"Pequeñas mentiras sin importancia" de Guillaume Canet

Poques línies per una decepció: "Pequeñas mentiras sin importancia".

La pel·lícula està ben feta. El repartiment coral és força solvent (destaquen potser per damunt de la resta Marion Cotillard i Gilles Lellouche). Recursos dóna la sensació que no els han faltat. Però la pel·lícula no funciona gairebé en cap moment. Potser exceptuem els cinc primers minuts, en els quals es fa un bon plantejament, amb una escena especialment impactant i un debat posterior interessant. El que ve al darrera, cau en picat.

Per a situar-nos una mica, i sense voler explicar res de la història, a "Pequeñas mentiras sin importancia", ens plantegen una narració que no és original, però que pot donar resultats: les contradiccions vitals i de caràcters, les hipocresies i les petites mentides que caracteritzen un grup d'amics "de tota la vida" que estan situats entre els 30 i els 40 anys.

El plantejament, com dic, no és original. Però ben desenvolupat, pot convertir-se en una d'aquelles pel·lícules que pots recordar durant un temps. Una pel·lícula, per exemple, com "Los amigos de Peter" que, malgrat els excessos habituals de Kenneth Branagh, és força rodona. O com "Ficció", un film que, amb molt menys (menys pressupost, menys actors i actrius, menys diàleg i menys metratge) diu molt més que la pel·lícula de Guillaume Canet.

I és que Canet construeix, al meu entendre, uns personatges que, tòpic rera tòpic (amb alguna excepció), van convertint-se cada cop menys creïbles i menys interessants. I ho fa, a més, amb una durada tant excessiva (154 minuts) com incomprensible.



Nota de "Pequeñas mentiras sin importancia": suspès

Sèries: Treme

(cliqueu i escolteu per anar entrant al món de Treme)

Els creadors de The Wire ens transporten ara, amb Treme, a Nova Orleans. No patiu. Només he vist dos capítols d'aquesta sèrie, per tant, res de spoiler. Les trames tot just s'estan construint i els personatges s'estan presentant. Però és suficient per veure que Treme pot ser un gran descobriment. Un altre gran producte de la factoria HBO.

En aquest cas ens situen en la pura destrucció que va patir Nova Orleans després del pas de l'huracà Katrina. I no ho fa de manera assèptica, no. La crítica al govern dels Estats Units és dura, molt dura. Un huracà és un fenòmen natural, la destrucció del Katrina és obra de l'ésser humà. Aquesta és una de les tesis principals. La reconstrucció de la ciutat i de les vides dels personatges i la lluita per la supervivència, amb les alegries i les misèries que això suposarà, són el fil conductor de la sèrie.




La trama transcorre a través d'un protagonisme coral. És difícil, com passa a The Wire, detectar un protagonisme principal. I és que tinc la sensació que els autors volen reflectir les vivències d'una col·lectivitat. Nova Orleans com a protagonista. I què millor per aconseguir-ho que dibuixar trames allunyades de l'individualisme i de protagonismes estèrils?

A mesura que vagi avançant la sèrie, segurament aniré afegint algun comentari. Però no puc acabar sense fer menció a un element que sí que és protagonista principal: la música. Música de principi a fi. Blues i jazz per donar i per vendre. Blues i jazz del bo i interpretat per grans músics.

Fet aquest tastet, ara toca gaudir del menú complert.

Sèries: Misfits

He necessitat només una setmana per a consumir, compulsivament, les dues primeres temporades de Misfits. Una mica de trampa hi ha, i és que aquesta sèrie britànica consta de només 6 i 7 capítols en les dues temporades, quan l'habitual és que cada temporada tingui 13 capítols.

Misfits és una sèrie del canal digital britànic E4, i que va començar a ser emesa a finals de l'any 2009. De moment s'han emès dues temporades. Ara estem a l'espera d'una tercera.

Tenia bones referències, i de gent de confiança, sobre la sèrie. Però, la veritat, és que ha superat les espectatives que me n'havia fet.

D'entrada és una sèrie difícil de situar en un gènere concret. Podríem parlar d'una sèrie dramàtica. Però també còmica. I, per què no?, de ciència ficció. Segurament acaba sent una barreja de tot això.

El que crec que la fa més interessant és el to britànic. No només marcat per la ironia present en tot moment, sinó per la construcció d'uns personatges que, de partir d'una sèrie nord-americana, serien, segurament, radicalment diferents. És difícil trobar super-herois més humans i amb situacions més dramàtiques i realistes. Un grup de cinc joves semi-delinqüents que viuen en suburbis britànics i que, de sobte, reben uns estranys poders sobrenaturals són garantia d'aventures sòrdides, en mans de guionistes anglesos.

Menció especial mereixen dos dels personatges. Als seguidors de Misfits no crec que els estranyi que em refereixi a Lauren Socha i a Robert Sheehan. Els personatges que interpreten (Kelly i Nathan) són tant diferents a la resta, que es converteixen sovint en els ganxos principals dels capítols. Tot i això, a mesura que avança la trama, el tímid Simon va agafant un protagonisme ascendent gràcies, entre d'altres coses, a una molt bona interpretació d'Iwan Rheon.



M'enduc la sensació que, en general, els guions dels capítols són força rodons tot i que, en alguna ocasió, les trames episòdiques coixeixen. Malgrat tot, en pocs moments he perdut l'interès de fixar-me en què estava passant a la pantalla.

I vull destacar dos números 4. Si el capítol 4 de la segona temporada és un molt bon capítol, crec que estic en condicions de dir que el quart episodi de la primera temporada és del millor que he vist en una sèrie de televisió. S'ha de veure. Això sí, també us confesso que els dos darrers capítols de la segona temporada m'han decebut un pèl. El llistó estava massa alt.

Ara, a esperar que comenci la tercera temporada.

Mentrestant, a gaudir d'altres sèries i, també, de la banda sonora de Misfits, que és un altre dels símbols d'identitat d'aquesta bona sèrie.

Sèries

Six feet under

Definitivament, la collita cinematogràfica de l'any 2011 és de les més fluixes que recordo. Fins al punt que gairebé se m'han passat les ganes d'anar al cinema. I és que el més atractiu que hi ha hagut darrerament a les cartelleres ha estat El Padrino, El Padrino II i El Gran Dictador, que han passat aquestes setmanes als cinemes Verdi de Barcelona. Per cert, que ara hi podem veure també El Gatopardo, Érase una vez en América i Tiempos modernos.

Aquest panorama desolador el nota La Llanterna Màgica. I jo, clar. La solució, per a mi, està sent la immersió en el món de les sèries de televisió que, tot sigui dit, estan vivint un fenomen a la inversa del que, sembla, pateix el cinema: es produeix una apassionant competició per qui fa una sèrie millor. Gràcies.

Confesso que fins fa poc, tanta ràbia em feia la proliferació de Codis da Vinci al metro, com la passió semi-histèrica cap a determinades sèries televisives. La, diguem-li ràbia, cap a dans browns diversos als transports públics continua més o menys viva. El meu sentiment cap a les sèries, ha canviat. Si fa un any jo no veia cap de les sèries que monopolitzaven converses (em vaig arribar a sentir marginat per no tenir ni idea què era i de què anava Lost), he de dir que els darrers dotze mesos les sèries han sobrepassat amb escreix el cinema. També és cert que és una opció més barata (pirata). I això en temps de crisi i atur té el seu pes.

Total, que no us estranyi que a partir d'ara vagi fent comentaris sobre les sèries. No oblidaré el cinema, però tal com està la cartellera, crec que abundaran més les opinions sobre la petita pantalla.

Per començar, us faig un llistat de quines sèries estic veient o he estat veient aquests mesos i en quin episodi estic. Segurament aquesta llista serà la protagonista dels propers posts. Potser me'n deixo alguna, però la relació vindria a ser aquesta:

Boardwalk Empire: Capítol pilot.
Carnivàle: Les dues temporades senceres.
Downtown Abbey: 2 capítols.
Generation Kill: 4 capítols.
How I met your mother: Capítol pilot.
In treatment: 20 capítols.
The Kingdom: 6 capítols.
Mad Men: Primera temporada i un capítol de la segona.
Misfits: Dos capítols.
Six Feet Under: Primera temporada i 5 capítols de la segona.
Sons of Anarchy: Les tres temporades.
The Sopranos: Primera temporada.
The wire: Capítol pilot.
Twin Peaks: 8 capítols.

Per cert, parlant de sèries, clicant aquí podeu llegir el post que vaig fer després d'assistir a una conferència de Richard Price, un dels guionistes de The Wire.