Sense àlbum de fotografies?

"Un país que no té cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies".

Aquesta frase tan il·lustrativa és de Patricio Guzmán, un dels autors de documental de més prestigi internacional i que aquest cap de setmana ha realitzat un seminari intensiu de cinema documental al CECC, al qual he tingut el plaer d'assistir.

Han estat dues jornades laborals en un cap de setmana. De 10h. a 14h. i de 16h. a 20h. Setze hores veient fragments dels millors documentals, actuals i no tant actuals. Setze hores d'introducció i aprenentatge d'un gènere cinematogràfic que té dificultats per a fer-se un lloc en el maremàgnum de la indústria cinematogràfica, però que té a dintre seu el més genuí i pur del cinema: rodar la realitat que ens envolta tal com és, amb pocs recursos però amb tenacitat i compromís. Un gènere en el qual la improvisació i l'instint encara són els elements imprescindibles.

"Salvador Allende" de Patricio Guzmán

Aquest cap de setmana tinc l'oportunitat d'assistir a un seminari intensiu de cinema documental impartit pel cineasta xilè Patricio Guzmán.

Us deixo aquí un fragment d'un documental seu de l'any 2004 titulat "Salvador Allende".

Per on grinyola "No country for old men"

Ja fa deu dies que vaig veure "No country for old men" i, des que la vaig veure, em vaig quedar amb la mosca al nas. Le pel·lícula grinyolava per alguna banda, però no acabava de veure per on. Per això no havia escrit cap post explicant què m'havia semblat. Ahir se'm va encendre una mica la llumeta i crec que el problema d'aquesta pel·lícula és que no resol bé l'estructura del guió. M'explico.

La pel·lícula té un molt bon inici. Té un punt de partida atraient, tant des del punt de vista més purament visual, com des del punt de vista del plantejament de la història: des del principi et fas una idea de què passa, on passa, quan passa i com són els personatges principals.

A més la pel·lícula té ritme, enganxa. És gairebé una estructura de pel·lícula road movie o de western, en la qual un personatge té com a únic objectiu fugir i l'altre atrapar-lo.

Aquest bon ritme va acompanyat, a més, d'una molt bona caracterització dels personatges, i d'una gran interpretació, sobretot per part de Javier Bardem.

Però arriba un punt en el qual la pel·lícula falla. Quan la vaig veure vaig tenir la sensació que la pel·lícula era interessant, excepte en la seva part final. En la part final la pel·lícula perd interès, i això vol dir que hi ha problemes de guió.

Si ho mirem bé, hi ha una seqüència que "mata" la trama central. El que fuig és caçat, i el que persegueix, caça. Els objectius dels dos personatges han arribat al seu final. Un, el protagonista, perquè no l'aconsegueix i l'altre, l'anatgonista, perquè sí l'aconsegueix. Al marge que per a mi és incomprensible que el personatge que és el clar protagonista mori sense que pràcticament ni ens n'adonem (l'espectador veu tota la peripècia del personatge excepte quan mor), si s'arriba a un moment en què els dos personatges, per bé o per mal, ja no tenen un objectiu principal per complir, per què la pel·lícula dura mitja hora més? Quin interès té la resta de la història? Per a mi , cap.

D'altra banda em sembla que hi ha personatges que no aporten res a la història i que, per tant, són absolutament innecessaris. I, sincerament, crec que en un guió d'una pel·lícula no hi ha d'haver res d'innecessari i d'inútil. És el cas del personatge que interpreta Woody Harrelson, un personatge tant inútil com insignificant per la trama de la pel·lícula. Si fem l'exercici mental d'imaginar la pel·lícula sense aquest personatge veurem que la pel·lícula funcionaria igual, i potser millor. Llavors, per què posar-lo?

I una cosa similar passa amb el personatge de Tommy Lee Jones, el veterà policia, un personatge que sí que podria tenir importància (de fet el títol de la pel·lícula fa referència a aquest personatge), però del qual no se'n treu gens de suc.

En definitiva, i després de pensar-hi durant uns quants dies, crec que "No country for old men" té una part incial molt esperançadora i atractiva, però una mala resolució.

Nota de "No country for old men": Aprovat baix

"Coeurs" ("Asuntos privados en lugares públicos") d'Alain Resnais

Anar a veure "Coeurs" val la pena, encara que sigui només per veure la darrera (per ara) pel·lícula d'Alain Resnais (85 anys), un dels grans mestres de la història del cinema, que es va fer cèlebre amb pel·lícules com "Hiroshima mon amour" o "L'any passat a Marienbad", i que formava part de la generació de cineastes francesos coneguts com la nouvelle vague.

Però, a part de l'interès que ha d'aixecar anar a veure una pel·lícula d'un dels mites del cinema, "Coeurs" s'ha d'anar a veure perquè és una molt bona pel·lícula.

És una pel·lícula que podriem qualificar com a "íntima". No és una gran super-producció, sinó que és una pel·lícula que busca aprofundir en l'estat anímic d'una sèrie de personatges, perfectament caracteritzats, en la seva vida quotidiana que, per diferents causes, els ha portat a la soledat.

Resnais posa en marxa una metàfora durant tota la pel·lícula. Com ell mateix explica "el destí dels personatges es posa en dubte per altres personatges als quals no coneixen, amb els que mai es troben. Amb els actors i amb els tècnics, vaig inventar la metàfora de set insectes atrapats en una teranyina, una teranyina que l'aranya ha abandonat. Sovint, de petit, vaig tenir l'ocasió de veure alguna cosa així en pondre's el sol o a la matinada, amb la rosada. L'aranya no hi és, els insectes s'ignoren entre si, però quan un d'ells s'agita, tremola tota la teranyina".

I aquesta teranyina, que és metafòrica i que es troba en l'interior de cadascun dels personatges, també es trasllada a la pantalla. En la majoria de plans de la pel·lícula s'hi troben elements que recorden a una teranyina: cortines, plantes de formes recargolades, ornamentació amb formes de xarxa.

Quan veus aquesta pel·lícula tens la sensació que tot en pantalla està pensat de forma meticulosa: els elements d'atrezzo, l'escenografia, la llum, els diàlegs... La meticulositat de Resnais es veu confirmada quan el propi director explica que va pensar 104 títols diferents per la pel·lícula abans de triar "Coeurs".

El to de la pel·lícula és realista, però hi ha una espècie d'ambient màgic i passional, realçat en part gràcies als flocs de neu que apareixen cada cop que es passa de la història d'un dels personatges a una altra. Per cert, que els flocs de neu són els protagonistes d'una seqüència magistral, un dels clímax de la pel·lícula.

No explico més. Aneu a veure-la.

Nota de "Coeurs": Notable


Tràiler de "Coeurs" ("Asuntos privados en lugares públicos")

"There will be blood" de Paul Thomas Anderson

Veient "There will be blood" em van venir al cap imatges de "Avarícia" d'Eric von Stroheim i, en algun moment, de "Ciutadà Kane" d'Orson Welles. Després, llegint un article de la revista Cahiers du Cinema, veig que no és casual aquesta associació, com tampoc ho seria si l'hagués associat amb "El tesoro de Sierra Madre", "Gigante" o "Los vividores", pel·lícules, aquestes tres, que encara no he vist (em falta camí per recórrer...).

Totes aquestes pel·lícules retraten, d'alguna manera o altra, la part perversa del somni americà. L'avarícia de nous rics que porta iremmeiablement a la decadència i a la solitud. Avarícia encarnada per personatges anti-heroics, sense escrúpols a l'hora d'assolir els seus objectius.

"There will be blood", interpretada per Daniel Day-Lewis, pel qual sento debilitat després del seu paper a "En el nombre del padre", és també una bon document per a conèixer la situació dels pioners nord-americans que anaven a la recerca del nou or, l'or negre, el petroli.

Paul Thomas Anderson retrata molt bé l'aventura i levolució dels buscadors de petroli a través d'espais molt ben definits. Per posar dos exemples: Per una banda, i en la part que estèticament em recorda més a la seqüència final d'"Avarícia", un espai desèrtic, rocós, aspre, que no només és així perquè és d'aquest tipus de terra i d'espai d'on s'ha d'extreure el petroli, sinó que és així amb voluntat de definir la situació i la pròpia personalitat dels personatges: solitud, rudesa, sequedat, duresa. I, per l'altra, la mansió barroca (a l'estil de Ciutadà Kane) on acaba vivint el personatge protagonista. Mansió que expressa l'opulència del personatge, però també la seva caiguda, la seva soledat, la seva obsessió.

Tot i que hi ha algunes coses de la pel·lícula que no em van acabar de convèncer (la sorollosa i, per a mi, en alguns cops irritant banda sonora; o els fils que aparentment queden no del tot resolts en algunes de les línies argumentals), crec que estem davant d'una de les grans pel·lícules de l'any.

Nota de "There will be blood": Aprovat alt



Tràiler de "There will be blood"

"Bird" de Clint Eastwood

He de reconèixer que fins fa relativament poc temps no tenia coneixement de l'existència de "Bird", una pel·lícula de Clint Eastwood, de l'any 1988. I ara, un cop vista, crec que és una de les seves millors pel·lícules, a l'alçada de "Unforgiven", "Mystic River" o "Million dollar baby".

"Bird" relata la vida d'un dels grans mites del Jazz: Charlie Parker. Però també retrata la societat dels barris baixos nord-americans entre els anys 20 i els anys 50 del segle passat. L'època en la que, segons diu un dels personatges de la pel·lícula, "el swing és la moda i el jazz enamora".

És un retrat de la decadència d'un geni. De la seva caiguda anunciada pel seu desencaix en la societat, per la seva addicció a l'alcohol i les drogues, pel seu deplorable estat físic, per la mort de la seva filla.

Tècnicament Eastwood fa una aposta arriscada però, al meu entendre, brillant. A partir de flashbacks dintre de flashbacks fa una construcció temporal difícil de seguir, però que suposa un mosaic atractiu i efectiu.

Juga gairebé sempre amb espais tancats, a cops claustrofòbic, i ho fa per introduir encara més a l'espectador dintre del que senten i viuen els personatges. Té també un protagonisme indubtable la llum. Una llum agressiva per la seva foscor i per la predominància de les ombres. Fins a tal punt que en ocasions arribes pràcticament a no veure el que hi ha en la pantalla.

Tot això, acompanyat permanent de la música jazzística, i de la interpretació superlativa de Forrest Whitaker, fan que "Bird" sigui, sens dubte, una gran pel·lícula.


Trailer de "Bird"

Seqüències inoblidables (7): Trainspotting

Seqüència de "Trainspotting" de Danny Boyle.

Seqüències inoblidables (6): Alguien voló sobre el nido del cuco

Seqüència final de "Alguien voló sobre el nido del cuco" de Milos Forman.