"War horse" de Steven Spielberg

"War horse", l'últim film de Spielberg, és absolutament prescindible. Una història ja vista mil vegades, amb la peculiaritat que el personatge, en aquest cas, és un cavall. Una pel·lícula que, en realitat, no és ni per grans ni per petits. No és per petits perquè per aquests els sobrarien les escenes de la Primera Guerra Mundial. No és per grans perquè, tot i estar ambientada en aquest conflicte, els codis de la pel·lícua són, de principi a fi, de pel·lícula infantil.

Una cosa sí que és destacable. El guió és estructuralment perfecte. Tot està situat on ha d'estar situat. Després d'un gir, en ve un altre absolutament coherent i, immediatament, ja ets conscient del gir que vindrà després. És a dir, risc zero. Spielberg no enganya. Amb el bo i dolent que això comporta.

Nota de "War horse": aprovat (bastant) baix.

"Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules

En un post recent us comentava que pel·lícules com "Nothing personal" reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m'atrau. Vaig anar a veure "Le regufe" (traduïda aquí com "El meu refugi" o "Mi refugio") amb el pressentiment que em trobaria davant d'una pel·lícula d'aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d'aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l'atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.

La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. "Nothing personal" ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. "Le refuge", en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n'anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de "Le refuge", la parella de "Nothing personal" és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l'evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.

En canvi, a "Le refuge" els personatges (que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.

No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.

Nota de "Mi refugio": aprovat baix

"Reykjavic - Rotterdam" d'Óskar Jónasson

La cartellera sol estar plena de pel·lícules que no passaran precisament a la història del cinema. Però també és cert que moltes d'aquestes pel·lícules que no formaran part d'aquesta història, poden servir per entretenir-te durant 90 minuts, encara que sàpigues que una setmana després ja no la recordaràs.

Aquest és el cas de "Reykjavic - Rotterdam", un thriller islandès que a mi m'havia generat alguna espectativa (potser per aquella tendència absolutament errònia que porta a creure que qualsevol pel·lícula que vingui del cinema nòrdic, igual que les que vénen del cinema asiàtic, són bones i interessants d'entrada). Però el fet és que, ben mirat, no destaca massa en res. No és que sigui dolenta, no. Simplement és una més de les moltes pel·lícules que passaran pels nostres cinemes sense fer massa soroll.

Les interpretacions són solvents. L'estructura és de thriller clàssic. Inclou un happy end que, a més de ser més propi del cinema de hollywood que no pas del cinema nòrdic (o precisament per això), li resta una mica de credibilitat al film. Té algunes escenes bones i moltes d'altres que no destaquen per res en especial.

En definitiva una pel·lícula que et pot entretenir durant els 88 minuts que dura, però no massa més.

Nota de "Reykjavic - Rotterdam": aprovat baix.

"Eden à l'Ouest" de Costa-Gavras

Fa uns dies parlava del llibre "La llavor immortal" en el qual en Jordi Balló i en Xavier Pérez ens expliquen que en el món del cinema gairebé totes les històries estan inventades. Hi ha una sèrie d'arguments universals que han servit, serveixen i serviran per a ser el fil que segueixen molts guions cinematogràfics.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras, "Eden à l'Ouest", n'és un bon exemple. I és que la vida del protagonista, un immigrant que intenta arribar a París i que passa mil peripècies fins aconseguir-ho, bé podria ser una versió moderna de l'Odissea d'Ulisses o, potser millor encara, del mite de l'Eneida en la qual es fa un llarg viatge buscant una terra pròspera.

Més enllà d'això, crec que aquesta pel·lícula no passarà a la història. Costa-Gavras tenia una història i un personatge que podien construir una gran pel·lícula i, lluny d'això aconsegueix un film que per moments, sobretot en la primera part, arriba a un grau de superficialitat sorprenent.

Un tema com el que tracta Costa-Gavras, mereixia una millor pel·lícula.

Nota de "Eden à l'Ouest": aprovat baix.

"Slumdog millionaire" de Danny Boyle

És possible que una pel·lícula t'agradi i, alhora, no sigui una bona pel·lícula? I, a la inversa, pot una pel·lícula bona cinematogràficament no agradar-te? "Slumdog millionaire" és la pel·lícula perfecta per tenir aquest debat. Un debat que, en el fons, planteja la diferència de mirar-se una pel·lícula com un espectador o com un estudiós del cinema.

A mi, particularment, com a espectador, "Slumdog millionaire" m'ha agradat bastant. Però tinc els meus dubtes sobre la seva qualitat des del punt de vista cinematogràfic.

Malgrat el seu final edulcorat, molt propi del cinema made in bollywood (tot i que no es tracta pròpiament d'una pel·lícula d'aquest origen), el film de Danny Boyle t'enganxa des del principi i té la virtut de fer que, de principi a fi, l'espectador acompanyi als personatges. Quan els nens fugen de la policia, tu fuigs amb ells. Quan fugen dels que volen esclavitzar-los, fuigs amb ells. Quan el protagonista busca desesperadament i repetidament a la noia, tu la busques amb ell. I quan el protagonista es troba amb la pregunta final sense saber-ne la resposta, tu li dius "l'opció correcta és l'A!".

La connexió amb els personatges, doncs, existeix. I fa que la pel·lícula sigui emotiva. Que la pel·lícula agradi.

Ara bé, cinematogràficament tinc els meus dubtes. S'ha parlat molt del muntatge d'aquesta pel·lícula com un muntatge brillant. Jo no ho tinc tant clar. No dic que estigui malament, no. Simplement que no ho veig clar. De vegades es confon muntatge hàgil i ràpid amb muntatge bo, i no té per què ser així. I en aquest cas no estic segur que el ritme del muntatge sigui el més efectiu durant tota la pel·lícula. El mateix passa amb la fotografia. És obvi que es tracta d'una pel·lícula atractiva estèticament, visulament. Però em dóna la sensació que darrera d'aquesta bellesa estètica no hi ha una estructura coherent.

En el fons amb aquesta pel·lícula m'ha passa una cosa similar amb el que em va passar amb "Ciutat de Déu". Al marge que en alguns moments de la pel·lícula m'hi sembla veure força paral·lelismes, crec que ambdós films tenen una estructura i una orientació més publicista que no pas cinematogràfica. Sembla més dirigida a l'efectisme visual i estètic, que no pas a una estructura cinematogràfica més o menys coherent. I els codis de la publicitat, per sort, no són els mateixos que els del cinema.

Malgrat tot, com a espectador, la pel·lícula m'ha agradat.

Ara el dubte que tinc és: com puntuo aquesta pel·lícula?

(Després d'haver pensat bastant en la pel·lícula, avui 8 d'abril, crec que la pel·lícula no mereix més que un aprovat baix)

"Benviguts al nord" de Danny Boon

Llegeixo a Cahiers du Cinema que "Bienvenue chez les Ch'tis" ("Benvinguts al nord") de Danny Boon s'ha convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès. Mal senyal, doncs. No diu massa a favor del cinema del país veí.

No és que sigui una mala pel·lícula, sinó que, com es diu vulgarment, és una pel·lícula "del montón". És una comèdia amb argument senzill. Fins i tot alguns cops aquest argument, malgrat la carta blanca que se li sol donar a aquest gènere, supera els límits d'allò que pot arribar a ser creïble.

Algunes relacions entre personatges queden mal resoltes. I aquí pot ser que el problema sigui del guió, o del muntatge (no són pocs els casos de pel·lícules amputades en aquesta fase d'elaboració d'un film amb resultats finals desastrosos), o de tot plegat.

És cert que, com a mínim a mi, la pel·lícula m'ha aixecat algun somriure en alguna seqüència. Però és un bagatge molt pobre per una comèdia. Una comèdia que, tot i tenir unes interpretacions correctes i unes intencions possiblement lloables, com podeu imaginar no crec que passi a la història del cinema, més enllà pel fet que apuntava al principi i que té connotacions purament econòmiques i escassament cinematogràfiques.

Nota de "Benvinguts al nord": Aprovat (molt) baix

"Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen

Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.

M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.

D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.

No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.

Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.

D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix

"Elegy" d'Isabel Coixet

Amb "Elegy" m'ha passat una cosa estranya. En realitat dues. La primera és que he anat a veure-la als cinemes Alexandra i estava absolutament sol a la sala. La segona, i que és la que realment volia explicar, és que ha estat una pel·lícula de la qual els primers 80 minuts no m'han interessat pràcticament gens i, en canvi, sí que ho ha fet la darrera mitja hora. La sort és que no m'hagi passat al revés, perquè el que fot més és que en una pel·lícula que t'enganxa al principi, et passis l'última hora mirant el rellotge.

Per què no m'han interessat els primers 80 minuts? Perquè he tingut la sensació que tot era molt previsible. Una història estil Woody Allen però amb un toc superior de dramatisme. Professor universitari (Ben Kingsley) que està sobre la seixantena, que s'enamora d'una alumna (Penélope Cruz) trenta anys més jove que ell, que utilitza un amic de la mateixa edat (Dennis Hopper) per a explicar (mentre estan en una sauna o juguen a esquaix, el que deia: molt Woody Allen) la seva aventura amb l'alumna i que, amb la nova relació (farcida de passió, de gelosia, etc.), comença a reflexionar gairebé obsessivament sobre l'edat, el pas del temps, la mort, en definitiva.

Tot molt previsible des del punt de vista narratiu però, a més, sense cap interès especial pel que fa a l'anàlisi purament cinematogràfica. El que salven aquests vuitanta primers minuts són les interpretacions tant de Ben Kingsley com de Penélope Cruz. Kingsley crec que és un actor d'una talla immensa i Penélope Cruz també ratlla a un molt bon nivell.

En canvi la pel·lícula fa un gir la darrera mitja hora. No des del punt de vista de la tècnica cinematogràfica (que en realitat continua sense aportar res de novedós), però sí des del punt de vista de la trama explicada. En aquest punt la pel·lícula abandona la previsibilitat. I d'aquí l'augment de l'interès. No explico de què va el gir narratiu perquè, tot i que avui he estat absolutament sol a la sala, potser encara hi ha algú que no ha vist la pel·lícula i no voldria aixafar-li la guitarra.

Com deia la sort és que l'interès vingui al final de la pel·lícula i no pas al revés.

Nota d'"Elegy": aprovat baix

"Once" de John Carney

He anat a veure "Once" amb la bona predisposició amb què sempre observo qualsevol cosa que prové d'Irlanda. Ho reconec, amb Irlanda no sóc objectiu. I hi he anat amb el record de l'agradable sorpresa que fa uns mesos va suposar per a mi una altra pel·lícula irlandesa poc coneguda, "Breakfast on Pluto".

Malgrat aquesta bona predisposició, "Once", en general, no m'ha acabat de convèncer. L'he trobat una pel·lícula amb bones intencions, poques pretensions, però poc reeixida.

Els compassos inicials poden fer veure que ens trobarem amb una pel·lícula de crítica social, estil Ken Loach. Es pot pensar que veurem una pel·lícula que presenti l'altra cara del "miracle econòmic irlandès". Però es queda a mig camí.

D'altra banda, podriem considerar que "Once" és un musical. Però més que un musical, m'ha quedat la sensació que es tracta d'una pel·lícula amb cançons. De fet en algun moment de la pel·lícula s'encadenen tres cançons successives, cosa que vol dir entre quinze i vint minuts gairebé seguits de cançons, sense que la imatge que es veu paral·lelament sigui massa trascendent. Excessiu.

I com a història d'amor, massa previsible. Poca sorpresa.

La pel·lícula té coses bones: bona interpretació per part d'actors i actrius no professionals, bona música i, malgrat que a mi no m'ha acabat d'agradar, un format arriscat i amb visió social crítica, cosa que és de valorar.

Nota de "Once": Aprovat baix


Tràiler de "Once"

Per on grinyola "No country for old men"

Ja fa deu dies que vaig veure "No country for old men" i, des que la vaig veure, em vaig quedar amb la mosca al nas. Le pel·lícula grinyolava per alguna banda, però no acabava de veure per on. Per això no havia escrit cap post explicant què m'havia semblat. Ahir se'm va encendre una mica la llumeta i crec que el problema d'aquesta pel·lícula és que no resol bé l'estructura del guió. M'explico.

La pel·lícula té un molt bon inici. Té un punt de partida atraient, tant des del punt de vista més purament visual, com des del punt de vista del plantejament de la història: des del principi et fas una idea de què passa, on passa, quan passa i com són els personatges principals.

A més la pel·lícula té ritme, enganxa. És gairebé una estructura de pel·lícula road movie o de western, en la qual un personatge té com a únic objectiu fugir i l'altre atrapar-lo.

Aquest bon ritme va acompanyat, a més, d'una molt bona caracterització dels personatges, i d'una gran interpretació, sobretot per part de Javier Bardem.

Però arriba un punt en el qual la pel·lícula falla. Quan la vaig veure vaig tenir la sensació que la pel·lícula era interessant, excepte en la seva part final. En la part final la pel·lícula perd interès, i això vol dir que hi ha problemes de guió.

Si ho mirem bé, hi ha una seqüència que "mata" la trama central. El que fuig és caçat, i el que persegueix, caça. Els objectius dels dos personatges han arribat al seu final. Un, el protagonista, perquè no l'aconsegueix i l'altre, l'anatgonista, perquè sí l'aconsegueix. Al marge que per a mi és incomprensible que el personatge que és el clar protagonista mori sense que pràcticament ni ens n'adonem (l'espectador veu tota la peripècia del personatge excepte quan mor), si s'arriba a un moment en què els dos personatges, per bé o per mal, ja no tenen un objectiu principal per complir, per què la pel·lícula dura mitja hora més? Quin interès té la resta de la història? Per a mi , cap.

D'altra banda em sembla que hi ha personatges que no aporten res a la història i que, per tant, són absolutament innecessaris. I, sincerament, crec que en un guió d'una pel·lícula no hi ha d'haver res d'innecessari i d'inútil. És el cas del personatge que interpreta Woody Harrelson, un personatge tant inútil com insignificant per la trama de la pel·lícula. Si fem l'exercici mental d'imaginar la pel·lícula sense aquest personatge veurem que la pel·lícula funcionaria igual, i potser millor. Llavors, per què posar-lo?

I una cosa similar passa amb el personatge de Tommy Lee Jones, el veterà policia, un personatge que sí que podria tenir importància (de fet el títol de la pel·lícula fa referència a aquest personatge), però del qual no se'n treu gens de suc.

En definitiva, i després de pensar-hi durant uns quants dies, crec que "No country for old men" té una part incial molt esperançadora i atractiva, però una mala resolució.

Nota de "No country for old men": Aprovat baix