En motiu del dia internacional contra la sida, Documentos TV, de TVE, emet dimarts al vespre el documental "Tapologo". És un documental excel·lent que no us podeu perdre.
Aquí us deixo el tràiler:
diumenge, 30 de novembre del 2008
dijous, 27 de novembre del 2008
Balanç del 2008
Estem acabant l'any 2008, i crec que és un bon moment per fer balanç sobre el curs cinematogràfic.
He penjat una enquesta per a que opineu. Ha estat un bon any cinematogràfic? No? Ni fu ni fa?
Què en penseu?
dimarts, 25 de novembre del 2008
L'estupidesa és més profunda que la intel·ligència
Estic llegint un llibre d'entrevistes als protagonistes de la Nouvelle Vague francesa, i no em puc estar de reproduir aquí uns paràgrafs amb paraules de Claude Chabrol. Impagables:
L'estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència, infinitament més profunda. La intel·ligència té els seus propis límits, mentre que l'estupidesa no els té. Veure un ésser humà profundament estúpid és molt enriquidor, i no se l'ha de menysprear per això.
Conec un cretí, un cretí absolut, ho sé, el que no deixa de ser una condició apassionant. Jo l'utilitzo, ell m'utilitza: ens utilitzem l'un a l'altre. Però no sentim cap menyspreu l'un per l'altre.
Crec, d'altra banda, que ell és conscient de la seva estupidesa. Però això no canvia res, ja que no ser conscients de la nostra pròpia estupidesa no ens fa ser menys estúpids, el que aconsegueix simplement és que l'estupidesa sigui encara més fascinant.
L'estupidesa és infinitament més fascinant que la intel·ligència, infinitament més profunda. La intel·ligència té els seus propis límits, mentre que l'estupidesa no els té. Veure un ésser humà profundament estúpid és molt enriquidor, i no se l'ha de menysprear per això.
Conec un cretí, un cretí absolut, ho sé, el que no deixa de ser una condició apassionant. Jo l'utilitzo, ell m'utilitza: ens utilitzem l'un a l'altre. Però no sentim cap menyspreu l'un per l'altre.
Crec, d'altra banda, que ell és conscient de la seva estupidesa. Però això no canvia res, ja que no ser conscients de la nostra pròpia estupidesa no ens fa ser menys estúpids, el que aconsegueix simplement és que l'estupidesa sigui encara més fascinant.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Seqüències inoblidables (14): Rebecca
La seqüència inicial d'una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock: Rebecca.
Per cert, hi veieu alguna similitud amb la seqüència de "L'any passat a Marienbad" del darrer post?
Per cert, hi veieu alguna similitud amb la seqüència de "L'any passat a Marienbad" del darrer post?
diumenge, 16 de novembre del 2008
16 hores analitzant el Marienbad
Divendres a la tarda vaig començar una cosa d'aquelles que feia temps que esperava. L'anàlisi, en el marc del tercer curs de direcció cinematogràfica, de la pel·lícula "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. Seran quatre sessions de quatre hores cadascuna per intentar entendre el rerefons d'aquesta pel·lícula referent del cinema abstracte i conceptual.
No serà fàcil. No serà fàcil perquè és una pel·lícula que renuncia a la narrativa, que se centra bàsicament en les formes. Tots els missatges de la pel·lícula es donen a través de les formes. Per això gairebé es pot dir hi ha tantes interpretacions com espectadors té la pel·lícula. Pel·lícula que, com no podia ser d'una altra manera, crea una divisió total d'opinions: uns l'odien i els altres l'idolatren. No hi ha terme mig. A mi em queden 12 hores de classe per a posicionar-me.
De moment us deixo aquí els minuts inicials de la pel·lícula.
No serà fàcil. No serà fàcil perquè és una pel·lícula que renuncia a la narrativa, que se centra bàsicament en les formes. Tots els missatges de la pel·lícula es donen a través de les formes. Per això gairebé es pot dir hi ha tantes interpretacions com espectadors té la pel·lícula. Pel·lícula que, com no podia ser d'una altra manera, crea una divisió total d'opinions: uns l'odien i els altres l'idolatren. No hi ha terme mig. A mi em queden 12 hores de classe per a posicionar-me.
De moment us deixo aquí els minuts inicials de la pel·lícula.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Publicitat IKEA
No he parlat mai de publicitat en aquest bloc, ni crec que en torni a parlar, perquè no en sóc expert, ni en domino els seus codis. Però sí que tinc la sensació, des de fa un temps, que IKEA ha agafat una línia publicitària molt efectiva, directa i divertida.
Aquest anunci em sembla genial:
Aquest anunci em sembla genial:
"Serrallonga", l'oportunitat perduda
La setmana passada, entre Obama i Serrallonga, TV3 es va fer més pesada que mai. Deixaré de banda l'obamamania, i em centraré en la telemovie que TV3 ha fet sobre el bandoler més famós de les nostres contrades. Joan Sala "Serrallonga".
Simplement crec que "Serrallonga" ha estat l'oportunitat perduda. Més encara quan es presenta com la producció més important (suposo que econòmicament) de la història de TV3. Només en vaig veure una part del primer capítol i el segon, aquest cop sencer. Però va ser suficent per veure les mancances d'aquesta superproducció catalana.
Començant pel fet, que no és un detall, que el protagonista (al qual no discuteixo aquí el seu nivell interpretatiu) s'expressés en un marcat català, diguem-ho clarament, de "can fanga", poc propi d'un personatge nascut a Viladrau, a la comarca de l'Osona. Em pregunto si no hi ha a Catalunya cap actor que pugui que pugui interpretar un personatge com en Serrallonga i que, alhora, en comparteixi el que devia ser el seu accent. I parlo només de'n Serrallonga perquè era el personatge principal i el que, a més, tenia l'accent "barceloní" més marcat, però aquesta qüestió serveix pel conjunt d'actors i actrius de la pel·lícula.
D'altra banda, tinc la sensació que els autors de la série han volgut fer una "americanda". Han volgut que Catalunya tingués, d'alguna manera, el seu "Braveheart". I, sincerament, les americanades pels americans. No hagués estat de més que s'intentés innovar d'alguna manera, que es busqués un estil propi, una forma de rodar que pugués fer que d'aquí a uns anys aquesta série pugui ser recordada. I, sincerament, crec que aquesta série ben aviat serà oblidada. Això, si acabés confirmant-se, seria especialment greu si tenim en compte que es tracta, com ja he dit abans, d'una pel·lícula que ha suposat una gran despesa econòmica per TV3. Televisió que, remarquem-ho, és de titularitat pública.
Crec que s'hauria d'haver exigit als autors de la série més imaginació, més talent. Potser menys espectacularitat, però més originalitat.
Mentre estava veient "Serrallonga" em va venir al cap la pel·lícula "Lancelot du Lac" de Robert Bresson. Una pel·lícula que em va sorprendre pel seu caràcter intimista i reflexiu en contraposició al caràcter essencialment visual i espectacular que se li sol donar a aquestes pel·lícules. No demano als creadors de "Serrallonga" que facin el mateix que Bresson, perquè els estaria demanant que se situessin al nivell d'un dels grans mestres del cinema. Però sí, que haguéssin fet l'esforç d'intentar aconseguir un producte diferent al que podem veure en qualsevol sala de cinema del nostre país.
Tràiler de "Serralonga"
Fragments de "Lancelot du Lac" de Robert Bresson
Simplement crec que "Serrallonga" ha estat l'oportunitat perduda. Més encara quan es presenta com la producció més important (suposo que econòmicament) de la història de TV3. Només en vaig veure una part del primer capítol i el segon, aquest cop sencer. Però va ser suficent per veure les mancances d'aquesta superproducció catalana.
Començant pel fet, que no és un detall, que el protagonista (al qual no discuteixo aquí el seu nivell interpretatiu) s'expressés en un marcat català, diguem-ho clarament, de "can fanga", poc propi d'un personatge nascut a Viladrau, a la comarca de l'Osona. Em pregunto si no hi ha a Catalunya cap actor que pugui que pugui interpretar un personatge com en Serrallonga i que, alhora, en comparteixi el que devia ser el seu accent. I parlo només de'n Serrallonga perquè era el personatge principal i el que, a més, tenia l'accent "barceloní" més marcat, però aquesta qüestió serveix pel conjunt d'actors i actrius de la pel·lícula.
D'altra banda, tinc la sensació que els autors de la série han volgut fer una "americanda". Han volgut que Catalunya tingués, d'alguna manera, el seu "Braveheart". I, sincerament, les americanades pels americans. No hagués estat de més que s'intentés innovar d'alguna manera, que es busqués un estil propi, una forma de rodar que pugués fer que d'aquí a uns anys aquesta série pugui ser recordada. I, sincerament, crec que aquesta série ben aviat serà oblidada. Això, si acabés confirmant-se, seria especialment greu si tenim en compte que es tracta, com ja he dit abans, d'una pel·lícula que ha suposat una gran despesa econòmica per TV3. Televisió que, remarquem-ho, és de titularitat pública.
Crec que s'hauria d'haver exigit als autors de la série més imaginació, més talent. Potser menys espectacularitat, però més originalitat.
Mentre estava veient "Serrallonga" em va venir al cap la pel·lícula "Lancelot du Lac" de Robert Bresson. Una pel·lícula que em va sorprendre pel seu caràcter intimista i reflexiu en contraposició al caràcter essencialment visual i espectacular que se li sol donar a aquestes pel·lícules. No demano als creadors de "Serrallonga" que facin el mateix que Bresson, perquè els estaria demanant que se situessin al nivell d'un dels grans mestres del cinema. Però sí, que haguéssin fet l'esforç d'intentar aconseguir un producte diferent al que podem veure en qualsevol sala de cinema del nostre país.
Tràiler de "Serralonga"
Fragments de "Lancelot du Lac" de Robert Bresson
dilluns, 10 de novembre del 2008
Seqüències inoblidables (13): Arizona Dream
Una de les meves seqüències preferides d'Emir Kusturica.
dijous, 6 de novembre del 2008
El retorn del professor de ball
Per una vegada no parlaré de cinema en aquest bloc, sinó de literatura i és que fa pocs minuts, tot just després de dinar, he acabat el llibre que m'ha tingut immers en la lectura aquests darrers dies. "El retorn del professor de ball" de l'esciptor suec Henning Mankell.
Vaig descobrir Mankell ara fa tres anys i mig quan, de cara a un viatge que havia de fer a Suècia i que incloïa una petita estada a Riga, la capital de Letònia, vaig anar a la llibreria Altaïr per veure si trobava alguna novel·la relacionada amb els països que estava a punt de visitar. No em podia haver sortit millor perquè allà hi vaig trobar la novel·la "Els gossos de Riga". Una novel·la d'un escriptor suec, Mankell, que tenia la seva acció entre Suècia i Letònia.
De Mankell, després de "Els gossos de Riga", he llegit "La lleona blanca" i "Abans de la gelada". Totes tres novel·les són protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander i, al marge de la trama pròpia d'una novel·la negra, totes tres tenen clar missatge polític i social al darrera.
"El retorn del professor de ball" és la primera novel·la que llegeixo de Mankell en la qual Wallander no n'és el protagonista. En aquest cas el protagonista és l'inspector Stefan Lindman. I, malgrat que Wallander sempre serà Wallander, crec que aquesta novel·la és la millor que he llegit de Mankell. Com a mínim és la que m'ha tingut més enganxat.
L'estructura de la novel·la és molt similar a les que ja he llegit de Mankell. I el gènere, com no podia ser d'una altra manera, és el de novel·la negra. La reflexió política i social de fons en aquest cas se centra en el nazisme. Però no en el nazisme de Hitler, sinó en el nazisme post-Hitler. La tesi de Mankell és que el nazisme no mor amb la mort de Hitler. Que després de Hitler queda un nazisme sociològic i que aquest, sobretot en societats com la sueca que van viure el nazisme molt de prop, pot tenir presència i activitat encara avui dia. Una reflexió que podriem fer-nos nostra perfectament i preguntar-nos si el franquisme va morir amb Franco, si encara avui hi ha algun tipus de franquisme sociològic i si, en cas que sigui així, pot tornar a ser actiu i influent socialment.
Un exemple del que vol transmetre aquest llibre el tenim en unes paraules d'un personatge del llibre:
"Mai no vaig creure que el nazisme morís amb Hitler. De gent amb idees malvades, de menyspreu cap a les persones, racistes, encara n'hi ha avui dia, igual que aleshores. Ara tenen altres noms, altres mètodes, no lluiten als exèrcits als camps de batalla. L'odi contra aquells que són menyspreats s'expressa d'altres maneres. Des de sota, podríem dir. Aquest país, per exemple, o Europa mateix, estan essent bombardejats des de dins pel seu menyspreu envers la debilitat, els atacs contra els immigrants, el racisme. Ho veig per tot arreu. I em demano si, de fet, som capaços d'oposar una resistència suficientment forta".
Molt recomanable.
PD: Què seria la Llanterna Màgica sense alguna cosa, per petita que sigui, de cinema en els seus posts? Doncs bé, aquí va la relació entre aquest post i el cinema: Henning Mankell està casat amb Eva Bergman. El pare d'Eva es deia Ingmar. Us sona?
dimarts, 4 de novembre del 2008
Dues noves cites: ZoomIgualada i L'Alternativa
Us passo dues noves cites cinèfiles per als propers dies.
Demà dimecres comença el 6è festival europeu de telefilms ZoomIgualada.
I del 14 al 22 de novembre tindrà lloc a Barcelona la 15a edició de l'Alternativa. Festival de Cinema Independent.
PD: Incorporo el suggeriment que ha fet els dijous nous: el Fecinema, el Festival de Cinema Negre de Manresa. Del 12 al 16 de novembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)