Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aprovat alt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aprovat alt. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de desembre del 2012

"El capital" de Costa - Gavras




En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.

Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.

Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.  

Nota de "El capital": aprovat alt.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"


Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.

divendres, 31 d’agost del 2012

"L'irlandès" de John Michael McDonagh


No, La Llanterna Màgica, no està tancada. Simplement la calor de l'estiu l'ha mantingut en un estat de letàrgia del qual, espero, es recuperarà poc a poc.

Recupero l'activitat amb "L'irlandès" una espècie d'irish western amb tocs de comèdia negra que dirigeix John Michael McDonagh. I és que molts dels elements del western clàssic es repeteixen en aquest film: personatges perdedors, fronterers, violència, certa poesia, paisatges abruptes i èpics (tant compta el Grand Canyon, com Connemara), sarcasme i ironia.

A tenir en compte, per entendre el fons i la forma de la pel·lícula, el cognom McDonagh. John Michael és el germà de Martin McDonagh que, alhora, és el productor del film. Martin McDonagh és un dramaturg i cienasta irlandès que forma part del moviment conegut com in-yer-face (de "in your face") caracteritzat per la duresa i la cruesa de vegades extrema. Aquesta influència es nota en la pel·lícula del seu germà.

Una pel·lícula interessant i entretinguda. A tenir en compte.

Nota de "L'irlandès": Aprovat alt.


dijous, 8 de març del 2012

"My week with Marilyn" de Simon Curtis


Nou exercici de nostàlgia cinematogràfica. Després que "The artist" o "La invenció d'Hugo" ens transportés a l'època del cinema mut, "My week with Marilyn" ens torna a l'època clàssica del cinema, a partir d'un particular retrat d'una de les seves màximes icones: Marilyn Monroe.

No es tracta d'una gran pel·lícula. Però sí que és un film interessant que es deixa veure i que, et fa venir ganes de repassar, un cop més, el particular cinema made in Hollywood dels anys 40 i 50. Cert és que l'acció no se centra en el Hollywood clàssic, sinó en les peripècies que van envoltar un rodatge de "El príncep i la corista", film anglès dirigit per Laurence Olivier i interpretat pel mateix Olivier i Marilyn Monroe. Però no hi ha cap dubte que la pròpia figura de Marilyn evoca directament a l'època daurada de Hollywood.

El guió és eficaç. L'acció, sense girs espectaculars, avança amb lleugeresa. Les peces, sense ser peces mestres, encaixen sense problemes gràcies a escenes que van associant-se unes amb altres (impossible dissociar, per exemple, l'escena inicial amb l'escena final), gràcies a una agraïda banda sonora i, també, gràcies a unes grans actuacions. Notable Kenneth Branagh posant-se en la pell de Laurence Olivier. Fora de sèrie Michelle Williams encarnant Marilyn.

Nota de "My week with Marilyn": aprovat alt.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Sitges 2011: "Amanecidos" de Yonay Boix i Pol Aregall




"Amanecidos" sembla més un exercici cinematogràfic de final de curs que no pas una pel·lícula tradicional. Per la forma i, també, pels temes tocats. De fet, tal com va dir en Lluís Miñarro, el dia de la presentació del film a Sitges, es tracta d'una pel·lícula pensada incialment per a veure's per internet. I, malgrat la participació a Sitges i a altres festivlas, no és segur que s'acabi estrenant als cinemes.

En tot cas, com deia, es tracta d'un exercici molt acadèmic d'ex-alumnes del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Els directors ens plantegen un collage de situacions que tenen principi, però no final. Situacions de la vida quotidiana sense més lligam entre si que el de ser protagonitzats per persones d'una mateixa generació.

Pel meu gust, la feblesa d'algunes de les situacions plantejades, se supera gràcies a un plantejament formal impecable. El cinema català surt cada cop més d'escoles especialitzades com el CECC, i això es nota. Ni els colors, ni l'enquadrament, ni la llum, ni cap dels elements del llenguatge cinematogràfic són triats a l'atzar.

És una pel·lícula petita, que agradarà més o menys, però que no és gens menyspreable. I menys si es té en compte que estem davant de dos directors novells.

Nota de "Amanecidos": aprovat alt.

dimarts, 30 d’agost del 2011

"Super 8" de J.J. Abrams



"Super 8" és una història mil vegades vista. Cap sorpresa especial. Res que no haguem vist abans. Però és un regal. És un regal sobretot per tota aquella gent que vam créixer amb pel·lícules com ET, Regreso al futuro, Los Goonies, Los exploradores o Cortocircuito.



Un cinema d'aventures, un cinema fantàstic, un cinema d'acció, un cinema trepidant, d'història poc complexa però de tensió permanent. I, això ho dic amb el pas dels anys i amb els coneixements adquirits, un cinema amb uns guions més que notables.



En aquesta ocasió, com en moltes de les pel·lícules esmentades, la interpretació dels protagonistes principals ratlla a una alçada molt destacable. I això, quan parlem d'actors i actrius que encara no estan ni a l'adolescència, encara fa més gràcia.



Per cert, abans he dit que cap sorpresa, però no és ben bé així. No us perdeu els títols de crèdit finals.



Nota de "Super 8": Aprovat alt



dijous, 9 de juny del 2011

"X-Men: First class" de Matthew Vaughn


Després de nosequantes setmanes, he tornat al cinema. Cosa estranya en mi, a més, ho he fet per anar a veure una pel·lícula del mainstream: "X-Men: First class". Per afegir-hi més cosa, com que aquesta resulta ser la cinquena pel·lícula de la saga X-Men (tot i que, cronològicament seria la primera perquè es tracta del típic capítol dedicat a explicar "els orígens de") i jo fins ara no n'havia vist cap, el matexi diumenge, abans de veure la pel·lícula, vaig decidir veure un altre dels films de la saga. En aquest cas "X-Men 2". O sigui, ració doble.

Si llegiu amb assiduïtat La Llanterna Màgica, sabreu que aquest no és el tipus de film que més m'atragui. Ni de lluny. Però, tot i això, crec que, dintre del seu gènere, és una bona pel·lícula. Sense conèixer el còmic que dóna origen als films i, per tant, sense saber la fidelaitat a la història original, i sense haver vist tres de les pel·lícules de la saga, "X-Men: Fisrt class" compleix amb el que se li ha de demanar a aquest tipus de pel·lícula: entreteniment, acció, espectacularitat.

D'altra banda, tot i que el tipus de film tampoc permet endinsar-se massa en una de les coses que més valoro de les pel·lícules i dels guions, com és l'interior, profunditat i recorregut dels personatges, també és cert que el treball de Matthew Vaughn tampoc es queda en un missatge planer o buit. I és que, suposo que arrel del còmic original, la història planteja com a debat de fons alguns dels temes més tradicionals de la literatura i l'art universal: la lluita entre el bé i el mal o la por a (i la lluita contra) allò desconegut.

En definitiva, una bona proposta per passar una estona entretinguda.

Nota de "X-Men: First class": aprovat alt.

divendres, 29 d’abril del 2011

Tokio Blues (Norwegian wood) de Tran Anh Hung

Article escrit per la revista Film Conductor



La adaptación al cine de una novela siempre puede levantar controversias. Si esta novela, además, es un best seller mundial, la polémica está servida. Es el caso de “Tokio Blues” de Haruki Murakami que el cineasta vietnamita Tran Anh Hung acaba de trasladar a la pantalla grande.

Sin embargo, yo no entratré en esta polémica. Porqué comparar literatura y cine no tiene sentido. Porqué ambas disciplinas artísticas tienen lenguajes diferentes, códigos distintos que convierte en absurda la comparación. A no ser que lo que se pretenda sea generar un debate más destinado a provocar grandes polémicas con el objetivo de vender más periódicos o conseguir más audiencias.

De todas maneras, creo que hay que tener en cuenta una cosa: Murakami no había aceptado ninguna propuesta de las que se le habían hecho para llevar al cine su más célebre novela. Hasta que le llegó la de Tran Anh Hung. Por algo será.

Hablemos, pues, de cine.

Tran Anh Hung, vietnamita afincado en Francia desde hace años, se ha convertido en una de las figuras del emergente cine asiático. “El olor de la papaya verde” o “Cyclo” son ejemplos de su reconocido cine. Y parte del reconocimiento internacional viene dado por su capacidad de mantener, pese a vivir en occidente, las señas clásicas de su origen asiático.

Estas señas no las pierde tampoco con “Tokio Blues” a pesar de que, por tratarse de la adaptación de una novela de absoluto éxito internacional, podía caer en esa tentación.

En “Tokyo Blues” Murakami y, por lo tanto Tran Anh Hung, tratan los temas más universales de la literatura: amor, muerte, soledad, sexo, paso del tiempo, tristeza, felicidad. Y lo hacen combinándolo con uno de los temas más habituales de la cultura japonesa contemporánea: el choque entre tradición y modernidad, la confrontación entre los tabús característicos de la sociedad tradicional japonesa y la apertura social y política de los nuevos tiempos.

Esta mezcla de clasicismo japonés y modernidad lo refleja el director no solo en los temas tratados, sinó también en la forma de rodar la película. Tran Anh Hung olvida, por ejemplo, el tradicional estaticismo de la cámara propio de los grandes clásicos del cine japonés, para hacer juegos de movimientos de cámara (a veces desconcertante) que ligan con los debates interiores y la inestabilidad (la auto-represión de los personajes es constante) de cada uno de los protagonistas de la historia.

Pero estos movimientos de cámara, se combinan con escenas de largos silencios o escenas de situación que dan al film un ritmo, por decirlo de alguna manera, muy “asiático”.

Otra de las mezclas nos la ofrece la música. Cabe no olvidar que el título completo de la novela es “Tokio Blues (Norwegian Wood)” haciendo clara referencia a uno de los éxitos de The Beatles. La música de los años 60, presente también en la película, es uno de los elementos de ruptura que presenta la historia. Y el director vietnamita lo explota bien.

No quiero acabar sin hacer una doble referencia más.

En primer lugar, creo que hay que destacar el buen uso de la fotografía. Más allá de la presencia de imágenes y paisajes bellos (no confundir con buena fotografía) “Tokio Blues” goza de una iluminación muy efectiva. Es un elemento expresivo y narrativo más del film. Luz cálida para momentos cálidos, luz fría para momentos fríos. Todo tiene un sentido. Es la huella de Ping Bin Lee, el director de fotografía que antes había trabajado con directores como Hou Hsiao-Hsien o Wong Kar-Wai.

Y, en segundo lugar, las interpretaciones de todos los personajes. Son interpretaciones más bien contenidas, incluso hasta llegar a un punto un poco teatral. Pero son, sin duda, también reflejo de lo que la película nos quiere mostrar.

Nota de "Tokio Blues": aprovat alt.


divendres, 15 d’octubre del 2010

"Fase 7" de Nicolás Goldbart


El Festival de Sitges és una capsa de sorpreses. I, tot s'ha de dir, les sorpreses poden ser negatives o positives. Diumenge passat ens disposavem a anar a veure la darrera aventura fílmica de John Carpenter. Però, oh sorpresa, arribem a Sitges i, després de fer cua gairebé una hora (i que el típic senyorgranfentseeldespistatmòbilenmà intentés colar-se) les entrades estan esgotades. Les de les dues sessions programades i la de la sessió extra que programen a les 8h. del matí. Demanem a la noia de la guixeta que ens doni una entrada per alguna pel·lícula que facin a la tarda. I ens dóna entrades per veure "Fase 7". Comèdia negra apocalíptica ens diu. Argentina. Buf...

Després d'unes tapes (la dieta pot fer un break) anem cap a l'Hotel a veure la pel·lícula.

M'allargo una mica en el pròleg perquè la pel·lícula no passarà a la història del cinema. És, però, entretinguda. Rius força amb un humor negre violent (apocalíptic perquè l'acció se situa en un entorn afectat per un virus estrany) tipus Álex de la Iglesia, germans Coen, Tarantino i els seus. Tot i que Nicolás Goldbart (el director) assegura que la seva inspiració està en John Carpenter i en Sergio Leone. I és cert que alguns moments, i alguns personatges, recorden als Spaghetti western de l'italià.

Les interpretacions hi fan força. Sobretot destaca la d'un Federico Luppi ben diferent al que estem habituats: un silenciós villà (villano és villà en català?), amb ulleres de sol i escopeta rebentacaps, a l'estil de l'Anton Chigurh interpretat a la perfecció per Javier Bardem a "No country for old men", però amb 75 anys a l'esquena i, segurament, amb menys mala llet.

En definitiva, una bona proposta per passar una bona estona. Que no és poc.

Nota de "Fase 7": aprovat alt.

Nota: he vist la pel·lícula per segon cop i m'ha agradat més. Així que he passat de posar-li un aprovat alt a posar-li un notable baix.

diumenge, 5 de setembre del 2010

"You will meet a tall dark stranger" ni una cosa, ni l'altra


Com a prèvia a parlar de la darrera pel·lícula de Woody Allen, una reflexió certament inútil: es critica que Allen faci una pel·lícula cada any. És la seva feina, no? Vull dir que, igual que la majoria dels mortals, Woody Allen treballa. I si treballes cada dia, per què no fer una pel·lícula per any?

Feta aquesta reflexió sobrera, em centro en "You will meet a tall dark stranger". D'entrada, dir que aquest film no es troba entre els millors de Woody Allen. Segurament no està ni entre el seu top ten. Segur. Tampoc està entre les pitjors. De totes maneres, ni una cosa ni l'altra volen dir res. Perquè entre "Manhattan" i "Vicky Cristina Barcelona" hi ha tot un univers allenià on anar situant cadascuna de les seves pel·lícules.

Els que em seguiu una mica, sabeu que sóc de l'opinió que el millor Allen és el de finals dels 70, amb pel·lícules com "Manhattan" o "Annie Hall". I sabeu que mentre que amb "Vicky Cristina Barcelona" em donava la sensació que la capacitat de sorpresa del novaiorquès s'havia esgotat, amb "Whatever works" vaig creure que s'havia recuperat l'Allen més autèntic. Amb "You will meet a tall dark stranger" m'ha donat la sensació, com dir-ho, que ni una cosa, ni l'altra.

L'estructura és molt alleniana. La presentació gairebé per capítols dels personates que faran arrencar la història és molt coneguda. I les seves pors, que seran el que faran moure l'acció, són pors que no ens sonen a del tot noves. Tot i que jo crec que sí hi ha una certa novetat. I és que a mi m'ha donat la sensació que s'emfasitza molt la reflexió sobre la vellesa i sobre la mort. I això, crec, pot ser una conseqüència del camí que porta Allen cap als 80 anys.

A la presentació típica dels personatges, s'hi uneix un altre recurs típic de Woody Allen: la veu en off que actua com a narradora. És un recurs que Allen ha utilitzat molt i que en ocasions ha estat desastrós (cas de la ja citada "Vicky Cristina Barcelona") i que en ocasions ha estat molt eficaç (cas, tot i que no és exactament una veu en off, de la també citada "Whatever works"). En aquest cas, ni una cosa ni l'altra.

Les interpretacions tampoc sobresurten. Ni per bé, ni per mal. Ni una cosa, ni l'altra. Són simplement solvents (cosa que, dit sigui de pas, no és poc).

En definitiva, tot plegat, ni una cosa, ni l'altra. I tot i que continuo creient que a Woody Allen se li pot exigir més, també és cert que, de tant en tant, hem de donar una treva i saber valorar en la justa mesura a un director que en els seus 45 anys al darrera de la càmera ens ha regalat films com "Manhattan", "Annie Hall", "La rosa porpra del Caire", "Misteriós assassinat a Manhattan", "Bales sobre Broadway", "Match Point" o la poc valorada "Cassandra's dream".

Nota de "You will meet a tal dark stranger": aprovat alt.

diumenge, 7 de març del 2010

"Up in the air" de Jason Reitman


"Up in the air" és una pel·lícula que va de més a menys. El tema plantejat és, certament, interessant. La presentació tant de la pel·lícula com del personatge principal és, a més, atractiva. Les primeres escenes tenen una ritme molt alt i eficaç a partir d'una bona combinació de muntatge i música. Però al final la pel·lícula caba perdent d'alguna manera el ganxo que sí té al principi.

Els tres personatges a l'entorn dels quals gira la història estan molt ben construits. L'espectador de seguida entra en el món d'aquests protagonistes, i de seguida es comprenen els codis interns del submón desconegut en el qual es mouen. De totes maneres, aquesta composició de personatges quasi-perfecta, de vegades fa que corrin el risc de caure en la previsibilitat. I, de fet, algunes vegades hi cauen. És segurament un dels dèficits del guió d'aquesta pel·lícula.

Com també ho és el fet que en alguna ocasió del film, el tema principal plantejat (la vida d'aeroport a aeroport de personatges sense escrúpols que es dediquen a acomiadar a gent dels seus llocs de treball) es perd, per recuperar-se només en la part final del film i, a més, fer-ho d'una forma ambigua, o no del tot resolta.

Les interpretacions són molt convincents. El paper que interpreta George Clooney sembla que sigui pensat expressament per a ell, i la semi-desconeguda Anna Kendrick també ratlla a un nivell molt alt.

Malgrat aquestes crítiques, em sembla que "Up in the air" és una pel·lícula interessant i que, si es pot, s'ha de veure.

Nota de "Up in the air": aprovat alt.

dimarts, 2 de febrer del 2010

"Invictus" de Clint Eastwood


Molts sabeu de la meva debilitat per Clint Eastwood. Per això no podia deixar de veure "Invictus" el mateix cap de setmana de la seva estrena.

D'entrada dir que "Invictus" no està al nivell del millor Eastwood. El veterà director nord-americà abandona el cinema gairebé d'autor amb que ens havia deleitat amb films com "Mystic river", "Million dollar baby" o "Gran Torino". En aquest cas opta per brindar-nos un film més propi de les grans produccions nord-americanes. Una pel·lícula made in Hollywood rodada a Sud Àfrica, i amb un clar missatge reconciliador. Missatge extret tant de la realitat com del llibre "El factor humà" de John Carlin.

No obstant, crec que és de destacar que, malgrat tot, Eastwood aconsegueix emocionar amb una història de la qual tothom, abans d'entrar a la sala, en sap el principi i el final. I això és senyal que hi ha bona elecció dels diferents elements a l'hora de rodar la pel·lícula. Hi ha bona direcció.

Algunes coses a destacar:

La música, sempre important en les pel·lícules de Clint Eastwood, és segurament el que aporta més emotivitat a la pel·lícula. Segurament hi ha escenes que no se sostindrien massa si l'espectador no estés immers de ple en la màgia de la música.

Les interpretacions. La de Matt Damon sense massa gràcia. La de Morgan Freeman, solvent. Sobretot per la gran semblança física amb Nelson Mandela i per un treball notable per aconseguir un accent anglès "molt africà".

Una escena brillant: la de l'himne sudafricà tot just abans de començar el partit final. Rodada de forma magistral.

No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint.

Nota de "Invictus": Aprovat alt.


dilluns, 14 de desembre del 2009

"Looking for Eric" de Ken Loach


"Looking for Eric" no és, ni de lluny, de les millors pel·lícules de Ken Loach. Pel·lícules com "Agenda oculta", "Raining stones", "Tierra y libertad" o "El viento que agita la cebada", estan molt per sobre de la nova pel·lícula del director anglès.

Però malgrat que, com dic, aquesta no és la seva pel·lícula més reeixida, Ken Loach s'ha guanyat a pols ser considerat un dels directors europeus més interessants de les dues darreres dàcades.

Segurament ningú com ell ha estat capaç de retratar la vida dels sectors empobrits de la Gran Bretanya tatcheriana i post-tatcheriana. I, en el cinema actual, és d'agraïr que encara hi hagi qui es dacanti i insisteixi en denunciar les injustícies socials que també es viuen en els països més desenvolupats.

La novetat de "Looking for Eric" és que, al típic ambient de drama social que construeix Ken Loach, hi afegeix dos aspectes als quals no ens té acostumats: un happy end i un toc de fantasia que dóna certa estranyesa a la pel·lícula. La barreja de drama social, tocs fantàstics i comèdia, no és massa habitual. Potser d'aquí sorgeixen les crítiques no excessivament positives que ha rebut la pel·lícula.

És una pel·lícula més, cert. No passarà a la història del cinema europeu. Però és interessant. I més encara si (com és el meu cas) t'agrada el futbol i sents certa simpatia per Eric Cantona. Una de les figures més destacades del futbol anglès dels anys 90 (i segurament l'únic que ha aconseguit que en un estadi de futbol anglès es cantés sense problemes, i degut a la seva nacionalitat, "La Marsellesa").

Nota de "Looking for Eric": Aprovat alt.

dilluns, 7 de setembre del 2009

"Enemigos públicos" de Michael Mann


Vaig anar a veure "Enemigos públicos" de Michael Mann atret per la història real d'un gàngster que va acabar morint víctima, entre altres coses, de la seva passió pel cinema. No resistir-se a anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Clark Gable, malgrat ser l'home més buscat per la policia i malgrat ser declarat l'enemic públic número 1 pel govern dels Estats Units, va acabar amb la seva vida.

No obstant, "Enemigos públicos" m'ha deixat un regust agredolç. No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Té tocs del cinema clàssic de gàngsters, modernitzat amb la voluntat de plasmar noves formes cinematogràfiques (l'ús del digital), i això m'agrada. Però hi ha alguna cosa que falla.

El metratge és excessiu, i no ho dic per la durada (quantes pel·lícules llargues i bones hem vist!), sinó pel fet que durant ben bé la meitat dels minuts de film, no hi acabes de trobar interès del tot. Cert és que, com a mínim per a mi, la pel·lícula va de menys a més, i que potser les millors escenes del film estan justament al tram final.

L'escena de la mort de John Dillinger, tot i ser una mort anunciada i coneguda, manté un interès i una tensió remarcables. I això no és senzill. Acabo de llegir un article que parla de la similitud entre l'estil d'aquesta pel·lícula, i en concret d'aquesta escena final, amb la magnífica "Patt Garrett i Billy the Kid" de Sam Peckinpah. I crec que, salvant les distàncies, certes similituds sí que hi són. És un estil poc nítid, amb constants moviments de càmera (excessius de vegades, sobretot al principi), i en aquesta darrera escena amb l'ús d'una espècie de ralentí certament efectiu.

També és destacable l'escena del "cara a cara" entre John Dillinger i Clark Gable. L'un des dels seients del cinema i l'altre des de la pantalla. Un curiós pla-contraplà, que diu molt del fons del personatge.

Però la història d'amor excessivament ensucrada, una construcció dels personatges al meu entendre poc aconseguida, i unes interpretacions que no passaran a la història són, al meu entendre, alguns dels punts dèbils del film.

En definitiva, coses bones i coses no tant bones.

Nota de "Enemigos públicos": (com que el cinema de gàngsters continua agradant-me molt) aprovat alt.

divendres, 14 d’agost del 2009

"L'any que els meus pares van marxar de vacances" de Cao Hamburger

Qualsevol alternativa a la calor asfixiant de Barcelona avui era bona. I la millor, una sala de cinema. Però és que a més l'alternativa triada, la brasilera "L'any que els meus pares van marxar de vacances", ha estat encertada.

Aquesta és la segona pel·lícula del director Cao Hamburger, i ha estat co-produïda per Fernando Meirelles ("Ciutat de Déu"). Es tracta d'una pel·lícula emotiva i íntima, però que amb un bon sentit de l'humor i amb un ritme àgil (bon guió) ens explica la tràgica situació que ha de viure un nen brasiler l'any 1970 en plena dictadura i just en el mes en que la selecció brasilera de futbol (paraules majors) es juga el mundial.

Bones interpretacions, un ús de la càmera que dóna proximitat i crea empatia amb els personatges, un il·lumniació íntima, un guió com deia ben aconseguit, fan d'aquesta pel·lícula una bona proposta per aquest mes d'agost.



Nota de "L'any que els meus pares van marxar de vacances": Aprovat alt.

diumenge, 26 de juliol del 2009

"Pagafantas" de Borja Cobeaga

"Pagafantas" és l'òpera prima del cineasta Borja Cobeaga, conegut per ser el creador de la sèrie d'humor "Vaya semanita" de la televisió basca, i per haver optat a un Òscar i a un Goya per dos curtmetratges anteriors.

És una pel·lícula sense cap altra pretensió que fer passar una bona estona, a través d'una estructura més pròpia d'una comèdia televisiva que no pas d'un llargmetratge cinematogràfic. Al meu entendre el resultat és prou satisfactori.

És un guió que no amaga res, que no enganya, que no té cap doble intenció. I potser aquesta aparent simplicitat és el que fa que la pel·lícula funcioni.

Nota de "Pagafantas": aprovat alt


dissabte, 6 de desembre del 2008

"In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge

Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.

La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.

En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.

A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.

Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt

dimarts, 16 de setembre del 2008

"Cent claus" d'Ermanno Olmi

"Cent claus" de l'italià Ermanno Olmi és una raresa. Una pel·lícula que té el seu atractiu en la mescla d'estils. És una barreja de cinema costumista, cinema abstracte a l'estil Antonioni i thriller amb connotacions religioses.

Sense ser una obra mestra, crec que és una pel·lícula notable. Potser per alguns difícil de digerir. Però és que crec que potser el que costa de digerir d'aquesta pel·lícula és l'ús (potser abusiu, de vegades) de recursos cinematogràfics poc habituals: ritme lent, música dissonant, espais que per la seva grandiositat "es mengen" els seus protagonistes (biblioteques medievals, immensitat del riu Po), muntatge dinàmic i intel·ligent en els moments de la investigació policial... Tot plegat conforma una barreja de realisme i abstracció.

I tot això amb un punt de partida sorprenent: la profanació, gairebé crucifixió cristiana, de centenars de llibres de la Biblioteca Històrica de la Universitat de Bolonia. Extraordinària imatge la dels llibres profanats.

El que deia: una raresa.

Nota de "Cent claus": Aprovat alt



dilluns, 8 de setembre del 2008

"El caballero oscuro" de Christopher Nolan

Envoltat de crispetes (les quals prohibiria si se'm donés l'oportunitat) i en la penúltima fila, enganxat a la paret, de la sala 4 del cinema Aribau, vaig veure ahir el nou Batman, "El caballero oscuro" de Christopher Nolan.

D'entrada dir que, des que estudio cinema intento anar al cinema amb llibreta (ja sé que és una mica freaky) i apuntar les coses que vaig veient. Ahir, però, hi vaig renunciar. L'allau d'imatges i sons durant dues hores em van fer veure la pel·lícula només com a espectador, per tant que ningú esperi una gran anàlisi cinematogràfica. Si la torno a veure, potser faria un esforç.

Comencem per les coses bones que vaig veure a la pel·lícula:

En primer lloc el ritme trepidant, de principi a fi, que et fa estar en un estat de tensió permanent.

En segon lloc, el personatge del Joker. Sens dubte el personatge amb més suc del film, molt més que el propi Batman, i que encarna el mal pel mal, amb la dificultat que això comporta per aquells que lluiten contra ell. Gran interpretació (tot i que mai arribes a saber si la caracterització a través del maquillatge i del vestuari magnifiquen la interpretació) la del malaurat Heath Ledger, que està a l'alçada de la del Jack Nicholson del primer Batman.

I, per últim, el fet de buscar un final no excessivament convencional. Tot i que una aposta més arriscada hagués estat acabar en el moment en què la protagonista i el fiscal pateixen en les seves pròpies carns les "malifetes" del Joker (no dic que els passa per ai algú encara no ha vist la pel·lícula). Suposo que la indústria cinematogràfica encara no està preparada per a què un film comercial com aquest tingui un final tràgic.

Coses no tant bones:

A la pel·lícula li sobren ben bé vint minuts. La darrera part del la pel·lícula és totalment prescindible i si s'hagués estat valent, com acabo de dir, haguessin trobat un final prou trencador i que, al meu entendre, milloraria força la pel·lícula.

Tot i que és una bona pel·lícula d'acció, crec que es trenca amb el que és per a mi en Batman. Aquí explicaré una anècdota. Quan jo era adolescent i estava de moda en Michael Jackson, a mi m'agradava en Prince, el seu "rival". Per això, quan una vegada vaig sentir a algú dir "Batman és a Superman, el que Prince és a Michael Jackson", vaig identificar-me de seguida amb Batman. Però és que a més, la comparació està molt ben trobada, perquè Prince és un personatge molt més misteriós que no pas en Michael Jackson, més obscur, més tenebrós, més interessant. I Batman és això. En canvi, en aquesta pel·lícula això no passa. Abunden les escenes de dia, hi ha poca acció de nit, hi ha poc misteri, molta espectacularitat, poc o cap decorat "fals". En definitiva, poc encant.

D'altra banda el mateix personatge de'n Bruce Wayne, que originalment és un personatge multimilionari però absolutament humil, introvertit i tímid, aquí es presenta com una persona arrogant, prepotent, un punt antipàtica.

Tot i que, com deia, és una bona pel·lícula d'acció, vaig sortir del cinema pensant que aquell no era en Batman. I és que potser Christopher Nolan no és Tim Burton, ni Christian Bale és Michael Keaton, ni Maggie Gyllenhaal és Kim Basinger. I a Heath Ledger sol no se li pot exigir que salvi la pel·lícula.

Nota de "El caballero oscuro": aprovat alt

dijous, 10 de juliol del 2008

"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi



"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi és una pel·lícula que, a partir de la mort de la dona del protagonista, ens transporta a una situació que, paradoxalment, alsguns la podrien qualificar de realista i altres de surrealista. Segurament és una barreja de totes dues coses. Un realisme reflectit en les activitats més pròpies de la vida quotidiana i dels sentiments interns de les persones (com esperar a la filla a la porta de l'escola, mantenir relacions silencioses i intrigants amb persones desconegudes però a les quals veus cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora o atendre responasbilitats professionals), i un surrealisme que es veu en la transformació que es dóna d'un espai en el qual hi passen coses poc habituals.

El director, Antonello Grimaldi, fa al meu entendre una efectiva transformació de l'espai principal on passa la pel·lícula. El jardí de davant de l'escola de la filla del protagonista es converteix en el lloc on hi circulen tots els personatges i on es produeixen totes les situacions: alts executius que dimiteixen de les seves responsabilitats, un nen amb síndrome de down que estableix una divertida relació amb un cotxe, una noia que diàriament treu a passejar el seu gos, una cunyada histèrica que aboca totes les seves passions i, per damunt de tot, un home, el protagonista, que amb la mort de la seva dona decideix que el seu espai vital principal és el jardí on diàriament espera, durant totes les hores del dia, a què la seva filla surti de l'escola.

Alguns dubtes que em genera la pel·lícula: la seqüència inicial no acaba de lligar amb el que vindrà després, no tan pel que passa, com per la forma en què està rodada (potser hagués estat més efectiu buscar una forma de rodar el rescat a l'aigua mostrant-lo però sense mostrar-lo); la banda sonora que és una mica desconcertant; i l'escena de sexe que, al meu entendre, no té cap transcendència i, per tant, hi sobra.

Malgrat aquests dubtes, és una pel·lícula entretinguda, i que m'ha transportat a les pel·lícules argentines que tant de moda es van posar a finals de la dècada dels 90.

Nota de "Caos calmo": Aprovat alt