Petites joies per acabar el 2009

Esperem que el 2010 sigui un any ple de màgia i ple de bon cinema...

I per tancar l'any que avui acaba, us deixo algunes petites joies de Pixar:

"Luxo jr" és un petit curt, crec que el primer de la factoria Pixar. És de l'any 1986 i veient-los podreu descobrir d'on ve el logotip de Pixar



I "Tin toy", de l'any 1988, i predecessor de "Toy story".



I, finalment, "One man band" de 2005. Gran, molt gran.

Resum 2009 (i 3): les bones notícies

Ja he comentat en el primer post de resum de l'any 2009, que crec que aquest any ha estat millor que l'any anterior.

Però, al marge d'això, hi ha una cosa que m'agradaria destacar i que, els qui seguiu darrerament La Llanterna Màgica, ja sabeu que comento sovint: és el bon estat de salut del cinema català.

En el meu top ten d'enguany hi he col·locat tres pel·lícules catalanes: "Los condenados" d'Isaki Lacuesta, "Petit indi" de Marc Recha" i "3 dies amb la família de Mar Coll. Amb diferències evidents entre elles, crec que són molt bones pel·lícules i que, degut a la joventut de les persones que les han dirigit, auguren un bon futur pel nostre cinema. Ara falta que el gran públic s'ho cregui i que els programadors donin facilitats per evitar que s'hagin de fer malabarismes per a veure aquestes pel·lícules.

Per mi ha estat també una bona notícia el descobriment de dos grans cineastes europeus: l'alemany Alexander Kluge i, sobretot, l'hongarès Béla Tarr. Molt recomanables i, lamentablement, desconeguts per la majoria.

Resum 2009 (2): els fiascos

Els dos fiascos de 2009, per a mi, són "Tetro" de Francis Ford Coppola i "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar. Si llegiu les ressenyes que en vaig fer en el seu dia, entendreu per què.

Fiascos 2009:

"Tetro" de Francis Ford Coppola

"Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar

Resum 2009 (1): el meu top 10

Us deixo aquí les que han estat, per a mi, les 10 millors pel·lícules de l'any 2009. I començo amb un "primer premi" ex aequo. A veure què us sembla.

1- "Gran Torino" de Clint Eastwood
"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino

3- "Los condenados" d'Isaki Lacuesta

4- "Petit indi" de Marc Recha

5- "Still walking" d'Hirokazu Kore-Eda

6- "Milk" de Gus van Sant

7- "The limits of control" de Jim Jarmusch

8- "Celda 211" de Daniel Monzón

9- "3 dies amb la família" de Mar Coll

10- "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson

A diferència de l'any passat, enguany m'ha costat una mica fer la llista de deu. I he de dir que he hagut de deixar algunes bones pel·lícules fora del top ten. Bon senyal. Crec que el 2009 ha estat cinematogràficament bastant millor que el 2008.

"In the loop" d'Armando Ianucci

Amb "In the loop", Armando Ianucci ens presenta un exercici cinematogràfic que expressa a la perfecció el clàssic humor britànic: irònic i intel·ligent.

Aquesta pel·lícula ens introdueix, com ho feia la mítica sèrie "Sí, Ministre", en les entranyes o clavegueres del govern britànic i, també, del govern nord - americà. I ens explica de quina manera, absurda, els dos governs prenen la decisió d'envaïr militarment un país de l'Orient Mitjà.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt alt, gràcies a un bon guió, a uns diàlegs mordaços i, també, a bones decisions pel que fa al muntatge. Tot això és essencial per a què l'espectador s'enganxi amb interès al film, especialment quan es tracta d'una comèdia.

El format d'aquesta pel·lícula, que és recomanable per aquelles persones que tinguin algun interès en el món de la comunicació política, és en ocasions proper al documental, sense ser-ho. I per a dotar al film de més realisme agafa l'opció de filmar càmera en mà i fent en moltes ocasions enquadraments bruscos i usos inesperats del zoom. Des d'aquest humil bloc, animo a que algú busqui altres maneres de fer que una pel·lícula sembli realista perquè de vegades tant moviment de càmera arriba a marejar.

Les interpretacions són, al meu entendre bastant solvents, especialment la de Peter Capaldi que encarna, a la perfecció el seu paper de secretari de comunicació del govern britànic.

En definitiva, "In the loop" és una de les bones pel·lícules d'aquest 2009 que ja s'acaba.

Nota de "In the loop": Notable

Herois crepusculars

Article escrit per a Film Conductor (per problemes tècnics aquests dies no es pot accedir a la seva web)

Héroes crepusculares

La figura del héroe es uno de los ejes centrales, uno de los hilos conductores, de gran parte de las disciplinas artísticas. Sin duda lo es de la literatura: los mitos griegos, basados en aventuras épicas, continuan siendo la base de muchos de los relatos que leemos hoy en día.

El héroe (mucho menos, casi nunca, la heroína) también ha sido uno de los motores del cine desde sus inicios. Podemos preguntarnos si el concepto de héroe cinematográfico es un concepto monolítico. La respuesta, creo que obvia, es que no. Si nos fijamos, por ejemplo, en el western (uno de los géneros que más ha explotado el valor del héroe) veremos que hay mucha diferencia entra la caracterización del héroe en el western clásico y la caracterización del héroe en el que se llamó western crepuscular. En el western clásico se aborda la vertiente épica, muchas veces acrítica, del héroe, mientras que en el sub-género crepuscular, los héroes són personajes grises, atormentados, muchas veces lisiados y ya sin esperanza.

Estas difierencias podemos trasladarlas al conjunto de géneros cinematográficos. Simplificando, nos encontramos que el héroe clásico es un personaje íntegro; sin fisuras; de sólidas convicciones basadas muchas veces en la fe; con un objetivo muy definido; que seguramente encontrará en su camino a una “dama ideal”; que representará claramente al bien frente al mal; que se construirá, pues, sobre las bases del maniqueismo; y que no aceptará, en definitiva, muchos matices.

A pesar de que en la historia del cine se han filmado muchas películas que rompen con estas características del héroe clásico, lo cierto es que en los últimos años se han multiplicado las películas que han fijado su interés en personajes que són más anti-héroes que no héroes. Los personajes que, si se me permite, y copiando la denominación westerniana a la que me refería más arriba, voy a calificar de héroes crepusculares.

Es difícil hacer un listado con las características de los héroes crepusculares. Pero voy a intentarlo.

Sin duda, se trata de un tipo de héroe en el que importa más su evolución interior que no su evolución exterior o física. Suele ser un personaje con contradicciones internas, con un fuerte debate interior, que se cuestiona el por qué de sus valores hasta ponerlos en duda. Puede considerarse en muchas ocasiones que es una víctima de la sociedad, que arrastra heridas de la vida. Heridas psicológicas, no físicas. Suele ser un personaje que vive aventuras de la cotidianidad más que aventuras épicas. Y es habitual, también, que se trate de un personaje fronterizo, que vive al límite del abismo. En este sentido, el héroe crepuscular es un ser que de alguna manera ya es un ser vencido y que se enfrenta a varias pruebas que muchas veces son las definitvas.

Se trata pues, como ya decía antes, de un ser vulnerable que es más anti-héroe, que héroe.

He elgido cuatro ejemplos, creo que distintos, que se pueden calificar de héroes crepusculares en películas estrenadas este año 2009: “Los condenados” de Isaki Lacuesta, “Gran Torino” de Clint Eastwood, “El petit indi” de Marc Recha y “Los límites del control” de Jim Jarmusch.

Isaki Lacuesta plantea en su última película, el debate interno que viven varios personajes que veinte años atrás habían optado por la lucha armada como vía de enfrentarse a las injusticias sociales y políticas. Si la película nos hubiera enseñado a estos personajes en su vida de guerrilleros, seguramente hablaríamos de personajes que se podrían caracterizar como héroes clásicos: luchaban por unos ideales, con absoluta fe, con objectivos muy definidos, y con enemigos igualmente definidos.

En cambio la película nos presenta a estos héroes en su fase crepuscular: en el momento de la vida en que se preguntan si sus valores y su lucha valieron la pena; en un momento en que ya se sienten derrotados y, quizás lo que es peor, se sienten cada vez más solos e incomprendidos. Incluso por sus familiares más directos, como puede ser la hija de una de ellos que en un momento de la película (escena, por cierto, memorable de siete minutos de monologo profundo con plano fijo) dice una frase que profundiza el debate interno del protagonista principal: “Martín, las mayores cagadas estan llenas de buenas voluntades. Así que, con tantos buenos ¿para qué queremos malos?”.

El debate interno de los personajes es la base fundamental de esta muy buena película de Lacuesta. Y este breve fragmento sirve de ejemplo: la ocultación de la verdad como una de las “torturas” internas de los protagonistas.




El Walt Kovalsky (Clint Eastwood) de “Gran Torino” es otro héroe crepuscular, un héroe fuera de lugar y fuera de su época. Anclado en la Guerra de Korea, y tormentando por las atrocidades de esa guerra y por la muerte reciente de su mujer, Kovalsky es un personaje que desata su ira y su frustración interna contra los diferentes colectivos inmigrantes que están “invadiendo” su barrio (chinos, negros, hispanos, etc.). La paradoja es que los que él considera americanos auténticos son americanos de origen polaco (su caso), italiano, irlandés, etc.

Hay dos frases, de dos personajes distintos, que definen bien el estado de este héroe crepuscular: en la primera le dicen que es una persona anclada en los años 50 y, en la segunda, en una de las frases de más contenido de la película, el joven cura le dice “parece que sabe más de la muerte que de la vida”.

Es, pues, un personaje cargado de culpa y remordimiento. Pero lo interesante es que se trata de un personaje que sufrirá un arco de transformación muy intenso, hasta el punto de reconocer sus tremendas debilidades, sus tormentas internas y sus contradicciones. Y eso le llevará, al final, a sacrificarse en pro de los valores de un nuevo mundo que al principio él mismo repudiaba. En cierta manera, esta película y este personaje, son bastante paralelos a lo que supuso “Centauros del desierto” y el personaje que interpretaba John Wayne en los años 50. La diferencia es que ante el nuevo mundo uno se sacrifica y el otro decide continuar su vida en solitario en el desierto del Oeste.

Este fragmento sirve para calibrar la naturaleza del personaje de Eastwood en “Gran Torino”:

http://www.youtube.com/watch?v=aM8iT1UHnjI


El “Petit indi” de Marc Recha es un héroe absolutamente distinto a los dos mencionados hasta ahora. De entrada se trata de un chico. Ya no estamos ante un personaje atormentado por su pasado, que vive en una continua contradicción y que ponga en duda sus valores. Lo trágico de este héroe contemporáneo es que es un personaje adolescente, que vive con la carga del presente, de un presente duro, no buscado. Que es una clara víctima del sistema y que, a pesar de su voluntad de superación, de su enorme carácter interno, sabe perfectamente, y el espectador aún más, que su aventura no podrá tener, de ninguna de las maneras, un final feliz. Su destino es trágico.

Se trata, así mismo, de un personaje absolutamente fronterizo. Vive en la frontera. En una frontera física representada por los suburbios de Barcelona (pocas veces una película ha elegido tan bien su espacio de desarrollo), pero que es una frontera infranqueable para él. La situación social y económica de su entorno le impedirá superar esa frontera. Pero vive también una frontera interior, que le hace estar permanentemente en el abismo. Y sabe que cualquier desliz le hará caer en él.

Es un héroe de la cotidianeidad. Es un héroe que vive en su propio mundo paralelo a la realidad. Es un héroe trágico que a su edad ya ha perdido la inocencia. Absolutamente desubicado y que, obviamente, no tiene la consciencia de ser un héroe. Pero nosotros sí sabemos que está viviendo su particular odisea y, como ya he comentado anteriormente, sabemos también, que esta odisea no tendrá final feliz. Quizás simplemente no tendrá final.



En “Los límites del control” Jim Jarmusch riza el rizo de la caracterización de un héroe extraño, absolutamente antagónico al concepto de héroe clásico, a pesar de que su “aventura” sí que puede responder a ese concepto clásico. Ya que se trata de un personaje que, para llegar a su objetivo final, va recibiendo pistas de varias personas misteriosas que se cruzan en su camino.

¿Cual es, pues, la particularidad de ese héroe crepuscular de Jarmusch? La más importante, es que el espectador nunca sabrá cual es su objectivo real. No sabremos, ni nos interesará saber, qué es lo que lleva al personaje a moverse y a conseguir su meta. Con eso Jarmusch quiere que nos fijemos exclusivamente en el valor del viaje interior del personaje, interpretado por un misterioso Issac de Bankolé.

Lo que sí que sabemos es que es un personaje fuera de su lugar, que se mueve por espacios extraños, solitarios, que hace del silencio una de sus características principales y, quizás lo más importante, nos vamos con la sensación de que es un personaje bacío de valores pero, sin saber exactamente por qué, salimos de la sala de cine con la intuición de que esa falta de valores ha venido provocada por el bacío de la sociedad actual.



Estos cuatro son algunos de los héroes crepusculares del cine actual. Podríamos haber citado también a otros como “El luchador” de Aronofsky e, incluso, a “El protegido” de Shyamalan. También nos podríamos haber decantado por héroes del cómic como el propi “Batman” o el personaje de “V de Vendetta”.

Lo que creo que es de destacar, de las cuatro películas mencionadas, es el hecho de que, a parte de la caracterización del héroe y a parte de la narración de una historia, Lacuesta, Eastwood, Recha y Jarmusch, nos proponen también una reflexión sobre las posibilidades formales del cine. Cada uno des de su estilo. Des de el moderno clasicismo de Eastwood, al casi nihilismo de Jarmusch.

"Looking for Eric" de Ken Loach

"Looking for Eric" no és, ni de lluny, de les millors pel·lícules de Ken Loach. Pel·lícules com "Agenda oculta", "Raining stones", "Tierra y libertad" o "El viento que agita la cebada", estan molt per sobre de la nova pel·lícula del director anglès.

Però malgrat que, com dic, aquesta no és la seva pel·lícula més reeixida, Ken Loach s'ha guanyat a pols ser considerat un dels directors europeus més interessants de les dues darreres dàcades.

Segurament ningú com ell ha estat capaç de retratar la vida dels sectors empobrits de la Gran Bretanya tatcheriana i post-tatcheriana. I, en el cinema actual, és d'agraïr que encara hi hagi qui es dacanti i insisteixi en denunciar les injustícies socials que també es viuen en els països més desenvolupats.

La novetat de "Looking for Eric" és que, al típic ambient de drama social que construeix Ken Loach, hi afegeix dos aspectes als quals no ens té acostumats: un happy end i un toc de fantasia que dóna certa estranyesa a la pel·lícula. La barreja de drama social, tocs fantàstics i comèdia, no és massa habitual. Potser d'aquí sorgeixen les crítiques no excessivament positives que ha rebut la pel·lícula.

És una pel·lícula més, cert. No passarà a la història del cinema europeu. Però és interessant. I més encara si (com és el meu cas) t'agrada el futbol i sents certa simpatia per Eric Cantona. Una de les figures més destacades del futbol anglès dels anys 90 (i segurament l'únic que ha aconseguit que en un estadi de futbol anglès es cantés sense problemes, i degut a la seva nacionalitat, "La Marsellesa").

Nota de "Looking for Eric": Aprovat alt.

Seqüències inoblidables (22): El Piano

Una de les escenes memorables de "El Piano" de Jane Champion. Bona pel·lícula i bons records. Cliqueu aquí per a veure-la.

"Los condenados" d'Isaki Lacuesta

M'agraden els cineastes que, quan veus les seves pel·lícules, saps que al marge de narrar-te una història, estan fent una reflexió sobre les possibilitats formals del cinema. I crec que Isaki Lacuesta és un d'aquests.

"Los condenados" és recomanable per moltes coses. Sense ordre d'importància:

• Per una escena memorable, de gairebé set minuts, que és un monòleg de Barbara Lennie, expressat cinematogràficament de forma magistral amb un pla fixe que contribueix a accentuar l'amargor del personatge en el moment en que expressa la que és una de les tesis principals de la pel·lícula.

• Per tractar en una sola pel·lícula diversos temes que són d'una actualitat i una transversalitat espacial innegable: preguntar-se si el que s'ha fet (en aquest cas optar per la lluita armada en un moemnt determinat de la vida) ha valgut la pena; diferències intergeneracionals, etc.

• Pel treball dels actors i actrius, més que notable.

• Per explotar les possibilitats del llenguatge cinematogràfic com, per exemple, el so, l'espai, el moviment de càmera o l'espai.

• Per un guió, al meu entendre, molt ben treballat. En aquest sentit, una curiositat: el guió és obra del mateix Isaki Lacuesta i Isa Campo. Lacuesta, en una entrevista a Cahiers du Cinema, explica que Lacuesta i Campo es van repartir les seqüències i "després les vam posar en comú. Simplificant molt, ella és molt bona amb els diàlegs i els detalls atmosfèrics i sensorials, i jo treballo més l'estructura". Em sembla una forma curiosa i positiva de treballar.

• I, per últim, per ser una constatació del bon estat de salut del cinema català. Isaki Lacuesta, Marc Recha, Albert Serra, Mar Coll... Bona pedrera cinematogràfica que les sales de cinema no respecten.

Nota de "Los condenados": Notable alt

Estic emprenyat: Tenim el que ens mereixem?

Dijous vaig anar a veure "Los condenados" d'Isaki Lacuesta. Avui al matí he tornat a veure-la. Em sembla que és una de les pel·lícules de l'any (aviat n'escriuré la meva opinió).

Però veient la cartellera, em pregunto si estem en un país normal, o si simplement tenim el que ens mereixem.

M'explico, molt breument: "Los condenados" és una gran pel·lícula que està molt per sobre de la mitjana del que ens ofereix la cartellera actual. Però avui, dues setmanes després de ser estrenada, a Barcelona la capital del post-modernisme cultural, la millor botiga del món, la ciutat multicultural per excel·lència, només podem veure "Los condenados" a una sala. I, a més, únicament en sessió matinal.

Això sí, per anar a veure la "gran" pel·lícula que deu ser "2012" tenim 15 sales per escollir. I per veure "Crepúsculo", 16.

Estic emprenyat.

Privatització de la Filmoteca?

M'ha arribat una inciativa interessant de diverses personalitats catalanes relacionades amb el món del cinema català. És una carta que adrecen al Conseller de Cultura de la Generalitat, demanant-li que s'abandoni la idea de convertir a la Filmoteca en una societat mercantil (privatització?).

El text de la carta és aquest:

DEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ
Honorable Sr. Joan Manuel Tresserras
Rambla de Santa Mònica 8
Barcelona

Honorable senyor:

En aquests darrers dies hem tingut coneixement d'un projecte del Departament de Cultura de donar a la Filmoteca de Catalunya la figura jurídica de societat mercantil.

Des dels nostres diferents àmbits professionals en el camp de la cinematografia, els sotasignats volem fer-li notar el caràcter insòlit d'una iniciativa com aquesta.

La Filmoteca és i ha de seguir sent l'entitat preservadora del llegat patrimonial cinematogràfic de Catalunya, de la mateixa manera que l'Arxiu Nacional de Catalunya o la Biblioteca de Catalunya compleixen la funció de preservar els seus respectius llegats culturals.

Per altra part, mantenir i incrementar el caràcter obert i participatiu amb la societat que és habitual en qualsevol infraestructura cultural moderna, no ha de suposar la pèrdua del caràcter patrimonial que és pràctica universal en aquest tipus d'entitats.

Una Filmoteca convertida en societat mercantil perdria formalment aquest caràcter, crearia un raonable dubte social, obriria la possibilitat que fos marginada de la Fédération des Archives du Film (FIAF) i la posaria en condicions de debilitat davant d'altres conjuntures i d'altres incerts criteris polítics.

En base a tot això, li sol·licitem que deixi sense efecte la iniciativa esmentada i consideri la possibilitat de dotar la Filmoteca de Catalunya d'alguna altra forma jurídica homologable amb institucions similars, del país o de l'estranger.

Ben atentament,

ROMÀ GUBERN (Catedràtic)
SERGI LÓPEZ (Comediant)
LLORENÇ SOLER (Cineasta)
FÈLIX FANÉS (Catedràtic)
JOSEP MARIA CATALÀ (Catedràtic)
TOMÀS PLADEVALL (Director de fotografia)
PERE PORTABELLA (Cineasta i Doctor)
JOSÉ-ENRIQUE MONTERDE (Profesor UB i Presidente ACCEC)
JOSEP MARIA FORN (Cineasta)
ISABEL COIXET
PERE GIMFERRER
ÀNGEL QUINTANA (Professor titular d'Història del Cinema - Universitat de Girona)


Si voleu, podeu adherir-vos a la iniciativa enviant un mail a societatmercantil.no@gmail.com, indicant el nom, la professió i el número de DNI.

Llegiu aquí una notícia relacionada.

Yo era un tonto...

Fa unes setmanes va arribar a la taula del meu despatx, com per art de màgia i dintre d'un sobre, un llibre de poemes de Rafael Alberti. És un llibre amb dos reculls de poesia: "Sobre los ángles" i "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos".

"Yo era un tonto..." és un conjunt de poesies que Alberti va escriure a finals dels anys 20, com a homenatge als grans còmics del cinema mut: Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, Stan Laurel, Oliver Hardy, etc. La mà invisible que va fer arribar el llibre a la meva taula, coneix la meva passió pel cinema, així que, des d'aquí, li envio els meus agraïments.

Una de les imatges del cinema que he tingut sempre present és la del gran i entranyable Buster Keaton. La tinc des que amb l'Escoleta feiem excursions cap al cinema Capsa de Barcelona (encara existeix?) i ens passaven pel·lícules, moltes vegades dels grans mestres de la comèdia muda. Allà haviem vist pel·lícules com "El maquinista de la General" del propi Keaton, "L'home mosca" de Harold Lloyd o "La quimera de l'or" de Chaplin. Grans pel·lícules. Per això em fa especial il·lusió poder llegir aquest recull del poeta gadità.

Alberti té un poema dedicat a Buster Keaton (de to surrealista, com la majoria de poemes d'aquest recull), i inspirat en la seva pel·lícula "Go west" (aquí es va traduir amb dos títols diferents: "Mi vaca y yo" i "El rey de los cowboys"), en la qual Keaton s'enamora d'una vaca:


Buster Keaton busca por el bosque a su propia novia, que es una verdadera vaca

1, 2, 3 y 4
En estas cuatro huellas no caben mis zapatos.
Si en estas cuatro huellas no caben mis zapatos,
¿de quién son estas cuatro huellas?
¿De un tiburón,
de un elefante recién nacido o de un pato?
¿De una pulga o de una codorniz?

(Pi, pi, pi.)

¡Georginaaaaaaaaaa!
¿Donde estás?
¡Que no te oigo Georgina!
¿Que pensarán de mi los bigotes de tu papa?

(Papaaaaaaaa.)

¡Georginaaaaaaaaaaa!
¿Estás o no estás?

Abeto, ¿donde está?
Alisio, ¿donde está?
Pinsapo, ¿donde está?

¿Georgina paso por aquí?

(Pi, pi, pi, pi)

Ha pasado a la una comiendo yervas.
Cucu,
el cuervo la iba engañando con una flor de resada.
Cuacuá,
la lechuza, con una rata muerta.

¡Señores, perdonadme, pero me urge llorar!
(Gua, gua, gua)

¡Georgina!
Ahora que te faltaba un solo cuerno
para doctorarte en la verdaderamente útil carrera de ciclista
y adquirir una gorra de cartero.

(Cri, cri, cri, cri)

Hasta los grillos se apiadan de mí
y me acompaña en mi dolor la garrapata.
Compadecete del smoking que te busca y te llora entre aguaceros
y del sombrero hongo que tiernamente
te presiente de mata en mata.

¡Georginaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

(Maaaaaa).

¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña
Una vaca.
¿Una niña o una vaca?
O ¿una niña y una vaca?
Yo nunca supe nada.

Adios, Georgina.

(¡Pum!)

Frases (3): Fins als 65 anys

"Un director és aprenent de cineasta fins als 65 anys"

Kenji Mizoguchi, un dels mestres del cinema japonès, va morir als 58 anys.


Fragment de "Sanshô Dayû" (1954)

BSO: Trainspotting

Trainspotting (Danny Boyle, 1996) s'ha convertit en una pel·lícula de culte dels anys 90. I bona part de la culpa la té la seva gran banda sonora. Aquí us en deixo tres exemples.

Mítica "Perfect day" de Lou Reed



Seca "Lust for life" d'Iggy Pop



I grandíssima "Atomic" de Sleeper

I, com diu l'Òscar, la passada de rosca, "Born slippy" d'Underworld

"Whatever works" de Woody Allen

Veient "Whatever works" vaig tenir la sensació d'estar assistint a un retorn al Woody Allen més clàssic. Avui he llegit que el guió de la darrera pel·lícula del director novaiorquès no és actual, sinó que és un guió que ja estava escrit als anys 70. Així no és d'estranyar que aquesta nova pel·lícula ens porti, inevitablement, el cap a "Manhattan" o "Annie Hall", films de l'època més notable de Woody Allen.

S'agraeix, a més, la no presència com a actor del propi Allen, perquè segurament si hagués participat en el repartiment la sensació de déjà vu que tens amb aquesta pel·lícula, s'hagués convertit en una càrrega ("una pel·lícula més que s'ha inventat Woody Allen per a ell mateix", diriem), i no en un element positiu com és el cas.

És interessant el punt de vista de la pel·lícula ja que el protagonista del film es converteix en narrador que interpel·la directament al públic i això fa que l'espectador entri molt més en la pel·lícula i, a més, ho faci des d'un bon principi. Es pot dir que, d'alguna manera, es trenca la distància entre el que hi ha entre una banda i l'altra de la pantalla (no és el mateix, però em ve al cap "La rosa púrpura del Cairo", una pel·lícula d'Allen dels anys 80 que m'agradaria tornar a veure).

Els personatges són, com en moltes pel·lícules de Woody Allen, molt estereotipats i exagerats, però aquesta caracterització acompanya i emfasitza el discurs de falsedat i gairebé nihilisme que pregona aquesta comèdia.

Alguns dels altres elements molts "allenescos" presents en aquesta obra són els paisatges de Manhattan i la banda sonora formada per peces de jazz i de música clàssica.

Sembla, doncs, que Woody Allen ha apostat per tornar a les seves arrels més clàssiques i és que, com afirma Àngel Quintana en un article del número 26 de la revista Cahiers du Cinema, "el determinant d'aquesta nova pel·lícula és la demostració matemàtica que Allen és molt millor quan no surt de vacances i es manté fidel a la seva petita Manhattan".

Nota de "Whatever works": notable

"Un lugar donde quedarse" de Sam Mendes

La darrera pel·lícula de Sam Mendes fa una espècie d'immersió en el cinema (més o menys) independent nord-americà, i en forma de (més o menys) comèdia romàntica.

Estructurada en forma de (més o menys) road movie, sense ser-ho del tot, ens presenta diversos capítols del periple d'una parella de "trenta-anyers" que estan a punt de ser pares i que busquen el seu lloc en el món.

És una pel·lículeta que et poc fer passar una estona (més o menys) entretinguda. No diré res més, perquè tampoc té massa més. És massa "més o menys".

Nota de "Un lugar donde quedarse": (més o menys) Aprovat

I aquí un descobriment que m'ha aportat la pel·lícula: el cantautor escocès Alexi Murdoch.

Generation Kill

Acabo de veure el primer capítol de la mini-sèrie "Generation Kill". Me'n queden sis. Es tracta d'una sèrie basada en el llibre escrit per Evan Wright, on explica la seva experiència com a reporter de guerra acompanyant un batalló de l'exèrcit nord-americà durant la primera fase de la guerra d'Iraq.

Com que només he vist un dels sets capítols dels quals consta la sèrie, no en puc fer una valoració global. Però el que puc dir d'entrada és que em recorda, i molt, a "Redacted" de Brian de Palma. Tant per la forma de rodar, com pel clar to crític cap a la guerra d'Iraq i l'actuació de l'exèrcit dels Estats Units.

Crec que valdrà la pena. Com també val la pena que, qui no l'hagi vist, recuperi "Redacted".

Aquell llunyà dia de 1923

Lon Chaney a "The Hunchback of Notre Dame" (1923) dirigida per Wallace Worsley

"Cuando yo tenía tres años mi madre me metía a hurtadillas en un cine dos o tres veces por semana. Mi primera película fue El Jorobado de Notre Dame de Lon Chaney. Aquel lejano día de 1923 se me curvó para siempre la columna y la imaginación"

Ray Bradbury a Zen en el arte de escribir

Seqüències inoblidables (21): La dama de Shangai

Magnífica escena de "La dama de Shangai" d'Orson Welles. A gaudir-la!

"The box" de Richard Kelly

No sóc massa seguidor del gènere de la ciencia ficció. Per això anava amb certes reserves a veure "The box". M'he trobat, en realitat, amb un film interessant que més que ciència ficció és cinema de suspens.

Cinematogràficament és una pel·lícula irregular que no passarà a la història, ni molt menys. Per posar alguns exemples, personalment he trobat que en molts moments de la trama queden fils penjant, el guió és perd en la seva complexitat en la part central de la pel·lícula, l'ambientació als Estats Units dels anys 70 no està gens aconseguida, i les interpretacions són, en general, fluixes. Ni Cameron Díaz, ni James Mardsen, llueixen massa. Destaca més el paper de Frank Langella, però segurament més per la importància del seu personatge que no pas per la pròpia interpretació.

Però la pel·lícula té un punt de partida i un gir final potentíssims, que són el que donen interès real al film. I és que la pel·lícula comença amb el dilema que se'ls planteja al matrimoni protagonista de la història: si prémen el botó d'una misteriosa capsa que els arriba a casa, rebran un milió de dòlars però, immediatament, una persona a qui no coneixen morirà. El conflicte està servit. El gir final no l'explico, però va en la mateixa línia.

Aquests dos punts del film, fan que la pel·lícula de Richard Kelly tingui molt més interès moral que no pas cinematogràfic, perquè explora les profunditats de l'ètica i la consciència humana. Característica pròpia de la mítica sèrie televisiva "La dimensió desconeguda", un capítol de la qual, nascut a partir del relat "Button button" escrit per Richard Matherson, ha servit d'inspiració per a la pel·lícula.

Nota de "The box": aprovat

"Celda 211" de Daniel Monzón

És poc habitual en la cinematografia espanyola trobar-se una pel·lícula de l'estil de "Celda 211" de Daniel Monzón, un film del "sub-gènere" carcerari. I això és una de les primeres coses que crec que cal destacar d'aquesta pel·lícula que interpreten, entre d'altres, Luis Tosar i Alberto Ammann.

Malgrat que és cert que hi ha alguns girs de la pel·lícula que poden semblar una mica inversemblants, en línies generals crec que és un film notable. Té un guió d'estructura molt clàssica i alhora molt efectiva, que la dota d'un ritme molt alt que et porta des del principi al final de la pel·lícula d'una tirada. Monzón aconsegueix que l'espectador s'interessi tant per la trama central, com per les diverses subtrames que van apareixent durant els 109 minuts de film. I això és bon senyal.

L'espai, una antiga presó recuperada per la producció de la pel·lícula, i la forma de filmar-lo, doten al film de Monzón d'un nivell de realisme que li dóna més credibilitat.

Dels personatges, destacar-ne dues coses: En primer lloc una molt bona construcció. Tots els personatges estan molt ben caracteritzats i, alhora, tenen una transformació interna, especialment els dos protagonistes, que fa que l'espectador empatitzi molt amb ells. I, en segon lloc, menció especial mereixen el conjunt de les interpretacions. Tothom ratlla a molt bon nivell, però hi destaquen per damunt de tot la parella protagonista: el gairebé novell Alberto Ammann i un gran Luis Tosar, que amb aquest film demostra la seva versatilitat com a actor.

Nota de "Celda 211": Notable

(aquí podeu veure una entrevista a Luis Tosar, parlant d'aquesta pel·lícula)

"Petit indi" de Marc Recha

Que el cinema català viu un moment dolç ja ho he comentat en altres posts. I Marc Recha encara dóna més arguments amb el seu "Petit indi", una molt bona pel·lícula.

És una pel·lícula molt europea. Fins i tot diria que és una pel·lícula molt afrancesada. Podria passar perfectament als suburbis de qualsevol gran ciutat de França.

Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l'interior dels protagonistes.

I és que la pel·lícula transcorre en una espècie de frontera. Una frontera que ho és física, ja que la majoria de localitzacions es troben als límits de les poblacions de Barcelona, Santa Coloma i Montcada. Però que també ho és mental, ja que la majoria de personatges viuen al fil d'una frontera interior que en qualsevol moment els pot fer perdre l'equilibri i donar un pas que pot ser fatal.

És un codi cinematogràfic molt utilitzat en els westerns: personatges fronterers que viuen en una espècie de territori salvatge. En aquest cas el territori és una zona de ningú molt propera a la gran urbs que és Barcelona; el riu Besòs; les vies de tren d'aquells paratges, on s'hi construeix l'AVE com a símbol de futur igual que en molts westerns s'explicava l'arribada del ferrocarril a l'Oest americà; els extranys edificis del barri de Singuerlín de Santa Coloma; les quantitats de torres elèctriques; la fàbrica DAMM; la central tèrmica de Sant Adrià, etc.

Una bona pel·lícula que, a més, és una crítica dura al sistema actual que fa que a la perifèria d'una ciutat pròspera (la millor botiga del món, diuen) s'hi visquin situacions límit.

Nota de "Petit indi": notable.

"Eden à l'Ouest" de Costa-Gavras

Fa uns dies parlava del llibre "La llavor immortal" en el qual en Jordi Balló i en Xavier Pérez ens expliquen que en el món del cinema gairebé totes les històries estan inventades. Hi ha una sèrie d'arguments universals que han servit, serveixen i serviran per a ser el fil que segueixen molts guions cinematogràfics.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras, "Eden à l'Ouest", n'és un bon exemple. I és que la vida del protagonista, un immigrant que intenta arribar a París i que passa mil peripècies fins aconseguir-ho, bé podria ser una versió moderna de l'Odissea d'Ulisses o, potser millor encara, del mite de l'Eneida en la qual es fa un llarg viatge buscant una terra pròspera.

Més enllà d'això, crec que aquesta pel·lícula no passarà a la història. Costa-Gavras tenia una història i un personatge que podien construir una gran pel·lícula i, lluny d'això aconsegueix un film que per moments, sobretot en la primera part, arriba a un grau de superficialitat sorprenent.

Un tema com el que tracta Costa-Gavras, mereixia una millor pel·lícula.

Nota de "Eden à l'Ouest": aprovat baix.

"La soledad" de Jaime Rosales

Ja he parlat en altres ocasions del cinema de Jaime Rosales. Anteriorment havia vist "Tiro en la cabeza", "Las horas del día" i alguns dels seus curtmetratges. Avui he vist "La soledad", el seu segon llarg.

Malgrat que dels seus tres llargmetratges segurament és el que menys m'ha agradat, "La soledad" em serveix per a reafirmar-me en la meva convicció que Javier Rosales és un dels directors espanyols amb més present i més futur.

Els tres llargs de Rosales són molt similiars. Totes tres pel·lícules ens parlen de la soledat, d'una quotidianitat terrible, monòtona, gris, que en un moment donat és trencada per un fet colpidor. En el cas de "Las horas del dia" ens explica com un personatge vulgar, amb poca ambició, amb poc caràcter es pot convertir en un assassí sense cap motiu aparent. A "Tiro en la cabeza" veiem com un personatge que podria ser qualsevol de nosaltres, fa una vida normal fins que es converteix en "bèstia", en aquest cas en un membre d'ETA que mata a sang freda. I, en "La soledad", les ruptures segurament no són tant brusques, però els personatges monòtons, que viuen situacions d'una extrema normalitat, veuen trencat el seu equilibri per un càncer o per la mort d'un fill.

I totes tres pel·lícules estan rodades d'una forma molt especial. Gairebé diria que podem parlar d'un estil Rosales. Un estil que, per cert, té molts aires del cinema de Robert Bresson. Rosales juga molt amb els silencis, amb els sorolls de fons i, sobretot, amb una forma peculiar d'enquadrar.

A "La soledad" moltes de les seqüències es veuen amb la tècnica de la multivisió. La pantalla està dividia en dos i es veu la mateixa seqüència filmada des de diferents posicions de càmera. Això permet dues coses. En primer lloc, aportar dos punts de vista diferents de la seqüència. I, en segon lloc, crear una sensació de separació, d'abisme, entre els personatges. Una sensació de soledat, malgrat no estar sols.

I, igual que faria posteriorment amb "Tiro en la cabeza", en gran part de les seqüències Rosales allunya la càmera dels protagonistes, molts cops els situa en un segon espai i molts cops els veiem a través de portes o finestres. Això crea una sensació de llunyania respecte els personatges. "La soledad" podria ser una pel·lícula lacrimògena. En canvi és d'una gran fredor. I això ho aconseguix Rosales amb la seva forma peculiar de filmar.

És curiosa una altra similitud entre "Las horas del día" i "La soledad": totes dues pel·lícules comencen amb uns plans de situació estàtics i acaben també amb uns plans de situació estàtics. La diferència és que "Las horas del día" és simètrica perquè comença i acaba amb els mateixos plans i, en canvi, "La soledad" no és simètrica: comença amb plans de situació del poble d'una de les protagonistes, i acaba amb plans de situació de la ciutat de Madrid.

Qui no hagi vist les pel·lícules de Rosales, que les vegi. Valen la pena.

Hollywood i l'Òscar, premi artístic o truc publicitari?

Avui he assistit a una conferència que Inocencio Arias, diplomàtic i reconegut afeccionat al cinema, ha donat al Taller de Guionistes. El tema, com diu el títol del post, ha estat fer un repàs sobre el que envolta els Òscar.

Arias ha començat explicant que el cinema americà suposa un ingrés brutal per l'economia nord-americana, així com pel conjunt de la ideologia i la política dels Estats Units. Això ha fet que el que va començar amb una arrel artística, s'hagi convertit en una qüestió econòmica.

El que és curiós és l'origen dels premis. Cap als anys 20 el productor Mayer, de la Metro-Goldwyn-Mayer, va començar a detectar que, entre els seus treballadors, podia haver-hi un brot de conflictivitat laboral. Hi havia amenaça que col·lectius dels seus treballadors fessin vagues. Per sufocar aquestes protestes va crear un experiment que també va implantar Franco durant la dictadura: una espècie de sindicat vertical que agrupava tots els sectors de la indústria del cinema. Des dels productors als tècnics, passant per actrius, actors, directors, etc. Era la creació de l'Acadèmia del cinema que, malgrat que naixia per a defensar la indústria cinematogràfica dels perills externs (la censura, per exemple), té el seu gérmen en la por de Mayer a la conflictivitat laboral.

Doncs bé, en el document fundacional d'aquesta nova organització hi constava un paràgraf que va passar desapercebut i on es deia que s'instauraven uns premis per a reconèixer l'activitat professional del sector.

Així van néixer els Òscar que, en el seu inici no tenien cap intenció economicista. Ara la cosa ha canviat i estan programats, en paraules d'Arias, per la tirania de la publicitat. De fet es fan a una hora que sigui la menys dolenta per Los Ángeles i Nova York, els dos principals centres de la piublicitat i el cinema que, malauradament per ells, tenen una diferència horària important, amb la qual cosa els és difícil trobar el millor horari televisiu.

La forma de decidir el premi al principi era cosa d'amiguets. Es reunien deu o dotze persones i decidien els premis. Això va canviar amb una pel·lícula de Bette Davis dels anys 30 (no recordo quina era) en la qual la Davis va fer un paperàs i no va ser ni nominada. Això va crear un escàndol que va ajudar a canviar el sistema.

Amb Franck Capra com a president de l'Acadèmia el sistema va canviar i es va establir un cert ordre.

Ara a l'Acadèmia hi ha uns 5.800 membres dividits per categories (directors, actrius i actors, productors, guionistes, etc.). Per escollir quines pel·lícules són nominades a l'Òscar cada sector vota només al seu sector (és a dir, els directors voten només al millor director o directora), i tots voten a la categoria de millor pel·lícula. Per tenir dret a vot han de demostrar que han vist totes les pel·lícules.

Un cop nominades les pel·lícules candidates llavors sí que tothom vota totes les categories.

Arias ha volgut fer un perfil més o menys sociològic del que seria avui dia l'Acadèmia:

Els membres de l'Acadèmia són de certa edat per dues qüestions: en primer lloc, perquè per entrar a l'Acadèmia sol ser habitual tenir una certa experiència prèvia. I, en segon lloc, perquè quan s'entra a l'Acadèmia s'hi entra per tota la vida.

L'Acadèmia està molt masculinitzada. Els homes són majoria en gairebé totes les categories. La categoria d'actrius i actors és l'execpció.

El col·lectiu majoritari és el d'actrius i actors. I això fa qie moltes vegades el premi estigui una mica esbiaixat ja que moltes vegades se sol nominar una pel·lícula dintre de l'apartat de millor pel·lícula pel fet que en aquesta hi hagi una bona interpretació.

En definitiva, segons Inocencio Arias, l'Acadèmia i els Òscar refelecteixen la ideologia de l'home de classe mitjana dels Estats Units. Un exemple d'això el trobem, per exemple, en l'any que va estar nominada Citizane Kane d'Orson Welles. No va guanyar l'Òscar, i se'l va endur How green was my valley de John Ford. Són dues pel·lícules de l'any 1941, en plena Segona Guerra Mundial. L'Acadèmia va preferir premiar una pel·lícula que aportava els valors de la unitat familiar, l'esperança, etc., per davant d'una pel·lícula basada en la cobdícia, la grisor, etc.

Els gèneres que més Òscar han obtingut han estat el drama, els biòpics històrics i la comèdia. En canvi s'han premiat pocs musicals, westerns o pel·lícules de suspens.

Segons Arias l'impacte que té sobre una pel·lícula el fet de guanyar l'Òscar, és brutal. Ha posat dos exemples ben clars. Primer el cas de Claudette Colbert, que va cobrar 25.000 dòlars per fer "It happened one night". Amb aquesta pel·lícula va guanyar l'Òscar i va passar a cobrar 135.000 dòlars. Dos anys després era l'actriu millor pagada de Hollywood. I l'altre cas era el de "Million dolar baby" que, abans de ser nominada, s'estava projectant a 92 sales dels EEUU i quan va guanyar es va passar a 1.075 sales.

Preguntat sobre la pressió que fan els productors per a què les seves pel·lícules guanyin el premi, Arias ha respost que la pressió que fan no són suborns, com alguns cops es creu, sinó que són potentíssimes campanyes publicitàries en els mesos previs a la cerimònia.

Per Arias els Òscar van començar amb una arrel artística de reconeixement de l'activitat professional del sector, i s'han convertit en un trampolí d'or per al cinema nord - americà.

And the winner is...

Recordareu que a finals d'agost vaig demanar als lectors i lectores de la Llanterna Màgica que em diguéssiu quines eren les tres pel·lícules de la vostra vida.

Recordareu, també, que després de un parell setmanes de votacions va haver-hi un triple empat al capdavant de la classificació. Per això vaig obrir una enquesta per a què em diguessiu quina de les tres pel·lícules preferieu.

And the winner is...

El resultat de l'enquesta ha estat el següent:

The Godfather: 23 vots (41%)

Blade Runner: 17 vots (30%)

Amélie: 16 vots (28%)

La Llanterna Màgica ja ha arribat als 2 anys

Doncs sí, avui fa dos anys que vaig obrir aquest espai personal dedicat al cinema. Un espai que s'ha convertit gairebé en una eina de treball per a mi ja que m'ha obligat no només a veure cinema i a escriure sobre cinema, sinó també a reflexionar sobre el cinema i, segur, a entendre una mica més d'aquesta disciplina artística. 275 posts donen per molt.

Estic content perquè últimament el bloc ha tingut alguns reconeixements. Aquesta mateixa setmana l'han recomanat a RAC1; a principis de mes ha estat finalista dels Premis Blocs Catalunya; i les estadístiques duen que cada cop hi ha més gent que de tant en tant passeja per aquí i hi diu la seva.

Així que, ara que ja tenim dos anys, anem cap al 3 amb més força que mai!

Clàssics imprescindibles: "Vértigo" d'Alfred Hitchcock

Acabo de veure Vertigo, de Hitchcock, i la pregunta que m'ha vingut al cap és la que he posat al títol del post: Guanyaria Hitchcock a Sitges?

La resposta no la tinc. Però el fet és que em costa trobar alguna pel·lícula actual que tingui el nivell de suspens que té aquesta obra.

És una pel·lícula que està rodada com només Hitchcock podia i sabia rodar. Durant tot el metratge et trobes quantitats de plans que són purament hitchcockians, que porten el seu segell únic.

En aquest film retrata a la perfecció les obsessions, les fòbies i els enganys, a través d'espais enigmàtics, de jocs amb figures circulars (ulleres, "monyos" de la protagonista i del seu retrat pictòric, decoració de les habitacions, arbres seccionats, etc.), de música profundament expressiva, de lluita constant entre el color verd i el vermell, de somnis tendents al surrealisme, de trajectes laberíntics amb cotxes, etc. I tot això ho fa des dels ja angoixants títols de crèdit, en els quals els elements circulars, laberíntics i cromàtics ja adquireixen protagonisme especial:

Una obra mestra del mestre Hitchcock. Alguna cosa semblant en l'actualitat?

Vigo Mortensen a Sitges, i en català

No calen massa paraules. Vigo Mortensen agraïnt, en català, el premi honorífic que ha rebut a Sitges. Molts n'haurien de prendre nota.

La llavor immortal

Com alguns ja sabeu, aquesta setmana he començat el màster de guió de cinema i televisió que es fa al Taller de Guionistes (per cert, encara hi ha places disponibles, així que si algú s'hi vol apuntar, encara pot).

Doncs bé, una de les lectures obligatòries que tenim per davant, és La llavor immortal: els arguments universals en el cinema, de Jordi Balló i Xaver Pérez.

Divendres en vaig començar la lectura i, amb el poc que porto de llegit, ja m'atreveixo a recomanar-lo. No només a les persones que els interessi el cinema, sinó també a les persones que els agradi la literatura, l'escriptura, etc.

I és que el que fa aquest llibre és mostrar la relació que hi ha entre els grans clàssics de la literatura universal i l'argument de moltes de les pel·lícules que hem vist durant la nostra vida.

Així, per exemple, podrem veure com darrere de pel·lícules tant diferents com la saga de James Bond o 2001, hi ha amagat el mite de Jàson i els argonautes. O podrem descobrir en l'Ethan de Centauros del desierto un particular Ulisses. O veurem com La passió de Joana d'Arc de Carl T. Dreyer i El procés de Joana d'Arc de Robert Bresson, són un mirall de la tragèdia d'Antígona.

Ja us dic que tot just estic a les primeres pàgines d'aquest llibre. Però malgrat això, crec que és una lectura recomanable.

Jim Jarmusch: disponibilitat, optimització de recursos i minuciositat

El darrer número de la revista Cahieers du Cinema publica una interessant entrevista al director Jim Jarmusch, a profitant l'estrena de la seva darrera pel·lícula, "The limits of control".

De l'entrevista en vull destacar tress conceptes que demostren que estem davant d'un bon director: la disponibilitat, l'optimització dels recursos i la minuciositat.

La disponibilitat implica que un director ha d'estar predisposat a que les circumstàncies variïn la idea que tenia preconcebuda per una escena, per un diàleg, per una localització o, per què no, pel conjunt de la pel·lícula. Un bon director no s'ha de tancar en la idea prèvia i ha de ser capaç d'adaptar-se a les noves situacions que se li vagin plantejant. En aquesta línia va Jarmusch quan diu que "un guió és només un mapa que es crea d'avançat i que ha de créixer a mesura que treballem (···) Havia de ser molt conscient, mentre treballava, que qualsevol cosa podia canviar i que arribarien noves idees, que havien de ser rebudes i processades".

L'optimització de recursos vol dir, òbviament, fer el màxim amb el mínim. Aprofitar tot el que sigui aprofitable. Frase de Jim Jarmusch: "Vaig buscar tots els fragments de pel·lícula danyats o coses amb errors, fotogrames cremats, o alguna lleugera aberració del moviment, i el meu muntador, Jay Rabinowitz, i jo vam reunir tots aquests fragments i vam jugar amb ells. Així que aquesta va ser una estratègia estranya, obíqua: utilitzar tot aquell material que generalment es descarta".

I, per últim, malgrat la disponibilitat a variacions que he comentat anteriorment, també és mostra de bon director que la pel·lícula es treballi amb minuciositat tenint en compte el màxim de detalls. En el cas de la pel·lícula de Jarmusch, un exemple d'aquesta minuciositat és el fet que tot el vestuari de Bankolé, el protagonista, estava en el cap de Jarmusch, aquest tenia decidit clar quin tipus de vestuari havia de portar. Per què? Diu Jarmusch que això era així "perquè bàsicament (el vestuari) estableix codis de colors en cada acte de la pel·lícula". És a dir, Jarmusch planifica fins i tot els codis de colors que van variant durant el film.

En definitiva, una bona pel·lícula, una bona entrevista i un gran director.

Frases (2): Fes-ho com si ho fessis per última vegada

Nicholas Ray li diu a Wim Wenders: "Fins i tot quan demanis foc per encendre la teva cigarreta o simplement quan diguis 'Bon dia', has de fer-ho com si ho fessis per última vegada".

Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

Wim Wenders queda impressionat per aquesta idea i ens diu que està intrínsicament unida a la fotografia: "veure i fotografiar alguna cosa com si fos la darrera ocasió possible per a fer-ho".








Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

"The limits of control" de Jim Jarmusch

Es fa estrany l'exercici de veure una pel·lícula sense saber el que està passant i sense saber què és el que passa al final. No parlo del típic cas que et trobes amb un final que no entens, no. Jim Jarmusch a "The limits of control" planteja un film en el qual el què i el per què no interessa. Veus què passa però no saps per què passa, no coneixes les motivacions del personatge. I no les coneixeràs mai. Passa el que passa, i punt. Cap explicació més.

I això fa, al meu entendre, que Jarmusch exploti al màxim les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula és una successió de silencis, de ritme lent, de reflexes i miralls, de foscor i distorsió (el director de fotografia, Christopher Doyle, ha fotografiat pel·lícules com "Paranoid Park", "In the mood for love", "Hero", "Chungking Express" o "Happy together"), d'espais barrocs i recargolats, de plans desenquadrats, de poc diàleg, de jocs d'atrezzo interessants (amb protagonisme evident de les capses de llumins), de repetició d'espais, plans, escenes i diàlegs, de sons bruts i inquietants (quantes vegades se sent un helicòpter volar sobre el cap dels protagonistes?), de moviments de càmera lenta, de plans estàtics i de situació, d'espais profundament expressius (el museu Reina Sofia, carrerons de Sevilla, zones desèrtiques d'Almeria), etc.

Poques vegades he vist una pel·lícula on el llenguatge cinematogràfic tingui tanta rellevància. Perquè el que fa Jarmusch és més expressar que no pas explicar. Expressar l'espera, el silenci, el buit, l'estat interior del personatge.

Segurament és una pel·lícula difícil de veure. És evident que no és un film comercial. S'acostaria més a un film de museu, per a què ens entenguem. Però val la pena fer l'esforç de veure-la.

Isaach de Bankolé, absolutament desconegut per a mi, és el protagonista principal, gairebé únic de la pel·lícula. Però la resta de repartiment és de luxe: Bill Murray, John Hurt, Luis Tosar, Gael García Bernal, Tilda Swinton o Óscar Jaenada, tenen aparicions en el film de Jarmusch.

Nota de "The limits of control": Notable

No ha pogut ser

Finalment no ha pogut ser. La Llanterna Màgica va arribar a la final dels Premis Blocs Catalunya, cosa que ja està prou bé, però el premi se l'ha endut un altre.

I, sincerament, crec que el guanyador s'ha endut el premi amb justícia, perquè el bloc Altres Barcelones és un bloc molt interessant. Us recomano que li feu un cop d'ull.

L'any que ve ho tornarem a intentar (a la tercera ha d'anar la vençuda pels blocs de cinema, no?).

I demà Sitges

Si ahir començava el Docúpolis '09, demà engega els motors el Festival de cinema de Sitges, que aquest any recupera l'adjectiu fantàstic. És la 42ª edició d'un dels festivals de cinema més consolidat a nivell internacional i que s'ha convertit en cita obligada pels fanàtics (i no tant fanàtics) del cinema fantàstic.

Clicant aquí hi trobareu el llistat de pel·lícules de la secció oficial del festival. Si volteu per la web hi podreu trobar totes les notícies del festival, la programació complerta i altres informacions d'interès.

Docúpolis 09

Els qui seguiu aquest bloc, ja sabeu que tinc debilitat pel gènere documental. Doncs hi torno. Avui comença una nova edició del festival de documentals Docúpolis.

Feu un cop d'ull a la web, mireu la programació i, per poc que pugueu, passeu algun dia pel CCCB. Teniu fins el dia 4. Segur que hi trobareu sorpreses molt agradables.

Fent servir l'eslògan d'un altre festival de documentals, veureu que la realitat és increïble!

Escoles de cinema a Catalunya

Algunes persones m'han demanat algun cop que parli sobre escoles de cinema d'aquí. Faré quatre ratlles del que jo conec, que tampoc és tot el que hi ha, està clar.

Jo he estudiat tres anys al CECC (Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya). Està a Barcelona, prop de l'Hospital de Sant Pau. Al CECC s'hi fan tres cursos, tot i que crec que a partir d'aquest any s'amplia a un quart curs. Hi ha tres especialitats: direcció, fotografia i muntatge. També es fan cursos d'interpretació. El nivell és alt, la docència em va agradar. Possiblement el punt més negatiu és que a les classes, sobretot les de direcció, hi ha massa alumnes.

Aquest curs han canviat d'equip directiu i sembla que introdueixen una de les mancances que tenia el CECC fins ara: cursos monogràfics i reduits que no t'obliguin a anar a classe durant tot un any.

Al meu entendre és una bona escola.

L'ESCAC és l'escola més coneguda. Està a Terrassa i, aparentment, és l'escola que ofereix més sortides professionals. Pel que he pogut parlar amb diversa gent, el nivell acadèmic és similar al del CECC, però compten amb més recursos. És habitual la col·laboració entre alumnes d'ambdues escoles.

Enguany ha nascut una nova escola de cinema que té molt bona pinta. Es tracta de l'escola Bande à part. Està impulsada per ex-professors del CECC i, en concret, per un dels seus millors professors, el Luis Aller. Crec que és una bona alternativa a l'Escac i al CECC.

El Taller de Guionistes, com diu el seu nom, se centra en el tema del guió. Està a Gràcia i està vinculada a la productora Rodar y rodar (que ha fet, per exemple, "El orfanato"). Com que va molt dirigida al que ofereix el mercat en cada moment, a part del cinema, se centra també en la televisió i en els nous formats televisius. Al Taller de Guionistes hi he fet un curs intensiu de guió, i en deu dies hi començo el màster en guió de cinema i televisió. M'agrada el seu ambient i el seu mètode de treball: molta pràctica i molt treball en equip. Està dirigit a tota mena de persones i perfils professionals.

La UAB fa un màster en documental creatiu, igual que la UPF. Segurament el de la UPF té més prestigi, però el nivell dels docents em fa pensar que tots dos són molt bons màsters. Algun cop he estat temptat d'apuntar-me al de la UAB.

Estudio de cine, està situada a Ciutat Vella. És una escola més petita. Si no m'equivoco, és un projecte del crític de cinema, i ex director del festival de Sitges, Àlex Gorina. Allà hi vaig fer un curs intensiu de muntatge.

Altres escoles de Barcelona de les quals no en tinc referències:

Escuela de cine de Barcelona

Observatorio de cine

Segur que em deixo escoles. Si me'n ve alguna més a la memòria, ja actualitzaré el post. I deixo per més endavant parlar d'escoles de cinema estatals i internacionals.

Inglourious basterds soundtrack

Avui passejant per l'FNAC he vist que ja està a la venda la banda sonora d'"Inglourios basterds". No ho he pogut evitar. Ja la tinc a casa.

1- The green leaves of summer. Nick Perito.

2- The veredict (Dopo la Condanna). Ennio Morricone.

3- White lighting (Main Title). Charles Bernstein.

4- Slaughter. Billy Preston.

5- The surrender (La Resta). Ennio Morricone.

6- One silver dollar (Un dollaro bucato). The Film Studio Orchestra.

7- Davon geht die welt nicht unter. Zarah Leander.

8- The man with the big sombrero. Samantha Shelton and Michael Andrew.

9- Icht wollt ich waer ein huhn. Lilian Harvey and Willy Fritsch.

10- Main theme from Dark of the sun. Jacques Loussier.

11- Cat people (putting out the fire). David Bowie.

12- Tiger tank. Lalo Schifrin.

13- Un amico. Ennio Morricone.

14- Rabbia e Tarantella. Ennio Morricone.

Aquí en teniu un tastet.