Al sofà amb Pasolini, Tarantino i Lynch

El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.

A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.

"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.

Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.

Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.

"INLAND EMPIRE": obra mestra o estafa?

Quan fa uns mesos li vaig demanar una entrevista a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, em va demanar que m'esperés uns dies perquè marxava uns dies a Galícia a impartir un seminari sobre la pel·lícula "INLAND EMPIRE" (s'ha d'escriure en majúscules) de David Lynch. Vaig pensar, sabent l'estil especial de Lynch, que si era necessari fer un seminari sobre aquesta pel·lícula segurament seria una raresa elevada al cub.

Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?

Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.

Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".

De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.