"Les sessions" és d'aquells films que, en llegir la sinopsi, fa certa mandra anar a veure. I és que gira a l'entorn d'un tema que dóna pel sensacionalisme o la llagrimeta fàcil. Així que, com podeu veure, vaig anar al cinema amb certes reserves.
En canvi, vaig sortir pensant que era una bona selecció per tancar l'any cinematogràfic (que, de pas sigui dit, m'ha semblat més aviat discret). La trama central que et podria dur per racons, com deia abans, sensacionalista o, fins i tot, escabrosa, està plantejada, en canvi, amb dosis de comèdia , romanticisme i dramatisme adequats. No hi ha cap excés i, alhora, no t'amaguen res. La situació es planteja sense dramatismes però sense complexes.
És una pel·lícula que flueix amb un ritme encertat i això malgrat que es reprodueixen situacions i escenes similars durant tot el metratge.
I, per últim, Ben Lewin compta amb dues grans interpretacions. John Hawkes i Helen Hunt donen als seus personatges uns matisos carregats d'humanitat, de sentiment i, també, de comèdia que faciliten a qui veu la pel·lícula posar-se a la pell de dues persones que viuen situacions dramàtiques (ell per la seva malaltia, ella per la seva professió) sense ni una dosi d'angoixa.
Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.
Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.
El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.
Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.
La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.
"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.
Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.
Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.
"Magic Mike", de Steven Soderbergh
Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament. Nota de "Magic Mike": aprovat alt.
"Holy Motors" de Léos Carax
Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.
Nota de "Holy Motors": notable. "Seven psychopaths" de Martin MacDonagh
Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.
Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.
"Lords of Salem" de Rob Zombie
Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.
Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".
"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.
L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.
A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.
Nota de "Adéu a la reina": notable baix.
"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.
No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.
És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.
Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.
El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.
També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.
No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a"Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.
Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.
Poc a dir que no s'hagi dit ja d'aquest film de Farhadi que, aquesta nit, sembla que té força possibilitats d'endur-se l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Si ho fa, serà, al meu entendre, merescudament.
És una bona pel·lícula. Des del punt de vista cinematogràfic, m'ha transportat força al cinema realista europeu. Al cinema nòrdic, per ser més exacte. No sé quines són les preferències i les influències cinematogràfiques del director iranià, però jo he tingut la sensació d'estar davant d'un film molt bergmanià. Precisament en el dia que ha mort Erland Josephson, he tingut la sensació, veient la primera escena de "Nader i Simin", d'estar veient una escena molt semblant als compassos inicials de "Escenes d'un matrimoni" d'Ingmar Bergman. I, tant el to, com el tema tractat, amb el canvi d'univers evident (passar de la Suècia dels anys 70, a l'Iran de l'actualitat), m'han semblat d'estils molt similars.
Interessant, d'altra banda, els temes tractats per Farhadi i que a l'Iran actual no deixen de ser de gran importància: el paper de la dona, el divorci, l'avortament, la justícia, etc. En definitiva, temes cabdals en un país que es mou, encara, en les incertes línies que separen la modernitat de la tradició.
Clint Eastwood no falla. Em costa trobar un director que aconsegueixi mantenir el nivell que el veterà nord-americà ha assolit en els darrers vint anys. El cinema nord-americà ja té, al meu entendre, un nou clàssic. Potser exagero, però Eastwood és, per a mi, actualment el que John Ford va ser durant els anys 40 i 50. En els darrers 25 anys, Eastwood és el responsable de films com "Bird", "Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Banderas de nuestros padres", "Letters from Iwo Jima", "Changelling", "Gran Torino" o "Más allá de la vida". Totes elles molt notables.
I ara, als 81 anys, se'ns presenta amb "J. Edgar". Una altra molt bona pel·lícula, una pel·lícula molt Eastwood, i en molts sentits.
Eastwood sembla que tingui la voluntat de convertir-se en un cronista de l'evolució de la història dels Estats Units. Des del western crepuscular de "Sin perdón", a la depressió post 11-S de "Mystic River", "Million Dollar Baby" o "Gran Torino", passant pels traumes de les aventures bèl·liques de la II Guerra Mundial ("Letters from Iwo Jima" o "Flags of our fathers"), Eastwood ens retrata molt bé les glòries i les misèries del seu país. I "J. Edgar" no és menys. Basada en la vida del creador de l'FBI, suposa (paradoxalment, o no, en una història d'amor i lleialtat) un repàs lúcid de la idiosincràcia del sistema polític i policial dels Estats Units del segle XX.
Com ja és habitual també, "J. Edgar" ens presenta personatges molt potents, fascinants. Tant el principal (J. Edgar Hoover, interpretat per Leonardo di Caprio), com els secundaris (Clyde Tolson i Helen Gandy, interpretats per Armie Hammer i Naomi Watts). La personalitat de tots tres és el que guia la pel·lícula, el que la fa avançar. I això té més mèrit del que sembla, perquè, sovint, els films construits en forma de biòpic pequen de certa lentitud. No és el cas.
D'altra banda, la marca d'Eastwood es veu també en la importància que li dóna de nou a una il·luminació profundament dramàtica i expressiva. I aquí, segurament, és on Eastwood em transporta més als clàssics del cinema. La fotografia de molts dels films d'Eastwood ("Sin perdón" o "Million Dollar Baby" en serien els casos més evidents) no tenen res a envejar (segurament s'hi inspiren) a la il·luminació de mestres com John Forf, Fritz Lang o Orson Welles.
Aquest cop, en canvi, he trobat a faltar una banda sonora més protagonista. No es pot demanar tot.
En fi, benvingut, com sempre, el film de Clint Eastwood. I ara a esperar el remake de "Ha nacido una estrella". Veurem.
"Drive" és una de les pel·lícules més estranyes de l'any. No és fàcil de digerir. Segur que arrossegarà fans i detractors. Perquè és un producte diferent. D'aquells que desconcerten i que, a més d'un, provocarà la sensació de no saber si surt satisfet o no de la sala. Fins i tot és possible que hi hagi algú que se senti enganyat.
Potser això, el fet de no deixar indiferent, és un dels seus valors. Cinematogràficament això no hauria de ser un plus, però tampoc abunden els films que obliguen a pensar i repensar per a fer-te'n una opinió.
Jo diria que tot en "Drive" és diferent al que el cinema ens té acostumat. Des d'una primera escena que podria ser la clàssica persecució policial made in Hollywood però que, ràpidament, detectes que no, que hi ha alguna cosa que la fa ser diferent a tot això. Ja ho vaig dir en un altre lloc: agafa la clàssica pel·lícula de policies californians dels anys 80, dóna-li un toc danès, i et sortirà "Drive". Una raresa molt kitsch, gairebé hortera.
La música, que de vegades arriba a ser atractivament molesta (la podeu escoltar ara mateix) és un personatge omnipresent. Igual que una il·luminació exagerada. Vermells, blaus, verds... Tot molt expressiu. I un personatge que respon a l'antiheroi, o a l'heroi crepuscular dels westerns de finals dels 60 i principis dels 70, que tant exagera una buidor interior remarcada per un escuradents als llavis, com demostra una tendresa inesperada o una violència efímera però extremadament dura.
Un cocktail atractiu, pertorbador, molest, sec, dur, tendre. Nota de "Drive": Notable.
"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.
Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.
Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.
Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.
Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.
A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.
Nota de "Midnight in Paris": notable.
PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...
Aquests dies festius intento recuperar pel·lícules de l'any 2011 i que no havia vist al cinema."Hereafter" de Clint Eastwood, n'és una.
No és un Eastwood habitual. Però alhora sí que ho és. No perd elements clàssics de la seva manera de filmar, de la seva manera de veure el cinema. Però, en canvi, ens planteja una història que no lliga gens amb la seva filmografia. Una història barreja de gènere realista i gènere fantàstic. Segurament Steven Spielberg, productor executiu de la pel·lícula, hi té alguna cosa a veure.
Però, com deia, hi ha elements clarament reconeixibles de la manera de rodar d'Eastwood. A partir de tres històries independents, que tenen en comú l'experiència amb la mort, i que es lliguen al tram final del film, construeix una trama farcida d'elements made in Eastwood.
Per exemple, no perd el gust per una il·luminació absolutament expressiva i dramàtica. La mà de Tom Stern és evident. Stern ja havia estat director de fotografia a pel·lícules del mateix Eastwood com "Mystic river", "Million dollar baby", "Changelling", "Gran Torino" o "Invictus". També ha fet de director de fotografia de "J. Edgar" el nou film d'Eastwood que, si no estic equivocat, s'estrena el mes de gener.
També és reconexible la música, sempre important en les seves pel·lícules. Tot i que en aquest cas és una música molt més subtil que en altres ocasions, apareix en els moments que ha d'aparèixer i com ha d'aparèixer. Ja als títols de crèdit aparèixen les primeres i suaus notes d'una guitarra totalment reconeixible. La música és, novament, del mateix Clint Eastwood.
Igualment, es poden identificar moviments de càmera ja utilitzats, amb eficàcia, anteriorment. Compareu el moviment de càmera cap al cel de l'escena en què és atropellat un dels nens bessons, amb el moviment de càmera que es produeix al final de l'escena en la qual Sean Penn descobreix que la seva filla ha mort a "Mystic River". Mateix moviment de càmera, amb els mateixos objectius, i els mateixos efectes.
Tot i que és un film irregular, amb alguns alts i baixos, i amb unes interpretacions no excessivament destacades (Matt Damon em sembla un actor poc creïble), Clint Eastwood no decep. Fins i tot en els seus films menys destacats és un mestre, un dels grans del cinema actual.
Que ningú esperi, si va a veure "Un método peligroso", trobar-se amb una pel·lícula estil Cronenberg. "Promesas del Este", "Una historia de violencia", "Crash" o "La mosca", per citar-ne algunes, res tenen a veure amb el nou treball del director canadenc. El fons, la reflexió que planteja Cronenberg, continua present. La forma és el que varia.
Per dir-ho d'alguna manera, Cronenberg ens presenta una pel·lícula més d'autor que no pas dirigida al gran públic, més europea que no pas nord-americana. I no només pel context geogràfic i històric, que també, sinó sobretot per l'estil cinematogràfic. Per la forma.
L'enfrontament teòric i professional entre Sigmund Freud i Carl Jung serveix com a pretext per a presentar una història d'amor entre Jung i Sabina Spielrein i, sobretot, per fer un retrat d'una època històrica transcendental: els principis del segle XX que desembocaran, no només en la Primera Guerra Mundial sinó en el srogiment del III Reich i en la Segona Guerra Mundial.
La sensació és la d'estar davant d'una pel·lícula pensada al detall. Les trames es desenvolupen amb lleugeresa. Una cosa sembla ser conseqüència de la precedent. I això fa que la pel·lícula funcioni. L'estructura purament cronològica, gairebé de biòpic, hi contribueix. La fórmula màgica d'establir un triangle de protagonistes, amb enfrontaments interns i externs, també.
Un element destacable és la interpretació dels tres protagonsites. Viggo Mortensen (Freud) i Michael Fassbender (Jung), tenen una interpretació solvent, sòlida i continguda, concordant amb els personatges i la seva situació. Però qui sobresurt, esdevenint l'eix central de la pel·lícula, és Keira Knightley interpretant una Sabina Spielrein que pateix un canvi evident a mesura que avança la pel·lícula i que, per tant, requereix uns registres d'actuació molt més complexes.
Arriben a les cartelleres les pel·lícules provinents dels grans festivals, i augmenta la qualitat de l'oferta. I aquest cap de setmana això es pot veure amb l'entrada a les nostres pantalles d'un jove heroi belga. No. No és en Tintin. És en Cyril que, sens dubte, tindrà molt menys èxit que la criatura parida per Hergé i portada al cinema tridimensional per la factoria Spielberg. Però que val la pena conèixer. I degustar.
Els pares de la criatura en qüestió són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne. Com em comentava ahir, via twitter, la Judith Vives, "El nen de la bicicleta" és, salvant les distàncies, una espècie de "Els 400 cops" de Françoise Truffaut.
Amb l'excusa d'arrencada de la història d'un nen de 12 anys que busca el seu pare després que aquest l'hagi abandonat a un internat, els germans Dardenne presenten una història de superació, de recerca de la infantesa i la felicitat perdudes, de fidelitat, de perdó, d'amor contingut. I, malgrat el dramatisme evident de la història, no cauen mai en moments lacrimògens gratuïts. De fet, tot i els obstacles diversos i continus que se li plantegen a Cyril, i malgrat la cruesa d'algunes de les situacions, al final el missatge de la pel·lícula és certament positiu. El nostre heroi es referma com a tal.
Estic segur que el pressupost del film, malgrat el prestigi dels dos directors i guionistes (són autors de pel·lícules com Rosetta o El silenci de Lorna, i guanyadors de dues Palmes d'Or del Festival de Cannes), era un pressupost limitat. Però els objectius que es plantegen es compleixen amb escreix. Sens dubte, tenen la capacitat d'aprofitament dels recursos amb els quals compten per a explicar de manera efectiva allò que volen transmetre. La sobrietat i austeritat amb què està rodada la pel·lícula contribueixen a donar un to molt quotidià i realista, però sense arribar a ser el tipus de film angoixantment sec que, sovint, ens trobem en el cinema social.
Les actuacions dels dos protagonistes principals mereixen una menció especial. Es tracta del jove (i debutant) actor Thomas Doret i de l'actriu Cécile de France (protagonista, per exemple, de Més enllà de la vida, de Clint Eastwood). Sens dubte, les seves actuacions són les que acaben de donar cos a aquest film que, al meu entendre, ajuda a pujar el nivell de la cartellera d'aquest darrer trimestre de 2011.
Surts del cinema tenint la sensació d'haver vist una bona obra de teatre. I és que, amb "Another year", Michael Leigh demostra que és tant dramaturg com cineasta. I, tot i això, tot i el clar aroma teatral de la pel·lícula, està filmada amb molt criteri cinematogràfic.
Leigh ens planteja un dels temes més universals de l'art: els efectes del pas del temps en les persones. Òbviament, no parlem del temps en el sentit cronològic, sinó del temps en el sentit més vital i interior que li podem donar.
El propi títol de la pel·lícula (un altre any), ja ens indica cap on anirà el film. I l'estructura, també: quatre actes ben diferenciats (primavera, estiu, tardor i hivern) però, alhora, ben similars. Perquè, al cap i a la fi, la vida acaba sent una successió repetitiva d'esdeveniments. La quotidianitat és això. I Leigh ens ho mostra, per exemple, associant durant tot el metratge diverses escenes de to i contingut molt similar.
Atenció als diàlegs. Perquè cap d'ells, ni l'aparentment més banal, està escrit perquè sí. I és que un dels èxits de la pel·lícual és que, mentre l'estàs veient, tens la sensació que tot té un sentit. La pel·lícula és pur subtext. És a dir, els personatges, mentre et diuen una cosa, en realitat te n'estan dient una altra. Segurament la contrària. Molt britànic. I només serà en el darrer acte (que a més és desproporcionadament llarg comparat amb els altres tres) quan els personatges es "despullaran" en ple hivern, deixant de banda el subtext i anant de ple a l'essència de la pel·lícula.
Els personatges estan molt ben construits des del moment en que cadascun se'ns presenta a la pantalla. Les interpretacions estan a l'alçada de la pel·lícula i li donen als personatges un gran marge de credibilitat. Especialment Lesley Manville i Ruth Sheen.
"Another year" és un film sobri en el qual res hi falta i res hi sobra. Un film sobri com la vida mateixa.
"Emergo" no és un fals documental. I començo així perquè sembla que cada cop intenten enquadrar més films en aquest subgènere, sense ser-ho. Aquesta ressenyade El Periódico, n'és un exemple. "Borat" és un fals documental. "The troll hunter" (en parlaré d'aquí un parell de posts), també. "Emergo" no. "Emergo" és un film de terror de ficció, rodat de tal manera que té un to molt real.
Sigui com sigui, per a mi ha estat un dels millors films que he vist en aquesta edició de Sitges. És l'òpera prima de Carles Torrens, feta a partir d'un guió de Rodrigo Cortés. Tots dos van ser presents a l'estrena que dimarts passat es va fer a l'Hotel Melià. La pel·lícula va ser rebuda amb aplaudiments.
El que fa especial, per al meu gust, aquest film és que es tracta d'una pel·lícula de terror però d'autor. Té els ingredients bàsics del gènere de terror (misteri, ensurts, sorolls estranys, aparicions fantasmagòriques, poltergeists, girs inesperats...), i l'estil d'una pel·lícula d'autor europea. Els plans llargs, els espais buits, la càmera en mà, la il·luminació crua i, en definitiva, una voluntat d'exprémer les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, van en aquesta línia.
Un parell més d'elements interessants. Per una banda el brillant ús de l'espai. Està rodada tota en interiors. D'aquesta manera s'aconsegueix generar un clima un pèl claustrofòbic i, alhora, donar rellevància a la casa que, a través de les accions que se succeeixen en habitacions i passadissos, es converteix en una protagonista més de la pel·lícula. I, per l'altra, un interessant joc amb les càmeres de vigilància instal·lades dins de la casa. Serveixen més per a generar a l'espectador una sensació de Big Brother, que no pas per als objectius pels quals les instal·len els protagonistes.
Com no podia ser d'una altra manera en una pel·lícula d'aquest gènere, "Emergo" té una escena climàtica i un ensurt final efectius (tot i que jo hagués optat per evitar aquest darrer ensurt i donar un toc encara més europeu al film).
Dissabte passat es va presentar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, "Jane Eyre", el nou treball de Cary Fukunaga, que trasllada al cinema la novel·la de Charlotte Brontë, a partir de l'adaptació que en fa el guionista Moira Buffini.
Fukunga aconsegueix des del principi, amb unes escenes inicials atractives i angoixants, crear una connexió directa entre el que passa a la pantalla i el que percep l'espectador/a. La presentació de la protagonista principal i de les seves circumstàncies, es fa de tal manera que, de seguida, empatitzem amb la nostra heroïna i, al final, la pel·lícula acaba convertint-se en un viatge que fem al costat d'ella.
Bona part del mèrit recau en la interpretació de l'actriu australiana Mia Wasikowska que aconsegueix donar-li un atractiu especial al personatge, ja de per si atractiu, de Jane Eyre. El protagonista masculí, Michael Fassbender, no desentona.
Algú es pot preguntar què hi fa aquesta pel·lícula a un festival que, en teoria, se centra en el cinema fantàstic. Una novel·la romàntica no sembla el més addient per aquest festival. No obstant, el cert és que Fukunaga planteja una pel·lícula amb una ambientació misteriosa, amb alguns moments de suspens, i amb una llum i una música profundament expressives. I, al capdavall, pel·lícules com Nosferatu acaben sent també, en certa manera, històries d'amor embolcallades en ambients de terror. Benvinguda sigui, doncs, "Jane Eyre" a Sitges.
No obstant, i sense voler desmerèixer en absolut tot el treball cinematogràfic que hi ha al darrera d'aquest film, el que és de destacar és el fet que al segle XIX una autora com Charlotte Brontë ens presentés una història, emmarcada en el clàssic romanticisme anglès d'aquella època, i protagonitzada per un personatge, Jane Eyre, amb uns plantejaments de vida i una ideologia absolutament avançada (i segurament incompresa) als seus temps. Plantejaments feministes, nítidament humanistes, que difícilment quadraven amb la mentalitat general de l'època.
"Jane Eyre" és una bona pel·lícula. Preneu-ne nota per quan s'estreni.
No és una pel·lícula senzilla el darrer film d'Isaki Lacuesta. No ho és, com a mínim, per al públic de masses. De fet, cap de les pel·lícules del director gironí ho és.
Al meu entendre, "Los pasos dobles" és un film que evidencia que el cinema, a més de ser un mitjà d'entreteniment, és, també, una disciplina artística. Fragments de la pel·lícula es podrien passar, perfectament, en sales de museus. I això s'accentua pel fet que es tracta d'un treball interdisciplinar que barreja, de principi a fi, cinema i pintura. És un film que ha d'interessar tant a amants del cinema com a amants de la pintura. Segur que més d'un pintor o pintora se sentirà identificat amb una escena en la qual un pintor intenta explicar perquè algú que pinta quadres té dret a guanyar-se la vida fent-ho.
La pel·lícula està plena d'escenes de gran bellesa i atracció: la misteriosa aparició nocturna d'una comunitat de negres albins al mig del desert; les dues escenes, gairebé consecuitves i simètriques, que mostren dos duels, un a través de la força i l'altre a través del ball; o la suggerent i extravagant escena d'amor homosexual entre un negre i un negre albí.
L'espai (una Àfrica inhòspita i desconeguda per nosaltres); la successió d'endevinalles misterioses que fan avançar els personatges; certs tocs d'humor surrealista; salts temporals i espacials; tot això dóna al film una expressió d'estranyesa atractiva.
No intenteu buscar-li un gènere. Podriem parlar d'aventures, de documental, de cinema etnogràfic, de western... Cinema, al cap i a la fi. Cinema, un cop més, suggerent, d'Isaki Lacuesta.
Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.
Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.
Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.
Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.
No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.
Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.
Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.
Va arribar un moment que pensava que estava davant de “La nit del caçador” de Charles Laughton. Però no. El que estava veient era “Valor de llei”, la darrera pel·lícula dels germans Coen.
L’escena inicial amb una misteriosa neu caient gairebé de forma romàtica sobre el cos d’un home mort i, sobretot, l’escena climàtica en la qual, sota un enigmàtic cel estrellat, l’exhaust Rooster Cogburn (Jeff Bridges) carrega a Mattie Ross (Hailee Steinfeld) per a que sigui guarida de manera urgent, em van traslladar de manera immediata al fabulós (per bo i per fàbula) film de Laughton, interpretat de manera magistral per Robert Mitchum.
“Valor de llei” m’ha reconciliat amb els germans Coen. Si seguiu aquest bloc, sabreu que les darreres pel·lícules que havien presentat havien estat, per a mi, una decepció. No és el cas d’aquest últim film.
Els germans Coen ens introdueixen els elements claus i característics dels grans westerns. Venjances, forques, personatges fronterers. I un protagonisme central des del primer minut fins al darrer: la mort. Des de la mort del pare de Mattie Ross, fins a la tomba que simbolitza la mort de Rooster Cogburn. En mig d’aquests moments, la mort és omnipresent i, el que no passa sempre en un western, no és tractada de manera banal, sinó que és tractada com l’element central de reflexió del film.
Amb el transcurs del metratge va donant la sensació que els germans Coen es mouen com peixos a l’aigua amb el gènere del western. I, amb el seu estil peculiar, com no podia ser d’una altra manera, transformen la història en un western crepuscular modern. El to és profundament ombrívol i obscur, però té tocs d’humor negre i, el que el fa més especial, té aspectes que li donen un cert ambient màgic: les escenes comentades al principi o, per exemple, la misteriosa aparició d’un home-ós que trafica amb cadàvers per arrencar-los les dents. La dinàmica obscura i ombrívola l’exemplifica la protagonista que, en la seva adolescència, és una noia valenta, decidida i que afronta sense complexes la situació que li toca viure i que, en canvi, vint – i – cinc anys després s’ha convertit en una dona lisiada i amargada.
Les interpretacions mereixen un comentari a part. Sobretot la gran interpretació de Jeff Bridges, però també la de la jove promesa Hailee Steinfeld.
Per a què no penseu que tot és positiu, sí que crec que hi ha algun aspecte que coixeja. Per exemple, els girs excessivament bruscos que fan alguns dels personatges durant la pel·lícula. En aquest sentit, el pas de Bridges de “vell professional” a “vell professional borratxo” és, al meu entendre, massa precipitat. Un altre punt feble és el personatge interpretat per Matt Damon. Apareix i desapareix durant la pel·lícula fins a convertir-se en un personatge sobre el qual no sabem massa quin sentit té. Segurament podria ser molt més explotat i és que és “abandonat” de forma precipitada sense que al final se sàpiga quin ha estat el seu destí.
Malgrat aquestes debilitats de guió, el film és molt recomanable. Segurament no és un "Sin perdón" com alguns han volgut fer veure, però s'hi acosta. I això no és poc.
Les pel·lícules i els actors i actrius angleses, tenen un nosequè, un segell, que els fa molt especials. Sempre hi haurà excepcions, òbviament. Però el cert és que no estranya anar a veure una pel·lícula anglesa i sortir de la sala de cinema dient "quines interpretacions més solvents", "quina ambientació més encertada", "quins diàlegs". Cert tipus de cinema anglès ho sol tenir tot això. I no m'estranyaria que això sigui degut a la gran tradició teatral del país de Shakespeare.
"El discurs del Rei" té totes aquestes característiques, i d'altres. És una bona pel·lícula. Amb molt bones interpretacions (especialment les de Colin Firth i Geoffrey Rush). Amb una estructura de guió clàssica, amb punts de gir que enganxen i amb diàlegs potents. Amb una ambientació en l'Anglaterra de la primera meitat del segle XX (la pel·lícula acaba en el moment en que la Gran Bretanya decideix participar a la II Guerra Mundial) que funciona com una part important de l'engranatge del film (impressionen escenaris com l'Abadia de Westminster o els diversos palaus reials britànics). I amb una gran tria musical, amb especial menció a la 7ª Simfonia de Beethoven que sona en l'escena clímax del film.
I tot això amb un fil argumental prou atractiu: com un rei d'Anglaterra pot superar el seu tartamudeig.
