I demà Sitges

Si ahir començava el Docúpolis '09, demà engega els motors el Festival de cinema de Sitges, que aquest any recupera l'adjectiu fantàstic. És la 42ª edició d'un dels festivals de cinema més consolidat a nivell internacional i que s'ha convertit en cita obligada pels fanàtics (i no tant fanàtics) del cinema fantàstic.

Clicant aquí hi trobareu el llistat de pel·lícules de la secció oficial del festival. Si volteu per la web hi podreu trobar totes les notícies del festival, la programació complerta i altres informacions d'interès.

Docúpolis 09

Els qui seguiu aquest bloc, ja sabeu que tinc debilitat pel gènere documental. Doncs hi torno. Avui comença una nova edició del festival de documentals Docúpolis.

Feu un cop d'ull a la web, mireu la programació i, per poc que pugueu, passeu algun dia pel CCCB. Teniu fins el dia 4. Segur que hi trobareu sorpreses molt agradables.

Fent servir l'eslògan d'un altre festival de documentals, veureu que la realitat és increïble!

Escoles de cinema a Catalunya

Algunes persones m'han demanat algun cop que parli sobre escoles de cinema d'aquí. Faré quatre ratlles del que jo conec, que tampoc és tot el que hi ha, està clar.

Jo he estudiat tres anys al CECC (Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya). Està a Barcelona, prop de l'Hospital de Sant Pau. Al CECC s'hi fan tres cursos, tot i que crec que a partir d'aquest any s'amplia a un quart curs. Hi ha tres especialitats: direcció, fotografia i muntatge. També es fan cursos d'interpretació. El nivell és alt, la docència em va agradar. Possiblement el punt més negatiu és que a les classes, sobretot les de direcció, hi ha massa alumnes.

Aquest curs han canviat d'equip directiu i sembla que introdueixen una de les mancances que tenia el CECC fins ara: cursos monogràfics i reduits que no t'obliguin a anar a classe durant tot un any.

Al meu entendre és una bona escola.

L'ESCAC és l'escola més coneguda. Està a Terrassa i, aparentment, és l'escola que ofereix més sortides professionals. Pel que he pogut parlar amb diversa gent, el nivell acadèmic és similar al del CECC, però compten amb més recursos. És habitual la col·laboració entre alumnes d'ambdues escoles.

Enguany ha nascut una nova escola de cinema que té molt bona pinta. Es tracta de l'escola Bande à part. Està impulsada per ex-professors del CECC i, en concret, per un dels seus millors professors, el Luis Aller. Crec que és una bona alternativa a l'Escac i al CECC.

El Taller de Guionistes, com diu el seu nom, se centra en el tema del guió. Està a Gràcia i està vinculada a la productora Rodar y rodar (que ha fet, per exemple, "El orfanato"). Com que va molt dirigida al que ofereix el mercat en cada moment, a part del cinema, se centra també en la televisió i en els nous formats televisius. Al Taller de Guionistes hi he fet un curs intensiu de guió, i en deu dies hi començo el màster en guió de cinema i televisió. M'agrada el seu ambient i el seu mètode de treball: molta pràctica i molt treball en equip. Està dirigit a tota mena de persones i perfils professionals.

La UAB fa un màster en documental creatiu, igual que la UPF. Segurament el de la UPF té més prestigi, però el nivell dels docents em fa pensar que tots dos són molt bons màsters. Algun cop he estat temptat d'apuntar-me al de la UAB.

Estudio de cine, està situada a Ciutat Vella. És una escola més petita. Si no m'equivoco, és un projecte del crític de cinema, i ex director del festival de Sitges, Àlex Gorina. Allà hi vaig fer un curs intensiu de muntatge.

Altres escoles de Barcelona de les quals no en tinc referències:

Escuela de cine de Barcelona

Observatorio de cine

Segur que em deixo escoles. Si me'n ve alguna més a la memòria, ja actualitzaré el post. I deixo per més endavant parlar d'escoles de cinema estatals i internacionals.

Inglourious basterds soundtrack

Avui passejant per l'FNAC he vist que ja està a la venda la banda sonora d'"Inglourios basterds". No ho he pogut evitar. Ja la tinc a casa.

1- The green leaves of summer. Nick Perito.

2- The veredict (Dopo la Condanna). Ennio Morricone.

3- White lighting (Main Title). Charles Bernstein.

4- Slaughter. Billy Preston.

5- The surrender (La Resta). Ennio Morricone.

6- One silver dollar (Un dollaro bucato). The Film Studio Orchestra.

7- Davon geht die welt nicht unter. Zarah Leander.

8- The man with the big sombrero. Samantha Shelton and Michael Andrew.

9- Icht wollt ich waer ein huhn. Lilian Harvey and Willy Fritsch.

10- Main theme from Dark of the sun. Jacques Loussier.

11- Cat people (putting out the fire). David Bowie.

12- Tiger tank. Lalo Schifrin.

13- Un amico. Ennio Morricone.

14- Rabbia e Tarantella. Ennio Morricone.

Aquí en teniu un tastet.

"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino

Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.

Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.

És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.

La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.

Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.

Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.

Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.

Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.

Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.

I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?

PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.

Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.

La (primera) icona del cinema

Si preguntem quina és la principal icona de la història del cinema, segur que a molta gent li vindrà al cap la imatge d'un rodamón, amb un barret estil anglès, amb un bastó, amb unes sabates velles i grosses, amb uns pantalons també vells i de talla XXL i, sobretot, amb un bigotet característic. La imatge de Charlot, la imatge del genial Charles Chaplin.

Alguns diuen que, igual que David W. Griffith, va ser el creador del llenguatge cinematogràfic i qui va convertir el cinema en disciplina artística, Chaplin va ser qui va convertir aquesta disciplina artística en una autèntica indústria.

Actualment és molt habitual trobar imatges i múltiples objectes de pel·lícules com els parcs juràssics o els senyors dels anells de torn, però el que és realment espectacular, i segurament poc valorat, és que al costat d'aquestes modernitats encara hi trobem el merchandising d'aquest entranyable rodamón que va néixer l'any 1914.

I és que Chaplin i Charlot van revolucionar el cinema i van condicionar-ne el seu desenvolupament. Estic repassant el llibre "Chaplin" de Sam Stourdzé, i m'he trobat amb un fragment prou il·lustratiu del que va suposar Chaplin en els seus primers anys. Reprodueixo aquí el fragment:

"El 2 de gener de 1917, la Mutual Film Corporation rep la carta del director d'una sala de cinema: Ahir al vespre vam projectar la seva pel·lícula de Charlie Chaplin titulada La pista de gel. Les rialles persistents, els crits i els xiscles dels espectadors van fer que s'esfondrés bona part de l'edifici. El guix del sostre va caure i una part del terra es va enfonsar [···] La pista de gel és una amenaça per a qualsevol edifici. Un sol dia de projecció ens costa una fortuna en reparacions. Adjuntes a aquesta carta trobaran les factures per les obres de paleta i de fusteria. Els agrairem que ens enviïn un xec pel valor d'aquestes despeses".

Charlot, la primera icona del cinema. O la icona del cinema. Però Chaplin, un gran director. Un dels personatges que ha fet que el cinema sigui art i sigui màgia. Un personatge al que seguiré enviant cartes cada cop que sigui necessari.

Fragment de "El circ"

La Llanterna Màgica, finalista dels Premis Blocs Catalunya 09

Aquest any sí! Gràcies a tota la gent que m'heu votat, La Llanterna Màgica estarà a la final dels Premis Blocs Catalunya 09. Els premis es divideixen en vuit categories, i La Llanterna Màgica està a la categoria de cultura.

Aquest any només el Martí i jo mateix representem la blogosfera cinèfila. A veure si un dels dos és l'afortunat!

La resta de blocs de l'apartat cultural són aquests:

http://viladolesa.blogspot.com

http://www.altresbarcelones.com

http://maconfidential.com

http://catala-afinat.blogspot.com

http://penyaallstar.blogspot.com

http://quimics.wordpress.com

http://80grams.blogspot.com

http://www.llibrevell.cat/wp

http://neguitdepantorrilla.blogspot.com

Ara li toca decidir al jurat. I els premis es lliuraran el proper 2 d'octubre en un acte que se celebrarà a Vic.

Molta sort a tothom!

"District 9" de Neil Blomkamp

District 9 m'ha deixat una sensació agredolça perquè va, clarament, de més a menys. Aquesta co-producció entre Sudàfrica i Nova Zelanda comença d'una forma prometedora perquè vol anar, i en ocasions ho aconsegueix, més enllà del clàssic film d'alienígenes.

Els missatges polítics i socials no són habituals en pel·lícules d'aquest gènere. I Blomkamp, que a més de director és co-guionista de la pel·lícula, sí que vol donar-li al seu film un toc polític i social plantejant, a través de la difícil co-existència entre alienígenes, sud-africans i nigerians, alguns dels principals problemes socials i humanitaris de l'actualitat. Tampoc és casual la data escollida per a fer arribar els alienígenes a Sudàfrica: l'any 1989, any de la caiguda del Mur de Berlín, que simbolitza un nou ordre mundial.

El format escollit per a la pel·lícula és la d'un fals documental. Aquest format no és original (l'utilitzen, per exemple, pel·lícules recents com Frost/Nixon o [REC]), però li dóna un toc de més veracitat a la pel·lícula que és, certament, encertat.

Però la pel·lícula es va diluint amb el pas dels minuts. El que comença de forma prometedora acaba convertint-se en una pel·lícula d'acció més. Dóna la sensació que al final, com moltes pel·lícules d'acció comercials, el film acaba posant-se al servei de l'espectacularitat dels efectes especials.

Fins i tot a mitja pel·lícula desapareix com per art de màgia el format de fals documental per reaparèixer només en les darreres escenes del film.

M'ha donat la sensació de ser un projecte original, amb bones idees, amb molt bona tecnologia, però amb un desenllaç convencional.

Nota de "District 9": Aprovat.

"Amélie", "Blade Runner" i "El Padrino", les pel·lícules de la nostra vida

Després de rebre no sé quants mails i no sé quantes opinions, resulta que tres pel·lícules han quedat empatades en el primer lloc de les votacions de les pel·lícules de les nostres vides.

La veritat és que m'he quedat sorprès de la quantitat de pel·lícules que heu arribat a dir. En total, si no m'he descomptat, 109.

El sistema de puntuació ha estat donar-li 3 punts a la pel·lícula que posaveu en primer lloc, 2 punts a la segona i 1 punt a la tercera. I el resultat ha estat aquest:

12 punts: "Amélie", "Blade Runner" i "El padrí".

7 punts: "La taronja mecànica".

6 punts: "Cadena perpètua", "Temps moderns" i "Un lloc al món".

5 punts: "Ciutadà Kane", "Derzu Uzala", "El gran dictador" i "Pulp Fiction".

4 punts: "All about Eve", "Paris, Texas", "Taxi driver", "Trainspotting", "1, 2, 3!" i "Vértigo".

3 punts: "2001", "¿Qué fue de Baby Jane?", "Alien", "Annie Hall", "Appocalypse now", "Arsénico por compasión", "Beau Geste", "Centauros del desierto", "El cartero y Pablo Neruda", "El tercer home", "Els ponts de Madison", "Érase una vez en América", "ET", "Il Gattopardo", "In the mood for love", "La conquista del Oeste", "La nit de la Iguana", "Las horas", "Lost in translation", "M", "Metrópolis", "Notorius", "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", "Réquiem for a dream", "The dark knight", "Toro Salvaje", "Trouble in paradise", "Wild strawberries" i "El camino a casa".

2 punts: "American History X", "Anatomia d'un assassinat", "Bonnie and Clyde", "Bread and Roses", "Dancer in the dark", "Dos en la carretera", "El golpe", "Encontres a la tercera fase", "Esplendor en la hierba", "La boda de Muriel", "Las amistades peligrosas", "Las uvas de la ira", "Lawrence d'Aràbia", "Les nits de Cabíria", "Los mejores años de nuestra vida", "Mary Poppins", "Miedo y asco en Las Vegas", "Mort a Venècia", "Novecento", "Ojos negros", "Persona", "Pierrot el loco", "Ran", "Reservoir dogs", "Rocco i els seus germans", "Run Lola Run", "The neverending story" i "Volver".

1 punt: "2046", "Hierro 3", "Aladín", "Amanecer", "Ben-Hur", "Blow out, "Casablanca", "Cinema Paradiso", "Con la muerte en los talones", "Dublineses", "Eduardo Manostijeras", "L'acuirassat Potemkin", "El bueno, el feo y el malo", "El club de la lucha", "El resplandor", "Gigante", "Grease", "Into the wild", "La batalla d'Alger", "La delgada línea roja", "La dolce vita", "La edad de la inocencia", "La noche del cazador", "La vida secreta de les paraules", "Las vírgenes suicidas", "Les demoiselles de Rochefort", "Los amigos de Peter", "Los lunes al sol", "Nueve reinas", "Salvatore Giuliano", "Seven", "Sévigné", "Sunset Boulevard" i "Una noche en la ópera".

Moltes gràcies a tohom per participar en aquest joc! Però us demano un darrer esforç: hem de trencar el triple empat, així que penjaré una enquesta i m'heu de dir quina de les tres pel·lícules preferiu: "Amélie", "Blade Runner" o "El padrino".

Al sofà amb Pasolini, Tarantino i Lynch

El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.

A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.

"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.

Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.

Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.

"Enemigos públicos" de Michael Mann

Vaig anar a veure "Enemigos públicos" de Michael Mann atret per la història real d'un gàngster que va acabar morint víctima, entre altres coses, de la seva passió pel cinema. No resistir-se a anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Clark Gable, malgrat ser l'home més buscat per la policia i malgrat ser declarat l'enemic públic número 1 pel govern dels Estats Units, va acabar amb la seva vida.

No obstant, "Enemigos públicos" m'ha deixat un regust agredolç. No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Té tocs del cinema clàssic de gàngsters, modernitzat amb la voluntat de plasmar noves formes cinematogràfiques (l'ús del digital), i això m'agrada. Però hi ha alguna cosa que falla.

El metratge és excessiu, i no ho dic per la durada (quantes pel·lícules llargues i bones hem vist!), sinó pel fet que durant ben bé la meitat dels minuts de film, no hi acabes de trobar interès del tot. Cert és que, com a mínim per a mi, la pel·lícula va de menys a més, i que potser les millors escenes del film estan justament al tram final.

L'escena de la mort de John Dillinger, tot i ser una mort anunciada i coneguda, manté un interès i una tensió remarcables. I això no és senzill. Acabo de llegir un article que parla de la similitud entre l'estil d'aquesta pel·lícula, i en concret d'aquesta escena final, amb la magnífica "Patt Garrett i Billy the Kid" de Sam Peckinpah. I crec que, salvant les distàncies, certes similituds sí que hi són. És un estil poc nítid, amb constants moviments de càmera (excessius de vegades, sobretot al principi), i en aquesta darrera escena amb l'ús d'una espècie de ralentí certament efectiu.

També és destacable l'escena del "cara a cara" entre John Dillinger i Clark Gable. L'un des dels seients del cinema i l'altre des de la pantalla. Un curiós pla-contraplà, que diu molt del fons del personatge.

Però la història d'amor excessivament ensucrada, una construcció dels personatges al meu entendre poc aconseguida, i unes interpretacions que no passaran a la història són, al meu entendre, alguns dels punts dèbils del film.

En definitiva, coses bones i coses no tant bones.

Nota de "Enemigos públicos": (com que el cinema de gàngsters continua agradant-me molt) aprovat alt.

Clàssics imprescindibles: "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini

De vegades cal fer una mirada enrere i fixar-nos en qui han estat els que han aconseguit que el cinema sigui el que és. Per a entendre el bon cinema europeu actual, s'ha de conèixer el passat del cinema continental i, entre estrenes i estrenes, s'ha de fer l'exercici d'asseure's a l sofà de casa, agafar el comandament a distància i gaudir dels grans clàssics.

És el que vaig fer ahir a la nit amb "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Una pel·lícula de l'any 1962, que passa de ser una de les grans pel·lícules d'un dels grans directors del cinema italià.

És una de les obres importants del neo-realisme italià sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'una pel·lícula descarnada, dramàtica, retrat d'una profunda violència social. La violència social que patien les classes baixes de l'Itàlia de l'època.

Les interpretacions, on hi destaca una extraordinària Anna Magnani, el guió i la música extremadament trista i expressiva, són algunes dels elements que més destaquen de la que va ser tot just la segona pel·lícula de Pasolini.

És una pel·lícula que s'ha de veure. Des de l'extraordinària seqüència inicial, fins el dramàtic final.

Últims dies per votar als Premis Blocs Catalunya... Un vot per La Llanterna!

Queden només 5 o 6 dies per a votar als Premis Blocs Catalunya en els quals hi participa, en l'apartat de cultura, La Llanterna Màgica.

Clicant aquí, donaràs el teu vot a aquest bloc.

Un parell de qüestions:

1- Es pot votar un cop cada 24 hores, i ho pots fer tantes vegades com correus electrònics tinguis.

2- De vegades, i no sé per què, durant el cap de setmana el sistema de votació falla. Així que si no em podeu votar aquest cap de setmana, ho podeu fer el dilluns.

Vinga, no em falleu!