Sobre la vaga de cinemes

He llegit un article interessant sobre la vaga de cinemes al bloc del Salvador Montalt. La seva lectura és recomanable per veure cap on van els trets.

No coneixia l'actitud dels responsables dels cinemes Verdi i Renoir. Potser caldrà tenir-ho en compte.

"Les dues vides d'Andrés Rabadán" de Ventura Durall

Quan vaig saber que s'estava filmant la història d'Andrés Rabadán, vaig pensar que, segurament, seria una de les pel·lícules que no aniria a veure. Em feia por que es tractés d'una història morbosa i sensacionalista. Fa un parell de setmanes me la van passar amb dvd perquè em podia ser útil pel guió que estic escrivint en el màster de guió que faig enguany.

L'acabo de veure i, realment, ha estat una sorpresa molt positiva.

"Les dues vides d'Andrés Rabadán" és la primera pel·lícula de Ventura Durall, i el director aconsegueix allunyar-nos d'aquesta visió morbosa de la realitat, per explicar-nos una realitat tràgica i que fa reflexionar a l'entorn de qüestions socials, penitenciàries i psiquiàtriques. El fet que el propi Rabadán hagi col·laborat en l'escriptura del guió, segurament ha influenciat en construir una història més humana que sensacionalista.

Però, alhora, la pel·lícula també té interès cinematogràfic. Només començar el film ens ofereix un pla molt simbòlic: la muntanya de Montserrat vista des de les reixes de la presó. El símbol de llibertat i el de no-llibertat, cara a cara.

La il·luminació, assèptica en les escenes de presó, càlida en les d'infantesa, i dura en les escenes d'adolescència, facilita molt la creació d'una atmosfera molt efectiva. I la transformació d'espais, barrejant realitat i somnis, somnis que trenquen barreres, es converteix en un element bàsic de la pel·lícula, ja que la dota d'un alè d'estranyesa i d'esperança alhora.

Les interpretacions són més que correctes. Sòbria Mar Ulldemolins, i un paper molt apropiat per a Àlex Brendemühl.

La pel·lícula va acompanyada d'un documental, "El perdó". Quan l'hagi vist en faré una ressenya.

Nota de "Les dues vides d'Andrés Rabadán": notable

"Un tipo serio" de Joel i Ethan Coen

Poca cosa tinc a dir d'"Un tipo serio", la nova pel·lícula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m'ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lícula no calia. No és necessària.

Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lícula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lícula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.

Al marge d'això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

Nota de "Un tipo serio": suspès

La crisi dels 40 feta pel·lícula

De vegades la senzillesa és el que fa gran una cosa. També una pel·lícula. Amb pocs recursos i poques pretensions es pot fer una bona pel·lícula. Crec que és el cas de "Ficció" del català Cesc Gay.

Acostumo a parlar de qüestions més o menys tècniques quan faig ressenyes de les pel·lícules, però amb aquesta pel·lícula em ve de gust parlar del tema. Potser perquè el veig més proper que d'altres. Potser perquè tracta d'aquell moment de la vida, el que es dóna quan t'acostes als 40, i mires enrere i veus que potser no has fet tot el que voldries, i mires endavant i no ho veus massa clar.

Crisi d'identitat, que li diu l'Eduard Fernández en aquest fragment. Segur que tots aquells i aquelles que rondeu aquesta edat, us sentireu identificats, en major o menor mesura, amb parts d'aquesta pel·lícula i, en concret, d'aquest fragment.

"Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke

L'any cinematogràfic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lícula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lícules de l'any que, si tot va bé, faré d'aquí a onze mesos.

Es tracta de "Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera "Funny games", ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.

A "La cinta blanca", com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d'un poble rural de l'Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial, i els efectes que aquesta violència va tenir en la societat Alemanya. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.

Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogràfics hi tenen cabuda i protagonisme.

D'entrada comença amb una veu en off que, a diferència d'altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lícula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d'oïdes i, per l'altra, acabi deixant a l'espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t'està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t'ho expliqui.

Segurament l'element que més destaca d'entrada és l'ús del blanc i negre. Aquest tipus d'il·luminació li dóna un toc més d'època a la pel·lícula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramàtic i expressiu al que està succeïnt. En general l'ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.

El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels títols de crèdit. Uns títols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lícula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l'hauria de tornar a veure per assegurar-me'n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l'acció de la pel·lícula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lícula la senten). I, a més, la música que se sent és bàsicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l'atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lícula.

Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fàcil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel càsting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.

Hi ha altres elements destacats d'aquesta pel·lícula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m'està quedant massa llarg. Així que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lícula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.

Nota de "Die weisse Band": Notable alt

Aquí una de les escenes més emotives de la pel·lícula:



I aquí una entrevista a Michael Haneke.

La balada de Bonnie & Clyde

"Bonnie & Clyde" és una de les pel·lícules de la meva infantesa. Em van fascinar els dos personatges que tenien com a objectiu fugir, que vivien gràcies al profund amor que sentien l'un per l'altre, i que van acabar, com no podia ser d'una altra manera, d'una forma tant tràgica com èpica.

Ara, 76 anys després de la seva mort, es publica Wanted lovers. Las cartas de amor de Bonnie and Clyde. Un llibre que recull les cartes d'amor que es van enviar aquests dos personatges mítics. Un llibre que, espero, no tardi massa en estar a les meves prestatgeries.

La llum al cinema

Imatge de "Broken Blossoms" (1919) de David W. Griffith

Si llegiu habitualment aquest bloc, sabreu que moltes vegades, quan parlo de les pel·lícules que veig, faig referència al llenguatge cinematogràfic i si, al meu entendre, els directors utilitzen bé o no les possibilitats que aquest llenguatge ofereix.

Un dels elements en els quals jo acostumo a fixar-me més és en la llum. Perquè crec que és un dels aspectes del llenguatge cinematogràfic que més ajuden a expressar determinades atmosferes i, també, a ser un element narratiu del film.

Doncs bé, la Filmoteca de Catalunya ens ofereix una oportunitat fantàstica per conèixer les possibilitats de la il·luminació com a part essencial del cinema, i ho fa en forma de seminaris gratuïts en els quals es passaran pel·lícules que en el curs de la història del cinema han destacat per l'ús de la llum.

Des de la petita joia del cinema mut que és "Broken blossoms" de David W. Griffith, a la sobrevalorada "Slumdog Millionaire" de Danny Boyle, passant pel "Faust" de Murnau, "The grapes of wrath" de John Ford, o "Blade Runner" de Ridley Scott.

El seminari comença el dia 18, i aquí en teniu la programació complerta.

Goya 2010: comencen les apostes

Nausicaa Bonín i Eduard Fernández a "Tres dies amb la família" de Mar Coll

Millor pel·lícula

“Agora”
“Celda 211”
“El baile de la Victoria”
“El secreto de sus ojos”

Millor direcció

Alejandro Amenábar per “´Ágora”
Juan José Campanella per “El secreto de sus ojos”
Daniel Monzón per “Celda 211”
Fernando Trueba per “El baile de la Victoria”

Millor direcció novell

David Panell per “La vergüenza”
Borja Cobeaga per “Pagafantas”
Mar Coll per “Tres dies amb la família”
Antonio Naharro i Álvaro Pastor per “Yo, también”

Millor guió original

Alberto Rodríguez Librero, Rafael Cobos per “After”
Mateo Gil, Alejandro Amenábar per “Ágora”
Daniel Sánchez Arévalo per “Gordos”
Pedro Almodóvar per "Los abrazos rotos"

Millor guió adaptat

Daniel Monzón, Jorge Gerricaechevarría per “Celda 211”
Fernando Trueba, Antonio Skarmeta, Jonás Trueba per “El baile de la Victoria”
Joaquín Górriz, Miguel Dalmau, Sigfrid Monleón, Miguel Ángel Fernández per “El cónsul de Sodoma”
Eduardo Sacheri, Juan José Campanella per “El secreto de sus ojos”

Millor música original

Darío Marianelli per “Ágora”
Roque Baños López per “Celda 211”
Alberto Iglesias per “Los abrazos rotos”
Federico Jusid per “El secreto de sus ojos”

Millor cançó original

Agallas vs. Escamas per “Agallas”
Stick to the Man per “Planet 51”
Spanish Song per “Spanish movie”
Yo también per “Yo, también”

Millor interpretació masculina protagonista

Ricardo Darín per “El secreto de sus ojos”
Antonio de la Torre per “Gordos”
Jordi Mollá per “El cónsul de Sodoma”
Luis Tosar per “Celda 211”

Millor interpretació femenina protagonista

Penélope Cruz per “Los abrazos rotos”
Lola Dueñas per “Yo, también”
Maribel Verdú per “Tetro”
Rachel Weisz per “Ágora”

Millor interpretació masculina de repartiment

Raúl Arévalo per “Gordos”
Carlos Bardem per “Celda 211”
Ricardo Darín per “El baile de la Victoria”
Antonio Resines per “Celda 211”

Millor interpretació femenina de repartiment

Pilar Castro per “Gordos”
Marta Etura per “Celda 211”
Vicky Peña per “El cónsul de Sodoma”
Verónica Sánchez per “Gordos”

Millor actor rebel·lació

Alberto Ammann per “Celda 211”
Fernando Albizu per “Gordos”
Gorka Otxoa per “Pagafantas”
Pablo Pineda per “Yo, también”

Millor actriu rebel·lació

Nausicaa Bonnin per “Tres dies amb la família”
Leticia Herrero per “Gordos”
Blanca Romero per “After”
Soledad Villamil per “El secreto de sus ojos”

Millor direcció de producció

Eduardo Castro per “El baile de la Victoria”
José Luis Escolar per “Ágora”
Alicia Tellería per “Celda 211”
Cristina Zumárraga per “Che. Guerrilla”

Millor fotografia

Álex Catalán per “After”
Xavi Giménez per “Ágora”
Carles Gusi per “Celda 211”
Félix Monti per “El secreto de sus ojos”

Millor muntatge

Carmen Frías per “El baile de la Victoria”
Mapa Pastor per “Celda 211”
Nacho Ruiz Capillas per “Ágora”
Nacho Ruiz Capillas, David Pinillos per “Gordos”

Millor direcció artística

Guy Hendrix Dyas per “Ágora”
Antón Laguna per “Celda 211”
Verónica Astudillo per “El baile de la Victoria”
Marcelo Pont per “El secreto de sus ojos”

Millor disseny de vestuari

Gabriella Pescucci per “Ágora”

Lala Huete per “El baile de la Victoria”
Cristina Rodríguez per “El cónsul de Sodoma”
Sonia Grande per “Los abrazos rotos”

Millor maquillatge i/o perruqueria

Jan Sewell, Suzanne Stokes-Munton per “Ágora”
Raquel Fidalgo, Inés Rodríguez per “Celda 211”
José Antonio Sánchez, Paquita Núñez per “El cónsul de Sodoma”
Ana Lozano, Massimo Gattabrusi per “Los abrazos rotos”

Millor so

Peter Glossop, Glenn Freemantle per “Ágora”
Sergio Burmann, Jaime Fernández, Carlos Faruolo per “Celda 211”
Pierre Gamet, Nacho Royo-Villanova, Pelayo Gutiérrez per “El baile de la Victoria”
Aitor Berenguer, Marc Orts, Fabiola Ordoyo per “Mapa de los sonidos de Tokio”

Millors efectes especials

Chris Reynolds, Félix Bergés per “Ágora”
Raúl Romanillos, Guillermo Orbé per “Celda 211”
Salvador Santana, Álex Villagrasa per [REC] 2
Pau Costa, Lluís Castells per “Spanish movie”

Millor pel·lícula d'animació

“Animal Channel”
“Cher ami”
“Pérez, el ratoncito de tus sueños 2”
“Planet 51”

Millor pel·lícula documental

“Cómicos”
“Garbo, el hombre que salvó el mundo”
“La mirada de Ouka Leele”
“Últimos testigos: Fraga Iribarne-Carrillo, comunista”

Millor pel·lícula hispano-americana

“Dawson Isla 10”, de Miguel Littin (Chile)
“Gigante” d'Adrián Biniez (Uruguay)
“El secreto de sus ojos” de Juan José Campanella (Argentina)
“La teta asustada” de Claudia Llosa Bueno (Perú)

Millor pel·lícula europea

“Benvinguts al nord” de Dany Boon (Francia)
“Deixa'm entrar” de Tomas Alfredson (Suecia)
“La classe” Laurent Cantet (Francia)
“Slumdog Millonaire” de Danny Boyle (Reino Unido)

Millor curt-metratge de ficció

“Dime que yo” de Mateo Gil
“Lala” de Esteban Crespo García
“La Tama” de Martín Costa
“Terapia” de Nuria Verde

Millor curt-metratge documental

“Doppelgänger” d'Óscar de Julián
“En un lugar del cine” d'Eduardo Cardoso
“Flores de Ruanda” de David Muñoz López
“Luchadoras” de Benet Román

Millor curt-metratge d'animació

“Alma” de Rodrigo Blaas
“La Dama y la Muerte” de Javier Recio Gracia
“Margarita” d'Álex Cervantes
“Tachaaan” de Carlos del Olmo, Miguel Ángel Bellot, Rafael Cano

"Million dollar bay", "Stromboli", "Fourty guns" i "Shock corridor"

Entrat ja l'any 2010, vull referir-me a les útlimes pel·lícules que vaig veure l'any passat en dvd: "Million dollar baby", "Stromboli", "Shock corridor" i "Fourty guns".

Million dollar baby

Algú que des de l’any 2001 ha fet pel·lícules com “Mystic River”, “Million dollar baby”, “Letters from Iwo Jima” o “Gran Torino” mereix ser considerat, si no el millor, un dels més grans cineastes de la dècada. Té nom i cognom: Clint Eastwood. Els qui seguiu amb assiduïtat aquest bloc, sabeu de la debilitat que tinc per ell.

Fa pocs dies que vaig veure “Million dollar baby” i, escrivint aquestes línies, encara em dura l’emoció. Una emoció que és deguda a la gran habilitat d’Eastwood darrera i davant de les càmeres.

El veterà director nord-americà té una capacitat de construcció dels personatges i la seva vida i pensaments interiors a través d'elements com la llum i, sobretot, les ombres, que pocs directors actuals tenen. I els espais. Quin ús dels espais! Els espais tancats (per exemple, el despatx que el protagonista encarnat per Eastwood utilitza en el seu gimnàs) i sobretot els propis rings de boxa, refelecteixen el món tancat en el que viuen i, també, les poques possibilitats de sortida.

Actualment veure junts, cara a cara, dos monstres del cinema com són Morgan Freeman i el propi Clint Eastwood és un luxe. Pocs actors queden com ells. I de fet el propi Eastwood ja ha anunciat que el seu paper a "Gran Torino" va ser la seva darrera feina com a actor.

Però una de les coses que més m'apassiona de l'Eastwood actual és la capacitat que té de plantejar debats socials que potser a Europa no acabem de saber valorar del tot, però que té molt de mèrit fer-ho als conservadors Estats Units d'Amèrica. En el cas de "Million dollar baby" és, per exemple, el debat sobre l'eutanàsia. En el cas de "Gran Torino" seria el racisme latent a molts barris de les ciutats nord-americanes.

Stromboli

"Stromboli" és una pel·lícula de Roberto Rossellini de l'any 1950. Segurament és un film que a molts espectadors del cinema actual no els agradaria. És un drama italià de tall neo-realista que, en moltes ocasions té tocs més propers al cinema documental que no pas al cinema de ficció, cosa que és habitual en pel·lícules de Rossellini com "Roma, ciutat oberta" o "Alemanya any 0". De fet, i tractant-se d'una pel·lícula que passa en l'illa de pescadors d'Stromboli, i degut al seu caràcter de semi-documental, en moltes ocasions em va venir al cap el film documental "Homes d'Aran" de Robert Flaherty.

Malgrat que no és una pel·lícula senzilla de veure, aquelles persones que estiguin interessades en la història del cinema i en comprendre l'evolució del setè art, tenen amb Rossellini una (o moltes) cita obligada. Els cineastes que han canviat el curs del cinema es poden comptar amb els dits d'una mà. Segurament me'n deixo algun, o vosaltres en triarieu d'altres, però per a mi Griffith, Chaplin, Murnau, Godard i el propi Rossellini són els cineastes que més empremta han deixat en l'art cinematogràfic.

Com a anècdota, aquesta va ser la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, un dels matrimonis més famosos de la història del cinema.

Fourty guns i Shock corridor

Aquests dos films els poso juns perquè tots dos són de Samuel Fuller, un dels directors més interessants del cinema nord-americà dels anys 50 i 60.

"Fourty guns" és un western peculiar. Per a mi que m'agrada el gènere, no és, ni de lluny, un dels westerns més destacats. Però sí que té elements propis que la fan interessant.

D'entrada el fet que la protagonista sigui una dona i, a més, sigui la "dolenta" de la pel·lícula és una cosa molt poc habitual. Si aquesta dona, a més, és una actriu de la talla de Barbara Stanwyck, la cosa es fa més interessant.

El que trobo més destacable de "Fourty guns", és que es tracta d'un western que vol entrar en l'interior dels personatges, més que no pas en les seves accions o aventures. Segurament seria un western que podríem incloure en el sub-gènere de westerns psicològics. D'altra banda, entrar en l'interior dels personatges és una característica molt pròpia de tota la filmografia de Fuller.

"Shock corridor" ("Corrdeor sin retorno") és una pel·lícula impactant. Igual que altres pel·lícules de l'època del mateix Fuller (com la fantàstica "The naked kiss", traduïda aquí com "Una luz en el hampa") l'ús del blanc i negre és importantíssim. La il·luminació anava a càrrec d'un dels més brillants directors de fotografia de la història del cinema: Stanley Cortez. Cortez va ser director de fotografia de films com "The magnificients Ambersons" d'Orson Welles, "La nit del caçador" de Charles Laughton o la citada "The naked kiss" del propi Fuller.

Cortez imposa una il·luminació dura, molt expressiva, en ocasions deixant tres quartes parts de la pantalla en la més absoluta foscor, expressant a la perfecció els enormes conflictes interns dels personatges. Personatges que, per cert, són interpretats a un altíssim nivell. Peter Breck, Constance Towers i els altres protagonistes duen a terme grans interpretacions.

Metre que "Fourty guns" és una pel·lícula del sub-gènere del western psicològic, "Shock corridor" és un exemple de l'espècie de gènere que es va prodigar els anys 60 i 70 a l'entorn de la vida als hospitals psiquiàtrics. Amb un rerefons profundament crític, "Shock corridor" continua el camí que van emprendre pel·lícules com "De repente el último verano" de Joseph Mankiewicz i que, segurament, van tenir el seu punt culminant amb "Alguien voló sobre el nido del cuco" de Milos Forman.