"The hurt locker" de Kathryn Bigelow

Interessant pel·lícula la de Kathryn Bigelow. 'The hurt locker' ("En territorio hostil") formalment té una estructura narrativa més pròpia del cinema documental que no pas del cinema de ficció. No hi ha un fil conductor principal, sinó que el film ens narra vivències consecutives d'un grup de soldats nord-americans destinats a la guerra de l'Iraq.

La llum força cremada i els espais desèrtics són un gran encert. Òbviament els espais desèrtics són els propis de la zona, però també afavoreixen la creació d'un sentiment d'estranyesa, d'un clima inhòspit, que accentua encara més els dubtes, els perquès, no només de la guerra de l'Iraq, sinó de les guerres en general, i també del comportament i de les motivacions internes dels soldats.

A aquesta sensació d'incomoditat hi contribueix també el constant moviment de càmera. Un moviment que pot arribar a marejar, però que remarca la inestabilitat que estan vivint els personatges. Una inestabilitat que es revela no només física (els personatges es juguen la vida contínuament), sinó psicològica, interior. I aquests grisos interiors dels personatges són els que els fan més interessants.

Del conjunt de la pel·lícula en vull destacar una escena central, que trenca amb la resta d'escenes. Per la forma de rodar-la, pel ritme, i pel que hi passa. Una escena en què els soldats nord-americans són víctimes d'una emboscada al mig del desert. No l'explico pels que encara l'hagueu de veure. La pròpia directora considera que aquesta escena és el cor de la pel·lícula.

Hi ha qui pot acusar la pel·lícula d'ambigua respecte la guerra de l'Iraq. De fet, estic convençut que no es tracta d'una crítica a aquesta guerra. En realitat jo la veig més com una crítica a totes les guerres i, sobretot, a un sistema i una realitat social que porta a una pèrdua de valors evidents de la gent. Només així és possible empatitzar amb un personatge que prefereix tornar a l'Iraq a desactivar bombes jugant-se la vida cada dia abans que quedar-se a casa seva amb la seva dona i el seu fill.

És una pel·lícula recomanable, en la línia de 'Redacted' de Brian de Palma, o de la sèrie 'Generation Kill'.

Nota de "The hurt locker": notable.

Frases (4): L'alzheimer i el cinema

"L'únic bo de l'alzheimer és que pots veure 500 cops 'Cantando bajo la lluvia' com si fos la primera vegada".

Un dels fills d'Antonio Mercero

Richard Price: "No saps que ets bo fins que no escrius la història que portes dins"

Vaig assistir ahir al vespre a una conferència que el novel·lista i guionista nord - americà, Richard Price, oferia al Caixa Fòrum de Barcelona. Us en reprodueixo aquí un resum:

Un dia vaig dir que si tingués el control absolut de la meva vida, em quedaria tot el dia tombat al meu sofà veient la tele. Però ara us he de dir que sóc massa feliç per veure molt la TV. Tot i això, hi he dedicat moltes hores i m'ha permès sobreviure.

Si només tens una hora per narrar una història, que amb publicitat són 41 minuts, no tens espais per a grisos. Però si tens 12 hores (12 capítols), pots establir les coses com si fos una novel·la. Tot i que has de saber que una sèrie no és per res una novel·la.

La televisió actual és el mateix de sempre: narrar una història. Si volguéssim fer una revolució real a la televisió, el que hauríem de fer és eliminar la narrativitat.

“The wire” és una sèrie anti-televisiva pel que fa a l'ús del temps. De fet no va tenir cap èxit quan es va estrenar. La realitat és que els que l'escrivíem no ens hi jugàvem massa perquè no hi havia molta audiència. I el cert és que pots fer les coses bones quan et deixen en pau. L'audiència va anar tant malament que en la tercera temporada, per intentar arreglar-ho, ens van posar en prime time del diumenge. La millor hora de la setmana. Llavors la NBC va emetre “Dones desesperades” a la mateixa hora que nosaltres, i ens va menjar vius.

A la quarta temporada HBO es va donar per vençuda. I vam haver de lluitar molt per a que es pogués rodar. De fet vam necessitar un any per a convèncer-los. I la quarta temporada és la millor. Al final l'HBO va permetre una cinquena temporada per vergonya de no ser els que es carregaven una sèrie com “The wire”.

El talent no es pot ensenyar. Jo sempre utilitzo una metàfora: un carril ràpid no pot fer que una persona lenta vagi ràpid. Però sí que pot fer que una persona ràpida vagi ràpid. Això és el talent. I el cert és que no saps que ets bo fins que no escrius la història que portes dins.

Per a tenir possibilitats d'escriure per a la TV has de ser capaç d'escriure ràpid, has de tenir una idea molt forta, i has de tenir un personatge fort. Has de tenir un Toni Soprano.

Un dels errors de “The wire” és que David Simon, el creador de la sèrie, creu en la democràcia. I aquí això no funciona. El problema és que McNulty és un personatge que no sobresurt de la resta. Però en el fons el miracle va ser que va crear un producte atractiu sense que cap personatge sobresortís sobre la resta.

A mi m'agrada escriure novel·la. La resta es feina. Per a mi un guió és una situació. En canvi, una novel·la és un sentiment sobre una situació. Un guió és exterior a la meva persona, és situacional.

Cada història té una forma diferent de ser narrada. No hi ha una forma d'aprendre. A mi m'agrada capbussar-me en coses que no conec. I fer d'això un principi, un començament d'alguna cosa. Però només és això, un principi. Després tens molt camí per desenvolupar.

Los Soprano: M'agrada. Té un protagonista fort i consistent que dóna joc als altres.

Sexe a la ciutat: M'encanten les sabates de taló!

Els Tudor: és una cosa de vampirs, però sense ullals.

Dos metres sota terra: M'agrada perquè tracta sobre el negoci dels funerals. Tot i que després acaba convertint-se en una telenovel·la. Però m'agrada.

Dexter: És divertit. Té carisma propi. És divertida però no la mires com si miressis The wire.

True blood: És de nenes! Però és un negoci.

Mad men: té coses bones, però és el triomf de la nostàlgia. Abans per veure el Playboy t'havies d'amagar al lavabo. Ara no. Aquesta sèrie és com si tinguessis nostàlgia d'això. Nostàlgia de fumar molt i de beure molts Martinis.

Lost: M'agrada el tio “gordo” de Lost! Ja no saben què collons fer amb la sèrie i els productors s'estan tornant bojos. Però a mi m'encanta el tio gordo! Fa sis anys que la fan i cada cop està més gordo!

BSO: Breakfast on Pluto

Cilian Murphy, caracteritzat de forma excel·lent, canta també el tema "Sand"

Molt bona banda sonora, la de "Breakfast on Pluto" de Neil Jordan. Alguns exemples (després de la publicitat):

Invictus, el poema

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

William Ernest Henley

"Invictus" de Clint Eastwood

Molts sabeu de la meva debilitat per Clint Eastwood. Per això no podia deixar de veure "Invictus" el mateix cap de setmana de la seva estrena.

D'entrada dir que "Invictus" no està al nivell del millor Eastwood. El veterà director nord-americà abandona el cinema gairebé d'autor amb que ens havia deleitat amb films com "Mystic river", "Million dollar baby" o "Gran Torino". En aquest cas opta per brindar-nos un film més propi de les grans produccions nord-americanes. Una pel·lícula made in Hollywood rodada a Sud Àfrica, i amb un clar missatge reconciliador. Missatge extret tant de la realitat com del llibre "El factor humà" de John Carlin.

No obstant, crec que és de destacar que, malgrat tot, Eastwood aconsegueix emocionar amb una història de la qual tothom, abans d'entrar a la sala, en sap el principi i el final. I això és senyal que hi ha bona elecció dels diferents elements a l'hora de rodar la pel·lícula. Hi ha bona direcció.

Algunes coses a destacar:

La música, sempre important en les pel·lícules de Clint Eastwood, és segurament el que aporta més emotivitat a la pel·lícula. Segurament hi ha escenes que no se sostindrien massa si l'espectador no estés immers de ple en la màgia de la música.

Les interpretacions. La de Matt Damon sense massa gràcia. La de Morgan Freeman, solvent. Sobretot per la gran semblança física amb Nelson Mandela i per un treball notable per aconseguir un accent anglès "molt africà".

Una escena brillant: la de l'himne sudafricà tot just abans de començar el partit final. Rodada de forma magistral.

No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint.

Nota de "Invictus": Aprovat alt.

Els premis Gaudí i el cinema català

Ahir a la nit se celebrava la segona edició dels premis Gaudí que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. Per a mi la primera gran notícia és que sembla confirmar-se que el cinema català cada cop té menys a envejar al cinema dels països que l'envolten. No fa pas massa que era freqüent el pensament que a Catalunya hi teniem una de les millors pedreres del món del teatre però que, en canvi, la branca del cinema era una branca coixa. Això ha canviat. No he vist totes les pel·lícules que ahir estaven nominades, però les que he vist són pel·lícules que ratllen a un gran nivell.

Aquest canvi ve donat, entre d'altres coses, pel sorgiment d'una nova generació de cineastes més o menys joves, molt influenciats pel cinema d'autor europeu i, alhora, formats en escoles catalanes de nivell més que acceptable. La feina d'escoles com l'ESCACC, el CECC, el màster de documental de la UPF o el màster de documental de la UAB, comencen a donar resultats. Isaki Lacuesta, Mar Coll, Xavi Puebla i companyia, vénen d'aquesta nova fàbrica de cinema català.

En un lliurament de premis sempre hi ha qui queda decebut. Sempre hi ha pel·lícules guanyadores i pel·lícules perdedores (la gran "Petit indi" se'n va anar amb les mans buides). I sempre pot haver-hi cert grau de sospita sobre si es promocionen més o menys unes pel·lícules que d'altres. Però en aquest cas, qui surt guanyador és el cinema. El cinema català.

"Tres dies amb la família" de la debutant Mar Coll és, com s'esperava, la vencedora amb tres premis ben merescuts: millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor actriu principal (Nausicaa Bonnin). "Les dues vides d'Andrés Rabadan" es va endur tres premis per les interpretacions, destacant-hi l'Àlex Brendemühl. I, personalment, em va fer especial il·lusió que es premiés dues de les que, per a mi, han estat entre les millors pel·lícules de l'any 2009: "Los condenados" d'Isaki Lacuesta com a millor pel·lícula en llengua no catalana, i "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson, com a millor pel·lícula europea.

La llàstima és que la gala dels Gaudí coincidís amb la inexplicable vaga de cinemes que es va produir ahir. Us enllaço amb un article interessant sobre el tema. Val la pena llegir-lo.

Clicant aquí podreu consultar la llista complerta de les pel·lícules guardonades.

Article publicat a www.cinergia.net