Un invent sense futur

Demà mateix, 28 de desembre, el cinema compleix 112 anys. I és que el 28 de desembre de 1895 (bona innocentada!) els germans Lumière van presentar públicament al Saló Indi del Grand Cafè del carrer dels Caputxins de Paris, el que serien considerades com a primeres pel·lícules de la Història del cinema. La curiositat és que els germans Lumière no eren cineastes, sinó inventors, i van considerar que l'invent que presentaven al públic aquell dia era un invent sense futur...



Però hi ha més efemèrides a ressaltar. Una d'elles és el nadal tràgic que va patir el cinema ara fa trenta anys. L'any 1977, en només una setmana van morir tres dels grans mestres de la Història del cinema: Jacques Tourneur va morir el dia 19 de desembre, Charles Chaplin el 25 de desembre i Howard Hawks el 26 de desembre.

Jacques Tourneur era un cineasta d'origen francès que va desenvolupar la majoria de la seva activitat cinematogràfica als Estats Units. Era considerat com un dels mestres de la Sèrie B, amb pel·lícules com "La mujer pantera", "Yo andube con un zombie" o "The leopard man" (aquí en teniu el trailer).


Però també va fer altres grans pel·lícules com "Tierra generosa", "El halcón y la flecha" i, per damunt de totes elles, "Retorno al pasado".

De Charles Chaplin crec que no cal que digui massa cosa, per això us deixo amb l'inici d'una de les seves obres mestres, "Luces de la ciudad".



Howard Hawks és un dels cineastes que personalment més m'agraden. Grans comèdies, grans westerns, gran cinema negre, gran cinema d'aventures... Algunes de les seves pel·lícules són "El sueño eterno", "Eldorado", "Río Bravo", "Hatari!", "Scarface", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas" o "La fiera de mi niña".

Aquí teniu un fragment de "El sueño eterno":



L'any que estem a punt de deixar enrere, ha estat un any en què grans personatges del cinema ens han deixat. Aquest any han mort, entre d'altres, Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni, Deborah Kerr o Fernando Fernán Gómez. Un record per a tots ells. I un bocí de Bergman per a vosaltres:



I, per últim, recordar que el 2007 era l'any del centenari d'uns altres tres personatges importantíssims del cinema: Katharine Hepburn, John Waynwe i Jacques Tati. Un record també cap a aquestes estrelles.

PD: He parlat de Chaplin, Tourneur, Hawks, Antonioni, Bergman, Hepburn, Wayne, Tati, Kerr... Tots i totes han mort. Queda algú de la seva talla en el cinema actual?

No ens ho podem perdre

Del 20 de desembre fins el 27 d'abril, al CaixaFòrum s'hi pot visitar l'exposició "Chaplin en imatges".

És una molt bona oportunitat per a conèixer més la figura humana i artística d'aquest personatge que va revolucionar la indústria cinematogràfica.

M'agrada el western

Un dia faré un post dedicat a aquest gènere tant criticat, sovint per pura ignorància. Però ho dic ben clar: m'agrada el western.

Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.

Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.

Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.

Això és el western.

REC: la decepció

REC és un dels fenòmens cinematogràfics de l’any i, per a mi, és una de les grans decepcions de la temporada. És una pel·lícula que exemplifica com la part posterior a la realització d’un film pot ser, de vegades, més important que la pròpia pel·lícula si el que es persegueix és, bàsicament, tenir èxit de a les guixetes.

Una política de comunicació i de màrqueting brillant i exemplar han fet que una pel·lícula mediocre acabi convertint-se en un dels rècords de la temporada. I això no és bo pel cinema.

REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.

Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?

D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.

El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.

Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.

Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.

Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.

Nota de "REC": Suspès

Notes sobre el cinematògraf

Algunes reflexions de Robert Bresson, un dels mestres del cinema:


El que cap ull humà és capaç d'atrapar, el que cap llapis, pinzell o ploma és capaç de fixar, la teva càmera ho atrapa sense saber què és i ho fixa amb l'escrupulosa indiferència d'una màquina.

*

Muntar una pel·lícula és enllaçar les persones unes amb altres i amb els objectes a través de les mirades.

*

Dues persones que es miren als ulls no veuen els seus ulls sinó les seves mirades. (Raó pel qual hom s'equivoca sobre el color dels ulls?).

*

Que els sentiments cusin els esdeveniments. No a la inversa.

*

Les idees, amagar-les, però de manera que se les trobi. La més important serà la més oculta.

*

Fes que aparegui el que sense tu potser mai es veuria.

Clàssics imprescindibles: "De repente el último verano" de Joseph L. Mankiewicz

Aquí teniu, novament, un clàssic imprescindible de la història del cinema: De repente el último verano. De Joseph L. Mankiewicz.

No espereu d'aquest post una anàlisi massa complerta de la pel·lícula. No la vaig veure a casa i per tant no vaig poder fer ús del comandament a distància per a poder descobrir sorpreses dintre de la pel·lícula.

És una pel·lícula de l'any 1959 que vaig poder veure ahir al vespre. D'entrada interpretacions majestuoses de Katharine Hepburn, Montgomery Clift i, sobretot, d'una jove Elizabeth Taylor en estat de gràcia interpretativa.

És una pel·lícula que està a l'alçada de les millors pel·lícules de Mankiewicz. Pel·lícules com Eva al desnudo o La huella. El guió de Gore Vidal i Tenessee Williams (que és una adaptació d'una obra de teatre del mateix Williams) ja és una garantia de qualitat i èxit.

Una il·luminació expressiva, un joc d'espais angoixant, les interpretacions superlatives, donen a aquest drama de Mankievicz una àurea de misteri, depressió, bellesa que pocs films aconsegueixen.

Traumes familiars, homosexualitat, mort, lobotomies, depressions, obsessions, formen part d'aquest còctel imprescindible.

Fernando Fernan Gómez

Ahir va morir Fernando Fernan Gómez. La Maria em preguntava, també ahir, "Com es pot morir aquesta gent?". I té tota la raó. Hi ha gent que és incomprensible que mori. Un d'ells és Fernando Fernan Gómez.

Us adjunto un article de David Trueba que avui publica El País.

EL LUJO FUISTE TÚ

David Trueba (El País, 22 de novembre de 2007)

Disculpen, pero la noticia no es que Fernando Fernán-Gómez haya muerto, sino que haya existido. Y puede que la pena arrase a los que lo conocieron o a los que lo admiraron, ya fuera en la escena, en la pantalla o en la página escrita. Pero háganme caso, nada puede enturbiar el lujo de haberlo disfrutado, la suerte mayúscula de los que coincidimos en el tiempo con sus seis décadas de ininterrumpida presencia en el mundo del espectáculo.

Muere quien es, sin duda, la más importante personalidad de la historia del cine español. Las necrológicas se quedan ridículamente pequeñas. Las glosas raquíticas. Brillante, insumiso, apabullante talento sostenido hasta el último día por una cabeza prodigiosa.

Deja huérfanos amores, hijos, amigos, conocidos, colegas, admiradores, pero, y esto es lo más triste, deja huérfano a un país que no está para permitirse el lujo de derrochar seres irrepetibles. Pienso en Emma Cohen, su compañera y cómplice; también en Manolo Aleixandre, su primer amigo en el teatro; la Asquerino; tantos...

Tantos podrían hablar de lo que Fernando significó para ellos. En el oficio fue el espejo en el que nos mirábamos, el orgullo secreto cuando venían mal dadas y todo se tambaleaba. Miren, nunca jugó al personaje popular ni al cariño fácil. Tuvo siempre discurso propio y lo que los demás esperábamos acerca de cualquier asunto era saber: ¿y de esto qué piensa Fernán Gómez?

Cuando dejó de salir por las noches, se llevó la tertulia del café a casa. Agarrado a un whisky jamás pontificó, sino que buscó la intimidad de un teatro entre amigos. Porque dedicó a la amistad sus mejores destellos. Nunca Luis Alegre y yo podremos agradecer lo suficiente al actor Juan Diego que nos llevara a su casa una Nochevieja hace 17 años y nos presentara como dos cantantes callejeros de Zaragoza en busca de dinero para pagar la pensión. Aquella fue la entrada en un privilegio que quizá ni nos merecíamos. Cómo contar su don para la conversación. Amaba el lujo, pero el lujo era él.

Sentimental disfrazado de ogro, a Fernando le divertía que se conociera su mala leche. Era su escudo antiplastas. Pero el brillo de sus ojos cuando algo lo emocionaba, lo excitaba, el centelleo juvenil ante la belleza femenina, la pícara sonrisa para servirse un vaso más o celebrar la ocurrencia o el disparate de algún contertulio, se convierten hoy en tesoros que los allí presentes guardaremos como alguna de las cosas más preciadas de nuestra existencia.

Pero no se aflijan, que deja para los que vengan detrás una obra plena y contundente. Dirigió películas como La vida por delante, El mundo sigue, El extraño viaje, El viaje a ninguna parte y le puso cara y voz al cine de nuestro país. Escribió una de las obras fundamentales del teatro contemporáneo, Las bicicletas son para el verano, y un libro básico en la literatura memorialista, El tiempo amarillo. Fue el protagonista de la aventura de la palabra en el siglo XX, así tituló su discurso de entrada en la Academia de la Lengua, porque pocos han tratado tan bien la palabra como él.

Le gustaba el flamenco, el jazz, la literatura de entreguerras y el tango. Su favorito era Caminito, un canto a la huellas que el tiempo se encarga de borrar. Puede descansar tranquilo, tardará mucho en borrarse su largo viaje por esta tierra. Sé que le fastidiaba enormemente morirse, pero, querido Fernando, no te puedes imaginar cómo nos duele a nosotros. Buen viaje, amigo.

Clàssics imprescindibles: "M, el vampir de Düsseldorf" de Fritz Lang

Deixeu-me que us presenti, de nou, lun clàssic de la Història del cinema: M, el vampir de Düsseldorf (1931) del director Fritz Lang.

Lang, un altre dels monstres del Setè Art. Va néixer a Àustria però va desenvolupar la seva carrera cinematogràfica a Alemanya i als Estats Units. De la seva època alemanya destaquen Les tres llums (1921), El doctor Mabuse (1922), Los Nibelungos (1926), Metropolis (1926), M, el vampir de Düsseldorf (1931) i El testament del Dr. Mabuse (1933). D’exponent de l’expressionisme alemany, passa a convertir-se en un mestre del cinema negre nord-americà amb pel·lícules com Fúria (1936), Sólo se vive una vez (1937), Los sobornados (1953), Deseos humanos (1954) o Más allá de la duda (1956).

De totes formes, per a presentar a Fritz Lang utilitzaré un paràgraf d’un llibre d’entrevistes del cineasta Peter Bogdanovic: “(Lang) había sido uno de los dos directores más poderosos del cine de la Alemania anterior a Hitler (el otro fue Lubitsch, que se fue a América a mediados de la década de los veinte). Lang era conocido por su talento para el suspense y lo macabro: cuando Alfred Hitchcock se dio a conocer, algunos lo llamaban “el Fritz Lang inglés”. Segun Lang, cuando Hitler subió al poder, Goebbles le ofreció la dirección de la industria cinematográfica del Tercer Reich: parece que Hitler era un gran admirador de su cine, sobretodo de Metrópolis. Lang dijo “que sí a todo” y aquella misma noche escapó a París, dejando en Alemania casi todas sus posesiones, ya que no había podido llegar al banco a tiempo. Poco después, le comunicaron que todo su dinero y sus bienes materiales habían sido confiscados. Aquel mismo año, 1933, Thea Von Harbou, su esposa y brillante colaboradora, se divorció de Lang y se incorporó al movimiento nazi. Al poco tiempo, Lang aterrizó en Hollywood e hizo muchas películas de calidad, pero nunca alcanzó el grado de respeto y poder que había tenido en Alemania. Acabó viviendo en Beverlly Hills, ciego, convertido para algunos en “el Alfred Hitchcock alemán””.

M, el vampir de Düsseldorf (que en la seva versió original es titulava M, un assassí entre nosaltres, cosa que l’hi va comportar problemes amb el nazisme) és una pel·lícula extraordinària. Després d’una època de films de caire expressionista, Lang dóna un gir cap al realisme amb M. De fet, la història relatada en aquesta pel·lícula va ser extreta de la commoció que va produir a Alemanya una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata que tenia com a objectiu les nenes petites. Part de la destresa de Lang radica en el fet d’aconseguir que un assassí de nenes acabi sent vist com una víctima creada per un sistema que no és millor, moralment, que ell.

És una pel·lícula de sensacions.

Sensacions creades per un so que és més aviat soroll quan tot just acaba de néixer el cinema sonor.

Sensacions creades pel xiular constant de l’assassí. Xiulant, ni més ni menys, que “Pere i el llop” de Peer Gynt cada cop que li entra l’ànsia assassina.

Sensacions creades per plans que, extrets de la pel·lícula, poden semblar insignificants, però que dintre del film són metàfores extraordinàries. Per exemple, un globus d’una nena entrelligat en els cables elèctrics o una pilota botant sola en un solar, com a mostra que l’assassí ha trobat una nova víctima

Sensacions creades per la brillant interpretació de Peter Lorre, que aconsegueix posar l’espectador en la pell de l’assassí.

O sensacions creades per l’escena del judici final que és simplement brutal.

Clàssics imprescindibles: "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer

Deixeu-me que us presenti una de les millors pel·lícules de la Història del cinema: La passió de Joana d’Arc (1928), del director danès Carl Theodor Dreyer.

Dreyer és un dels monstres del cinema. Debuta com a director l’any 1919 amb la pel·lícula El president. Abans havia fet ja de muntador i guionista en altres pel·lícules. La seva segona pel·lícula és Pàgines del llibre de Satanàs (1921). El període mut acaba amb El amo de la casa (1925), La núvia de Glomdal (1926), i La passió de Joana d’Arc (1928).

Si durant els 10 anys com a director de cinema mut Dreyer va fer una desena de pel·lícules, en quaranta anys com a director de cinema sonor només en va fer quatre. Una per dècada. Però totes quatre són considerades obres mestres de la història del cinema: Vampyr (1932), Dies Irae (1943), Ordet (1955) i Gertrud (1964).

La primera vegada que vaig veure La passió de Joana d’Arc, ara farà un any, vaig quedar impressionat. Vaig tenir la sensació, en aquell moment, d’entendre per què el cinema és un Art de primera magnitud.

La trama relata el judici que l’any 1431 es va realitzar a Rouen contra Joana d’Arc, que estava acusada de blasfèmia. Tota la pel·lícula explica el procés, en el qual Joana d’Arc ha de suportar un dur interrogatori que, finalment, l’acabarà portant a la foguera. I aquí hi ha part de la màgia de la pel·lícula: com explicar un interrogatori com aquell en una pel·lícula muda i fer-ho amb èxit? I la veritat és que èxit en té perquè la pel·lícula transmet, i de quina manera, sentiments, sensacions, poesia.

Es tracta d’una apoteosi del primer pla i del primeríssim pla. Dreyer no té terme mig, dóna un nivell expressiu enorme per a crear un estil. Va al límit i ho fa a través, en aquest cas, de l’escala. No crec que hi hagi cap altra pel·lícula on s’abusi tant dels primers plans i dels primeríssims plans, dels picats i dels contrapicats, dels espais i de la il·luminació com a elements essencials de la pel·lícula. I això poc més de deu anys després que David W. Griffith comencés a inventar el llenguatge cinematogràfic.

Una curiositat sobre aquesta pel·lícula. Un incendi va destruir els negatius de la pel·lícula poc després que fos estrenada. Dreyer, no obstant, tenia material arxivat i va poder tornar a fer-ne el muntatge. Però novament un incendi va acabar amb aquest nou muntatge. Es creia que totes les còpies s’havien perdut. Anys després, el 1952, un tal Lo Duca va recuperar el negatiu que s’havia cremat en el segon incendi. L’entusiasme de qui va recuperar el negatiu el va portar a fer un muntatge de la pel·lícula. Però ho va fer de forma poc rigorosa. Va afegir-hi plans amb dibuixos de vidrieres de catedrals i esglésies, i va afegir una música que no era la que s’havia composat originàriament per a la pel·lícula. Però casualment, l’any 1984 es va trobar una còpia dels negatius originals en un manicomi noruec. A partir d’aquesta troballa la Filmoteca francesa va poder restaurar amb fidelitat i rigor la pel·lícula.

14è Festival de Cinema Independent de Barcelona

Per a qui li interessi el cinema independent, el 14è Festival de Cinema Independent de Barcelona és una bona oportunitat.

Més recomanacions

La Filmoteca de Catalunya va iniciar el 10 d'octubre l'Aula de Cinema. Es tracta de 30 sessions cinematogràfiques que serveixen per a fer un repàs de la història del cinema.

Tot i que les sessions ja fa unes setmanes que duren, crec que val la pena intentar assistir-hi perquè fan pel·lícules d'altíssim nivell.

Ja han fet pel·lícules com Avarícia de Stroheim o La gran desfilada de King Vidor, però queden pel·lícules com Vampyr de Dreyer, Fúria de Fritz Lang, La Marseillaise de Renoir, Las uvas de la ira de John Ford, Ciutadà Kane d'Orson Welles, La sombra de una duda de Hitchcock, Umberto D de De Sica, Senso de Visconti, Forty Guns de Samuel Fuller, Contes de Tòquio de Yazujiro Ozu, 8 i1/2 de Fellini o Persona de Bergman

Una llista més

Ordet, de C.T. Dreyer


És habitual que, periòdicament, vagin sortint als mitjans de comunicació llistes de les considerades com a "millors pel·lícules de la història".

Jo m'estic creant una "dvd-teca" i he fet una llista. No és una llista de les millors pel·lícules, sinó de les que més m'agraden a mi i, òbviament, només de les que jo tinc a casa meva. Les he dividit per dècades, cosa que m'ha servit per veure que de cinema com el que es feia dels anys 20 als 60 cada cop n'hi ha menys...

Aquí teniu la llista:

Anys 10

Broken Blossoms (1919) de David W. Griffith

Anys 20

Una dona de Paris (1923) de Charles Chaplin
La passió de Joana d'Arc (1929) de Carl T. Dreyer

Anys 30

Luces de la ciudad (1931) de Charles Chaplin
M, el vampir de Düsseldorf (1931) de Fritz Lang

Anys 40

La uvas de la ira (1940) de John Ford
Rebeca (1940) d'Alfred Hitchcock
Qué verde era mi valle (1941) de John Ford
Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini
Carta d'una desconeguda (1948) de Max Ophülls
El tercer hombre (1949) de Carol Reed

Anys 50

Los sieta Samurais (1954) d'Akira Kurosawa
Ordet (1955) de Carl T. Dreyer
El hombre de Laramie (1955) d'Anthony Mann
Centauros del desierto (1956) de John Ford
Escrito sobre el viento (1956) de Douglas Sirk
Un condemnat a mort s'ha escapat (1956) de Robert Bresson
El séptimo sello (1957) d'Ingmar Bergman
Hiroshima mon amour (1959) d'Alain Resnais

Anys 60

Rocco y sus hermanos (1960) de Luchino Visconti
El hombre que mató a Liberty Ballance (1962) de John Ford
Duelo en la alta sierra (1962) de Sam Peckinpah
El apartamento (1963) de Billy Wilder
Una luz en el hampa (1964) de Samuel Füller
Persona (1966) d'Ingmar Bergman

Anys 70

La balada de Cable Hogue (1970) de Sam Peckinpah
El Padrino (1972) de Francis Ford Coppola
El Padrino II (1974) de Francis Ford Coppola
Alguien voló sobre el nido del cuco (1975) de Milos Forman

Anys 80

Paris, Texas (1984) de Wim Wenders

Anys 90

Sin perdón (1992) de Clint Eastwood
Pulp Fiction (1994) de Quentin Tarantino
El tren de la vida (1998) de Radu Mihaileanu
Gato negro gato blanco (1998) d'Emir Kusturica

Anys 2000

Dolls (2002) de Takeshi Kitano
Hero (2002) de Zhan Yimou
Desayuno en Plutón (2005) de Neil Jordan

Recomanacions

Us faig algunes recomanacions de pel·lícules que fan a la Filmoteca de Catalunya durant la propera quinzena:

La gran desfilada de King Vidor. Dimecres 31 d'octubre a les 17h.

Llach, la revolta permanent de Lluís Llanés. Dijous 1 de novembre a les 17h.

Les vacances de M. Hulot de Jacques Tati. Diumenge 4 de novembre a les 17h., i divendres 9 d'octubre a les 22h.

The wind de Victor Sjöstrom. Dimecres 7 de novembre a les 17h.

Mon oncle de Jacques Tati. Dissabte 10 de novembre a les 22h., i diumenge 11 de novembre a les 17h.

Recursos cinematogràfics (1): llibreries.

Alguns/es lectors/es d'aquest bloc em demanaven que els facilités alguns recursos cinematogràfics. Aquí va el primer post sobre la matèria. Us detallo llocs on podeu trobar bibliografia interessant sobre cinema. Hi trobareu des de guions de pel·lícules a biografies de cineastes, actors i actrius, passant per llibres que tracten qüestions més tècniques o que ajudin a interpretar, des d'un punt de vista artístic i tècnic, el cinema.

Per començar dues llibreries de la xarxa:

- Ocho y medio: www.ochoymedio.com

- Metrópolis libros: www.metropolislibros.com

Una biblioteca:

- Biblioteca de la Filmoteca de Catalunya. Està al Portal de Santa Madrona, 6-8 (Metro Drassanes). Està oberta els dilluns de 15h. a 19h., de dimarts a dijous de les 11h. a les 19h., i divendres de les 11h. ales 14h.

Tres llibreries:

- La Llibreria Catalònia (Ronda Sant Pere) té una secció a la segona planta dedicada al cinema que no és gaire extensa, però que té bons llibres.

- L'FNAC té apartat de cinema que també està força bé.

- Al carrer Verdi, una mica més avall dels cinemes, hi ha una llibreria (ara no sé si és la Pròleg...) dedicada al cinema. Allà hi ha molta cosa.

Em comprometo a continuar cercant llibreries i biblioteques.

Clàssics imprescindibles: "Imitación a la vida" de Douglas Sirk

Hi ha gèneres cinematogràfics que són percebuts per a molta gent com a gèneres menors. Segurament un d’aquests gèneres és el melodrama. En el meu cas, per exemple, és un gènere al qual no li he prestat massa atenció. Però com que crec que per a conèixer un art a fons s’ha de ser capaç de reconèixer tots els seus vessants, vull parlar avui de “Imitación a la vida”. Un dels grans melodrames de Douglas Sirk, considerat un dels mestres d’aquest gènere.

D’entrada és una pel·lícula que reuneix totes les característiques i ingredients d’un bon melodrama: conflictes explícits, conflictes latents, amors i desamors, protagonisme de la música, mort, etc.

La trama gira a l’entorn de dues dones, una blanca i una altra negra, que són mares solteres. La dona blanca és una actriu que està disposada a qualsevol cosa per a triomfar. La dona negra és una persona entranyable que li fa de minyona. La filla de la dona blanca és la clàssica bona nena, mentre que la filla de la dona negra és una noia rebel que, a més, renega de la seva condició racial. L’acció se situa als Estats Units entre els anys 1947 i 1958.

Els conflictes doncs, estan servits. Conflicte en la relació entre les dues dones; conflicte racial en la relació entre la dona negra i la seva filla; conflicte entre la dona blanca i la seva filla que se sent desatesa; i conflicte amorós entre la dona blanca i el seu pretendent.

El que és destacable de la pel·lícula és com el director, amb la col·laboració d’un dels directors de fotografia més destacats de la història, Russell Metty, aconsegueix des del principi situar-nos al bellmig del melodrama. Els primers plans de la pel·lícula, en els quals es veu el caos d’una platja amb milers de banyistes ja ens indiquen que serà una pel·lícula inestable, densa. L’ús de la llum i del color, que varien durant el transcurs de la pel·lícula, ens ensenyen quina és l’evolució de la trama i dels conflictes constants que en ella s’hi contenen.

Per exemple, un advertiment per si us animeu a veure la pel·lícula: quan veieu un element vermell en pantalla, estigueu alerta, s’acosta una tempesta. Deixant de banda el detall que les dues filles vesteixen sempre diferent (la filla bona de blanc o colors clarets, i la filla rebel de colors vermellosos), Sirk i Metty utilitzen el vermell com a avís del conflicte latent que està a punt d’esclatar. Des d’extintors a botes d’aigua, passant per ornamentació nadalenca, tot de color vermell, serveixen per advertir que ens trobem davant d’algun gir dramàtic de la pel·lícula.

La il·luminació també té una clara evolució. Al principi és una il·luminació bàsicament neutra, gairebé blanca, sense ombres i, quan comencen els conflictes, apareix una llum molt més dramàtica amb domini d’ombres molt expressives.

La dona protagonista, Lana Turner, també viu una evolució durant la pel·lícula. Al principi, quan és una actriu que comença i que no té és coneguda vesteix bàsicament de blanc i colors clars. Quan veu que per a triomfar haurà de passar per certs xantatges vesteix de negre. Quan ja és una actriu triomfadora vesteix en tons vermellosos. I, ja en la darrera part de la pel·lícula, quan es planteja abandonar la seva carrera per a viure la vida, torna a vestir els tons clars del principi.

Destacable també el joc constant de miralls en la pel·lícula. Quan un veu una imatge en un mirall la veu al revés del que és en la realitat. Cada vegada que ens trobem amb una escena davant d’un mirall (en són moltes) estem davant d’un engany, d’una distorsió de la realitat, d’una imitació de la vida.

Un gènere menystingut, una molt bona pel·lícula.

Clàssics imprescindibles: "Roma, ciutat oberta" Roberto Rossellini

Com suposo que passa en l’ensenyament de qualsevol disciplina artística, en el primer curs de cinema (el que he cursat en el curs 2006-2007) ens han aplicat una política d’immersió total en els clàssics del cinema. Això, entre d’altres coses, m’ha servit per a descobrir o redescobrir pel·lícules enormes. Pel·lícules que, algunes d’elles, m’han retornat a la infantesa. M’han retornat a aquells temps en els quals les grans pel·lícules es podien veure a la televisió els dissabtes en hora de màxima audiència i no, com ara, els dimarts a les 2h de la matinada.

Vull començar el camí d’aquesta Llanterna Màgica comentant una d’aquestes pel·lícules que fan que el cinema sigui considerat com un Art en majúscules. Es tracta de Roma, ciutat oberta de Roberto Rossellini.

Roma, ciutat oberta (1945)

El film de Rossellini (del qual en va ser co-guionista Federico Fellini) reflecteix la lluita de la resistència italiana davant de l’ocupació de Roma per part de les tropes nazis. D’entrada, doncs, i si tenim en compte l’any en què es va escriure el guió i l’any en què es va rodar la pel·lícula, és de destacar que no es tracta d’una pel·lícula sobre el nazisme o sobre la resistència italiana com a gènere, sinó que es tracta d’una pel·lícula que podríem qualificar de “gènere social” ja que el que feia era reflectir una situació que s’estava donant pràcticament de forma contemporània.

Rossellini aconsegueix aprofitar al màxim els recursos del llenguatge cinematogràfic i aconsegueix que cada recurs utilitzat tingui un sentit propi. El director italià deia que les coses no són belles per ser boniques, sinó que ho són per ser necessàries. Això vol dir que quan fem cinema no hem de fer els plans més macos sinó els millors i més necessaris per allò que volem explicar. I aquesta pel·lícula n’és un exemple.

Per exemple, en una escena en la qual les tropes nazis pugen per les escales d’un edifici (en el qual s’hi troben el capellà i el nen protagonistes de la pel·lícula) buscant membres de la resistència, Rossellini aconsegueix marcar una profunda diferenciació entre els personatges a través de la forma d’enquadrar i de composar els plans. Els nazis, que pugen les escales, estan enquadrats en un angle picat bestial i estàtic, mentre que el capellà i el nen, que baixen les escales, estan enquadrats en un angle contra-picat dinàmic. El director ens està mostrant l’antagonisme d’aquests personatges a través de la forma d’enquadrar l’escena.

En dues ocasions Rossellini ens mostra els membres de la resistència mirant a l’exterior a través d’una finestra barrada. En una d’elles, a més, els rostres dels personatges es veuen marcats dramàticament per les llums i ombres provocades per l’explosió d’una bomba a l’exterior. És una forma de fer-nos veure que els personatges se senten presos, que no tenen sortida. I això es transmet, de nou, a través de l’enquadrament i de la composició del pla.

És una pel·lícula amb un ritme intens. I ho és gràcies a la contundència i dramatisme de la trama, però també per l’ús de tècniques com, per exemple, repetir de forma continuada escenes en un mateix escenari. En aquest cas, per exemple, Rossellini ens situa en moltes ocasions de la pel·lícula davant de l’altar d’una mateixa església. Davant d’un mateix escenari es produeixen diferents situacions. En aquest cas un escenari es converteix en nus de la pel·lícula. És un recurs que aconsegueix fer àgil i dinàmica la trama de la història.

Però si una cosa és colpidora d’aquesta pel·lícula és el seu dramatisme i, alhora, el seu profund realisme. Això s’aconsegueix, entre d’altres maneres, fent una caracterització brillant dels personatges. Per exemple, en la primera ocasió que el capellà surt a escena, el personatge queda perfectament caracteritzat i s’aconsegueix que l’espectador senti un grau d’empatia important cap a ell. I com ho aconsegueix? Doncs provocant en l’espectador la sensació que una de les voluntats del capellà és situar-se en una mateixa dimensió moral que la resta de personatges. El cas més extrem és la relació entre el capellà i el nen protagonista. Quan els dos personatges es troben per primer cop en la pel·lícula el nen es treu el barret en senyal de respecte, però el capellà també se’l treu. El capellà li ofereix, doncs, el mateix grau de respecte que li ofereix el nen. Es troben en una mateixa dimensió moral.

El dramatisme es veu també en altres escenes com el metrallament de la dona embarassada que suposa acabar amb l’esperança que havia de néixer, o l’escena de l’afusellament del capellà davant de la mirada dels nens que ja comencen a veure’s i a actuar com a miralls dels seus pares i mares, com a futura resistència.

Enquadrament, llums i ombres profundament expressives i dramàtiques, moviments de càmera a cops caòtics, ritme intens, trama colpidora i dramàtica, personatges convincents, herois de la lluita quotidiana, realisme exacerbat, fan d’aquesta pel·lícula, considerada com una de les grans del neorealisme italià, una obra de dimensions estratosfèriques, com diria aquell.

Un espai pel cinema

M'he decidit a crear un nou espai a la xarxa on escriure i opinar sobre el cinema. Sobre pel·lícules, sobre bandes sonores, sobre actrius i actors, sobre directors i directores, sobre conceptes cinematogràfics...

Qui vulgui participar-hi, ja sap que té la llanterna oberta.

I per començar... Per què posar-li el nom de Llanterna Màgica?


Doncs perquè la Llanterna Màgica és això que teniu aquí al costat. És un aparell inventat a Alemanya durant el segle XVII que és, ni més ni menys, que el precursor del cinematògraf.

Per tant, aquest estrambòtic instrument, aquesta Llanterna Màgica és un dels orígens dels somnis de molta gent. És un dels orígens del cinema.