Clàssics imprescindibles: "Johnny Guitar" de Nicholas Ray

Aquests dies, repassant La Llanterna Màgica, he vist que fa aproximadament un any vaig fer una promesa que no he complert. En un post de defensa del western vaig comprometre'm a ("en les properes setmanes", deia) parlar de grans westerns. Un any després, començo. I ho faig amb "Johnny Guitar" de Nicholas Ray.

Aquest western de Ray passa per ser, no només una de les millors pel·lícules d'aquest gènere, sinó una de les millors pel·lícules de la història del cinema.

No exlicaré l'argument, sinó que escriuré algunes coses que em fan valorar aquesta pel·lícula.

És un western barroc, complex, i que és un exemple que ens permet veure com pot arribar a ser de fina la línia que separa els diferents gèneres cinematogràfics. "Johnny Guitar" és un western, sens dubte. Però tampoc hi ha dubte del seu caràcter de melodrama. Vindria a ser un western melodramàtic. Mireu, si no, el fragment que us adjunto a baix de tot per veure si es tracta d'un western o d'un melodrama.

No és un western èpic, no és una aventura. És més aviat un western psicològic, de personatges turmentats, fronterers, amb un passat obscur i un present indefinit.

Però no hi falten els diàlegs, els grans diàlegs, clàssics del western. Un exemple el tenim en el breu diàleg entre Vienna (interpretada de forma esplèndida per Joan Crawford) propietària de "Vienna's", el clàssic saloon de western, i Eddie, en un moment en què el saloon està buit:

Vienna: Dale a la ruleta Eddie.

Eddie: ¿Por qué? No tenemos clientes.

Vienna: Me gusta oir como rueda.


Un altre exemple:

Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.

Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.

Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.


Un element destacat de la pel·lícula és el paper de la dona. Malgrat el títol, la protagonista absoluta és Vienna (Joan Crawford), i el clàssic duel final entre dos cowboys, en aquest film de Ray és entre dues dones, la pròpia Vienna i Emma (Mercedes McCambridge). No diré que sigui un film feminista, perquè no ho és en absolut, però sí que és un western que abandona els posicionaments misògins que sí que van caracteritzar una part important de pel·lícules d'aquest gènere.

Aquesta pel·lícula és, a més, un exemple d'ús magnífic dels colors. D'entrada hi ha un joc constant entre el color verd (tapís de la taula dels daus, gorra del crupier, etc.) i el vermell (la ruleta, un trenet verd i vermell, el mocador de Vienna, etc.). El joc d'aquests dos colors és la lluita entre el permès i el prohibit, la lluita entre el bé i el mal, entre el món obscur del qual provenen tant Vienna com Johnny i el nou i honest món al qual volen passar a viure.

Però és que suposa un gran exemple de com explicar l'evolució interior d'un personatge, Vienna, a través dels colors. Intento explicar-me:

• Vienna apareix primer amb un mocador verd llampant. És el color del bé, que reflecteix el canvi que ha sofert. Ha passat d'un passat obscur a un present "honorable".
• Quan Johnny Guitar torna a entrar en la seva vida ens apareix amb una camisa groga (color de la innocència, el risc i de la temptació) i un mocador vermell, color del perill.
• Quan es rendeix i cedeix davant de Johnny Guitar, poc després apareix amb un vestit blanc llampant. Símbol de puresa i entrega.
  
• Quan està en plena fugida i en ple incendi, en clar perill, literalment es canvia el vestit blanc per un vestit totalment vermell, un vermell d'alarma total.
• I en el duel final ens pareix amb una combinació dels dos colors més "perillosos" el groc i el vermell.

Tampoc és casual que el personatge que morirà primer, que és el més esbojarrat, el més innocent, el que serà enganyat, se'ns presenti amb una camisa de color groc, com deia abans, el color de la innocència.

I, segurament per damunt de diàlegs, de colors, del paper de la dona, de la música (tambe molt remarcable), hi ha l'extraordinària i magnífica actuació de Joan Crawford. Es menja la pantalla i la resta de protagonistes. Ella sola fa bona la pel·lícula.

En fi, aquests són alguns dels meus arguments per defensar "Johnny Guitar" com una gran pel·lícula.

"Appaloosa" d'Ed Harris

Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.

M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.

Perles que he trobat:

Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.

El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.

Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.

Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.

A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.

Punts febles de la pel·lícula:

El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.

I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.

Nota d'Appaloosa: Notable

"3:10 to Yuma" de James Mangold

Seguint amb la meva croada particular a favor del western, avui he anat a veure "El tren de les 3:10" de James Mangold. Parteixo amb el dèficit de jo haver vist la pel·lícula original que va dirigir Delmer Daves l'any 1957. Espero algun dia d'aquests recuperar-la d'algun lloc i, després, poder fer-ne la comparació.

D'entrada dir que m'ho he passat bé al cinema, cosa que no és poc, però que tampoc no és garantia de ser una bona pel·lícula. És un film on hi trobem pràcticament tots els elements simbòlics del western: una diligència que és, òbviament, assaltada; un bandoler temible, Ben Wade, i la seva banda; uns indis apaches (tot i que es veuen molt poc); una mina amb treballadors xinesos; una llarga persecució; saloons amb can-can; el ferrocarril que arriba a la terra salvatge, etc.

Si s'hagués d'enquadrar en algun dels subgèneres del western que comentava en el meu post de defensa del western, aquesta pel·lícula seria més aviat un western crepuscular. El personatge principal és un personatge lisiat, l'arribada del ferrocarril és un avís que la civilització està a punt d'imposar-se al wilderness, hi ha una preponderància de la nit (fins i tot es pot veure una breu "nit americana" que es podria interpretar com un petit i breu homenatge al western clàssic), hi ha un protagonisme especial durant bona part del film de les ombres i, sobretot, es presenten uns personatges principals, tant "l'heroi" com "l'anti-heroi" (interpretats a gran nivell per Russell Crowe i Christian Bale) que semblen ja superats pel pas del temps i de la història.

Segurament és un western que no passarà a la història dintre del gènere, però és una pel·lícula molt correcta i que es deixa veure. Malgrat que el western fa dècades que es pot dir que ja no existeix com a gènere, cada dècada van sortint pel·lícules que ens fan mantenir l'esperança: als 80 va ser "Silverado", als 90 la grandíssima "Sin perdón" i ara aquesta. A veure què ens depara la propera dècada.

Nota de "3:10 to Yuma": Notable

La meva defensa del western

Fa uns mesos vaig penjar un petit post on deia, davant la sorpresa d'uns quants, que m'agrada el western. Vaig dir també que un dia explicaria el per què. I avui m'he decidit a explicar els meus arguments de defensa d'un gènere que, si bé té un gran nombre de pel·lícules mediocres, és segurament també el gènere cinematogràfic amb més obres mestres.

Se solen fer diverses crítiques al western. Es diu que és un gènere maniqueista, de bons i dolents, que és un gènere violent i que és un gènere masclista. Segurament totes aquestes crítiques poden ser certes. Però deixeu-me fer algunes apreciacions personals. És cert que en general és un gènere maniqueista on sovint els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Però també és cert que el western no és un gènere homogeni en la seva evolució i que arriba un moment en el qual es transforma i aquest maniqueisme tendeix a desaparèixer. I també podriem dir que des dels contes infantils fins als grans clàssics de la literatura han estat sovint profundament maniqueistes i no per això els hem qüestionat. Sobre la violència i el masclisme el que crec que s'ha de tenir en compte és el fet que en realitat es tracta d'un gènere que funciona com a crònica d'un moment històric. I es tracta d'un moment històric que no es va caracteritzar per ser precisament un moment pacífic, ni feminista.

D'altra banda, el western simbolitza a la perfecció allò que en general la col·lectivitat atribueix al cinema. És èpica, és mite, és acció, és emoció. Però és també un gènere que aprofundeix molts cops en l'interior dels seus personatges, en les seves lluites, a través de conceptes simbòlics com el concepte de frontera (física i mental), de lluita entre la civilització i allò salvatge (wilderness), etc. Però és també, un gènere de gran valor històric i, si voleu, profundament polític.

El western com a gènere es prodria concentrar, simplificant una mica, en tres subgèneres: el western èpic, el western psicològic i el western crepuscular.

El western èpic és aquell western més maniqueista, més simplista si voleu, que reflecteix la part més aventurera de la conquesta de l'oest, que presenta els herois d'una forma més íntegra però més acrítica, sense fisures, amb uns anti-herois, bàsicament indis, tractats de forma simplista i històricament errònia. És el western clàssic de les primeres èpoques del gènere i se centra també en els primers moments històrics de la conquesta de l'oest. Seria aquest tipus de western subjecte a les crítiques que abans comentava. Però és també un sub-gènere amb grans obres mestres. Amb pel·lícules sense les quals el gènere no tindria sentit. Un exemple d'aquest sub-gènere seria "La diligència" de John Ford, o qualsevol pel·lícula de l'anomenada trilogia de la cavalleria del mateix Ford.

El western psicològic es caracteritza pel fet que els herois ja no són tant herois. Els herois solen ser personatges grisos, amb passat obscur. I el que s'explica ja no té tant amb veure amb l'èpica de la conquesta de l'oest, sinó que té molt a veure amb l'interior dels personatges i amb els efectes devastadors que sobre ells ha tingut, precisament, aquesta conquesta. És a més, el moment en el qual es comencen a fer pel·lícules que revisen el que s'ha fet anteriorment i, per exemple, comencen a rehabilitar, en part, la figura dels indis. Un exemple de western psicològic: "Johnny guitar" de Nicolas Ray.

El western crepuscular, com el seu propi nom indica, és la fi del gènere. En aquest sub-gènere els herois del western èpic s'han convertit en persones superades pel temps. Per a què entengueu el que vull dir us poso dos exemples: en una pel·lícula de Howard Hawks un cowboy se suïcida. Això era impensable en el western èpic dels inicis del gènere. I, encara més aclaridor, en una pel·lícula de Sam Peckinpah l'heroi mor atropellat per un cotxe. És impossible trobar un exemple millor de la victòria de la civilització per damunt del wilderness. Exemple de western crepuscular: "Duelo en la alta sierra" de Sam Peckinpah.

El que és curiós és que aquestes tres etapes, que són successives cronològicament pel que fa al moment històric que reflecteixen (inici de la conquesta, la lluita amb el territori desconegut i el triomf de la civilització), van ser també tres etapes successives cinematogràficament. M'explico simplificant una mica: el western èpic seria el de les pel·lícules dels anys 30 i 40. El psicològic s'introduiria durant la dècada dels 50. I el crepuscular neix als anys 60 i va fins a principis del 70. Per lògica, el naixement del western crepuscular és, alhora, la mort del gènere. Perquè més enllà del western crepuscular ja no hi ha res. La "civilització" s'ha imposat.

Però a aquests elements de defensa del gènere en vull afegir un últim. El western és un gènere al qual molts pocs dels grans directors de la història del cinema s'hi han resistit. Hem vist westerns de John Ford, de Howard Hawks, de Nicholas Ray, d'Anthony Mann, de Fritz Lang, de Henry Hattaway, de Raoul Walsh, de Samuel Fuller, de King Vidor, de Sam Peckinpah, i de tants altres. No és això suficient argument de defensa del gènere?

PD: En les properes setmanes aniré posant exemples de pel·lícules que han convertit el western en un dels gèneres més grans del cinema.

PD 2: Aquí teniu el trailer d'un dels meus preferits: "The man from Laramie" d'Anthony Mann.