divendres, 29 d’abril del 2011

Tokio Blues (Norwegian wood) de Tran Anh Hung

Article escrit per la revista Film Conductor



La adaptación al cine de una novela siempre puede levantar controversias. Si esta novela, además, es un best seller mundial, la polémica está servida. Es el caso de “Tokio Blues” de Haruki Murakami que el cineasta vietnamita Tran Anh Hung acaba de trasladar a la pantalla grande.

Sin embargo, yo no entratré en esta polémica. Porqué comparar literatura y cine no tiene sentido. Porqué ambas disciplinas artísticas tienen lenguajes diferentes, códigos distintos que convierte en absurda la comparación. A no ser que lo que se pretenda sea generar un debate más destinado a provocar grandes polémicas con el objetivo de vender más periódicos o conseguir más audiencias.

De todas maneras, creo que hay que tener en cuenta una cosa: Murakami no había aceptado ninguna propuesta de las que se le habían hecho para llevar al cine su más célebre novela. Hasta que le llegó la de Tran Anh Hung. Por algo será.

Hablemos, pues, de cine.

Tran Anh Hung, vietnamita afincado en Francia desde hace años, se ha convertido en una de las figuras del emergente cine asiático. “El olor de la papaya verde” o “Cyclo” son ejemplos de su reconocido cine. Y parte del reconocimiento internacional viene dado por su capacidad de mantener, pese a vivir en occidente, las señas clásicas de su origen asiático.

Estas señas no las pierde tampoco con “Tokio Blues” a pesar de que, por tratarse de la adaptación de una novela de absoluto éxito internacional, podía caer en esa tentación.

En “Tokyo Blues” Murakami y, por lo tanto Tran Anh Hung, tratan los temas más universales de la literatura: amor, muerte, soledad, sexo, paso del tiempo, tristeza, felicidad. Y lo hacen combinándolo con uno de los temas más habituales de la cultura japonesa contemporánea: el choque entre tradición y modernidad, la confrontación entre los tabús característicos de la sociedad tradicional japonesa y la apertura social y política de los nuevos tiempos.

Esta mezcla de clasicismo japonés y modernidad lo refleja el director no solo en los temas tratados, sinó también en la forma de rodar la película. Tran Anh Hung olvida, por ejemplo, el tradicional estaticismo de la cámara propio de los grandes clásicos del cine japonés, para hacer juegos de movimientos de cámara (a veces desconcertante) que ligan con los debates interiores y la inestabilidad (la auto-represión de los personajes es constante) de cada uno de los protagonistas de la historia.

Pero estos movimientos de cámara, se combinan con escenas de largos silencios o escenas de situación que dan al film un ritmo, por decirlo de alguna manera, muy “asiático”.

Otra de las mezclas nos la ofrece la música. Cabe no olvidar que el título completo de la novela es “Tokio Blues (Norwegian Wood)” haciendo clara referencia a uno de los éxitos de The Beatles. La música de los años 60, presente también en la película, es uno de los elementos de ruptura que presenta la historia. Y el director vietnamita lo explota bien.

No quiero acabar sin hacer una doble referencia más.

En primer lugar, creo que hay que destacar el buen uso de la fotografía. Más allá de la presencia de imágenes y paisajes bellos (no confundir con buena fotografía) “Tokio Blues” goza de una iluminación muy efectiva. Es un elemento expresivo y narrativo más del film. Luz cálida para momentos cálidos, luz fría para momentos fríos. Todo tiene un sentido. Es la huella de Ping Bin Lee, el director de fotografía que antes había trabajado con directores como Hou Hsiao-Hsien o Wong Kar-Wai.

Y, en segundo lugar, las interpretaciones de todos los personajes. Son interpretaciones más bien contenidas, incluso hasta llegar a un punto un poco teatral. Pero son, sin duda, también reflejo de lo que la película nos quiere mostrar.

Nota de "Tokio Blues": aprovat alt.


dimecres, 20 d’abril del 2011

"Happythankyoumoreplease" de Josh Radnor


Estranya barreja de "bonisme" i cinema independent. Una mica el que ja passava amb una pel·lícula d'ara fa tres anys, "Buscant un petó a mitjanit". Amanida, a més, en aquest cas, per un happy end poc habitual en el cinema indie.

Els ingredients: Comèdia romàntica, amb algun toc dramàtic; carrers de Nova York; personatges situats en plena crisi dels 30; nen (negre) orfe recollit al metro... En definitiva, una barreja que, en cas de ser interpretada per Hugh Grant, Meg Ryan, Jennifer López, Tom Hanks o Julia Roberts i, en cas de ser rodada a Los Ángeles, seria segurament insuportable.

Però el protagonisme d'actors i actrius semi-desconeguts (el protagonista i director, Josh Radnor, és el personatge principal de "How I met your mother") i el protagonisme indiscutible de Nova York i tot el que això comporta fa que sigui una pel·lícula, com a mínim, agradable de veure.

Nota de "Happythanyoumoreplease": aprovat.

dijous, 14 d’abril del 2011

"Una dulce mentira" de Pierre Salvadori


Estem davant d'una comèdia romàntica francesa amb ganxo vist mil vegades però que, a diferència del que solen oferir aquest tipus de films quan surten de Hollywood, ens reserva, tot i que sense excedir-se, determinades dosis d'humor intel·ligent.

No passarà a la història del cinema, cert. Com la majoria de pel·lícules que acostumem a trobar-nos als cinemes, d'altra banda. Però també és veritat que aconsegueix arrencar somriures agraïts.

Hi ajuden unes interpretacions senzilles que, a cops, fan creïbles situacions que, com passa habitualment en la comèdia, no ho són en absolut.

No busquem en aquest film meravelles tècniques, ni recursos cinematogràfics inesperats. Més enllà dels plàntings tant necessaris en la comèdia, no hi trobarem massa cosa. Tampoc dóna la sensació que el director busqui massa cosa més que fer passar una bona estona amb un cinema planer i sense pretensions. I ho aconsegueix.

Nota de "Una dulce mentira": aprovat.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Cicle Catalunya Cinema


Aquesta setmana es durà a terme el Cicle Catalunya Cinema. Des de l'organització m'han fet arribar la nota de premsa per fer-ne difusió. Aquí en teniu un resum. Aprofiteu l'oportunitat. Valdrà la pena

Cicle Catalunya Cinema

El Departament de Cultura, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), ha impulsat el cicle Catalunya Cinema de promoció de les pel·lícules catalanes actuals. De l’11 al 16 d’abril, cinemes de 9 ciutats d’arreu de Catalunya programaran 10 produccions catalanes premiades en festivals internacionals o d’èxit de públic.

El cicle Catalunya Cinema vol augmentar la visibilitat a les pel·lícules catalanes, impulsar la marca del cinema català i reforçar la convicció de la qualitat del nostre cinema.

L’altre gran objectiu d’aquesta iniciativa és ampliar el públic del cinema català a casa nostra. És per aquest motiu que el cicle es podrà veure a cinemes de nou ciutats d’arreu del país: Cinema Girona de Barcelona; Cinema Ocine de Girona; Cinema Ocine Les Gavarres de Tarragona; Cinemes Guiu de la Seu d’Urgell; CAT Cinemes de Figueres; Lauren Reus de Reus; Majèstic de Tàrrega; Cinema Ocine Roquetes de Tortosa i El Sucre de Vic.

Catalunya Cinema inclourà la projecció de 10 pel·lícules. D’aquests, 5 són films catalans d’autor premiats en festivals internacionals de cinema de classe A: Aita; Bicicleta, Cullera, Poma; Elisa K; La mosquitera, i Pa negre. Els altres 5 són dels films catalans amb més èxit a les taquilles catalanes: Herois; You willl meet a tall dark stranger (Coneixeràs l’home dels teus somnis); Buried (Enterrat); Viatge màgic a l’Àfrica, i Bruc.

Les entrades per al cicle seran a preu reduït: l’entrada senzilla costarà 3 euros, l’abonament per veure 10 films en 5 dies valdrà 15 euros i l’entrada doble tindrà un cost de 5 euros. Els socis del Club TR3SC i ABACUS tindran un 10% de descompte sobre el preu de l’entrada.

Format del cicle

Entre l’11 i el 15 d’abril, els cinemes que acolliran el cicle projectaran les 10 pel·lícules seleccionades, amb dues sessions diàries, a les 19.00 i a les 21.45 hores. Un cop acabada la projecció, els protagonistes del film (directors, actors, productors, etc.) compartiran la seva experiència amb el públic en un col·loqui.

El 16 d’abril, a les 12.00 hores, la Filmoteca de Catalunya acollirà l’acte de cloenda de la setmana Catalunya Cinema, que consistirà en un debat sobre “La creació i el cinema català”. Hi participaran Fèlix Riera, director de l’Institut Català de les Indústries Culturals; Ramon Font, cap de programació de la Filmoteca de Catalunya; Pau Freixas, director d’Herois; Jordi Cadena i Judith Colell, directors d’Elisa K; Daniel Benmayor, director de Bruc; Jordi Llompart, director de Viatge Màgic a l’Àfrica; Jose M. de Orbe, director d’Aita, i Agustí Vila, director de La mosquitera.

divendres, 8 d’abril del 2011

"Al final de l'escapada" d'Albert Solé


Ahir es feia la pre-estrena del documental "Al final de l'escapada" d'Albert Solé. A partir d'avui es pot veure als cinemes Alexandra de Barcelona.

Per mi, i per totes les persones que vam conèixer a Miguel Núñez, aquesta és una pel·lícula molt especial. I molt merescuda. Tal com deia ahir mateix l'Albert Solé (que ja ens havia emocionat amb el seu anterior documental, "Bucarest, la memòria perduda"), es tracta d'un film que no va exactament sobre en Miguel Núñez, sinó sobre una generació que està desapareixent i que se n'està anant sense que els haguem tornat el molt que ens han ofert. La Maria Salvo, també present a la pre-estrena, n'és encara un testimoni viu.

Miguel Núñez és un dels personatges que més m'ha impactat. I encara recordo com vaig rebre la notícia de la seva mort. Ho vaig expressar en un post breu que podeu llegir aquí. Però per a conèixer la seva figura, l'entorn social i polític i la profunda petjada que la seva tasca ha deixat, us recomano que aneu a veure la pel·lícula. Això sí, us deixo el tràiler del documental i un vídeo d'homenatge a Miguel Núñez, per a què aneu fent boca i us decidiu a veure-la.