Buñuel - Hitchcock: la retroalimentació dels clàssics

Quan un clàssic arriba a ser clàssic, no és perquè sí. Per això és recomanable girar la vista enrere. Recórrer als millors, per arribar a entendre, ni que sigui mínimament, el sentit del que tenim en l'actualitat. I, una de les coses millors que tenen els clàssics, és que tenen la capacitat, no només de generar coses noves que marcaran el camí dels que vénen al darrera, sinó que també són capaços d'agafar coses que han fet altres clàssics i, si no millorar-les, sí afegir-hi ingredients propis que donen noves perspectives al que veus en pantalla.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist "Abismos de pasión", "El gran calavera" i "Tristana". Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula "Él" de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d'altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient "Él", em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense "Rebecca" de Hitchcock, "Él" hagués tingut l'ambientació que té. I em pregunto si sense "Él" de Buñuel, "Vértigo" de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d'"Él" i de "Vértigo". Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.





És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n'hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l'habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

(Article publicat a Cinergia.net)

Silenci. Torna el Mestre.

Bona definció la que fan a El País: "Empezó su carrera como John Wayne y a este ritmo la acabará como John Ford"

Vegeu aquí les estrenes de la setmana.

El potencial del nou cinema català

Aquest vespre es lliuren els guardons de la tercera edició dels Premis Gaudí que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. A l'espera de saber què és el que succeirà, de saber si es confirmen els pronòstics que donen a Pa negre com la gran triomfadora de la nit, o de saber si Elisa K, La Mosquitera o algun altre film donarà la sorpresa, crec que és de justícia fer un reconeixement al potencial que ens està oferint el cinema català dels darrers anys.

Acostumats com ens tenia el cinema català a ser el germà petit (o petitíssim) del prestigiós teatre català, no deixa de sorprendre la bona entrada a les pantalles de pel·lícules de joves directors i directores com Cesc Gay, Mar Coll, Albert Serra, Marc Recha o Isaki Lacuesta. Films com Ficció, Tres dies amb la família, El cant dels ocells, Petit indi o Los condenados (per posar una pel·lícula de cadascun dels directors mencionats), formen part, al meu entendre, del millor que ha generat el cinema europeu en els darrers anys. I, sí, dic europeu. No només català.

A aquest salt qualitatiu, s'hi ha d'afegir un salt també quantitatiu, com a mínim pel que fa al vessant més comercial del cinema. I és que en aquest camp el cinema català també hi està buscant un forat. El orfanato, Los ojos de Julia o Bruc, en són exemples.

Aquesta nit quatre pel·lícules opten a ser reconegudes com a millor pel·lícula del cinema català del 2010. Són les ja mencionades Pa negre (d'Agustí Villaronga), Elisa K (Judith Colell i Jordi Cadena) i La mosquitera (d'Agustí Vila), i Herois (de Pau Freixas). Sigui quina sigui la guanyadora, el que sembla clar és que, un any més, quedarà demostrat el potencial del nou cinema català. Enhorabona, doncs.

Article publicat a cinergia.net

Reis cinèfils

Els Reis mags d'enguany han tingut sensibilitiat cinèfila.

Després de veure l'obra de teatre, i tenir sobre la taula com a pendents de veure "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband" d'Ingmar Bergman, ara je en tinc el llibre. Ja puc fer el ple.

També ha caigut a les meves mans el guió d'"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino.

I, finalment, el pack amb totes les temporades de "A dos metros bajo tierra".

Ara toca asseure'm, i gaudir!

Estrenes de la setmana

Clica aquí per a veure algunes de les estrenes d'aquesta setmana

Un sense sostre, un gafapasta i Jean-Luc Godard

Imatge que no té res a veure amb el post. Però és que no hi ha imatge que expliqui el post.

Diumenge. Immersos de ple en les festes nadaleneques. L'escenari: els cinemes Casablanca Kaplan. Uns cinemes que, per cert, conserven encara un toc familiar que els fa ser entre deixats i entranyables. Però, vaja, aquest no és el tema. No. En cartellera dues pel·lícules: Cyrus de Mark Vadik i Film Socialisme de Jean-Luc Godard.

A la cua per agafar entrades, 6 o 7 persones. Jo vaig sol. Hi ha pel·lícules per les quals no m'atreveixo a enganyar a ningú per a què m'acompanyi. Vaig a veure la de Godard. Per a què us feu una idea, el més comercial que ha fet Godard en els darrers anys és això. Mentre esperem que ens donin l'entrada, entra al cinema un ésser estrany. Un sense sostre. Amb tres bosses de plàstic plenes de coses a cada mà. I, sí, per molt progres que siguem tots els que fem cua, per molt progre que sigui anar a veure una pel·lícula al Casablanca, la reacció és d'estranyesa. D'incomoditat, diria. Què hi fa aquest aquí?

La cua avança. Agafo entrada. Quan arriba la seva hora, el sense sostre treu diners de la butxaca i agafa una entrada. No sé si per veure Cyrus o Film Socialisme. Jo entro a la sala. Comença la pel·lícula i m'oblido del sense sostre.

A mitja pel·lícula, mentre jo penso que s'ha de ser un cinèfil molt militant per aguantar una pel·lícula de Godard un diumenge de festes, un mudernugafapasta (jo com que més que mudernu, sóc pseudomudernu, encara no he fet el pas de comprar-me unes ulleres de pasta) no resisteix. S'aixeca i abandona la sala. Jo aguanto. Fins al final.

Acaba la pel·lícula. S'il·lumina la sala. Jo penso en el perquè de tot el que acabo de veure a través de la pantalla, penso en si seré capaç de digerir-ho i de treure'n l'entrellat. M'aixeco. I, a la vegada que ho faig jo, unes files més enrere s'aixeca el sense sostre. Amb les seves sis bosses de plàstic.

I no puc evitar pensar que és increïble veure com un sense sostre decideix gastar algunes de les seves monedes en veure una pel·lícula de Godard. I no puc evitar preguntar-me què deu pensar el sense sostre quan veu una de les últimes afirmacions que fa Godard en el seu film: "quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei". I no puc evitar pensar que si, com diu l'Àngel Quintana, "cada cop que Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys", aquest sense sostre, amb el seu gest, segurament fa envellir tota la societat, de cop, vint anys.

Esperances 2011