"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"

Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.

"La guerra dels botons" de Christophe Barratier

Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.

Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.

Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.

La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.

Nota de "La guerra dels botons": Suspès.

"Pequeñas mentiras sin importancia" de Guillaume Canet

Poques línies per una decepció: "Pequeñas mentiras sin importancia".

La pel·lícula està ben feta. El repartiment coral és força solvent (destaquen potser per damunt de la resta Marion Cotillard i Gilles Lellouche). Recursos dóna la sensació que no els han faltat. Però la pel·lícula no funciona gairebé en cap moment. Potser exceptuem els cinc primers minuts, en els quals es fa un bon plantejament, amb una escena especialment impactant i un debat posterior interessant. El que ve al darrera, cau en picat.

Per a situar-nos una mica, i sense voler explicar res de la història, a "Pequeñas mentiras sin importancia", ens plantegen una narració que no és original, però que pot donar resultats: les contradiccions vitals i de caràcters, les hipocresies i les petites mentides que caracteritzen un grup d'amics "de tota la vida" que estan situats entre els 30 i els 40 anys.

El plantejament, com dic, no és original. Però ben desenvolupat, pot convertir-se en una d'aquelles pel·lícules que pots recordar durant un temps. Una pel·lícula, per exemple, com "Los amigos de Peter" que, malgrat els excessos habituals de Kenneth Branagh, és força rodona. O com "Ficció", un film que, amb molt menys (menys pressupost, menys actors i actrius, menys diàleg i menys metratge) diu molt més que la pel·lícula de Guillaume Canet.

I és que Canet construeix, al meu entendre, uns personatges que, tòpic rera tòpic (amb alguna excepció), van convertint-se cada cop menys creïbles i menys interessants. I ho fa, a més, amb una durada tant excessiva (154 minuts) com incomprensible.



Nota de "Pequeñas mentiras sin importancia": suspès

"Lope", una superproducció fallida

"Lope" és una superproducció hispano-brasilera, amb un pressupost elevadíssim (12 milion d'€), amb unes pretensions comercials suposo que molt ambicioses, però amb un resultat, al meu entendre, ben fluixet.

Un guió que fa aigües en moltes ocasions. Esdeveniments precipitats que denoten, o bé que hi ha hagut talls importants en el metratge final o bé, realment, que estem davant d'un text mal construit.

Un estol d'estrelles del cinema espanyol (Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Alberto Ammann, Juan Diego, Luis Tosar), sense que cap d'ells, ni el gran Luis Tosar, arribi a destacar en absolut.

Una producció bona, això sí. El vestuari, maquillatge, escenografia, etc., són realment atractius. I és que d'alguna cosa han de servir els 12 milions d'euros.

Nota de "Lope": Suspès



Article publicat a Cinèrgia.net

"Un tipo serio" de Joel i Ethan Coen

Poca cosa tinc a dir d'"Un tipo serio", la nova pel·lícula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m'ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lícula no calia. No és necessària.

Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lícula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lícula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.

Al marge d'això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

Nota de "Un tipo serio": suspès

"Tetro" de Francis Ford Coppola

Coppola fa amb "Tetro" una espècie d'exercici de cinema d'autor fins i tot amb tocs de cinema indie (el potser ja massa recorrent cinema "modern" en blanc i negre, per exemple). Un exercici que no sé si és voluntari o forçat per la implacable maquinària de la indústria cinematogràfica (recordem que la pel·lícula anterior de Coppola, Youth Without Youth, no s'ha arribat ni a estrenar a les nostres sales). En tot cas, una situació que dóna la possibilitat al director de, com se sol dir, fer el que vulgui.

I el resultat és, per a mi, profundament desconcertant.

En la pel·lícula hi ha moments que són certament brillants. Quien tuvo retuvo, suposo. Gran seqüència la de la ràdio La Colifata; o la de la surrealista interpretació teatral del Faust en femení; o el viatge en cotxe a la Patagònia; o alguns jocs d'espai interessants. Però són, en la meva opinió, oasis en el desert.

Un desert on sí que hi destaquen les interpretacions de Vincent Gallo i Maribel Verdú. On no hi aporta res la de Alden Ehrenreich. I on directament hi sobra, per insoportable i gens creïble, la de Carmen Maura.

Però per a mi el problema de la pel·lícula és que no arrenca ni a marxes forçades. El guió no funciona. I quan sembla que comença a arrencar i a funcionar, agafa una deriva, primer de moments previsibles, i després d'una suma de despropòsit darrera despropòsit. La darrera mitja hora es converteix en una cosa més pròpia d'un culebrot veneçolà que no pas del director d'obres com El Padrino, Apocalypse Now o La ley de la calle.

L'última frase de la pel·lícula ("Tot anirà bé. Som una família") m'han fet entrar ganes d'anar a la guixeta a demanar que em tornessin els diners.

Nota de "Tetro": (em sap greu, però...) Suspès

"Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar

Quan en una pel·lícula acabes mirant contínuament el rellotge, és que hi ha alguna cosa que no funciona. I això m'ha passat avui amb "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar.

M'ha semblat una pel·lícula profundament avorrida. És una pel·lícula que dura 125 minuts i no exagero si us dic que en els darrers 30 minuts cada seqüència em pensava que era l'última... Però no, al darrera n'hi havia una altra. Això denota que, al marge de ser avorrida, al meu entendre està mal tancada.

Dimarts passat, a la primera sessió de Film Conductor Presents, parlavem de com John Waters, en la pel·lícula "Multiple maniacs" sabia aprofitar tots els recursos, que éren pocs, que tenia. Fins i tot se sap que només podia rodar una presa de cada seqüència. Això li feia aprofitar fins al límit els seus recursos. Després la pel·lícula t'agradarà o no, però el director ha expremut al màxim els seus recursos. Amb "Los abrazos rotos" la sensació que tinc és diametralment oposada. Almodóvar, pel seu bagatge cinematogràfic, i per la seva condició de super-estrella i de personatge mimat del cinema espanyol, té tots els recursos que vol, i més. I li surt una pel·lícula avorrida i escassa d'originalitat. Potser serà cert que amb menys recursos, i treballant al límit, els dots artístics llueixen més.

Per no deixar-ho tot pel terra i, com passa últimament, penso que el que salva, en part, la pel·lícula és la interpretació de Penélope Cruz. Lluís Homar i blanca Portillo tampoc em sembla que estiguin en el seu millor paper.

Nota de "Los abrazos rotos": (potser en els propers dies canvio d'opinió, però per ara li poso un) Suspès

"My blueberry nights" de Wong Kar Wai

Ja em vaig posar part de la blogsfera cinèfila en contra quan vaig suspendre els germans Coen i la seva pel·lícula "Burn after reading". Ara aviso: el suspès aquest cop és l'idolatrat Wong Kar Wai.

I començaré amb una aparent contradicció, perquè considero que "My blueberry nights" és una pel·lícula atractiva visualment i que segurament fa que la gent surti contenta del cinema. La bellesa de moltes de les seves seqüències és innegable. Però és una bellesa al servei simplement de l'estètica, no de la qualitat cinematogràfica.

Per a mi el problema més greu d'aquesta pel·lícula és el procés d'occidentalització total del cinema. Wong Kar Wai, en aquest cas, és un director oriental que ha fet una pel·lícula occidental. I si no fos pels colors i espais propis de la cinematografia d'aquest director, es podria dir que aquesta pel·lícula l'hauria pogut signar qualsevol altre director (això sí, amb un mínim de sensibilitat i qualitat cinematogràfica) de Hollywood. Jo no sóc d'aquells que consideren que el cinema asiàtic pel simple fet de ser asiàtic ja és interessant, o dels que s'estiren els cabells (o ho fan veure) si no saps qui són Tsai Ming Liang, Huo Hsiao Hsien o Jia Zhang-Ke. De fet, a mi m'agrada més, en general, el cinema occidental que no pas l'oriental. Però crec que en el moment en què ens trobem, en un procés d'uniformització cultural com el que estem vivint, és necessari que els representants dels cinemes provinents de les cultures no occidentals facin militància del seu cinema. No és el cas de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai.

Un altre dels dèficits de la pel·lícula són els seus personatges. Són personatges buits, plans, sense cap tipus d'evolució i que, a més, en el cas de Norah Jones i Jude Law, els dos personatges protagonistes, són interpretats també de forma buida i plana. Lluny, doncs, de la profunditat clàssica dels personatges de les altres pel·lícules del mateix director.

A "My blueberry nights" hi trobes molts recursos cinematogràfics. Molts. Moviments de càmera, continus plans en càmera lenta, il·luminació i colors especials, diàleg (massa diàleg), jocs d'espais, imatge difosa i granulada, música, etc. Recursos que de per sí no són bons ni dolents. Són bons si s'utilitzen bé, i són dolents si s'utilitzen malament. I jo vaig sortir de la sala amb la sensació que gairebé cap d'aquests recursos estava ben utilitzat.

Malgrat aquest suspès, com vaig dir en la tertúlia post-pel·lícula, ja m'agradaria a mi estar en condicions de saber rodar una desena part d'un sol pla d'aquesta pel·lícula. Però és clar que jo sóc jo i que Won Kar Wai és Wong Kar Wai. I, ara per ara, a Wong Kar Wai se li pot exigir més que a mi.

Nota de "My blueberry nights": Suspès

"Burn after reading" de Joel i Ethan Coen

Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.

No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.

Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.

L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.

Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.

Nota de "Burn after reading": Suspès

"Promet-me" d'Emir Kusturica

He anat a veure "Promet-me" d'Emir Kusturica amb el benefici del dubte que em generava el bon sabor de boca que em van deixar pel·lícules com "Gato negro, gato blanco" o "Arizona dream". I això malgrat les crítiques negatives que he pogut llegir aquests dies en diferents mitjans.

Un cop vista la pel·lícula considero que les crítiques han estat prou generoses. "Promet-me" és, al meu entendre, un cúmul de despropòsits. Un darrere l'altre durant 128 minuts. Gairebé tot en la pel·lícula és excessiu, gairebé tot sobra.

La història és absurda i mal resolta. Perquè una història pot tenir tocs absurds ("Gato negro, gato blanco", sense anar més lluny) però estar ben resolta. No és el cas.

Les interpretacions són excessives i poc creïbles. I fins i tot la música, que és un dels elements fonamentals de les pel·lícules de Kusturica, arriba a molestar per la seva manca de sentit.

El problema és que, a més, tot allò que no sobra de la pel·lícula, tens la sensació d'haver-ho vist ja en les anteriors pel·lícules del director serbo-bosni. Així que res de nou.

En sortir de la sala de cinema jo he definit la pel·lícula com un gran despropòsit. El Jesús l'ha definit com una barreja del pitjor de "Gato negro, gato blanco" i "Mortadelo y Filemón". Gairebé res.

Nota de "Promet-me": Suspès

"Eye in the sky" o la uniformització del cinema

Acabo de veure, en el marc del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, "Eye in the sky" ("Gun Chung") de Nai-Hoi Yau.

Sense entrar a valorar si m'ha agradat o no, si és una bona pel·lícula o no, el que m'ha vingut al cap veient aquesta pel·lícula és la progressiva uniformització que està vivint el cinema internacional, en el marc de la progressiva, també, uniformització de la resta de disciplines artístiques i culturals.

"Eye in the sky" és una pel·lícula feta a Hong Kong, però per la forma, pel tema tractat, per les interpretacions, podria tractar-se, perfectament, d'una pel·lícula rodada als Estats Units. És una pel·lícula "internacional" o, millor dit, occidental.

Aquest procés d'occidentalització segurament acabarà per fer perdre bona part de l'essència del cinema, que ha de ser, entre d'altres coses, la de transmetre la realitat a través de les imatges en moviment, i dintre dels paràmetres culturals i socials de cadascun dels llocs on es crea cinema.

Takeshi Kitano fa cinema japonès? O és un japonès que fa cinema occidental? I Amenábar? Fa cinema espanyol o és un espanyol fent cinema occidental?

Nota de "Eye in the sky": suspès



Tràiler de "Eye in the sky"

PD: Després d'escriure aquest post he trobat aquest article de l'Àngel Quintana que us pot interessar.

REC: la decepció

REC és un dels fenòmens cinematogràfics de l’any i, per a mi, és una de les grans decepcions de la temporada. És una pel·lícula que exemplifica com la part posterior a la realització d’un film pot ser, de vegades, més important que la pròpia pel·lícula si el que es persegueix és, bàsicament, tenir èxit de a les guixetes.

Una política de comunicació i de màrqueting brillant i exemplar han fet que una pel·lícula mediocre acabi convertint-se en un dels rècords de la temporada. I això no és bo pel cinema.

REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.

Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?

D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.

El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.

Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.

Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.

Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.

Nota de "REC": Suspès