dimecres, 28 de novembre del 2007

Notes sobre el cinematògraf



Algunes reflexions de Robert Bresson, un dels mestres del cinema:


El que cap ull humà és capaç d'atrapar, el que cap llapis, pinzell o ploma és capaç de fixar, la teva càmera ho atrapa sense saber què és i ho fixa amb l'escrupulosa indiferència d'una màquina.

*

Muntar una pel·lícula és enllaçar les persones unes amb altres i amb els objectes a través de les mirades.

*

Dues persones que es miren als ulls no veuen els seus ulls sinó les seves mirades. (Raó pel qual hom s'equivoca sobre el color dels ulls?).

*

Que els sentiments cusin els esdeveniments. No a la inversa.

*

Les idees, amagar-les, però de manera que se les trobi. La més important serà la més oculta.

*

Fes que aparegui el que sense tu potser mai es veuria.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Clàssics imprescindibles: "De repente el último verano" de Joseph L. Mankiewicz



Aquí teniu, novament, un clàssic imprescindible de la història del cinema: De repente el último verano. De Joseph L. Mankiewicz.

No espereu d'aquest post una anàlisi massa complerta de la pel·lícula. No la vaig veure a casa i per tant no vaig poder fer ús del comandament a distància per a poder descobrir sorpreses dintre de la pel·lícula.

És una pel·lícula de l'any 1959 que vaig poder veure ahir al vespre. D'entrada interpretacions majestuoses de Katharine Hepburn, Montgomery Clift i, sobretot, d'una jove Elizabeth Taylor en estat de gràcia interpretativa.

És una pel·lícula que està a l'alçada de les millors pel·lícules de Mankiewicz. Pel·lícules com Eva al desnudo o La huella. El guió de Gore Vidal i Tenessee Williams (que és una adaptació d'una obra de teatre del mateix Williams) ja és una garantia de qualitat i èxit.

Una il·luminació expressiva, un joc d'espais angoixant, les interpretacions superlatives, donen a aquest drama de Mankievicz una àurea de misteri, depressió, bellesa que pocs films aconsegueixen.

Traumes familiars, homosexualitat, mort, lobotomies, depressions, obsessions, formen part d'aquest còctel imprescindible.

dijous, 22 de novembre del 2007

Fernando Fernan Gómez


Ahir va morir Fernando Fernan Gómez. La Maria em preguntava, també ahir, "Com es pot morir aquesta gent?". I té tota la raó. Hi ha gent que és incomprensible que mori. Un d'ells és Fernando Fernan Gómez.


Us adjunto un article de David Trueba que avui publica El País.

EL LUJO FUISTE TÚ

David Trueba (El País, 22 de novembre de 2007)

Disculpen, pero la noticia no es que Fernando Fernán-Gómez haya muerto, sino que haya existido. Y puede que la pena arrase a los que lo conocieron o a los que lo admiraron, ya fuera en la escena, en la pantalla o en la página escrita. Pero háganme caso, nada puede enturbiar el lujo de haberlo disfrutado, la suerte mayúscula de los que coincidimos en el tiempo con sus seis décadas de ininterrumpida presencia en el mundo del espectáculo.

Muere quien es, sin duda, la más importante personalidad de la historia del cine español. Las necrológicas se quedan ridículamente pequeñas. Las glosas raquíticas. Brillante, insumiso, apabullante talento sostenido hasta el último día por una cabeza prodigiosa.

Deja huérfanos amores, hijos, amigos, conocidos, colegas, admiradores, pero, y esto es lo más triste, deja huérfano a un país que no está para permitirse el lujo de derrochar seres irrepetibles. Pienso en Emma Cohen, su compañera y cómplice; también en Manolo Aleixandre, su primer amigo en el teatro; la Asquerino; tantos...

Tantos podrían hablar de lo que Fernando significó para ellos. En el oficio fue el espejo en el que nos mirábamos, el orgullo secreto cuando venían mal dadas y todo se tambaleaba. Miren, nunca jugó al personaje popular ni al cariño fácil. Tuvo siempre discurso propio y lo que los demás esperábamos acerca de cualquier asunto era saber: ¿y de esto qué piensa Fernán Gómez?

Cuando dejó de salir por las noches, se llevó la tertulia del café a casa. Agarrado a un whisky jamás pontificó, sino que buscó la intimidad de un teatro entre amigos. Porque dedicó a la amistad sus mejores destellos. Nunca Luis Alegre y yo podremos agradecer lo suficiente al actor Juan Diego que nos llevara a su casa una Nochevieja hace 17 años y nos presentara como dos cantantes callejeros de Zaragoza en busca de dinero para pagar la pensión. Aquella fue la entrada en un privilegio que quizá ni nos merecíamos. Cómo contar su don para la conversación. Amaba el lujo, pero el lujo era él.

Sentimental disfrazado de ogro, a Fernando le divertía que se conociera su mala leche. Era su escudo antiplastas. Pero el brillo de sus ojos cuando algo lo emocionaba, lo excitaba, el centelleo juvenil ante la belleza femenina, la pícara sonrisa para servirse un vaso más o celebrar la ocurrencia o el disparate de algún contertulio, se convierten hoy en tesoros que los allí presentes guardaremos como alguna de las cosas más preciadas de nuestra existencia.

Pero no se aflijan, que deja para los que vengan detrás una obra plena y contundente. Dirigió películas como La vida por delante, El mundo sigue, El extraño viaje, El viaje a ninguna parte y le puso cara y voz al cine de nuestro país. Escribió una de las obras fundamentales del teatro contemporáneo, Las bicicletas son para el verano, y un libro básico en la literatura memorialista, El tiempo amarillo. Fue el protagonista de la aventura de la palabra en el siglo XX, así tituló su discurso de entrada en la Academia de la Lengua, porque pocos han tratado tan bien la palabra como él.

Le gustaba el flamenco, el jazz, la literatura de entreguerras y el tango. Su favorito era Caminito, un canto a la huellas que el tiempo se encarga de borrar. Puede descansar tranquilo, tardará mucho en borrarse su largo viaje por esta tierra. Sé que le fastidiaba enormemente morirse, pero, querido Fernando, no te puedes imaginar cómo nos duele a nosotros. Buen viaje, amigo.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Clàssics imprescindibles: "M, el vampir de Düsseldorf" de Fritz Lang


Deixeu-me que us presenti, de nou, lun clàssic de la Història del cinema: M, el vampir de Düsseldorf (1931) del director Fritz Lang.

Lang, un altre dels monstres del Setè Art. Va néixer a Àustria però va desenvolupar la seva carrera cinematogràfica a Alemanya i als Estats Units. De la seva època alemanya destaquen Les tres llums (1921), El doctor Mabuse (1922), Los Nibelungos (1926), Metropolis (1926), M, el vampir de Düsseldorf (1931) i El testament del Dr. Mabuse (1933). D’exponent de l’expressionisme alemany, passa a convertir-se en un mestre del cinema negre nord-americà amb pel·lícules com Fúria (1936), Sólo se vive una vez (1937), Los sobornados (1953), Deseos humanos (1954) o Más allá de la duda (1956).

De totes formes, per a presentar a Fritz Lang utilitzaré un paràgraf d’un llibre d’entrevistes del cineasta Peter Bogdanovic: “(Lang) había sido uno de los dos directores más poderosos del cine de la Alemania anterior a Hitler (el otro fue Lubitsch, que se fue a América a mediados de la década de los veinte). Lang era conocido por su talento para el suspense y lo macabro: cuando Alfred Hitchcock se dio a conocer, algunos lo llamaban “el Fritz Lang inglés”. Segun Lang, cuando Hitler subió al poder, Goebbles le ofreció la dirección de la industria cinematográfica del Tercer Reich: parece que Hitler era un gran admirador de su cine, sobretodo de Metrópolis. Lang dijo “que sí a todo” y aquella misma noche escapó a París, dejando en Alemania casi todas sus posesiones, ya que no había podido llegar al banco a tiempo. Poco después, le comunicaron que todo su dinero y sus bienes materiales habían sido confiscados. Aquel mismo año, 1933, Thea Von Harbou, su esposa y brillante colaboradora, se divorció de Lang y se incorporó al movimiento nazi. Al poco tiempo, Lang aterrizó en Hollywood e hizo muchas películas de calidad, pero nunca alcanzó el grado de respeto y poder que había tenido en Alemania. Acabó viviendo en Beverlly Hills, ciego, convertido para algunos en “el Alfred Hitchcock alemán””.

M, el vampir de Düsseldorf (que en la seva versió original es titulava M, un assassí entre nosaltres, cosa que l’hi va comportar problemes amb el nazisme) és una pel·lícula extraordinària. Després d’una època de films de caire expressionista, Lang dóna un gir cap al realisme amb M. De fet, la història relatada en aquesta pel·lícula va ser extreta de la commoció que va produir a Alemanya una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata que tenia com a objectiu les nenes petites. Part de la destresa de Lang radica en el fet d’aconseguir que un assassí de nenes acabi sent vist com una víctima creada per un sistema que no és millor, moralment, que ell.

És una pel·lícula de sensacions.

Sensacions creades per un so que és més aviat soroll quan tot just acaba de néixer el cinema sonor.

Sensacions creades pel xiular constant de l’assassí. Xiulant, ni més ni menys, que “Pere i el llop” de Peer Gynt cada cop que li entra l’ànsia assassina.

Sensacions creades per plans que, extrets de la pel·lícula, poden semblar insignificants, però que dintre del film són metàfores extraordinàries. Per exemple, un globus d’una nena entrelligat en els cables elèctrics o una pilota botant sola en un solar, com a mostra que l’assassí ha trobat una nova víctima

Sensacions creades per la brillant interpretació de Peter Lorre, que aconsegueix posar l’espectador en la pell de l’assassí.

O sensacions creades per l’escena del judici final que és simplement brutal.

Clàssics imprescindibles: "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer



Deixeu-me que us presenti una de les millors pel·lícules de la Història del cinema: La passió de Joana d’Arc (1928), del director danès Carl Theodor Dreyer.

Dreyer és un dels monstres del cinema. Debuta com a director l’any 1919 amb la pel·lícula El president. Abans havia fet ja de muntador i guionista en altres pel·lícules. La seva segona pel·lícula és Pàgines del llibre de Satanàs (1921). El període mut acaba amb El amo de la casa (1925), La núvia de Glomdal (1926), i La passió de Joana d’Arc (1928).

Si durant els 10 anys com a director de cinema mut Dreyer va fer una desena de pel·lícules, en quaranta anys com a director de cinema sonor només en va fer quatre. Una per dècada. Però totes quatre són considerades obres mestres de la història del cinema: Vampyr (1932), Dies Irae (1943), Ordet (1955) i Gertrud (1964).

La primera vegada que vaig veure La passió de Joana d’Arc, ara farà un any, vaig quedar impressionat. Vaig tenir la sensació, en aquell moment, d’entendre per què el cinema és un Art de primera magnitud.

La trama relata el judici que l’any 1431 es va realitzar a Rouen contra Joana d’Arc, que estava acusada de blasfèmia. Tota la pel·lícula explica el procés, en el qual Joana d’Arc ha de suportar un dur interrogatori que, finalment, l’acabarà portant a la foguera. I aquí hi ha part de la màgia de la pel·lícula: com explicar un interrogatori com aquell en una pel·lícula muda i fer-ho amb èxit? I la veritat és que èxit en té perquè la pel·lícula transmet, i de quina manera, sentiments, sensacions, poesia.

Es tracta d’una apoteosi del primer pla i del primeríssim pla. Dreyer no té terme mig, dóna un nivell expressiu enorme per a crear un estil. Va al límit i ho fa a través, en aquest cas, de l’escala. No crec que hi hagi cap altra pel·lícula on s’abusi tant dels primers plans i dels primeríssims plans, dels picats i dels contrapicats, dels espais i de la il·luminació com a elements essencials de la pel·lícula. I això poc més de deu anys després que David W. Griffith comencés a inventar el llenguatge cinematogràfic.

Una curiositat sobre aquesta pel·lícula. Un incendi va destruir els negatius de la pel·lícula poc després que fos estrenada. Dreyer, no obstant, tenia material arxivat i va poder tornar a fer-ne el muntatge. Però novament un incendi va acabar amb aquest nou muntatge. Es creia que totes les còpies s’havien perdut. Anys després, el 1952, un tal Lo Duca va recuperar el negatiu que s’havia cremat en el segon incendi. L’entusiasme de qui va recuperar el negatiu el va portar a fer un muntatge de la pel·lícula. Però ho va fer de forma poc rigorosa. Va afegir-hi plans amb dibuixos de vidrieres de catedrals i esglésies, i va afegir una música que no era la que s’havia composat originàriament per a la pel·lícula. Però casualment, l’any 1984 es va trobar una còpia dels negatius originals en un manicomi noruec. A partir d’aquesta troballa la Filmoteca francesa va poder restaurar amb fidelitat i rigor la pel·lícula.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Més recomanacions


La Filmoteca de Catalunya va iniciar el 10 d'octubre l'Aula de Cinema. Es tracta de 30 sessions cinematogràfiques que serveixen per a fer un repàs de la història del cinema.

Tot i que les sessions ja fa unes setmanes que duren, crec que val la pena intentar assistir-hi perquè fan pel·lícules d'altíssim nivell.

Ja han fet pel·lícules com Avarícia de Stroheim o La gran desfilada de King Vidor, però queden pel·lícules com Vampyr de Dreyer, Fúria de Fritz Lang, La Marseillaise de Renoir, Las uvas de la ira de John Ford, Ciutadà Kane d'Orson Welles, La sombra de una duda de Hitchcock, Umberto D de De Sica, Senso de Visconti, Forty Guns de Samuel Fuller, Contes de Tòquio de Yazujiro Ozu, 8 i1/2 de Fellini o Persona de Bergman