l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.
És per coses com aquestes que m'agrada el cinema
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Documental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Documental. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de juny del 2011
Equip petit, cinema gran
Aquest petit documental de grans protagonistes, mereix ser portada permanent de la Llanterna Màgica.
És per coses com aquestes que m'agrada el cinema
És per coses com aquestes que m'agrada el cinema
dimecres, 13 d’octubre del 2010
"Bicicleta, cullera, poma" de Carles Bosch
És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.
Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.
És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.
El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.
El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:
- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.
- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.
- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.
- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.
Nota de "Bicicleta, cullera, poma": notable baix.
dimarts, 29 de setembre del 2009
Docúpolis 09
Els qui seguiu aquest bloc, ja sabeu que tinc debilitat pel gènere documental. Doncs hi torno. Avui comença una nova edició del festival de documentals Docúpolis.
Feu un cop d'ull a la web, mireu la programació i, per poc que pugueu, passeu algun dia pel CCCB. Teniu fins el dia 4. Segur que hi trobareu sorpreses molt agradables.
Fent servir l'eslògan d'un altre festival de documentals, veureu que la realitat és increïble!
dissabte, 7 de març del 2009
"Capturing the Friedmans" d'Andrew Jarecki
"Capturing the Friedmans" és un documental colpidor. Formalment molt complert. Amb una història que conté un grau de tensió dramàtica molt elevat que fa que els més de 100 minuts que dura (poc habituals en una pel·lícula documental) siguin un metratge que no es fa, ni de lluny, pesat.
És un cas dramàtic, de descomposició d'una clàssica família feliç nord-americana a partir d'un esdeveniment tant inesperat com escabrós. I el que li dóna encara un toc més especial a la pel·lícula és que la gran part del material rodat és material rodat per la pròpia família, tant abans del fet que capgira les seves vides (fins aquí és un material de la típica família de classe mitjana nord-americana: tres fills, pare professor universitari, mare mestressa de casa, celebració del dia d'Acció de Gràcia, etc.), com després d'aquest devastador esdeveniment. I aquí és on es mostren les imatges, gravades com dic pels propis protagonistes, que retraten la descomposició brutal de la família.
Crec que és un documental exemplar, tant pel contingut duríssim del que explica, com per la forma en què ho explica.
(Per cert fragments del documental, com és el cas del moviment de càmera en grua i la música de piano que es veuen al principi del trailer, m'han portat a la memòria pel·lícules com "Mystic river" o "L'intercanvi")
És un cas dramàtic, de descomposició d'una clàssica família feliç nord-americana a partir d'un esdeveniment tant inesperat com escabrós. I el que li dóna encara un toc més especial a la pel·lícula és que la gran part del material rodat és material rodat per la pròpia família, tant abans del fet que capgira les seves vides (fins aquí és un material de la típica família de classe mitjana nord-americana: tres fills, pare professor universitari, mare mestressa de casa, celebració del dia d'Acció de Gràcia, etc.), com després d'aquest devastador esdeveniment. I aquí és on es mostren les imatges, gravades com dic pels propis protagonistes, que retraten la descomposició brutal de la família.
Crec que és un documental exemplar, tant pel contingut duríssim del que explica, com per la forma en què ho explica.
(Per cert fragments del documental, com és el cas del moviment de càmera en grua i la música de piano que es veuen al principi del trailer, m'han portat a la memòria pel·lícules com "Mystic river" o "L'intercanvi")
dissabte, 28 de febrer del 2009
El poder del documental
Aquesta setmana he estat fent un curs d'escriptura documental, organitzat per Tercer Ojo i el CCCB, i impartit per l'escriptor i guionista cubà Alejandro Hernández.
Surto molt satisfet del taller i amb el convenciment del gran poder que té el cinema documental, malgrat que sigui un dels germans petits del cinema.
És necessari potenciar el documental. És necessari que, no només en sales especialitzades o en cinemes "alternatius", sinó també en sales dels circuits comercials s'hi puguin projectar amb certa periodicitat pel·lícules documentals.
Em sembla que ja ho vaig dir alguna vegada, però considero que el documental és, en moltes ocasions, el cinema en estat més pur: una persona, una càmera, un protagonista, una història, la realitat. I és, també, el cinema que implica un compromís i una implicació major per part de qui el roda.
Sé que davant del cinema de ficció té la batalla perduda, però s'ha d'intentar!
Us deixo aquí alguns fragments i alguns tràilers de documentals que valen molt la pena:
Surto molt satisfet del taller i amb el convenciment del gran poder que té el cinema documental, malgrat que sigui un dels germans petits del cinema.
És necessari potenciar el documental. És necessari que, no només en sales especialitzades o en cinemes "alternatius", sinó també en sales dels circuits comercials s'hi puguin projectar amb certa periodicitat pel·lícules documentals.
Em sembla que ja ho vaig dir alguna vegada, però considero que el documental és, en moltes ocasions, el cinema en estat més pur: una persona, una càmera, un protagonista, una història, la realitat. I és, també, el cinema que implica un compromís i una implicació major per part de qui el roda.
Sé que davant del cinema de ficció té la batalla perduda, però s'ha d'intentar!
Us deixo aquí alguns fragments i alguns tràilers de documentals que valen molt la pena:
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Palmarès de Docúpolis8
Fa pocs minuts s'han fet públics els premis de l'edició d'enguany del Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis8.
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Últim film a competició de Docúpolis
Breu crònica per mòbil de l'últim film a competició: "Ex-voto para tres ánimas", curiós film mexicà que explica els paral.lelismes que viuen un boxejador abans d'un combat, una dona abans de ser sotmesa a una operació a cor obert, i un humil pescador d'un riu en el qual cada cop hi queda menys pesca.
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
divendres, 3 d’octubre del 2008
Invisibilitat
Invisibilitat és la clau d'un dels documentals que vaig poder veure ahir a Docúpolis8: "The houses of Hristina", pel·lícula Holandesa dirigida per Suzanne Raes. La invisibilitat que sent una noia búlgara de 30 anys, Hristina que, a més de ser la protagonista, és guionista i narradora. Apassionada de la fotografia, però que ha hagut d'emigrar. Viu a Amsterdam i treballa de dona de fer feines en una casa d'una família benestant holandesa. "Estic en una societat de la qual no en sóc part. Sóc un sense-rostre. En canvi tinc molts noms: Christine, Kristina, Hristina..." (···) "Començo a tenir por perquè sóc invisible perquè el meu món és invisible". Són algunes de les reflexions de Hristina.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Àfrica i Àsia, protagonistes del primer dia de competició a Docúpolis
Tres bons documentals van obrir ahir a la tarda la competició en la categoria més important, el Premi Docúpolis, de Docúpolis8.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
Fotograma de "The red race"
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
Fotograma de "Paradise, three journeys in this world"
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
Fotograma de "Princesa de África"
dimarts, 30 de setembre del 2008
Inauguració del Festival Docúpolis
Ahir al vespre s'inaugurava al Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, docúpolis8.
Constatar d'entrada diverses coses: En primer lloc, que la sala estava plena de gom a gom, cosa que demostra que aquest tipus de cinema té un públic assegurat a Barcelona. No em puc estar de comparar-ho amb el festival DocumentaMadrid que es va celebrar el mes de maig i que em va sorprendre per la qualitat de les pel·lícules però també per la poca quantitat de públic assistent. En segon lloc, el tipus de públic, majoritàriament gent jove, cosa que encara garanteix més vida al gènere. I, per últim, l'encert de la pel·lícula triada per aquesta sessió inaugural.
Es tracta del documental "Mari Carmen España-El final del silencio" dels suecs Martin Jonson i Pontus Hjortén, presents a la sala. Aquest film sorgeix de l'experiència d'un dels directors que quan era nen assistia a manifestacions anti-franquistes a Suècia, i que 30 anys després decideix anar a Espanya a rodar un documental sobre la dictadura franquista, la repressió i la transició espanyola.
El missatge de la pel·lícula el trobem en la sorpresa que s'emporten els dos directors en veure que, tal com diuen ells mateixos durant el film "han passat 30 anys però és com si res hagués desaparegut". No deixen de sorprendre's per l'existència de símbols franquistes a les ciutats espanyoles, per l'existència d'un santuari feixista com El Valle de los Caídos, per les dificultats per desenterrar els milers de persones assassinades pel franquisme i escampades per milers de fosses per tot el territori de l'Estat, pel fet que ningú hagi demanat perdó (a diferència del que va passar a països com Sud Àfrica), en definitiva pel "pacte de silenci" que va suposar la transició.
Els dos directors són cineastes amateurs. De fet, inicien el documental sense saber com funciona la càmera. Però malgrat tot aconsegueixen una pel·lícula efectiva, amb moments brillants com són els moments que viuen en el Valle de los Caídos (amb entrevista inclosa a l'Abat del Valle) o les entrevistes amb dos alcaldes (un del PP i un del PSOE) de pobles on s'han trobat fosses comunes de represaliats per la dictadura.
Una bona pel·lícula que fa començar aquest festival, que dura fins diumenge, amb bones sensacions.
Constatar d'entrada diverses coses: En primer lloc, que la sala estava plena de gom a gom, cosa que demostra que aquest tipus de cinema té un públic assegurat a Barcelona. No em puc estar de comparar-ho amb el festival DocumentaMadrid que es va celebrar el mes de maig i que em va sorprendre per la qualitat de les pel·lícules però també per la poca quantitat de públic assistent. En segon lloc, el tipus de públic, majoritàriament gent jove, cosa que encara garanteix més vida al gènere. I, per últim, l'encert de la pel·lícula triada per aquesta sessió inaugural.
Es tracta del documental "Mari Carmen España-El final del silencio" dels suecs Martin Jonson i Pontus Hjortén, presents a la sala. Aquest film sorgeix de l'experiència d'un dels directors que quan era nen assistia a manifestacions anti-franquistes a Suècia, i que 30 anys després decideix anar a Espanya a rodar un documental sobre la dictadura franquista, la repressió i la transició espanyola.
El missatge de la pel·lícula el trobem en la sorpresa que s'emporten els dos directors en veure que, tal com diuen ells mateixos durant el film "han passat 30 anys però és com si res hagués desaparegut". No deixen de sorprendre's per l'existència de símbols franquistes a les ciutats espanyoles, per l'existència d'un santuari feixista com El Valle de los Caídos, per les dificultats per desenterrar els milers de persones assassinades pel franquisme i escampades per milers de fosses per tot el territori de l'Estat, pel fet que ningú hagi demanat perdó (a diferència del que va passar a països com Sud Àfrica), en definitiva pel "pacte de silenci" que va suposar la transició.
Els dos directors són cineastes amateurs. De fet, inicien el documental sense saber com funciona la càmera. Però malgrat tot aconsegueixen una pel·lícula efectiva, amb moments brillants com són els moments que viuen en el Valle de los Caídos (amb entrevista inclosa a l'Abat del Valle) o les entrevistes amb dos alcaldes (un del PP i un del PSOE) de pobles on s'han trobat fosses comunes de represaliats per la dictadura.
Una bona pel·lícula que fa començar aquest festival, que dura fins diumenge, amb bones sensacions.
dilluns, 29 de setembre del 2008
Per què m'agrada el cinema documental?
- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.
- Perquè crec que és el cinema més directe.
- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.
- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.
- Perquè és el cinema amb més compromís social.
- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.
Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.
I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.
Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.
- Perquè crec que és el cinema més directe.
- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.
- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.
- Perquè és el cinema amb més compromís social.
- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.
Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.
I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.
Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.
divendres, 12 de setembre del 2008
El festival Docúpolis fa públiques les pel·lícules que optaran a ser premiades
El festival de cinema documental Docúpolis que se celebrarà a Barcelona el mes que ve, ha fet públiques les pel·lícules que formaran part de la secció oficial.
Si podeu, no us perdeu el festival i intenteu anar a alguna de les sessions.
Les categories de Millor Documental, Òpera Prima, Millor Curtmetratge i Off Docúpolis ja tenen films finalistes
El VIII Festival Internacional Documental de Barcelona Docúpolis ja té seleccionats els films que formaran part de la secció oficial de seva la vuitena edició. De les mil cintes provinents dels cinc continents rebudes en la convocatòria, s’han seleccionat gairebé una cinquantena de films que competiran en les quatre seccions oficials: Premi Docúpolis al millor documental, Premi a la millor Òpera Prima, Premi al millor curtmetratge documental i Premi Off Docúpolis. A part d’aquestes quatre grans categories oficials, també es concediran quatre premis honorífics: Premi Tercer Ojo al millor documental experimantal, Premi Drets Humans, Premi al millor documental llatinoamericà i Premi del públic.
Els realitzadors provenen de tot el món i els seus documentals tracten temàtiques molt diverses. De conflictes humans i bèl•lics a la dansa, de la immigració a la feminitat, dels Drets Humans a les relacions, els temes reflectits en els documentals dels festival són múltiples i variats. Tots ells, però, tenen en comú la seva altíssima qualitat i rigor artístic.
Els documentals seleccionats al Premi Docúpolis opten a guanyar 6.000 euros. Tots els films seleccionats es projectaran al llarg del festival, de l’1 al 5 d’octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El darrer dia del festival, diumenge dia 5, es donaran a conèixer els noms dels guanyadors de cada categoria, i es farà entrega del premi corresponent.
MILLOR DOCUMENTAL
- THE RED RACE (La cursa vermella). Chao Gan. Xina
- LUCIO. Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga. Espanya
- EL CARRUAJE. Diego Gutiérrez. Mèxic
- EX-VOTO PARA TRES ÁNIMAS. Diego Rivera. Mèxic
- FIGHTING THE SILENCE (Lluitant contra el silenci) Ilse i Femke van Velzen. Holanda
- PRINCESA DE ÁFRICA. Juan Laguna. Espanya
- SOLO. Maciej Pisarek. Polònia
- CAMILO-THE LONG ROAD TO DISOBEDIENCE (Camilo-Llarg camí a la desobediència) Peter Lilienthal. Alemanya
- ENRIQUE Y JUDITA. Andrea Roggon. Alemanya
- PARATIISI-KOLME MATKAA TÄSSA MAAILMASSA (Paradís-Tres viatges en aquest món) Elena Hirvonen. Finlàndia
- VAN DE Huizen HRISTINA (Las cases de Hristina) Suzanne Raes. Holanda
- MARI CARMEN ESPAÑA. THE END OF THE SILENCE. Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia
MILLOR ÒPERA PRIMA
- NU TE SUPARA, DAR… (No em confonguis) Adina Pintilie. Romania
- GARÇONS MANQUÉS (Homenots) Susan Gordanshekan. Alemanya
- HISTOIRES DE PLUIE (Històries de pluja) Isabel Achaval. Itàlia
- LA REINA DEL CONDÓN (La reina del condó), de Silvana Ceschi y Reto Stamm. Suïssa
- ZTRACENÁ DOVOLENÁ (Vacances perdudes), de Lucie Kralova. Rep. Txeca
- MUST READ AFTER MY DEATH (Llegir després de la meva mort), de Morgan Dews. Estats Units
- PLAY ME ALLEGRO (Toca’m en allegro), d’Alon Alsheich. Israel
- THE MAN WHO CROSSED THE SAHARA (L’home que creuà el Sahara), de Korbett Matthews. Canadà
- MÄNGIJA (El jugador), de Kaupon Kruusiauk. Estònia
- VON EINEM DER AUSZOG - WIM WENDERS' FRÜHE JAHRE (Un que es va exposar – Primers anys de Wim Wenders), de Marcel Wehn. Alemanya
- WIE ICH BIN (Tal com sóc), d’Ingrid Demetz i Caroline Leitner. Itàlia
- SHALOM PLUGA ALEPH (Els diaris d’Alpha), de Yaniv Berman. Israel
MILLOR CURT DOCUMENTAL
- BALTAZAR USHKA. EL TIEMPO CONGELADO. Igor i José Antonio Guayasamín. Equador
- DEATH VALLEY SUPERSTAR. Michael Yaroshevsky. Canadà
- DIE VÖGELEIN SCHWEIGEN IM WALDE. (Els ocellets del bosc estan en silenci) Tim de Keersmaecker. Bèlgica-Alemanya
- DE LAS RELACIONES. Jorge Acebo. Espanya
- GHOSTS AND GRAVEL ROADS (Fantasmes i camins pedregosos). Mike Rollo. Canadà
- HÉROES, NO HACEN FALTA ALAS PARA VOLAR. Ángel Loza. Espanya
- EL HORIZONTE ARTIFICIAL. José Irigoyen. Espanya
- KAVALAR. DIE WEISSE ZONE (Kavalar. La zona blanca) Ralf Küster. Alemanya
- MIRASLAVA. ME, MY MOVIE CAMARA AND MY MONKEY (Miraslava. Jo, la meva càmera de vídeo i la meva mona). Roberto Santaguida. Canada
- NADIA, NADIE. Nuria Gómez Garrido. Alemanya
- NERA. NOT THE PROMISE LAND. (Nera. No era la Terra Promesa) Andrea DeAglio. Itàlia
- ONE GOAL (Un gol). Sergi Agustí. Espanya
- PASSAGES (Passatges). Marie-Joseé Saint-Pierre. Canadà
- RAKUSHKA (Closca). Dmitriy Lavrinenko. Rússia
- ZIETEK. Bartosz Blaschke. Polònia
- 52 PERCENT. Rafał Skalski. Polònia
OFF DOCÚPOLIS
- FOTOGRAFÍAS. Andres Di Tella. Argentina
- INDESTRUCTIBLE. Rebeccah Rush. EUA
- JOURNEY OF A RED FRIDGE (Viatge d’una nevera roja). Lucian Muntean i Natasa Stankovic. Sèrbia
- NINA. Thibault Staib. França
- PEPE SALES: POBRES POBRES QUE ELS DONGUIN PEL CUL. Gonzalo Smaran. Espanya
- THE MOSQUITO PROBLEM. (El problema del mosquit). Martichka Bozhilova. Bulgària
- LA SANGRE TIBIA DEL HOMBRE. Iván García. Espanya
Tràiler del documental "The mosquito problem" que es veurà a Docupolis i que va guanyar el primer premi al festival DocumentaMadrid
Si podeu, no us perdeu el festival i intenteu anar a alguna de les sessions.
Les categories de Millor Documental, Òpera Prima, Millor Curtmetratge i Off Docúpolis ja tenen films finalistes
El VIII Festival Internacional Documental de Barcelona Docúpolis ja té seleccionats els films que formaran part de la secció oficial de seva la vuitena edició. De les mil cintes provinents dels cinc continents rebudes en la convocatòria, s’han seleccionat gairebé una cinquantena de films que competiran en les quatre seccions oficials: Premi Docúpolis al millor documental, Premi a la millor Òpera Prima, Premi al millor curtmetratge documental i Premi Off Docúpolis. A part d’aquestes quatre grans categories oficials, també es concediran quatre premis honorífics: Premi Tercer Ojo al millor documental experimantal, Premi Drets Humans, Premi al millor documental llatinoamericà i Premi del públic.
Els realitzadors provenen de tot el món i els seus documentals tracten temàtiques molt diverses. De conflictes humans i bèl•lics a la dansa, de la immigració a la feminitat, dels Drets Humans a les relacions, els temes reflectits en els documentals dels festival són múltiples i variats. Tots ells, però, tenen en comú la seva altíssima qualitat i rigor artístic.
Els documentals seleccionats al Premi Docúpolis opten a guanyar 6.000 euros. Tots els films seleccionats es projectaran al llarg del festival, de l’1 al 5 d’octubre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El darrer dia del festival, diumenge dia 5, es donaran a conèixer els noms dels guanyadors de cada categoria, i es farà entrega del premi corresponent.
MILLOR DOCUMENTAL
- THE RED RACE (La cursa vermella). Chao Gan. Xina
- LUCIO. Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga. Espanya
- EL CARRUAJE. Diego Gutiérrez. Mèxic
- EX-VOTO PARA TRES ÁNIMAS. Diego Rivera. Mèxic
- FIGHTING THE SILENCE (Lluitant contra el silenci) Ilse i Femke van Velzen. Holanda
- PRINCESA DE ÁFRICA. Juan Laguna. Espanya
- SOLO. Maciej Pisarek. Polònia
- CAMILO-THE LONG ROAD TO DISOBEDIENCE (Camilo-Llarg camí a la desobediència) Peter Lilienthal. Alemanya
- ENRIQUE Y JUDITA. Andrea Roggon. Alemanya
- PARATIISI-KOLME MATKAA TÄSSA MAAILMASSA (Paradís-Tres viatges en aquest món) Elena Hirvonen. Finlàndia
- VAN DE Huizen HRISTINA (Las cases de Hristina) Suzanne Raes. Holanda
- MARI CARMEN ESPAÑA. THE END OF THE SILENCE. Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia
MILLOR ÒPERA PRIMA
- NU TE SUPARA, DAR… (No em confonguis) Adina Pintilie. Romania
- GARÇONS MANQUÉS (Homenots) Susan Gordanshekan. Alemanya
- HISTOIRES DE PLUIE (Històries de pluja) Isabel Achaval. Itàlia
- LA REINA DEL CONDÓN (La reina del condó), de Silvana Ceschi y Reto Stamm. Suïssa
- ZTRACENÁ DOVOLENÁ (Vacances perdudes), de Lucie Kralova. Rep. Txeca
- MUST READ AFTER MY DEATH (Llegir després de la meva mort), de Morgan Dews. Estats Units
- PLAY ME ALLEGRO (Toca’m en allegro), d’Alon Alsheich. Israel
- THE MAN WHO CROSSED THE SAHARA (L’home que creuà el Sahara), de Korbett Matthews. Canadà
- MÄNGIJA (El jugador), de Kaupon Kruusiauk. Estònia
- VON EINEM DER AUSZOG - WIM WENDERS' FRÜHE JAHRE (Un que es va exposar – Primers anys de Wim Wenders), de Marcel Wehn. Alemanya
- WIE ICH BIN (Tal com sóc), d’Ingrid Demetz i Caroline Leitner. Itàlia
- SHALOM PLUGA ALEPH (Els diaris d’Alpha), de Yaniv Berman. Israel
MILLOR CURT DOCUMENTAL
- BALTAZAR USHKA. EL TIEMPO CONGELADO. Igor i José Antonio Guayasamín. Equador
- DEATH VALLEY SUPERSTAR. Michael Yaroshevsky. Canadà
- DIE VÖGELEIN SCHWEIGEN IM WALDE. (Els ocellets del bosc estan en silenci) Tim de Keersmaecker. Bèlgica-Alemanya
- DE LAS RELACIONES. Jorge Acebo. Espanya
- GHOSTS AND GRAVEL ROADS (Fantasmes i camins pedregosos). Mike Rollo. Canadà
- HÉROES, NO HACEN FALTA ALAS PARA VOLAR. Ángel Loza. Espanya
- EL HORIZONTE ARTIFICIAL. José Irigoyen. Espanya
- KAVALAR. DIE WEISSE ZONE (Kavalar. La zona blanca) Ralf Küster. Alemanya
- MIRASLAVA. ME, MY MOVIE CAMARA AND MY MONKEY (Miraslava. Jo, la meva càmera de vídeo i la meva mona). Roberto Santaguida. Canada
- NADIA, NADIE. Nuria Gómez Garrido. Alemanya
- NERA. NOT THE PROMISE LAND. (Nera. No era la Terra Promesa) Andrea DeAglio. Itàlia
- ONE GOAL (Un gol). Sergi Agustí. Espanya
- PASSAGES (Passatges). Marie-Joseé Saint-Pierre. Canadà
- RAKUSHKA (Closca). Dmitriy Lavrinenko. Rússia
- ZIETEK. Bartosz Blaschke. Polònia
- 52 PERCENT. Rafał Skalski. Polònia
OFF DOCÚPOLIS
- FOTOGRAFÍAS. Andres Di Tella. Argentina
- INDESTRUCTIBLE. Rebeccah Rush. EUA
- JOURNEY OF A RED FRIDGE (Viatge d’una nevera roja). Lucian Muntean i Natasa Stankovic. Sèrbia
- NINA. Thibault Staib. França
- PEPE SALES: POBRES POBRES QUE ELS DONGUIN PEL CUL. Gonzalo Smaran. Espanya
- THE MOSQUITO PROBLEM. (El problema del mosquit). Martichka Bozhilova. Bulgària
- LA SANGRE TIBIA DEL HOMBRE. Iván García. Espanya
Tràiler del documental "The mosquito problem" que es veurà a Docupolis i que va guanyar el primer premi al festival DocumentaMadrid
divendres, 29 d’agost del 2008
"Ríos y mareas" de Thomas Riedelsheimer
La clau d'un bon documental no és tant el ser capaç d'escollir un tema interessant com el fet de tenir l'habilitat de donar-li una perspectiva diferent, donar-li una perspectiva que faci que el documental sigui únic, més enllà de l'interès del propi tema que documenta. És el cas de "Rius i marees" de Thomas Riedelsheimer.
El documental ensenya com l'artista escocès Andy Goldsworthy es dedica a construir obres d'art a partir d'elements que li lliura la naturalesa: fulles d'arbres, pedres, argila, llana d'ovelles, etc. I tot relacionat amb el fluir de l'aigua: rius i marees. El documental, a través de les imatges i a través de la veu de Goldsworthy, suposa una reflexió a l'entorn d'allò efímer i de la bellesa.
L'enfoc personalíssim de la forma de rodar i el fet que el director aconsegueix captar moments íntims i brillants que només la intuïció cinematogràfica pot justificar, demostra que ens trobem davant d'un gran cineasta.
Un advertiment per qui es decideixi a anar a veure el documental. No és una pel·lícula fàcil de veure. Sobretot si no s'és capaç de ser conscient que no es va a veure una pel·lícula de ficció, ni tant sols un documental dels que solem veure per televisió, sinó més aviat una pel·lícula que s'acosta, i molt, al cinema abstracte.
Nota de "Ríos y mareas": Notable baix
El documental ensenya com l'artista escocès Andy Goldsworthy es dedica a construir obres d'art a partir d'elements que li lliura la naturalesa: fulles d'arbres, pedres, argila, llana d'ovelles, etc. I tot relacionat amb el fluir de l'aigua: rius i marees. El documental, a través de les imatges i a través de la veu de Goldsworthy, suposa una reflexió a l'entorn d'allò efímer i de la bellesa.
L'enfoc personalíssim de la forma de rodar i el fet que el director aconsegueix captar moments íntims i brillants que només la intuïció cinematogràfica pot justificar, demostra que ens trobem davant d'un gran cineasta.
Un advertiment per qui es decideixi a anar a veure el documental. No és una pel·lícula fàcil de veure. Sobretot si no s'és capaç de ser conscient que no es va a veure una pel·lícula de ficció, ni tant sols un documental dels que solem veure per televisió, sinó més aviat una pel·lícula que s'acosta, i molt, al cinema abstracte.
Nota de "Ríos y mareas": Notable baix
dilluns, 12 de maig del 2008
Documenta Madrid (i 4): "Fairytale of Kathmandu", "Over the hill", "Love and words" i "Família 068"
Aquest cap de setmana he tornat a Madrid per assistir als dos darrers dies del Festival Documenta Madrid. Aquests dos dies han projectat totes les pel·lícules premiades. Òbviament no he pogut veure-les totes, però estic molt satisfet perquè he vist autèntiques meravelles.
La que més m'ha impressionat ha estat la pel·lícula irlandesa "Fairytale of Kathmandu" dirigida per Neasa Ní Chianáin. És un estrany poema visual que barreja el Nepal, Irlanda, l'homosexualitat, la poesia, les relacions orient-occident i la pederàstia. Us en deixo un fragment que, com és obvi, no transmet tot el que transmet la pel·lícula.
Excepcional també la pel·lícula holandesa "Over the hill" de Sunny Bergman, i, sobretot, la pel·lícula "Love and words", de la francesa Sylvie Ballyot.
Curiosament aquestes tres pel·lícules han estat dirigides per tres dones.
Aquest cap de setmana també he vist pel·lícules catalanes. Entre elles en vull destacar la pel·lícula "Familia 068" de Rubén Margalló i Toni Edo.
Com ja us havia dit, aquest cap de setmana m'ha servit també per quedar amb Enrique Bocanegra, director de documentals com "Última parada: Tánger" o "Protección". Bocanegra, a més, és gestor cultural i té un càrrec a l'Acadèmia del Cinema espanyol. Va ser una trobada distesa en la que vam parlar del festival, dels documentals, i del cinema en general. Us deixo aquí el seu documental "Protección":
La que més m'ha impressionat ha estat la pel·lícula irlandesa "Fairytale of Kathmandu" dirigida per Neasa Ní Chianáin. És un estrany poema visual que barreja el Nepal, Irlanda, l'homosexualitat, la poesia, les relacions orient-occident i la pederàstia. Us en deixo un fragment que, com és obvi, no transmet tot el que transmet la pel·lícula.
Excepcional també la pel·lícula holandesa "Over the hill" de Sunny Bergman, i, sobretot, la pel·lícula "Love and words", de la francesa Sylvie Ballyot.
Curiosament aquestes tres pel·lícules han estat dirigides per tres dones.
Aquest cap de setmana també he vist pel·lícules catalanes. Entre elles en vull destacar la pel·lícula "Familia 068" de Rubén Margalló i Toni Edo.
Com ja us havia dit, aquest cap de setmana m'ha servit també per quedar amb Enrique Bocanegra, director de documentals com "Última parada: Tánger" o "Protección". Bocanegra, a més, és gestor cultural i té un càrrec a l'Acadèmia del Cinema espanyol. Va ser una trobada distesa en la que vam parlar del festival, dels documentals, i del cinema en general. Us deixo aquí el seu documental "Protección":
divendres, 9 de maig del 2008
"Utopia 79" de Joan López Lloret
En Jordi Mena em va recomanar que anés a veure "Utopia 79", un documental en el qual ell hi participa activament, que està dirigit per Joan López Lloret i que se centra en l'experiència viscuda per diverses persones que van participar de forma més o menys activa en la revolució sandinista de Nicaragua. Avui l'he anat a veure. Curiosament en menys d'una setmana he pogut veure dues pel·lícules de López Lloret. I dic curiosament perquè, lamentablement el gènere documental no té massa ressò mediàtic.
No explicaré aquí la pel·lícula perquè del que es tracta és que la gent la vagi a veure (la fan al cinema Maldà de Barcelona, i de moment està programada fins el dia 15 de maig), però sí que us diré que si heu tingut algun lligam amb Nicaragua us agradarà.
Jo personalment vaig estar a Nicaragua ara farà onze anys i, després de tant de temps, tornar a sentir les cançons nicaragüenques, tornar a veure carrers que vaig trepitjar, tornar a sentir l'accent nica, m'ha fet posar la pell de gallina més d'una vegada.
Patricio Guzmán, director xilè de documentals, assegura que per a què un documental funcioni ha de tenir un dispositiu eficaç, i defineix el dispositiu com una estratègia, una metàfora del tema, un ganxo. En el cas de la gent que sentim una especial predilecció per Nicaragua no ens cal un dispositiu especial quan veiem "Utopia 79". La pròpia pel·lícula es converteix en el dispositiu. Però en canvi López Lloret sí que troba un dispositiu que pot ser eficaç per la resta de la gent: les comparacions. La comparació entre la dinastia de dictadors nicaragüencs (la dinastia Somoza) i el dictador Francisco Franco; la comparació entre la caiguda del franquisme i la caiguda del somozisme que és molt propera en el temps; la comparació entre la intervenció dels Estats Units en la guerra contra el sanidnisme i la intervenció dels Estats Units a la guerra de l'Iraq; i, també, la comparació entre els diferents punts de vista que tenen dues generacions diferents (pare i fills) sobre la utopia i les lluites revolucionàries.
No dic res més. Si podeu aneu a veure-la. Com a aperitiu us deixo el tràiler de la pel·lícula.
Nota de "Utopia 79": Aprovat alt
No explicaré aquí la pel·lícula perquè del que es tracta és que la gent la vagi a veure (la fan al cinema Maldà de Barcelona, i de moment està programada fins el dia 15 de maig), però sí que us diré que si heu tingut algun lligam amb Nicaragua us agradarà.
Jo personalment vaig estar a Nicaragua ara farà onze anys i, després de tant de temps, tornar a sentir les cançons nicaragüenques, tornar a veure carrers que vaig trepitjar, tornar a sentir l'accent nica, m'ha fet posar la pell de gallina més d'una vegada.
Patricio Guzmán, director xilè de documentals, assegura que per a què un documental funcioni ha de tenir un dispositiu eficaç, i defineix el dispositiu com una estratègia, una metàfora del tema, un ganxo. En el cas de la gent que sentim una especial predilecció per Nicaragua no ens cal un dispositiu especial quan veiem "Utopia 79". La pròpia pel·lícula es converteix en el dispositiu. Però en canvi López Lloret sí que troba un dispositiu que pot ser eficaç per la resta de la gent: les comparacions. La comparació entre la dinastia de dictadors nicaragüencs (la dinastia Somoza) i el dictador Francisco Franco; la comparació entre la caiguda del franquisme i la caiguda del somozisme que és molt propera en el temps; la comparació entre la intervenció dels Estats Units en la guerra contra el sanidnisme i la intervenció dels Estats Units a la guerra de l'Iraq; i, també, la comparació entre els diferents punts de vista que tenen dues generacions diferents (pare i fills) sobre la utopia i les lluites revolucionàries.
No dic res més. Si podeu aneu a veure-la. Com a aperitiu us deixo el tràiler de la pel·lícula.
Nota de "Utopia 79": Aprovat alt
dijous, 8 de maig del 2008
La història continua
Em direu que em faig pesat, però el festival Documenta Madrid continua fins diumenge. I com que l'experiència del cap de setmana passat em va agradar molt, he decidit tornar-hi. Agafo un vol dissabte al migdia i torno amb tren diumenge a la nit.
Aquest cop, a més, he quedat amb l'Enrique Bocanegra, director del documental "Última parada: Tánger" i que, a més, és secretari tècnic de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya. Espero que la trobada sigui profitosa i puguem parlar del festival, de cinema i del que calgui. Ja informaré.
Aquí teniu el documental "Última parada: Tánger":
Aquest cop, a més, he quedat amb l'Enrique Bocanegra, director del documental "Última parada: Tánger" i que, a més, és secretari tècnic de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya. Espero que la trobada sigui profitosa i puguem parlar del festival, de cinema i del que calgui. Ja informaré.
Aquí teniu el documental "Última parada: Tánger":
dimarts, 6 de maig del 2008
Documenta Madrid (3): "Diumenge a les 5", "Lucio" i "Tapologo"
Diumenge i dilluns han estat els meus dos últims dies a Documenta Madrid (acaba el dia 11). D'aquests dos dies en destaco "Diumenge a les 5" de Joan López Lloret, "Lucio" d'Aitor Arregi i José Mari Goenaga i "Tapologo" de Gabriela i Sally Gutiérrez.
"Diumenge a les 5" és un documental del català Joan López Lloret que explica com els presos republicans i unionistes del conflicte d'Irlanda del Nord estan refent les seves vides després dels acords de pau.
És un documental molt recomanable que demostra que a casa nostra es poden fer bones pel·lícules.
El tràiler:
"Lucio" relata la curiosa història d'un militant anarquista navarrès, resident a Paris, que ha centrat la seva vida en lluitar per les causes que creia justes a través dels robatoris, les falsificacions, les estafes, etc., i tot sense deixar ni un sol dia de la seva vida d'exercir la seva professió: manobre.
El seu cop més espectacular va ser l'estafa que va fer, per valor de més de 20 milions de dòlars, a un dels grans bancs mundials, el City Bank.
El tràiler de "Lucio":
I, per últim, "Tapologo". Una de les millors pel·lícules, si no la millor, que he vist aquests dies. Retrata la desesperada situació que viuen moltes dones de l'Àfrica negra, en aquest cas d'un poblat de barraques de Sud Àfrica, que estan infectades pel VIH i que es veuen obligades a exercir la prostitució per a sobreviure dia a dia. Enmig d'aquesta situació neix una llum d'esperança quan en el poblat anomenat, paradoxalment, Freedom Park les pròpies dones comencen a agafar consciència de la seva situació i es converteixen en infermeres d'elles mateixes aconseguint donar un gir absolut a la vida de moltes elles.
Per la pròpia pel·lícula, però sobretot pel tema tractat, em faria molta il·lusió que aquesta pel·lícula sortís premiada del festival.
Aquí en teniu el tràiler:
Altres bones pel·lícules que he vist durant el festival:
"El capitán"
"Harraga"
"El desencuentro"
"Porqué un hombre es humano"
"No hay bastante noche"
"Sabor de hogar"
"Profesor Tejero"
"Desertor"
"Última parada: Tánger"
"Diumenge a les 5" és un documental del català Joan López Lloret que explica com els presos republicans i unionistes del conflicte d'Irlanda del Nord estan refent les seves vides després dels acords de pau.
És un documental molt recomanable que demostra que a casa nostra es poden fer bones pel·lícules.
El tràiler:
"Lucio" relata la curiosa història d'un militant anarquista navarrès, resident a Paris, que ha centrat la seva vida en lluitar per les causes que creia justes a través dels robatoris, les falsificacions, les estafes, etc., i tot sense deixar ni un sol dia de la seva vida d'exercir la seva professió: manobre.
El seu cop més espectacular va ser l'estafa que va fer, per valor de més de 20 milions de dòlars, a un dels grans bancs mundials, el City Bank.
El tràiler de "Lucio":
I, per últim, "Tapologo". Una de les millors pel·lícules, si no la millor, que he vist aquests dies. Retrata la desesperada situació que viuen moltes dones de l'Àfrica negra, en aquest cas d'un poblat de barraques de Sud Àfrica, que estan infectades pel VIH i que es veuen obligades a exercir la prostitució per a sobreviure dia a dia. Enmig d'aquesta situació neix una llum d'esperança quan en el poblat anomenat, paradoxalment, Freedom Park les pròpies dones comencen a agafar consciència de la seva situació i es converteixen en infermeres d'elles mateixes aconseguint donar un gir absolut a la vida de moltes elles.
Per la pròpia pel·lícula, però sobretot pel tema tractat, em faria molta il·lusió que aquesta pel·lícula sortís premiada del festival.
Aquí en teniu el tràiler:
Altres bones pel·lícules que he vist durant el festival:
"El capitán"
"Harraga"
"El desencuentro"
"Porqué un hombre es humano"
"No hay bastante noche"
"Sabor de hogar"
"Profesor Tejero"
"Desertor"
"Última parada: Tánger"
diumenge, 4 de maig del 2008
Documenta Madrid (2): "Estrategia xavante", "Americano" i "Fronteiras"
De la sessió de dissabte en destaco tres pel·lícules: "Estrategia xavante" de Belisario Franca, "Americano" de Carlos Ferrand, i "Fronteiras" de Rubén Pardiñas.
"Estrategia xavante" és una pel·lícula brasilera que m'ha semblat excel·lent. Planteja com la tribu xavante, que es troba en la zona del Mato Grosso brasiler, per tal d'agunatar l'embestida de la cultura blanca adopta una estratègia de resistència pacífica: envia vuit nens del pobla a viure a la gran ciutat, a instruir-se i a educar-se a partir de la cultura blanca per a conèixer-la. Els resultats són evidents: s'estrenyen els llaços entre les dues cultures. Els nens, que ara ja són persones grans, la majoria tornen al poblat. Els que no tornen, de totes formes, es converteixen en els principals líders de les lluites a favor dels pobles indígenes al brasil, i els que sí tornen estan duent a terme tasques de recuperació de la cultura i la identitat xavante, de recuperació de la tradició gastronòmica de la seva tribu, de lluita pel territori i el medi ambient, etc.
Aquest és el tràiler de la pel·lícula:
"Americano" de Carlos Ferrand m'ha semblat una altra opció brillant i ben plantejada. El director és un peruà resident al Quebeq. I amb aquesta pel·lícula planteja un viatge pel continent americà, des de la terra del foc fins a la terra del gel, explorant i explicant les seves injustícies i les seves esperances: la pobresa del Perú, l'esperança política i de normalització democràtica de països com Xile o Bolívia, els crims de nenes, noies i dones a Ciudad Juárez, la situació de la immigració i la població de barris marginals de Califòrnia o Nova York, la resistència de les cultures indígenes dels EEUU, la resistència esquimal, etc.
El tràiler:
I, per últim, una curiositat: "Fronteiras". Una pel·lícula gallega que planteja com a reflexió de fons la falta de concordància entre les fronteres culturals i lingüístiques i les fronteres administratives. I ho fa a través de la polèmica, poc coneguda però existent, en les zones frontereres de Galícia amb Zamora, Lleó i Astúries. Debats divertits, apassionats, però amb rerefons polític profund en un documental molt recomanable.
Aquí en teniu un fragment:
"Estrategia xavante" és una pel·lícula brasilera que m'ha semblat excel·lent. Planteja com la tribu xavante, que es troba en la zona del Mato Grosso brasiler, per tal d'agunatar l'embestida de la cultura blanca adopta una estratègia de resistència pacífica: envia vuit nens del pobla a viure a la gran ciutat, a instruir-se i a educar-se a partir de la cultura blanca per a conèixer-la. Els resultats són evidents: s'estrenyen els llaços entre les dues cultures. Els nens, que ara ja són persones grans, la majoria tornen al poblat. Els que no tornen, de totes formes, es converteixen en els principals líders de les lluites a favor dels pobles indígenes al brasil, i els que sí tornen estan duent a terme tasques de recuperació de la cultura i la identitat xavante, de recuperació de la tradició gastronòmica de la seva tribu, de lluita pel territori i el medi ambient, etc.
Aquest és el tràiler de la pel·lícula:
"Americano" de Carlos Ferrand m'ha semblat una altra opció brillant i ben plantejada. El director és un peruà resident al Quebeq. I amb aquesta pel·lícula planteja un viatge pel continent americà, des de la terra del foc fins a la terra del gel, explorant i explicant les seves injustícies i les seves esperances: la pobresa del Perú, l'esperança política i de normalització democràtica de països com Xile o Bolívia, els crims de nenes, noies i dones a Ciudad Juárez, la situació de la immigració i la població de barris marginals de Califòrnia o Nova York, la resistència de les cultures indígenes dels EEUU, la resistència esquimal, etc.
El tràiler:
I, per últim, una curiositat: "Fronteiras". Una pel·lícula gallega que planteja com a reflexió de fons la falta de concordància entre les fronteres culturals i lingüístiques i les fronteres administratives. I ho fa a través de la polèmica, poc coneguda però existent, en les zones frontereres de Galícia amb Zamora, Lleó i Astúries. Debats divertits, apassionats, però amb rerefons polític profund en un documental molt recomanable.
Aquí en teniu un fragment:
Documenta Madrid (1): "La sangre tibia del hombre" i "Atlas bereber"
Estic a Madrid, fins dilluns, perquè m'interessava molt veure què tal era això del festival de documentals Documenta Madrid. De moment ja he visvcut dues jornades, divendres i dissabte, i us he de dir que, de moment, val la pena.
De la sessió de divendres en destaco dues pel·lícules: "La sangre tibia del hombre" d'Iván García, i "Atlas Bereber" de Moisés Salama.
"La sangre tibia del hombre" és un documental que narra les històries paral·leles de la Unió Soviètica i d'Alemanya des del 1914 fins al 1945. És un repàs doncs a les dues grans guerres del segle XX i a les seves conseqüències.
Segurament des del punt de vista historicista no aporta cap gran novetat. És un repàs de fets coneguts: les causes de les guerres, els setges de Leningrad, Stalingrad, Varsòvia i Berlín, etc. Però té molt d'interès la forma amb que es planteja el documental: és una successió d'imatges que van des dels inicis de la primera Guerra Mundial fins al final de la segona, i que són una combinació d'imatges d'arxiu i imatges de pel·lícules de cineastes consagrats com Dziga Vertov, Fritz Lang o Leni Riefestahl.
Una bona pel·lícula.
"Atlas bereber" és una altra gran pel·lícula. És una pel·lícula que, en no tenir veu en off, dóna tot el protagonisme als personatges entrevistats, i planteja els dilemes principals que es viuen en els pobles de l'Alt Atlas marroquí. Debat sobre si emigrar o no; debat sobre si estudiar o treballar: debat sobre si és millor viure a la ciutat o al camp; debat sobre la convivència de les cultures àrab i bereber; debat sobre els rols de les dones i els homes, etc.
Una altra gran pel·lícula.
Aquí en teniu el tràiler:
De la sessió de divendres en destaco dues pel·lícules: "La sangre tibia del hombre" d'Iván García, i "Atlas Bereber" de Moisés Salama.
"La sangre tibia del hombre" és un documental que narra les històries paral·leles de la Unió Soviètica i d'Alemanya des del 1914 fins al 1945. És un repàs doncs a les dues grans guerres del segle XX i a les seves conseqüències.
Segurament des del punt de vista historicista no aporta cap gran novetat. És un repàs de fets coneguts: les causes de les guerres, els setges de Leningrad, Stalingrad, Varsòvia i Berlín, etc. Però té molt d'interès la forma amb que es planteja el documental: és una successió d'imatges que van des dels inicis de la primera Guerra Mundial fins al final de la segona, i que són una combinació d'imatges d'arxiu i imatges de pel·lícules de cineastes consagrats com Dziga Vertov, Fritz Lang o Leni Riefestahl.
Una bona pel·lícula.
"Atlas bereber" és una altra gran pel·lícula. És una pel·lícula que, en no tenir veu en off, dóna tot el protagonisme als personatges entrevistats, i planteja els dilemes principals que es viuen en els pobles de l'Alt Atlas marroquí. Debat sobre si emigrar o no; debat sobre si estudiar o treballar: debat sobre si és millor viure a la ciutat o al camp; debat sobre la convivència de les cultures àrab i bereber; debat sobre els rols de les dones i els homes, etc.
Una altra gran pel·lícula.
Aquí en teniu el tràiler:
dimarts, 8 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)