Llegeixo a Cahiers du Cinema que "Bienvenue chez les Ch'tis" ("Benvinguts al nord") de Danny Boon s'ha convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès. Mal senyal, doncs. No diu massa a favor del cinema del país veí.
No és que sigui una mala pel·lícula, sinó que, com es diu vulgarment, és una pel·lícula "del montón". És una comèdia amb argument senzill. Fins i tot alguns cops aquest argument, malgrat la carta blanca que se li sol donar a aquest gènere, supera els límits d'allò que pot arribar a ser creïble.
Algunes relacions entre personatges queden mal resoltes. I aquí pot ser que el problema sigui del guió, o del muntatge (no són pocs els casos de pel·lícules amputades en aquesta fase d'elaboració d'un film amb resultats finals desastrosos), o de tot plegat.
És cert que, com a mínim a mi, la pel·lícula m'ha aixecat algun somriure en alguna seqüència. Però és un bagatge molt pobre per una comèdia. Una comèdia que, tot i tenir unes interpretacions correctes i unes intencions possiblement lloables, com podeu imaginar no crec que passi a la història del cinema, més enllà pel fet que apuntava al principi i que té connotacions purament econòmiques i escassament cinematogràfiques.
Nota de "Benvinguts al nord": Aprovat (molt) baix
dissabte, 31 de gener del 2009
dimarts, 27 de gener del 2009
Una tarda amb Cassavetes i Pasolini
Més d'un cop he parlat del luxe que suposen algunes de les classes de direcció cinematogràfica que faig. Poder desconnectar durant quatre hores de la realitat del dia a dia, per a entrar en la vida del Setè Art, en els seus misteris i en les seves raons, en els seus mecanismes i en les seves passions, és un gustàs.
Us deixo aquí fragments de les dues pel·lícules.
PD: Ahir tampoc va estar malament perquè van tocar pel·lícules de Visconti, Kazan i Sternberg...
I avui ha estat un d'aquests dies. Hem pogut veure i analitzar seqüències, en concret sobre el seu muntatge, de dues grans pel·lícules de dos grans directors: "Faces" de John Cassavetes i "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Com deia, un luxe.
Us deixo aquí fragments de les dues pel·lícules.
PD: Ahir tampoc va estar malament perquè van tocar pel·lícules de Visconti, Kazan i Sternberg...
dimecres, 21 de gener del 2009
Dies de pluja i fred
Des d'avui a la nit fins diumenge al migdia estaré a Belfast, Irlanda (tot i que alguns diuen que és de la Gran Bretanya).
M'esperen, doncs, dies de pluja i fred que, segurament, congelaran aquest bloc.
M'esperen, doncs, dies de pluja i fred que, segurament, congelaran aquest bloc.
dimarts, 20 de gener del 2009
Els Premis Gaudí
Ahir es van concedir els primers premis Gaudí. Els premis que atorga l'Acadèmia del Cinema Català.
Sobre la cerimònia de lliurament dels premis, retransmesa en directe per TV3, només en vull fer dues consideracions. La primera és en forma de pregunta, i és que no sé per què, en general, s'intenen copiar tots els clixés provinents de Hollywood. Crec que es podria haver tingut més imaginació i fer una cerimònia que no fos un calc a nivell formal de les cerimònies dels Óscar o dels Goya. I la segona és que, com sempre passa en aquest tipus d'actes, i com em va dir la Judith a través del Facebook, va ser una cerimònia en molts moments força insípida.
Respecte els premis, crec que la cerimònia va anar de menys a més. I és que crec que la vetllada va començar amb el repartiment de tota una sèrie de premis massa cantats i potser pensats més de cara a la galeria que no pas d'una altra manera. No dic que gent com Mercè Sampietro, Penélope Cruz, Pep Anton Muñoz o Anna Lizaran no mereixés ser premiada, no; ni que la pel·lícula Bucarest de l'Albert Solé tampoc mereixés el guardó a millor documental. Però em va donar la sensació que eren premis massa "fàcils" de donar, poc arriscats.
En canvi sí que em va alegrar, per ser una aposta, aquest cop sí, per un cinema diferent, que es premiés El cant dels ocells com a millor pel·lícula, millor direcció i millor fotografia (una fotografia, per cert, esplèndida).
I em van alegrar molt els dos premis que es va endur Bienvenido a Farewell-Guttmann: El premi al ja citat Pep Anton Muñoz, i el premi al millor guió per al Xavi Puebla (que va fer el discurs més emocionat i emocionant de la nit) i per a Jesús Gil.
Em va agradar també el discurs políticament atrevit de Jaume Roures però, en canvi, la presència de la Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de la productora del mateix Roures crec que va distorsionar una mica la situació. No crec que aquesta pel·lícula mereixés el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana i, com deia al principi, el premi a Penélope Cruz em sembla una aposta més de cara a la galeria, a la publicitat dels propis premis, que no pas una aposta que el cinema català pugui aprofitar.
En fi, ja veurem com van evolucionant aquests premis en els propers anys. De la mateixa manera que veurem si serveix d'alguna cosa l'Acadèmia del Cinema Català. Però això ja és un altre debat.
Sobre la cerimònia de lliurament dels premis, retransmesa en directe per TV3, només en vull fer dues consideracions. La primera és en forma de pregunta, i és que no sé per què, en general, s'intenen copiar tots els clixés provinents de Hollywood. Crec que es podria haver tingut més imaginació i fer una cerimònia que no fos un calc a nivell formal de les cerimònies dels Óscar o dels Goya. I la segona és que, com sempre passa en aquest tipus d'actes, i com em va dir la Judith a través del Facebook, va ser una cerimònia en molts moments força insípida.
Respecte els premis, crec que la cerimònia va anar de menys a més. I és que crec que la vetllada va començar amb el repartiment de tota una sèrie de premis massa cantats i potser pensats més de cara a la galeria que no pas d'una altra manera. No dic que gent com Mercè Sampietro, Penélope Cruz, Pep Anton Muñoz o Anna Lizaran no mereixés ser premiada, no; ni que la pel·lícula Bucarest de l'Albert Solé tampoc mereixés el guardó a millor documental. Però em va donar la sensació que eren premis massa "fàcils" de donar, poc arriscats.
En canvi sí que em va alegrar, per ser una aposta, aquest cop sí, per un cinema diferent, que es premiés El cant dels ocells com a millor pel·lícula, millor direcció i millor fotografia (una fotografia, per cert, esplèndida).
I em van alegrar molt els dos premis que es va endur Bienvenido a Farewell-Guttmann: El premi al ja citat Pep Anton Muñoz, i el premi al millor guió per al Xavi Puebla (que va fer el discurs més emocionat i emocionant de la nit) i per a Jesús Gil.
Em va agradar també el discurs políticament atrevit de Jaume Roures però, en canvi, la presència de la Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de la productora del mateix Roures crec que va distorsionar una mica la situació. No crec que aquesta pel·lícula mereixés el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana i, com deia al principi, el premi a Penélope Cruz em sembla una aposta més de cara a la galeria, a la publicitat dels propis premis, que no pas una aposta que el cinema català pugui aprofitar.
En fi, ja veurem com van evolucionant aquests premis en els propers anys. De la mateixa manera que veurem si serveix d'alguna cosa l'Acadèmia del Cinema Català. Però això ja és un altre debat.
divendres, 16 de gener del 2009
El 'tamany' no importa
Avui comença a Barcelona la dotzena edició del Festival Curt Ficcions. Com podeu imaginar, es tracta d'un festival dedicat a pel·lícules de curta durada.
Els curtmetratges han estat pel·lícules molts cops menystingudes. Diguem que ha estat considerat el germà petit, o petitíssim, del cinema. I ho ha estat de forma injusta. En primer lloc perquè la durada d'una pel·lícula (com molt bé diu el cartell del festival) no té res a veure amb la qualitat. I en els curts, com en els llargs, hi podem trobar grans pel·lícules. I, en segon lloc, perquè els curtmetratges han estat en moltes ocasions la plataforma d'enlairament de grans cineastes. De fet és estrany el cas de cineastes que no hagin començat la seva carrera cinematogràfica fent curts.
Aquesta edició de Curt Ficcions tindrà lloc des d'avui al Maldà Arts Fòrum (a quatre minuts de rellotge de casa meva...) i finalitzarà el proper dia 22 de gener. Clicant aquí podreu veure els curts que entren en concurs.
Espero que us animeu a passar-hi en algun moment!
dissabte, 10 de gener del 2009
"Romanzo criminale" de Michele Placido
Amb "Gomorra" (encara no l'he vist!!) i "Il divo", "Romanzo criminale" (que, de totes maneres, és de l'any 2005 i per tant anterior a les dues mencionades) aprofundeix en el debat sobre el possible resorgiment del cinema italià. Segurament haurem d'esperar uns anys per a poder mirar enrere i confirmar, o no, si ens trobem davant d'un nou cinema italià després dels anys de certa sequera cinematogràfica transalpina.
El cas és que "Romanzo criminale" és una bona pel·lícula que retrata l'aventura d'uns delinqüents de carrer de poca volada de la Roma dels anys 70 i 80 que van aconseguir convertir-se en els dominadors del narcotràfic i de la violència de la capital italiana.
Malgrat que hi ha algunes mancances en el guió, habituals en pel·lícules de llarga durada i més encara quan es tracta de films que retraten escenaris i personatges reals de violència, corrupció, etc., el cert és que hi trobem perles en el diàleg que et transporten al més clàssic del gènere del cinema de gàngsters. En un moment de la pel·lícula, quan els joves integrants de la banda es plantegen un cop i es plantegen què els pot passar, les respostes són antològiques: un diu "Com a molt ens maten", i l'altre remata dient "Ja hem mort mil vegades". Com aquestes, n'hi ha moltes més.
És una pel·lícula que en ocasions et trasllada al millor del cinema nord-americà dels anys 70. Directors com Scorsese o Francis Ford Coppola (alguna escena de la pel·lícula em va portar immediatament al cap a El Padrino) devien estar, de ben segur, en el cap de Michelle Placido a l'hora de roda aquest film.
La manera d'il·luminar, amb tons més aviat foscos i ombrívols, ajuden a crear una atmosfera certament angoixant en algunes ocasions. I la música? Aquí tinc dubtes. És una música que a mi m'agrada, però no acabo d'estar segur que sigui un encert. En tot cas, com dic, és una música que m'agrada.
És una pel·lícula que crec que retrata bastant bé els contrastos d'Itàlia i el seu desconcert polític i social de les darreres dècades. Des de l'antagonisme de les dues paraules que formen el títol de la pel·lícula, a les constants referències religioses barrejades amb violència, a la successió, en una mateixa seqüència, d'esedeveniments tant oposats com l'assassinat d'Aldo Moro, l'atemptat contra el Papa de Roma o la celebració popular per la victòria de la selecció italiana de futbol en el mundial de 1982, creen un mosaïc d'antagonismes que et fan estar observant a la pantalla un país desorientat però alhora fascinant.
Nota de "Romanzo criminale": Notable
dimarts, 6 de gener del 2009
Estimat Charlie Chaplin
Estimat Charlie Chaplin,
Aquests dies tothom està fent cartes amb els seus desitjos per a l'any 2009. La gent envia les cartes als reis. Jo, com que sóc republicà i cinèfil de mena, te l'envio a tu amb l'esperança que la facis arribar a qui creguis convenient. Res em faria més il·lusió que John Ford, Katherine Hepburn, Paul Newman, Fritz Lang, Howard Hawks o Lauren Bacall puguessin arribar a llegir aquesta carta. Però si Alfred Hitchcock, Marlene Dietritch, Ernst Lubitsch o Billy Wilder hi volen dir la seva, cap problema: tens el meu permís per a fer-los arribar les meves peticions. A ells i a qui creguis oportú. Estic segur que entre tots i totes vosaltres podreu fer que algun dels meus desitjos es converteixi en realitat.
No sé com veus la situació des d'allà on ets, però des d'aquí baix tinc la sensació que el cinema us troba a faltar. Jo, com a mínim, us trobo a faltar. És cert que alguns de vosaltres vau marxar d'aquest món per anar al setè cel abans que jo aparegués per aquí, però et ben asseguro que, sense vosaltres, la meva vida (i crec que la de molta altra gent) hagués estat diferent. Alguna cosa brillaria menys en la nostra vida si vosaltres no hi haguessiu estat presents.
És per això que t'envio aquesta carta (a tu i, com ja he dit, a qui creguis oportú. I és que no m'agradaria ser objecte de l'ira de Bette Davis si es veu exclosa d'aquesta missiva...), esperant no ser massa agosarat o massa il·lús.
Què li demano al 2009?
- Li demano que el cinema, més que mai, sigui una arma de conscienciació i informació massiva. Suposo que saps el que està passant a Palestina. Estic convençut que tu, que tenies grans simpaties cap als jueus, no ho entens. Jo tampoc. Crec que el cinema pot jugar un paper important en la creació de consciències i en la lluita per un món més just. I ara té una bona oportunitat.
- Li demano també que, vist com ha anat l'any 2008, les estrenes previstes responguin a les espectatives. Tenim per davant estrenes de gent com Clint Eastwood, Gus van Sant, Pedro Almodóvar o Lars von Trier. Esperem que els envieu tota la vostra saviesa per a evitar noves decepcions.
- Li demano, així mateix, que sigui un any que a Emir Kusturica li serveixi per a reflexionar i (espero) per arribar a la conclusió que les seves bones pel·lícules del passat no són una carta blanca per a enganyar als seus seguidors.
- Li demano que sigui un any de reflexió per al cinema. Li demano al cinema del 2009 que miri al cinema del 1969 i que s'inspiri en pel·lícules com "Satyricon" (saluda de part meva a Fellini), "Easy Rider" (al Dennis ja el saludaré jo) o "The wild bunch" (que aquesta carta arribi també al gran Sam, si us plau). O, millor encara, que s'inspiri en el cinema de 1959. En "Les quatre cents coups", "North by Northwest", "Some like it hot", "Anatomy of a murder" o "Pickpocket" (François, Alfred, Billy, Otto, Robert...).
- Li demano, també, que sigui un bon any pel cinema de casa nostra. Que l'any 2008 protagonitzat per gent com Xavi Puebla o Albert Serra no sigui una excepció, i que la gent cregui que també aquí podem fer bon cinema.
- Li demano al 2009, i això ja és una cosa que m'afecta a mi personalment, que els estudis de cinema siguin a Catalunya estudis homologats. Que no ens haguem de deixar 4.500€ anuals per a aprendre a exercir la nostra passió.
- Li demano, com no podria ser d'una altra manera, bon futur per una gent que he conegut aquest darrer any: demano que la comunitat blocaire cinèfila continuï creixent i que continuï convertint-se en un mitjà de crítica cinematogràfica alternativa, fresca i dinàmica. També li demano un gran futur per a Film Conductor, aquesta revista recent nascuda i amb la qual col·laboro.
- I, per últim, li demano al 2009 que, malgrat que el cinema no es trobi en el millor moment de la seva història, ens continuï regalant moments màgics d'aquests que no podem esborrar de la nostra memòria.
Com veus, estimat Charlie Chaplin, en el fons no demano massa. O potser sí. Però confio cegament en la vostra capacitat, en la vostra saviesa i, sobretot, en la vostra màgia.
Esperant que aquests desitjos es puguin fer realitat, rep una forta abraçada,
La Llanterna Màgica
PD: No és que et vulgui fer la pilota, però crec que no hi ha res millor per acompanyar aquesta carta que adjuntar algun dels grans moments que ens vas regalar. Avui, en ple 2009, encara t'estem agraïts.
dilluns, 5 de gener del 2009
Jean-Luc Godard i el Grup Dziga Vertov
Article publicat a FilmConductor
Aprofitant el quarantè aniversari del Maig del 68, Intermedio ha editat l’any 2008 el cofre dvd "Jean-Luc Godard y el Grupo Dziga Vertov". És un cofre molt complert que conté el conjunt de pel·lícules que formen part de la filmografia d’aquest grup de caràcter cinematogràfic, polític i intel·lectual que va centrar la seva activitat a finals dels anys 60 i principis dels 70.
El Grup Dziga Vertov va suposar una espècie de revolució en el cinema europeu. És un grup que pren el nom del cineasta de l’avantguarda soviètica Denis Abramovich Kaufman, Dziga Vertov, que en els anys 20 va revolucionar el gènere del documental experimental amb la teoria del Cine-Ull o amb pel·lícules com "L’home amb la càmera".
Godard lidera aquest grup del qual també en formen part Jean-Pierre Gorin, Armand Marco, Gérard Martin o Nathalie Billard, entre d’altres. Fins i tot, de manera puntual, personatges públics com el polític Daniel Cohn-Bendit o altres cineastes com el brasiler Glauber Rocha col·laboraràn en alguna de les pel·lícules del grup.
La gènesi d’aquest moviment la trobem en els moments de convulsió política i social que es vivien a França durant els anys previs al Maig del 68 i en la revolució i el canvi de mentalitat que va suposar aquest mític esdeveniment.
Diverses són les innovacions que aporta aquest grup. D’entrada introdueix la concepció de l’autoria col·lectiva de les pel·lícules. D’alguna manera es pot dir que en les seves pel·lícules desapareix el concepte d’autoria individual per passar al concepte d’autoria col·lectiva. Per posar només un exemple: la pel·lícula "Vent d’Est" (1969) és dirigida per dos cineastes (Godard i Gorin) i en el seu guió hi participen vuit persones (Godard, Cohn-Bendit, Gorin, Barcelloni, Bazzini, Ferreri, Rocha, Roger).
Des del punt de vista formal, proposen adaptar la forma de fer pel·lícules a la situació política i social que es viu. Per això aposten per trencar amb les fórmules clàssiques d’estructurar el cinema i les pel·lícules. La idea és que com que el que es vol és transmetre, a través del cinema de tipus documental, continguts revolucionaris, les formes també han de ser revolucionàries i han de trencar amb la pràctica cinematogràfica clàssica.
I hi ha, al darrera de tot això, un concepte de militància cinematogràfica. Això queda ben clar llegint el Manifest d’Al Fatah (1970) escrit per Godard. En aquest manifest s’hi poden llegir frases com aquestes: “Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. S’ha d’estudiar i investigar, enregistrar aquesta investigació i aquest estudi i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents”.
Les pel·lícules que formen part d’aquest cofre són "Un film comme les autres" (1968), "British sounds" (1969), "Pravda" (1969), "Vent d’Est" (1969), "Luttes en Italie" (1970), "Vladimir et Rosa" (1970), "1PM one parallel movie" (1971), "Schick" (1971), "Letter to Jane: an investigation about a still" (1972) i "Ici et Ailleurs" (1974). Totes aquestes pel·lícules són presentades pel cineasta francès David Faroult.
Un dels elements que fa més interessant aquest cofre és el fet que va acompanyat d’un llibret de 64 pàgines en el qual hi podem trobar una relació cronològica dels fets històrics i culturals que faciliten el naixement del Grup Dziga Vertov, el Manifest d’Al Fatah escrit per Godard en motiu del rodatge d’una pel·lícula a Palestina, un article sobre el Grup escrit per Gonzalo de Lucas, i un recull de la filmografia i la bibliografia del Grup Dziga Vertov.
És, sens dubte, un cofre de gran interès perquè es tracta d’un dels moviments més influents del cinema europeu que, a més, estava liderat per un cineasta, Jean-Luc Godard, que ha travessat cinc dècades mantenint-se en l’avantguarda cinematogràfica europea i mundial.
Fragment de "Letter to Jane"
Aprofitant el quarantè aniversari del Maig del 68, Intermedio ha editat l’any 2008 el cofre dvd "Jean-Luc Godard y el Grupo Dziga Vertov". És un cofre molt complert que conté el conjunt de pel·lícules que formen part de la filmografia d’aquest grup de caràcter cinematogràfic, polític i intel·lectual que va centrar la seva activitat a finals dels anys 60 i principis dels 70.
El Grup Dziga Vertov va suposar una espècie de revolució en el cinema europeu. És un grup que pren el nom del cineasta de l’avantguarda soviètica Denis Abramovich Kaufman, Dziga Vertov, que en els anys 20 va revolucionar el gènere del documental experimental amb la teoria del Cine-Ull o amb pel·lícules com "L’home amb la càmera".
Godard lidera aquest grup del qual també en formen part Jean-Pierre Gorin, Armand Marco, Gérard Martin o Nathalie Billard, entre d’altres. Fins i tot, de manera puntual, personatges públics com el polític Daniel Cohn-Bendit o altres cineastes com el brasiler Glauber Rocha col·laboraràn en alguna de les pel·lícules del grup.
La gènesi d’aquest moviment la trobem en els moments de convulsió política i social que es vivien a França durant els anys previs al Maig del 68 i en la revolució i el canvi de mentalitat que va suposar aquest mític esdeveniment.
Diverses són les innovacions que aporta aquest grup. D’entrada introdueix la concepció de l’autoria col·lectiva de les pel·lícules. D’alguna manera es pot dir que en les seves pel·lícules desapareix el concepte d’autoria individual per passar al concepte d’autoria col·lectiva. Per posar només un exemple: la pel·lícula "Vent d’Est" (1969) és dirigida per dos cineastes (Godard i Gorin) i en el seu guió hi participen vuit persones (Godard, Cohn-Bendit, Gorin, Barcelloni, Bazzini, Ferreri, Rocha, Roger).
Des del punt de vista formal, proposen adaptar la forma de fer pel·lícules a la situació política i social que es viu. Per això aposten per trencar amb les fórmules clàssiques d’estructurar el cinema i les pel·lícules. La idea és que com que el que es vol és transmetre, a través del cinema de tipus documental, continguts revolucionaris, les formes també han de ser revolucionàries i han de trencar amb la pràctica cinematogràfica clàssica.
I hi ha, al darrera de tot això, un concepte de militància cinematogràfica. Això queda ben clar llegint el Manifest d’Al Fatah (1970) escrit per Godard. En aquest manifest s’hi poden llegir frases com aquestes: “Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. S’ha d’estudiar i investigar, enregistrar aquesta investigació i aquest estudi i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents”.
Les pel·lícules que formen part d’aquest cofre són "Un film comme les autres" (1968), "British sounds" (1969), "Pravda" (1969), "Vent d’Est" (1969), "Luttes en Italie" (1970), "Vladimir et Rosa" (1970), "1PM one parallel movie" (1971), "Schick" (1971), "Letter to Jane: an investigation about a still" (1972) i "Ici et Ailleurs" (1974). Totes aquestes pel·lícules són presentades pel cineasta francès David Faroult.
Un dels elements que fa més interessant aquest cofre és el fet que va acompanyat d’un llibret de 64 pàgines en el qual hi podem trobar una relació cronològica dels fets històrics i culturals que faciliten el naixement del Grup Dziga Vertov, el Manifest d’Al Fatah escrit per Godard en motiu del rodatge d’una pel·lícula a Palestina, un article sobre el Grup escrit per Gonzalo de Lucas, i un recull de la filmografia i la bibliografia del Grup Dziga Vertov.
És, sens dubte, un cofre de gran interès perquè es tracta d’un dels moviments més influents del cinema europeu que, a més, estava liderat per un cineasta, Jean-Luc Godard, que ha travessat cinc dècades mantenint-se en l’avantguarda cinematogràfica europea i mundial.
Fragment de "Letter to Jane"
"Redacted" de Brian de Palma
Article publicat a FilmConductor
Quin motiu pot portar a l’any 2007, en ple segle XXI, a què una pel·lícula d’un director consagrat a la indústria cinematogràfica de Hollywood, com Brian de Palma (Carrie, Els intocables, Missió: impossible), sigui marginada, sigui objecte de campanyes de desprestigi implacables i quedi en una espècie d’ostracisme en el mapa cinematogràfic mundial?
En el cas de Brian de Palma i de la seva pel·lícula Redacted, el motiu és ben clar: Redacted és una pel·lícula que molesta. És una pel·lícula que molesta, i molt, al govern nord-americà, als mitjans de comunicació conservadors nord-americans i, segurament, a algun sector de Hollywood. I molesta perquè De Palma, en la línia de la funció que Fritz Lang atribuïa al cinema, no va voler quedar-se de braços plegats quan va conèixer la història d’un grup de soldats de l’exèrcit nord-americà destinats a l’Iraq que van violar i matar una nena de 15 anys i tota la seva família. Lang afirmava que el cinema no tenia sentit sense una funció social. Apostava, doncs, pel cinema com un instrument capaç de generar una visió crítica de la realitat i atorgava als cineastes aquesta responsabilitat.
D’aquests terribles fets de la guerra d’Iraq, De Palma en va fer una pel·lícula. Una pel·lícula dura i extremadament crítica que comença amb una sentència clara: la primera víctima d’una guerra és la veritat. I és que l’exèrcit nord-americà va voler encobrir la massacre fent creure que havia estat un enfrontament entre iraquians xiïtes i sunites.
Les reaccions airades contra De Palma i la seva pel·lícula no es van fer esperar. Els sectors mediàtics conservadors van iniciar una campanya d’atac directe a De Palma i, fins i tot, de boicot a la seva pel·lícula. Un dels comentaristes més importants de la Fox News va arribar a dir que la pel·lícula de De Palma “tindrà un efecte molt clar. Imaginin a joves musulmans plens d’odi veient com violen a una musulmana a tot color. Si només un d’ells entra en la lluita i mata a un americà, serà culpa de Brian de Palma. (···) Si alguna cadena de cinemes programa aquesta pel·lícula, demanaré a tots els veterans de guerra que es manifesti davant de les sales de cine”.
A Europa Redacted va ser millor tractada. Va ser premiada a Venècia i va passar, entre d’altres, pel Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges. Tot i així, va passar per les cartelleres del nostre país sense massa pena ni glòria.
L’any 2008 la pel·lícula ha estat editada en dvd i és un bon moment per a recuperar-la. I és que, al marge de l’interès político-social, és una pel·lícula interessant pel seu format (ús de noves tecnologies de la comunicació, imatges de youtube, blocs, vídeo-bitàcores, etc.) i per la reflexió crítica que fa sobre l’evolució del cinema actual ja que un dels personatges del film grava de forma indicriminada tot el que veu i viu, inclosa la violació de la nena i l’assassinat de la seva família, perquè creu que amb aquestes imatges podrà entrar a estudiar cinema a una escola de cinema nord-americana.
La pel·lícula està disponible en anglès, castellà i català. En els extres hi ha la fitxa artística, la fitxa tècnica, el tràiler, un making of de la pel·lícula, una entrevista amb Brian de Palma i un tràiler de la pel·lícula Elegy d’Isabel Coixet.
Quin motiu pot portar a l’any 2007, en ple segle XXI, a què una pel·lícula d’un director consagrat a la indústria cinematogràfica de Hollywood, com Brian de Palma (Carrie, Els intocables, Missió: impossible), sigui marginada, sigui objecte de campanyes de desprestigi implacables i quedi en una espècie d’ostracisme en el mapa cinematogràfic mundial?
En el cas de Brian de Palma i de la seva pel·lícula Redacted, el motiu és ben clar: Redacted és una pel·lícula que molesta. És una pel·lícula que molesta, i molt, al govern nord-americà, als mitjans de comunicació conservadors nord-americans i, segurament, a algun sector de Hollywood. I molesta perquè De Palma, en la línia de la funció que Fritz Lang atribuïa al cinema, no va voler quedar-se de braços plegats quan va conèixer la història d’un grup de soldats de l’exèrcit nord-americà destinats a l’Iraq que van violar i matar una nena de 15 anys i tota la seva família. Lang afirmava que el cinema no tenia sentit sense una funció social. Apostava, doncs, pel cinema com un instrument capaç de generar una visió crítica de la realitat i atorgava als cineastes aquesta responsabilitat.
D’aquests terribles fets de la guerra d’Iraq, De Palma en va fer una pel·lícula. Una pel·lícula dura i extremadament crítica que comença amb una sentència clara: la primera víctima d’una guerra és la veritat. I és que l’exèrcit nord-americà va voler encobrir la massacre fent creure que havia estat un enfrontament entre iraquians xiïtes i sunites.
Les reaccions airades contra De Palma i la seva pel·lícula no es van fer esperar. Els sectors mediàtics conservadors van iniciar una campanya d’atac directe a De Palma i, fins i tot, de boicot a la seva pel·lícula. Un dels comentaristes més importants de la Fox News va arribar a dir que la pel·lícula de De Palma “tindrà un efecte molt clar. Imaginin a joves musulmans plens d’odi veient com violen a una musulmana a tot color. Si només un d’ells entra en la lluita i mata a un americà, serà culpa de Brian de Palma. (···) Si alguna cadena de cinemes programa aquesta pel·lícula, demanaré a tots els veterans de guerra que es manifesti davant de les sales de cine”.
A Europa Redacted va ser millor tractada. Va ser premiada a Venècia i va passar, entre d’altres, pel Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges. Tot i així, va passar per les cartelleres del nostre país sense massa pena ni glòria.
L’any 2008 la pel·lícula ha estat editada en dvd i és un bon moment per a recuperar-la. I és que, al marge de l’interès político-social, és una pel·lícula interessant pel seu format (ús de noves tecnologies de la comunicació, imatges de youtube, blocs, vídeo-bitàcores, etc.) i per la reflexió crítica que fa sobre l’evolució del cinema actual ja que un dels personatges del film grava de forma indicriminada tot el que veu i viu, inclosa la violació de la nena i l’assassinat de la seva família, perquè creu que amb aquestes imatges podrà entrar a estudiar cinema a una escola de cinema nord-americana.
La pel·lícula està disponible en anglès, castellà i català. En els extres hi ha la fitxa artística, la fitxa tècnica, el tràiler, un making of de la pel·lícula, una entrevista amb Brian de Palma i un tràiler de la pel·lícula Elegy d’Isabel Coixet.
divendres, 2 de gener del 2009
Petita pausa
Estic fent una petita pausa. Fins el dia 5 estaré voltant, amb bici, pel Delta de l'Ebre. Així que aquest bloc restarà aturat durant uns dies.
Ens retrobem ben aviat!
Ens retrobem ben aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)