El personatge del mes: Pedro Costa

Pedro Costa és el personatge del mes. Costa és un director portuguès influenciat per clàssics com John Ford, Jacques Tourneur, Charles Chaplin, Lubitsch o Ozu. Però també per cineastes més contemporanis com Jean-Marie Straub o Daniéle Huillet.

Malauradament, i malgrat l'extraordinària qualitat i originalitat de les seves pel·lícules, cap dels seus films ha estat estrenat a les nostres sales de cinema. Així que qui el vulgui comèixer ha de buscar-se la vida per internet, veure'n fragments a través de youtube, esperar que algun festival o filmoteca li dediqui una retrospectiva, o comprar-se el pack de dvds que ha editat Intermedio.

Costa ha volgut allunyar-se de l'encotillament que suposa treballar per les grans productores cinematogràfiques. I això es nota tant en el que roda com en el com ho roda.

Té un estil auster, sec, hiper-realista, molt proper al documental, gairebé "feísta", amb una càrrega social molt profunda. Per això no és estrany que s'hagi dedicat, per exemple, a retratar un dels barris més marginals de Lisboa i no fer-ho amb ulls externs, sinó que va optar per a conviure amb la gent d'aquest barri, viure el barri, durant alguns anys per a després fer el retrat de la zona amb la participació dels propis habitants que van esdevenir protagonistes de les pel·lícules. "No quarto da Vanda" o "Juventude em marcha" són dues de les pel·lícules que retraten aquest barri. I són dues de les seves obres mestres.

I roda de la manera més senzilla possible. Amb una petita càmera digital i un equip tècnic molt reduit. En el cas de "Juventude em marcha", per exemple, l'equip tècnic estava format per Costa i tres persones més.

Són pel·lícules, les de Costa, que pel tema, per l'estil i per la durada no són fàcils de veure. Però val la pena fer l'esforç de descobrir-lo i de descobrir, alhora, noves formes de fer cinema a Europa.

Us deixo aquí un fragment de "Juventude em marcha" i una interessant entrevista al director portuguès.

En el número de juliol de Film Conductor es publicarà un article més extens sobre aquest director. Espero que us interessi.

El personatge del mes: la "screwball comedy"

El personatge d'aquest mes no serà ni un director, ni una actriu, ni un actor, ni una directora de fotografia. El personatge d'aquest mes serà un gènere o, millor dit, un sub-gènere. Un sub-gènere de la comèdia: la coneguda com a "screwball comedy".

No estic segur que durant la història del cinema hi hagi hagut un moviment de cine còmic com aquest. De fet no estic segur que hi hagi hagut un altre moviment com a tal de cine còmic. Potser l'excepció seria l'slapstick propi del cinema mut de la dècada dels anys 10. I el que sí que estic segur és que no hi ha hagut, després de la "screwball comedy", un humor intel·ligent que es pugui comparar al que aquest moviment va produir durant les dècades dels anys 30 i 40. Sí que hi ha hagut comèdies intel·ligents, però podriem dir que han estat oasis dins del desert.

Es tractava d'un tipus de comèdia lleugera. Lleugera, però intel·ligent. I cinematogràficament molt rica. Bona part dels grans directors del cinema clàssic nord-americà, i gran part dels millors actors i les millors actrius d'aquest cinema, van fer, encara que només fos un cop, alguna "screwball comedy".

Katharine Hepburn i Cary Grant a "Bringing up baby" de Howard Hawks

No m'estranyaria que el moment històric en el qual va nèixer aquest sub-gènere de la comèdia tingués molt a veure amb el seu èxit. Neix als Estats Units a principis dels anys 30, i s'allarga durant aquella dècada i la següent. És a dir, neix tot just després de la Gran Depressió, neix després d'una gran crisi. I segurament el públic va veure en el cinema, més que mai, una forma d'evasió.

Quins eren els temes principals d'aquestes comèdies? Bàsicament els embolics sentimentals. La successió de malsentesos, amb gran dosis d'ironia i una sexalitat amagada, no explícita. Vaig llegir en una ocasió que un crític (no recordo quin) qualificava la "screwball comedy" com a comèdies sexuals sense sexe. Crec que és una definició encertada. I tot això amanit amb un ritme trepidant i uns diàlegs mordaços.

Descans del rodatge de "The lady Eve" amb Henry Fonda, Barbara Stanwyick i Preston Sturges

Frank Capra, Howard Hawks, George Cukor, Gregory La Cava, Preston Sturges, Leo McCarey, Ernest Lubitsch o Billy Wilder són només alguns dels grans directors d'aquest sub-gènere. Katharine Hepburn, James Stewart, Cary Grant, Barbara Stanwyick, Jean Arthur, Gary Cooper, Spencer Tracy o Henry Fonda, són algunes de les estrelles de la constel·lació de la "screwball comedy"

Alguns dels títols més importants: "It happened one night" (1934) de FRank Capra, "The awfull truth" (1937) de Leo McCarey, "Bringing up baby" (1938) de Howard Hawks, "The Philadelphia story" (1940) de George Cukor, o "The lady Eve" (1941) de Preston Sturges. N'hi ha moltes més, sens dubte.

I 70 anys després encara és un luxe poder gaudir de totes aquestes lleugeres, però intel·ligents, obres d'art. Per què, què és sinó un luxe, aquesta batalla entre Katharine Hepburn i Spencer Tracy?

Fragment de "La costilla de Adán" de George Cukor

El personatge del mes: Glauber Rocha

Fa uns mesos vaig inaugurar una secció anomenada "El personatge de mes". La veritat és que no he fet els deures, i només he parlat d'un personatge del mes des del mes de novembre. Va ser sobre el director de fotografia Greg Toland.

Aprofitant que per al número de març de Film Conductor he escrit un article sobre el brasiler Glauber Rocha, intentaré posar-me al dia i recuperar aquesta secció.

Així que aquí teniu el personatge del mes de març: Glauber Rocha.

Article publicat al número 5 de Film Conductor

El Brasil, la seva història, la seva cultura, és una de les meves debilitats. I el cinema, la seva màgia, les seves emocions, és una de les meves passions. La combinació de Brasil i cinema, cinema i Brasil, és per a mi, doncs, molt especial.

I també crec que és especial i necessari parlar de cinemes desconeguts pel gran públic, cinemes avantguardistes, emergents, diferents, estranys per alguns, emocionants per a d’altres, referent per a pocs, però imprescindibles per a totes aquelles persones que vulguin saber i conèixer, i que tinguin inquietuds per a endinsar-se en tots els racons del cinema i de la cultura, i no quedar-se enquadrats en el que ofereixen quotidianament les grans cartelleres. No sé si ha estat fruit de la casualitat, però el cas és que pocs mesos després que L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, dediqués bona part de la seva atenció al director brasiler Glauber Rocha (1938 – 1981), Cameo ha fet l’aposta arriscada d’editar un pack de dvd amb algunes de les pel·lícules més destacades de Rocha, el referent del cinema novo brasiler.

Que L’Alternativa centrés els seus focus en Rocha no és estrany. Aquest Festival, que el mes de novembre arribava a la seva 15ª edició, s’ha caracteritzat sempre per donar cabuda i protagonisme als cinemes alternatius, als que difícilment arriben als circuits comercials. Les dues pel·lícules guanyadores del darrer festival en són un exemple: la pel·lícula iraniana "Dah be alaveh Chahar... (10+4)" i la xinesa "Ye Che".

Tornant a Rocha, és imprescindible mencionar que va ser un cineasta, com deia abans, referent del que es va conèixer als anys 60 com a cinema novo brasiler. Aquest va ser un moviment de cineastes, provinents en bona part del món de la crítica cinematogràfica d’esquerres, molt influenciat per dos moviments claus del cinema europeu: el neorealisme italià i la nouvelle vague francesa, amb Jean-Luc Godard al capdavant.

El cinema novo era un cinema que se centrava en la realitat social brasilera, en la lluita camp – ciutat, en la pobresa, en els orígens culturals sobretot del Nord Est brasiler. De fet, veient algunes pel·lícules de Rocha tens la sensació d’estar davant d’un document de tipus no només cinematogràfic sinó, sobretot, etnogràfic.

Aquest moviment cinematogràfic va tenir relació amb altres moviments culturals de l’època. La influència i la relació amb el tropicalisme són evidents. El tropicalisme va ser una tendència musical que, igual que el cinema novo, va apostar per la renovació i l’avantguarda. Caetano Veloso o Gilberto Gil n’eren alguns dels seus principals exponents.

El pack de dvd que ha editat Cameo conté les pel·lícules més influents de Rocha: “Barravento”, “Deus e o diabo na terra do sol”, “Terra em transe”, “O dragao da maldade contra o santo guerreir” (també coneguda com “Antonio das mortes”), i “A idade da terra”. Inclou també un documental sobre el rodatge de “Terra em transe” i un vídeo sobre el procés de restauració d’aquesta pel·lícula.


Vídeo sobre el cinema novo brasiler

El personatge del mes: Gregg Toland

Inicio avui una nova secció: el personatge del mes. En aquesta secció aniré parlant de personatges relacionats amb el món del cinema, alguns més coneguts i d'altres menys. A part d'una entrada incial més o menys bigràfica, durant el mes aniré escrivint alguna altra cosa relacionada amb el personatge en qüestió.

I vull començar aquesta nova secció parlant de Gregg Toland, un dels millors directors de fotografia de la història del cinema.

Sens dubte la fotografia és una de les parts més desconegudes del cinema i, alhora, de les més importants. Se sol cometre l'error de dir que una pel·lícula té una molt bona fotografia quan té unes imatges estèticament belles, quan té paisatges preciosos, quan té colors atractius. Això no és així. Una pel·lícula té una bona fotografia quan aquesta és capaç d'expressar, de narrar, de ser un element protagonista més de la pel·lícula. Per tant, no té a veure amb la bellesa sinó amb si forma part del llenguatge cinematogràfic de la pel·lícula.

Fotograma de "How green was my valley"

Un dels mestres, un dels grans cracks de la fotografia, va ser Gregg Toland. Hi ha fotògrafs que poden fer que una mala pel·lícula, amb la seva fotografia és converteixi en una bona pel·lícula. Gregg Toland va ser un d'aquests. Segurament bona part de la seva habilitat ve del fet que va fer les seves primeres passes com a fotògraf en el cinema mut. I aquest tipus de cinema si una cosa tenia era que obligava a tots els membres dels equips de les pel·lícules a exprémer al màxim la seva capacitat creativa. Des dels actors i actrius als directors, passant pels responsables de la fotografia. L'absència de diàleg feia que les pel·lícules s'haguéssin "d'explicar" a través de la resta d'elements del llenguatge cinematogràfic.

Toland va ser un mestre que va innovar la tècnica fotogràfica del cinema. Sobretot pel que fa a l'ús de les ombres. Amb les seves pel·lícules tant important eren les ombres com les llums. I la seva forma d'il·luminar no només tenia un caràcter expressiu (donar una determinada atmosfera a les pel·lícules) sinó que tenia també un caràcter narratiu. És a dir, la llum (i l'ombra) servia també com a element narrador de la pel·lícula.

Una anècdota que deixa clara la seva talla com a fotògraf. Gregg Toland va ser el fotògraf de "Ciutadà Kane" d'Orson Welles. Welles va quedar tant impressionat amb el treball de Toland que, de forma inèdita, en els títols de crèdit del final de la pel·lícula hi surten conjuntament Welles, com a director, i Toland, com a director de fotografia.

Fotograma de "The grapes of wrath"

Toland va ser el director de fotografia de grandíssimes pel·lícules com "The grapes of wrath" i "How green was my valley" de John Ford o la mateixa "Citizen Kane" d'Orson Welles.

Durant aquest mes faré el comentari d'una d'aquestes pel·lícules des del punt de vista de la fotografia.