Les situacions de crisi, siguin crisis bèl·liques, econòmiques, socials, etc., històricament han afavorit el sorgiment de nous corrents artístics que, en moltes ocasions, s'han convertit en moviments brillants i de referència. El cinema no ha estat cap excepció.
Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).
La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.
La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.
També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.
I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.
Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.
Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).
La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.
La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.
També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.
I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.
Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.
"Perros de paja" (1970) de Sam Peckinpah
post molt pedagògic!
ResponEliminaaixò si que es veure el got del cinema mig plè. davant la crisi; optimisme.
Quina gran reflexió! Això esperem; que la crisi serveixi per alguna cosa. Però que sigui curta... encara que surtin menys pel·lícules. Aquesta setmana aniré a veure 'Caos Calmo', que la fan a Granollers en V.O. Un petó.
ResponEliminaJa que tenim crisi, que com a mínim en surti alguna cosa positiva, no?? :)
ResponEliminaperò el panaroma, tot i els antecedents que has comentat, és per ser positius?
ResponEliminaSincerament, no ho sé. Cada cop costa més trobar grans, grans, pel·lícules. Però també és veritat que cada cop hi ha més mitjans per a fer cinema. Si algú és capaç de combinar talent (que segur que n'hi ha d'haver), mitjans (que n'hi ha) i sort (estar en el lloc adequat i en el moment adequat)... Per què no?
ResponEliminabumc pjhig Free Porn ywblac a qx h rsj
ResponEliminavovtmdd stk uaeup handjob hunnies
ResponEliminarymdx!
euzci twbfsr bqn mature sluts