"La soledad" de Jaime Rosales

Ja he parlat en altres ocasions del cinema de Jaime Rosales. Anteriorment havia vist "Tiro en la cabeza", "Las horas del día" i alguns dels seus curtmetratges. Avui he vist "La soledad", el seu segon llarg.

Malgrat que dels seus tres llargmetratges segurament és el que menys m'ha agradat, "La soledad" em serveix per a reafirmar-me en la meva convicció que Javier Rosales és un dels directors espanyols amb més present i més futur.

Els tres llargs de Rosales són molt similiars. Totes tres pel·lícules ens parlen de la soledat, d'una quotidianitat terrible, monòtona, gris, que en un moment donat és trencada per un fet colpidor. En el cas de "Las horas del dia" ens explica com un personatge vulgar, amb poca ambició, amb poc caràcter es pot convertir en un assassí sense cap motiu aparent. A "Tiro en la cabeza" veiem com un personatge que podria ser qualsevol de nosaltres, fa una vida normal fins que es converteix en "bèstia", en aquest cas en un membre d'ETA que mata a sang freda. I, en "La soledad", les ruptures segurament no són tant brusques, però els personatges monòtons, que viuen situacions d'una extrema normalitat, veuen trencat el seu equilibri per un càncer o per la mort d'un fill.

I totes tres pel·lícules estan rodades d'una forma molt especial. Gairebé diria que podem parlar d'un estil Rosales. Un estil que, per cert, té molts aires del cinema de Robert Bresson. Rosales juga molt amb els silencis, amb els sorolls de fons i, sobretot, amb una forma peculiar d'enquadrar.

A "La soledad" moltes de les seqüències es veuen amb la tècnica de la multivisió. La pantalla està dividia en dos i es veu la mateixa seqüència filmada des de diferents posicions de càmera. Això permet dues coses. En primer lloc, aportar dos punts de vista diferents de la seqüència. I, en segon lloc, crear una sensació de separació, d'abisme, entre els personatges. Una sensació de soledat, malgrat no estar sols.

I, igual que faria posteriorment amb "Tiro en la cabeza", en gran part de les seqüències Rosales allunya la càmera dels protagonistes, molts cops els situa en un segon espai i molts cops els veiem a través de portes o finestres. Això crea una sensació de llunyania respecte els personatges. "La soledad" podria ser una pel·lícula lacrimògena. En canvi és d'una gran fredor. I això ho aconseguix Rosales amb la seva forma peculiar de filmar.

És curiosa una altra similitud entre "Las horas del día" i "La soledad": totes dues pel·lícules comencen amb uns plans de situació estàtics i acaben també amb uns plans de situació estàtics. La diferència és que "Las horas del día" és simètrica perquè comença i acaba amb els mateixos plans i, en canvi, "La soledad" no és simètrica: comença amb plans de situació del poble d'una de les protagonistes, i acaba amb plans de situació de la ciutat de Madrid.

Qui no hagi vist les pel·lícules de Rosales, que les vegi. Valen la pena.

Jaime Rosales

Quan a finals de l'any passat vaig fer la llista de les 10 pel·lícules que més m'havien agradat durant l'any 2008, vaig posar en tercer lloc "Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales. Em va semblar una proposta atrevida, innovadora i de qualitat.

Aquest 2009, Cameo ha editat el pack amb la filmografia complerta de Rosales. Òbviament, en tractar-se d'un director jove, la filmografia per ara és curta. El pack consta de quatre dvd: els seus tres llargmetratges ("Las horas del día", "La soledad" i "Tiro en la cabeza") i un dvd amb els seus curtmetratges (rodats la majoria en la seva etapa d'estudiant de l'escola de cinema de Cuba).

De moment, al marge de "Tiro en la cabeza" i de diversos curts (molt recomanable el curt documental titulat "Virginia no dice mentiras"), he vist "Las horas del día", i em falta "La soledad".

Amb el que he vist ja en tinc suficient per constatar que estem davant d'un dels cineastes més particulars, més suggerents i amb més potencial del panorama cinematogràfic europeu. La seva voluntat d'innovar, d'explorar totes les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, i la seva capacitat de resoldre les pel·lícules amb senzillesa i amb efectivitat, donen al seu cinema molt més valor.

Esperem que aquestes bones vibracions continuïn en els propers anys, i que Jaime Rosales s'acabi consolidant en el mapa cinematofràfic d'autor d'Europa.

"Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales

"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.

Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a trasllador nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.

El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.

D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.

Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.

El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.

Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.

Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.

AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.

Nota de "Tiro en la cabeza": Notable




Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador