat es tracta d'un gènere que funciona com a crònica d'un moment històric. I es tracta d'un moment històric que no es va caracteritzar per ser precisament un moment pacífic, ni feminista.
D'altra banda, el western simbolitza a la perfecció allò que en general la col·lectivitat atribueix al cinema. És èpica, és mite, és acció, és emoció. Però és també un gènere que aprofundeix molts cops en l'interior dels seus personatges, en les seves lluites, a través de conceptes simbòlics com el concepte de frontera (física i mental), de lluita entre la civilització i allò salvatge (wilderness), etc. Però és també, un gènere de gran valor històric i, si voleu, profundament polític.
El western com a gènere es prodria concentrar, simplificant una mica, en tres subgèneres: el western èpic, el western psicològic i el western crepuscular.
El western èpic és aquell western més maniqueista, més simplista si voleu, que reflecteix la part més aventurera de la conquesta de l'oest, que presenta els herois d'una forma més íntegra però més acrítica, sense fisures, amb uns anti-herois, bàsicament indis, tractats de forma simplista i històricament errònia. És el western clàssic de les primeres èpoques del gènere i se centra també en els primers moments històrics de la conquesta de l'oest. Seria aquest tipus de western subjecte a les crítiques que abans comentava. Però és també un sub-gènere amb grans obres mestres. Amb pel·lícules sense les quals el gènere no tindria sentit. Un exemple d'aquest sub-gènere seria "La diligència" de John Ford, o qualsevol pel·lícula de l'anomenada trilogia de la cavalleria del mateix Ford.
El western psicològic es caracteritza pel fet que els herois ja no són tant herois. Els herois solen ser personatges grisos, amb passat obscur. I el que s'explica ja no té tant amb veure amb l'èpica de la conquesta de l'oest, sinó que té molt a veure amb l'interior dels personatges i amb els efectes devastadors que sobre ells ha tingut, precisament, aquesta conquesta. És a més, el moment en el qual es comencen a fer pel·lícules que revisen el que s'ha fet anteriorment i, per exemple, comencen a rehabilitar, en part, la figura dels indis. Un exemple de western psicològic: "Johnny guitar" de Nicolas Ray.
El western crepuscular, com el seu propi nom indica, és la fi del gènere. En aquest sub-gènere els herois del western èpic s'han convertit en persones superades pel temps. Per a què entengueu el que vull dir us poso dos exemples: en una pel·lícula de Howard Hawks un cowboy se suïcida. Això era impensable en el western èpic dels inicis del gènere. I, encara més aclaridor, en una pel·lícula de Sam Peckinpah l'heroi mor atropellat per un cotxe. És impossible trobar un exemple millor de la victòria de la civilització per damunt del wilderness. Exemple de western crepuscular: "Duelo en la alta sierra" de Sam Peckinpah.
El que és curiós és que aquestes tres etapes, que són successives cronològicament pel que fa al moment històric que reflecteixen (inici de la conquesta, la lluita amb el territori desconegut i el triomf de la civilització), van ser també tres etapes successives cinematogràficament. M'explico simplificant una mica: el western èpic seria el de les pel·lícules dels anys 30 i 40. El psicològic s'introduiria durant la dècada dels 50. I el crepuscular neix als anys 60 i va fins a principis del 70. Per lògica, el naixement del western crepuscular és, alhora, la mort del gènere. Perquè més enllà del western crepuscular ja no hi ha res. La "civilització" s'ha imposat.
Però a aquests elements de defensa del gènere en vull afegir un últim. El western és un gènere al qual molts pocs dels grans directors de la història del cinema s'hi han resistit. Hem vist westerns de John Ford, de Howard Hawks, de Nicholas Ray, d'Anthony Mann, de Fritz Lang, de Henry Hattaway, de Raoul Walsh, de Samuel Fuller, de King Vidor, de Sam Peckinpah, i de tants altres. No és això suficient argument de defensa del gènere?
PD: En les properes setmanes aniré posant exemples de pel·lícules que han convertit el western en un dels gèneres més grans del cinema.
PD 2: Aquí teniu el trailer d'un dels meus preferits: "The man from Laramie" d'Anthony Mann.
"Elegy" d'Isabel Coixet
Amb "Elegy" m'ha passat una cosa estranya. En realitat dues. La primera és que he anat a veure-la als cinemes Alexandra i estava absolutament sol a la sala. La segona, i que és la que realment volia explicar, és que ha estat una pel·lícula de la qual els primers 80 minuts no m'han interessat pràcticament gens i, en canvi, sí que ho ha fet la darrera mitja hora. La sort és que no m'hagi passat al revés, perquè el que fot més és que en una pel·lícula que t'enganxa al principi, et passis l'última hora mirant el rellotge.
Per què no m'han interessat els primers 80 minuts? Perquè he tingut la sensació que tot era molt previsible. Una història estil Woody Allen però amb un toc superior de dramatisme. Professor universitari (Ben Kingsley) que està sobre la seixantena, que s'enamora d'una alumna (Penélope Cruz) trenta anys més jove que ell, que utilitza un amic de la mateixa edat (Dennis Hopper) per a explicar (mentre estan en una sauna o juguen a esquaix, el que deia: molt Woody Allen) la seva aventura amb l'alumna i que, amb la nova relació (farcida de passió, de gelosia, etc.), comença a reflexionar gairebé obsessivament sobre l'edat, el pas del temps, la mort, en definitiva.
Tot molt previsible des del punt de vista narratiu però, a més, sense cap interès especial pel que fa a l'anàlisi purament cinematogràfica. El que salven aquests vuitanta primers minuts són les interpretacions tant de Ben Kingsley com de Penélope Cruz. Kingsley crec que és un actor d'una talla immensa i Penélope Cruz també ratlla a un molt bon nivell.
En canvi la pel·lícula fa un gir la darrera mitja hora. No des del punt de vista de la tècnica cinematogràfica (que en realitat continua sense aportar res de novedós), però sí des del punt de vista de la trama explicada. En aquest punt la pel·lícula abandona la previsibilitat. I d'aquí l'augment de l'interès. No explico de què va el gir narratiu perquè, tot i que avui he estat absolutament sol a la sala, potser encara hi ha algú que no ha vist la pel·lícula i no voldria aixafar-li la guitarra.
Com deia la sort és que l'interès vingui al final de la pel·lícula i no pas al revés.
Nota d'"Elegy": aprovat baix
Per què no m'han interessat els primers 80 minuts? Perquè he tingut la sensació que tot era molt previsible. Una història estil Woody Allen però amb un toc superior de dramatisme. Professor universitari (Ben Kingsley) que està sobre la seixantena, que s'enamora d'una alumna (Penélope Cruz) trenta anys més jove que ell, que utilitza un amic de la mateixa edat (Dennis Hopper) per a explicar (mentre estan en una sauna o juguen a esquaix, el que deia: molt Woody Allen) la seva aventura amb l'alumna i que, amb la nova relació (farcida de passió, de gelosia, etc.), comença a reflexionar gairebé obsessivament sobre l'edat, el pas del temps, la mort, en definitiva.
Tot molt previsible des del punt de vista narratiu però, a més, sense cap interès especial pel que fa a l'anàlisi purament cinematogràfica. El que salven aquests vuitanta primers minuts són les interpretacions tant de Ben Kingsley com de Penélope Cruz. Kingsley crec que és un actor d'una talla immensa i Penélope Cruz també ratlla a un molt bon nivell.
En canvi la pel·lícula fa un gir la darrera mitja hora. No des del punt de vista de la tècnica cinematogràfica (que en realitat continua sense aportar res de novedós), però sí des del punt de vista de la trama explicada. En aquest punt la pel·lícula abandona la previsibilitat. I d'aquí l'augment de l'interès. No explico de què va el gir narratiu perquè, tot i que avui he estat absolutament sol a la sala, potser encara hi ha algú que no ha vist la pel·lícula i no voldria aixafar-li la guitarra.
Com deia la sort és que l'interès vingui al final de la pel·lícula i no pas al revés.
Nota d'"Elegy": aprovat baix
dimarts, 26 d’agost del 2008
"Somnis del desert" de Zhang Lu
De tant en tant et trobes perles al cinema sense esperar-t'ho. Si et diuen que has d'anar a veure una pel·lícula que és una co-producció entre Corea i Mongòlia, que dura 123 minuts i que es desenvolupa al desert mongol, el primer que penses és que t'hauràs de prendre unes quantes tasses de cafè per no adormir-te a la butaca. Però no ha estat el cas. "Somnis del desert" del coreà Zhang Lu m'ha sorprès gratament.
Certament és una pel·lícula de ritme lent. Però en aquest punt vull fer dues observacions: en primer lloc, hem d'acabar amb l'opinió generalitzada segons la qual una pel·lícula de ritme lent és una pel·lícula pesada. El ritme lent o ràpid no fa millor o pitjor una pel·lícula. El que la fa millor o pitjor és que s'esculli bé o malament el ritme en funció del que vulguis explicar. I aquí ve la segona observació: una pel·lícula que retrata la vida quotidiana de l'inhòspit desert mongol demana, de ben segur, un ritme lent. El contrari seria absurd.
Personalment vull destacar d'aquesta pel·lícula l'excel·lent fotografia. No per la bellesa de les imatges (també s'ha da'acabar amb la idea que una bona fotografia és un bon paisatge), sinó per l'efectiu i encertat ús que es fa de les possibilitats fotogràfiques.
Cada cop és més difícil trobar pel·lícules en les quals la forma d'enquadrar sigui també una forma d'explicar el que està passant. I en aquesta pel·lícula això passa. Els canvis que es produeixen durant la pel·lícula en les relacions entre els personatges, el director (o el director de fotografia) els expressa també amb canvis a l'hora d'enquadrar-los. Igualment destacable és el fet que la majoria de plans són grans plans generals. Això dóna un protagonisme principal a l'espai, el desert, l'estepa. I és que aquest espai, la seva rudesa i immensitat, és un element fonamental en la vida i el comportament dels personatges. Primers plans, plans curts, no haurien tingut sentit.
De la mateixa manera, els canvis d'estat d'ànim s'expressen també a través d'un ús diferent de la llum: més expressiva, més dramàtica, més neutra, etc.
Tot això vol dir que el director i el seu equip tenen al cap la pel·lícula com un tot.
La trama, a més, transmet emocions, encara que sigui només per la senzillesa del que s'explica, per la bellesa dels paissatges de l'estepa mongola o per la credibilitat de les interpretacions.
Una pel·lícula, doncs, que val la pena.
Nota de "Somnis del desert": Notable baix
Certament és una pel·lícula de ritme lent. Però en aquest punt vull fer dues observacions: en primer lloc, hem d'acabar amb l'opinió generalitzada segons la qual una pel·lícula de ritme lent és una pel·lícula pesada. El ritme lent o ràpid no fa millor o pitjor una pel·lícula. El que la fa millor o pitjor és que s'esculli bé o malament el ritme en funció del que vulguis explicar. I aquí ve la segona observació: una pel·lícula que retrata la vida quotidiana de l'inhòspit desert mongol demana, de ben segur, un ritme lent. El contrari seria absurd.
Personalment vull destacar d'aquesta pel·lícula l'excel·lent fotografia. No per la bellesa de les imatges (també s'ha da'acabar amb la idea que una bona fotografia és un bon paisatge), sinó per l'efectiu i encertat ús que es fa de les possibilitats fotogràfiques.
Cada cop és més difícil trobar pel·lícules en les quals la forma d'enquadrar sigui també una forma d'explicar el que està passant. I en aquesta pel·lícula això passa. Els canvis que es produeixen durant la pel·lícula en les relacions entre els personatges, el director (o el director de fotografia) els expressa també amb canvis a l'hora d'enquadrar-los. Igualment destacable és el fet que la majoria de plans són grans plans generals. Això dóna un protagonisme principal a l'espai, el desert, l'estepa. I és que aquest espai, la seva rudesa i immensitat, és un element fonamental en la vida i el comportament dels personatges. Primers plans, plans curts, no haurien tingut sentit.
De la mateixa manera, els canvis d'estat d'ànim s'expressen també a través d'un ús diferent de la llum: més expressiva, més dramàtica, més neutra, etc.
Tot això vol dir que el director i el seu equip tenen al cap la pel·lícula com un tot.
La trama, a més, transmet emocions, encara que sigui només per la senzillesa del que s'explica, per la bellesa dels paissatges de l'estepa mongola o per la credibilitat de les interpretacions.
Una pel·lícula, doncs, que val la pena.
Nota de "Somnis del desert": Notable baix
dilluns, 25 d’agost del 2008
"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman
Què canvia del principi al final d'"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman? Una cosa aparentment tant senzilla com una taula que passa d'estar elegantment parada a l'exterior d'una casa de camp canadenca a, en una sola nit, estar absolutament desordenada, molla per la pluja nocturna i donant una sensació de caos. Però aquest caos, aquesta transformació, no és banal, sinó que simbolitza el canvi interior que, d'un dia per l'altre, viuen tots els personatges d'aquesta pel·lícula. És un exemple de com es poden aprofitar elements cinematogràfics per a explicar coses. En aquest cas l'atrezzo. Una taula, parada primer i desparada després. Un quadern, escrit primer amb els noms de les persones que entraven en un camp de concentració nazi i, esborrat després per la pluja, no com a voluntat d'oblit del passat, sinó com a reflex d'un alliberament interior llargament esperat.
Un altre element cinematogràfic ben aprofitat per Barzman: l'espai. I aquí es produeix una paradoxa. La pel·lícula transcorre en dos temps i espais diferenciats: per una banda, els anys 40 en un camp de concentració nazi a França i, per l'altra, l'any 1985 en una magnifica casa de camp al mig de l'espectacular natura del Canadà. On rau la paradoxa? En el fet que en l'espai de més llibertat que és, sens dubte, el camp canadenc, els personatges protagonistes viuen una major repressió interior (la cosa canvia al final de la pel·lícula quan es produeix una espècie de catarsi col·lectiva alliberadora) i, en canvi, en l'espai de repressió que és el camp de concentració, els tres personatges principals viuen en un estat de més plenitud interior. Fins al punt que un dels personatges, ja en l'any 1985, li diu a la protagonista principal que enyora "la simple alegria d'estar viu amb tu", referint-se als moments viscuts al camp de concentració. Aquesta paradoxa, aquest sentiment aparentment il·lògic, el que fa és remarcar, al meu entendre, la profunda inestabilitat emocional que viuen els persoantges.
Destacable també la interpretació dels personatges. Potser cap d'ells fa el seu millor paper, però Susan Sarandon, Christopher Plummer o Max Von Sydow no desentonen. Potser Gabriel Byrne es mostra més discret.
No obstant, com a element negatiu, la història sembla plantejada de forma un pèl precipitada. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç no acaba d'estar massa clara i l'ús del flashback tampoc acaba de servir per a solucionar aquesta mancança del guió. Per cert, i parlant de flashbacks, al cinema en general li cal una mica més d'imaginació, i potser va sent el moment que algú inventi una fórmula diferent de l'ús del blanc i negre per a representar el passat.
En definitiva, avui, amb cert retard, he anat a veure aquesta pel·lícula de Barzman i, en línies generals, he sortit satisfet de la sala (i això que avui el cinema Maldà ha ofert un so que només puc qualificar d'indigne).
Nota d'"Aritmètica emocional": Aprovat
Un altre element cinematogràfic ben aprofitat per Barzman: l'espai. I aquí es produeix una paradoxa. La pel·lícula transcorre en dos temps i espais diferenciats: per una banda, els anys 40 en un camp de concentració nazi a França i, per l'altra, l'any 1985 en una magnifica casa de camp al mig de l'espectacular natura del Canadà. On rau la paradoxa? En el fet que en l'espai de més llibertat que és, sens dubte, el camp canadenc, els personatges protagonistes viuen una major repressió interior (la cosa canvia al final de la pel·lícula quan es produeix una espècie de catarsi col·lectiva alliberadora) i, en canvi, en l'espai de repressió que és el camp de concentració, els tres personatges principals viuen en un estat de més plenitud interior. Fins al punt que un dels personatges, ja en l'any 1985, li diu a la protagonista principal que enyora "la simple alegria d'estar viu amb tu", referint-se als moments viscuts al camp de concentració. Aquesta paradoxa, aquest sentiment aparentment il·lògic, el que fa és remarcar, al meu entendre, la profunda inestabilitat emocional que viuen els persoantges.
Destacable també la interpretació dels personatges. Potser cap d'ells fa el seu millor paper, però Susan Sarandon, Christopher Plummer o Max Von Sydow no desentonen. Potser Gabriel Byrne es mostra més discret.
No obstant, com a element negatiu, la història sembla plantejada de forma un pèl precipitada. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç no acaba d'estar massa clara i l'ús del flashback tampoc acaba de servir per a solucionar aquesta mancança del guió. Per cert, i parlant de flashbacks, al cinema en general li cal una mica més d'imaginació, i potser va sent el moment que algú inventi una fórmula diferent de l'ús del blanc i negre per a representar el passat.
En definitiva, avui, amb cert retard, he anat a veure aquesta pel·lícula de Barzman i, en línies generals, he sortit satisfet de la sala (i això que avui el cinema Maldà ha ofert un so que només puc qualificar d'indigne).
Nota d'"Aritmètica emocional": Aprovat
diumenge, 24 d’agost del 2008
Donosti, Barcelona, Sitges
Us passo informacions d'alguns festivals de cinema que se celebraran properament.
La 56ª edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià tindrà lloc entre els dies 18 i 27 de setembre a la capital guipuscoana. Al marge de la programació oficial, destaquen la secció Horizontes Latinos i la retrospectiva "Japón en negro". Una ocasió per a veure bon cinema, per a veure estrelles de la gran pantalla (Jonathan Demme, Robert Downey jr., Ben Stiller i part de l'equip de Vicky Cristina Barcelona, entre d'altres) i per a gaudir de tot el que t'ofereix Donosti i Euskadi.
De l'1 al 5 d'octubre gaudirem a Barcelona d'un festival menys conegut que el de Sant Sebastià però que, de ben segur, ens pot oferir sorpreses agradables. Es tracta del VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis. Aquest tipus de festival solen ser molt interessants i, a diferència d'altres festivals més consolidats i dedicats al cinema de ficció, són una oportunitat única per a veure molt bons treballs que, lamentablement, no tindran sortida en les xarxes de dsitribució cinematogràfica comercials. Es farà al CCCB. Destaca dintre del festival, i al marge de la programació de curts, el seminari que realitzarà el director Isaki Lacuesta, la Vª edició de Versió Catalana (secció de documentals realitzats al nostre país) o la retrospectiva dedicada al cinema documental mexicà.
I, del 2 al 12 d'octubre, la 41ª edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Una edició que, de ben segur, agradarà als més nostàlgics del gènere fantàstic ja que, per una banda, és una edició dedicada al 40è aniversari de 2001: Una odisea de l'espai; per l'altra, homenatjarà un dels grans símbols del cinema fantàstic i, també del propi festival, en King Kong, en motiu del seu 75è aniversari; i, per últim, es prestarà especial atenció a joies del gènere com La fuga de Logan, Encuentros en la tercera fase o El planeta de los simios.
La 56ª edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià tindrà lloc entre els dies 18 i 27 de setembre a la capital guipuscoana. Al marge de la programació oficial, destaquen la secció Horizontes Latinos i la retrospectiva "Japón en negro". Una ocasió per a veure bon cinema, per a veure estrelles de la gran pantalla (Jonathan Demme, Robert Downey jr., Ben Stiller i part de l'equip de Vicky Cristina Barcelona, entre d'altres) i per a gaudir de tot el que t'ofereix Donosti i Euskadi.
De l'1 al 5 d'octubre gaudirem a Barcelona d'un festival menys conegut que el de Sant Sebastià però que, de ben segur, ens pot oferir sorpreses agradables. Es tracta del VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis. Aquest tipus de festival solen ser molt interessants i, a diferència d'altres festivals més consolidats i dedicats al cinema de ficció, són una oportunitat única per a veure molt bons treballs que, lamentablement, no tindran sortida en les xarxes de dsitribució cinematogràfica comercials. Es farà al CCCB. Destaca dintre del festival, i al marge de la programació de curts, el seminari que realitzarà el director Isaki Lacuesta, la Vª edició de Versió Catalana (secció de documentals realitzats al nostre país) o la retrospectiva dedicada al cinema documental mexicà.
I, del 2 al 12 d'octubre, la 41ª edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Una edició que, de ben segur, agradarà als més nostàlgics del gènere fantàstic ja que, per una banda, és una edició dedicada al 40è aniversari de 2001: Una odisea de l'espai; per l'altra, homenatjarà un dels grans símbols del cinema fantàstic i, també del propi festival, en King Kong, en motiu del seu 75è aniversari; i, per últim, es prestarà especial atenció a joies del gènere com La fuga de Logan, Encuentros en la tercera fase o El planeta de los simios.
dimarts, 19 d’agost del 2008
En què s'assemblen "Pulp Fiction" i "Antes que el diablo sepa que has muerto"?
Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
divendres, 15 d’agost del 2008
Què li falta a aquest bloc?
El proper mes d'octubre farà un any que tinc aquest bloc en funcionament i, la veritat, estic sorprès pel nombre de visites diàries i per comentaris que em fa la gent sobre les coses que vaig penjant.
De totes maneres, crec que el bloc necessita una millora. La vull fer de cara al seu primer aniversari. Jo tinc alguna idea, però m'agradaria que vosaltres hi diguessiu la vostra. Per això a partir d'avui obro una enquesta per a què em digueu què li falta a aquest bloc, què hi afegirieu. Donaré la possibilitat d'optar per més d'una resposta. De totes maneres si entre les respostes que us ofereixo no hi ha el que vosaltres opineu, podeu fer la proposta afegint una opinió a qualsevol dels posts que vagi penjant o enviant-me un mail a llanternamagica@gmail.com.
Moltes gràcies!!
De totes maneres, crec que el bloc necessita una millora. La vull fer de cara al seu primer aniversari. Jo tinc alguna idea, però m'agradaria que vosaltres hi diguessiu la vostra. Per això a partir d'avui obro una enquesta per a què em digueu què li falta a aquest bloc, què hi afegirieu. Donaré la possibilitat d'optar per més d'una resposta. De totes maneres si entre les respostes que us ofereixo no hi ha el que vosaltres opineu, podeu fer la proposta afegint una opinió a qualsevol dels posts que vagi penjant o enviant-me un mail a llanternamagica@gmail.com.
Moltes gràcies!!
dijous, 14 d’agost del 2008
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E"
Aquests dies d'estada a Granada, degut a les hores de calor i, per què no dir-ho, al fet que anar al cinema allà és molt més barat que a Barcelona, hem estat assidus a les sales de cinema de la ciutat de García Lorca.
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
Nota de "Kung Fu panda": Notable baix
Nota de "Wall-E": Aprovat
Aquí teniu els tràilers de les dues pel·lícules:
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
Nota de "Kung Fu panda": Notable baix
Nota de "Wall-E": Aprovat
Aquí teniu els tràilers de les dues pel·lícules:
dijous, 7 d’agost del 2008
"Antes que el diablo sepa que has muerto" de Sidney Lumet
Flaix breu d'estiu. He vist la pel.lícula de Lumet a Granada. I a hores d'ara no sé si m'ha agradat o no. Hi he trobat coses que no m'acaben de quadrar. Quan torni a Barcelona vull veure-la de nou i valorar-la millor. El cert, però, és que no ha cobert, ni molt menys, les meves espectatives.
Per cert, 2 coses:
- El cinema a Granada val només 4€.
- Si a l'exterior estem a 35-40 graus, per què cony posen l'aire acondicionat a 20 graus?
Per cert, 2 coses:
- El cinema a Granada val només 4€.
- Si a l'exterior estem a 35-40 graus, per què cony posen l'aire acondicionat a 20 graus?
divendres, 1 d’agost del 2008
La Llanterna a mig gas
La Llanterna Màgica es troba en aquests moments a Menorca i, d'aquí a pocs dies, després d'una breu estada a Barcelona, passarà una setmaneta a Granada.
Així que, segurament, aquests dies funcionarà a mig gas.
Així que, segurament, aquests dies funcionarà a mig gas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)