Buñuel - Hitchcock: la retroalimentació dels clàssics

Quan un clàssic arriba a ser clàssic, no és perquè sí. Per això és recomanable girar la vista enrere. Recórrer als millors, per arribar a entendre, ni que sigui mínimament, el sentit del que tenim en l'actualitat. I, una de les coses millors que tenen els clàssics, és que tenen la capacitat, no només de generar coses noves que marcaran el camí dels que vénen al darrera, sinó que també són capaços d'agafar coses que han fet altres clàssics i, si no millorar-les, sí afegir-hi ingredients propis que donen noves perspectives al que veus en pantalla.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist "Abismos de pasión", "El gran calavera" i "Tristana". Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula "Él" de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d'altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient "Él", em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense "Rebecca" de Hitchcock, "Él" hagués tingut l'ambientació que té. I em pregunto si sense "Él" de Buñuel, "Vértigo" de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d'"Él" i de "Vértigo". Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.





És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n'hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l'habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

(Article publicat a Cinergia.net)

30 anys sense Hitchcock

Avui fa trenta anys que va morir Sir Alfred Hitchcock. No diré res sobre el director anglès, perquè hi ha poca cosa a dir. Millor veure-ho. Us deixo, doncs, amb dos fragments de dues de les seves pel·lícules més cèlebres. No cal que digui quines són.

Clàssics imprescindibles: "Vértigo" d'Alfred Hitchcock

Acabo de veure Vertigo, de Hitchcock, i la pregunta que m'ha vingut al cap és la que he posat al títol del post: Guanyaria Hitchcock a Sitges?

La resposta no la tinc. Però el fet és que em costa trobar alguna pel·lícula actual que tingui el nivell de suspens que té aquesta obra.

És una pel·lícula que està rodada com només Hitchcock podia i sabia rodar. Durant tot el metratge et trobes quantitats de plans que són purament hitchcockians, que porten el seu segell únic.

En aquest film retrata a la perfecció les obsessions, les fòbies i els enganys, a través d'espais enigmàtics, de jocs amb figures circulars (ulleres, "monyos" de la protagonista i del seu retrat pictòric, decoració de les habitacions, arbres seccionats, etc.), de música profundament expressiva, de lluita constant entre el color verd i el vermell, de somnis tendents al surrealisme, de trajectes laberíntics amb cotxes, etc. I tot això ho fa des dels ja angoixants títols de crèdit, en els quals els elements circulars, laberíntics i cromàtics ja adquireixen protagonisme especial:

Una obra mestra del mestre Hitchcock. Alguna cosa semblant en l'actualitat?

Sir Alfred

Avui Sir Alfred faria 110 anys.

Un bon motiu per a fer un post-flaix des de Madeira.

Sir Alfred en un dels seus famosos "cameos"

"Rebecca", una doble obra mestra

Tothom coneix la "Rebecca" de Hitchcock. Una obra mestra. Una grandiosa obra del cinema. De fet, fa poc em van demanar la llista de les meves 10 pel·lícules preferides, i hi vaig incloure "Rebecca" sense pensar-m'ho massa.

L'impressionant inici amb el ja mític "Anoche soñé que volvía a Manderley...", i tot el que venia al darrera, amb interpretacions impecables, moviments de càmera espectaculars, il·luminació pertorbadora, personatges fascinants, construïa una pel·lícula única.

Aquestes darreres setmanes m'he endinsat en l'altra "Rebecca". La "Rebecca" original. La novel·la de Daphne du Maurier i, oh sacrilegi!, m'he trobat amb una novel·la que, fins i tot, pot arribar a superar la pel·lícula del gran mestre. M'hi he enganxat fins que l'he acabat, i això que, òbviament, després d'haver vist la pel·lícula cinc o sis vegades, coneixia l'argument de sobres.

En fi, que com dic en el títol, "Rebecca" és una doble obra mestra. Del cinema i de la literatura.

(Malgrat el que dic del llibre, us regalo, novament, la seqüència inicial de la pel·lícula)

Seqüències inoblidables (14): Rebecca

La seqüència inicial d'una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock: Rebecca.

Per cert, hi veieu alguna similitud amb la seqüència de "L'any passat a Marienbad" del darrer post?