"Petit indi" de Marc Recha

Que el cinema català viu un moment dolç ja ho he comentat en altres posts. I Marc Recha encara dóna més arguments amb el seu "Petit indi", una molt bona pel·lícula.

És una pel·lícula molt europea. Fins i tot diria que és una pel·lícula molt afrancesada. Podria passar perfectament als suburbis de qualsevol gran ciutat de França.

Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l'interior dels protagonistes.

I és que la pel·lícula transcorre en una espècie de frontera. Una frontera que ho és física, ja que la majoria de localitzacions es troben als límits de les poblacions de Barcelona, Santa Coloma i Montcada. Però que també ho és mental, ja que la majoria de personatges viuen al fil d'una frontera interior que en qualsevol moment els pot fer perdre l'equilibri i donar un pas que pot ser fatal.

És un codi cinematogràfic molt utilitzat en els westerns: personatges fronterers que viuen en una espècie de territori salvatge. En aquest cas el territori és una zona de ningú molt propera a la gran urbs que és Barcelona; el riu Besòs; les vies de tren d'aquells paratges, on s'hi construeix l'AVE com a símbol de futur igual que en molts westerns s'explicava l'arribada del ferrocarril a l'Oest americà; els extranys edificis del barri de Singuerlín de Santa Coloma; les quantitats de torres elèctriques; la fàbrica DAMM; la central tèrmica de Sant Adrià, etc.

Una bona pel·lícula que, a més, és una crítica dura al sistema actual que fa que a la perifèria d'una ciutat pròspera (la millor botiga del món, diuen) s'hi visquin situacions límit.

Nota de "Petit indi": notable.

"Eden à l'Ouest" de Costa-Gavras

Fa uns dies parlava del llibre "La llavor immortal" en el qual en Jordi Balló i en Xavier Pérez ens expliquen que en el món del cinema gairebé totes les històries estan inventades. Hi ha una sèrie d'arguments universals que han servit, serveixen i serviran per a ser el fil que segueixen molts guions cinematogràfics.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras, "Eden à l'Ouest", n'és un bon exemple. I és que la vida del protagonista, un immigrant que intenta arribar a París i que passa mil peripècies fins aconseguir-ho, bé podria ser una versió moderna de l'Odissea d'Ulisses o, potser millor encara, del mite de l'Eneida en la qual es fa un llarg viatge buscant una terra pròspera.

Més enllà d'això, crec que aquesta pel·lícula no passarà a la història. Costa-Gavras tenia una història i un personatge que podien construir una gran pel·lícula i, lluny d'això aconsegueix un film que per moments, sobretot en la primera part, arriba a un grau de superficialitat sorprenent.

Un tema com el que tracta Costa-Gavras, mereixia una millor pel·lícula.

Nota de "Eden à l'Ouest": aprovat baix.

"La soledad" de Jaime Rosales

Ja he parlat en altres ocasions del cinema de Jaime Rosales. Anteriorment havia vist "Tiro en la cabeza", "Las horas del día" i alguns dels seus curtmetratges. Avui he vist "La soledad", el seu segon llarg.

Malgrat que dels seus tres llargmetratges segurament és el que menys m'ha agradat, "La soledad" em serveix per a reafirmar-me en la meva convicció que Javier Rosales és un dels directors espanyols amb més present i més futur.

Els tres llargs de Rosales són molt similiars. Totes tres pel·lícules ens parlen de la soledat, d'una quotidianitat terrible, monòtona, gris, que en un moment donat és trencada per un fet colpidor. En el cas de "Las horas del dia" ens explica com un personatge vulgar, amb poca ambició, amb poc caràcter es pot convertir en un assassí sense cap motiu aparent. A "Tiro en la cabeza" veiem com un personatge que podria ser qualsevol de nosaltres, fa una vida normal fins que es converteix en "bèstia", en aquest cas en un membre d'ETA que mata a sang freda. I, en "La soledad", les ruptures segurament no són tant brusques, però els personatges monòtons, que viuen situacions d'una extrema normalitat, veuen trencat el seu equilibri per un càncer o per la mort d'un fill.

I totes tres pel·lícules estan rodades d'una forma molt especial. Gairebé diria que podem parlar d'un estil Rosales. Un estil que, per cert, té molts aires del cinema de Robert Bresson. Rosales juga molt amb els silencis, amb els sorolls de fons i, sobretot, amb una forma peculiar d'enquadrar.

A "La soledad" moltes de les seqüències es veuen amb la tècnica de la multivisió. La pantalla està dividia en dos i es veu la mateixa seqüència filmada des de diferents posicions de càmera. Això permet dues coses. En primer lloc, aportar dos punts de vista diferents de la seqüència. I, en segon lloc, crear una sensació de separació, d'abisme, entre els personatges. Una sensació de soledat, malgrat no estar sols.

I, igual que faria posteriorment amb "Tiro en la cabeza", en gran part de les seqüències Rosales allunya la càmera dels protagonistes, molts cops els situa en un segon espai i molts cops els veiem a través de portes o finestres. Això crea una sensació de llunyania respecte els personatges. "La soledad" podria ser una pel·lícula lacrimògena. En canvi és d'una gran fredor. I això ho aconseguix Rosales amb la seva forma peculiar de filmar.

És curiosa una altra similitud entre "Las horas del día" i "La soledad": totes dues pel·lícules comencen amb uns plans de situació estàtics i acaben també amb uns plans de situació estàtics. La diferència és que "Las horas del día" és simètrica perquè comença i acaba amb els mateixos plans i, en canvi, "La soledad" no és simètrica: comença amb plans de situació del poble d'una de les protagonistes, i acaba amb plans de situació de la ciutat de Madrid.

Qui no hagi vist les pel·lícules de Rosales, que les vegi. Valen la pena.

Hollywood i l'Òscar, premi artístic o truc publicitari?

Avui he assistit a una conferència que Inocencio Arias, diplomàtic i reconegut afeccionat al cinema, ha donat al Taller de Guionistes. El tema, com diu el títol del post, ha estat fer un repàs sobre el que envolta els Òscar.

Arias ha començat explicant que el cinema americà suposa un ingrés brutal per l'economia nord-americana, així com pel conjunt de la ideologia i la política dels Estats Units. Això ha fet que el que va començar amb una arrel artística, s'hagi convertit en una qüestió econòmica.

El que és curiós és l'origen dels premis. Cap als anys 20 el productor Mayer, de la Metro-Goldwyn-Mayer, va començar a detectar que, entre els seus treballadors, podia haver-hi un brot de conflictivitat laboral. Hi havia amenaça que col·lectius dels seus treballadors fessin vagues. Per sufocar aquestes protestes va crear un experiment que també va implantar Franco durant la dictadura: una espècie de sindicat vertical que agrupava tots els sectors de la indústria del cinema. Des dels productors als tècnics, passant per actrius, actors, directors, etc. Era la creació de l'Acadèmia del cinema que, malgrat que naixia per a defensar la indústria cinematogràfica dels perills externs (la censura, per exemple), té el seu gérmen en la por de Mayer a la conflictivitat laboral.

Doncs bé, en el document fundacional d'aquesta nova organització hi constava un paràgraf que va passar desapercebut i on es deia que s'instauraven uns premis per a reconèixer l'activitat professional del sector.

Així van néixer els Òscar que, en el seu inici no tenien cap intenció economicista. Ara la cosa ha canviat i estan programats, en paraules d'Arias, per la tirania de la publicitat. De fet es fan a una hora que sigui la menys dolenta per Los Ángeles i Nova York, els dos principals centres de la piublicitat i el cinema que, malauradament per ells, tenen una diferència horària important, amb la qual cosa els és difícil trobar el millor horari televisiu.

La forma de decidir el premi al principi era cosa d'amiguets. Es reunien deu o dotze persones i decidien els premis. Això va canviar amb una pel·lícula de Bette Davis dels anys 30 (no recordo quina era) en la qual la Davis va fer un paperàs i no va ser ni nominada. Això va crear un escàndol que va ajudar a canviar el sistema.

Amb Franck Capra com a president de l'Acadèmia el sistema va canviar i es va establir un cert ordre.

Ara a l'Acadèmia hi ha uns 5.800 membres dividits per categories (directors, actrius i actors, productors, guionistes, etc.). Per escollir quines pel·lícules són nominades a l'Òscar cada sector vota només al seu sector (és a dir, els directors voten només al millor director o directora), i tots voten a la categoria de millor pel·lícula. Per tenir dret a vot han de demostrar que han vist totes les pel·lícules.

Un cop nominades les pel·lícules candidates llavors sí que tothom vota totes les categories.

Arias ha volgut fer un perfil més o menys sociològic del que seria avui dia l'Acadèmia:

Els membres de l'Acadèmia són de certa edat per dues qüestions: en primer lloc, perquè per entrar a l'Acadèmia sol ser habitual tenir una certa experiència prèvia. I, en segon lloc, perquè quan s'entra a l'Acadèmia s'hi entra per tota la vida.

L'Acadèmia està molt masculinitzada. Els homes són majoria en gairebé totes les categories. La categoria d'actrius i actors és l'execpció.

El col·lectiu majoritari és el d'actrius i actors. I això fa qie moltes vegades el premi estigui una mica esbiaixat ja que moltes vegades se sol nominar una pel·lícula dintre de l'apartat de millor pel·lícula pel fet que en aquesta hi hagi una bona interpretació.

En definitiva, segons Inocencio Arias, l'Acadèmia i els Òscar refelecteixen la ideologia de l'home de classe mitjana dels Estats Units. Un exemple d'això el trobem, per exemple, en l'any que va estar nominada Citizane Kane d'Orson Welles. No va guanyar l'Òscar, i se'l va endur How green was my valley de John Ford. Són dues pel·lícules de l'any 1941, en plena Segona Guerra Mundial. L'Acadèmia va preferir premiar una pel·lícula que aportava els valors de la unitat familiar, l'esperança, etc., per davant d'una pel·lícula basada en la cobdícia, la grisor, etc.

Els gèneres que més Òscar han obtingut han estat el drama, els biòpics històrics i la comèdia. En canvi s'han premiat pocs musicals, westerns o pel·lícules de suspens.

Segons Arias l'impacte que té sobre una pel·lícula el fet de guanyar l'Òscar, és brutal. Ha posat dos exemples ben clars. Primer el cas de Claudette Colbert, que va cobrar 25.000 dòlars per fer "It happened one night". Amb aquesta pel·lícula va guanyar l'Òscar i va passar a cobrar 135.000 dòlars. Dos anys després era l'actriu millor pagada de Hollywood. I l'altre cas era el de "Million dolar baby" que, abans de ser nominada, s'estava projectant a 92 sales dels EEUU i quan va guanyar es va passar a 1.075 sales.

Preguntat sobre la pressió que fan els productors per a què les seves pel·lícules guanyin el premi, Arias ha respost que la pressió que fan no són suborns, com alguns cops es creu, sinó que són potentíssimes campanyes publicitàries en els mesos previs a la cerimònia.

Per Arias els Òscar van començar amb una arrel artística de reconeixement de l'activitat professional del sector, i s'han convertit en un trampolí d'or per al cinema nord - americà.

And the winner is...

Recordareu que a finals d'agost vaig demanar als lectors i lectores de la Llanterna Màgica que em diguéssiu quines eren les tres pel·lícules de la vostra vida.

Recordareu, també, que després de un parell setmanes de votacions va haver-hi un triple empat al capdavant de la classificació. Per això vaig obrir una enquesta per a què em diguessiu quina de les tres pel·lícules preferieu.

And the winner is...

El resultat de l'enquesta ha estat el següent:

The Godfather: 23 vots (41%)

Blade Runner: 17 vots (30%)

Amélie: 16 vots (28%)

La Llanterna Màgica ja ha arribat als 2 anys

Doncs sí, avui fa dos anys que vaig obrir aquest espai personal dedicat al cinema. Un espai que s'ha convertit gairebé en una eina de treball per a mi ja que m'ha obligat no només a veure cinema i a escriure sobre cinema, sinó també a reflexionar sobre el cinema i, segur, a entendre una mica més d'aquesta disciplina artística. 275 posts donen per molt.

Estic content perquè últimament el bloc ha tingut alguns reconeixements. Aquesta mateixa setmana l'han recomanat a RAC1; a principis de mes ha estat finalista dels Premis Blocs Catalunya; i les estadístiques duen que cada cop hi ha més gent que de tant en tant passeja per aquí i hi diu la seva.

Així que, ara que ja tenim dos anys, anem cap al 3 amb més força que mai!

Clàssics imprescindibles: "Vértigo" d'Alfred Hitchcock

Acabo de veure Vertigo, de Hitchcock, i la pregunta que m'ha vingut al cap és la que he posat al títol del post: Guanyaria Hitchcock a Sitges?

La resposta no la tinc. Però el fet és que em costa trobar alguna pel·lícula actual que tingui el nivell de suspens que té aquesta obra.

És una pel·lícula que està rodada com només Hitchcock podia i sabia rodar. Durant tot el metratge et trobes quantitats de plans que són purament hitchcockians, que porten el seu segell únic.

En aquest film retrata a la perfecció les obsessions, les fòbies i els enganys, a través d'espais enigmàtics, de jocs amb figures circulars (ulleres, "monyos" de la protagonista i del seu retrat pictòric, decoració de les habitacions, arbres seccionats, etc.), de música profundament expressiva, de lluita constant entre el color verd i el vermell, de somnis tendents al surrealisme, de trajectes laberíntics amb cotxes, etc. I tot això ho fa des dels ja angoixants títols de crèdit, en els quals els elements circulars, laberíntics i cromàtics ja adquireixen protagonisme especial:

Una obra mestra del mestre Hitchcock. Alguna cosa semblant en l'actualitat?

Vigo Mortensen a Sitges, i en català

No calen massa paraules. Vigo Mortensen agraïnt, en català, el premi honorífic que ha rebut a Sitges. Molts n'haurien de prendre nota.

La llavor immortal

Com alguns ja sabeu, aquesta setmana he començat el màster de guió de cinema i televisió que es fa al Taller de Guionistes (per cert, encara hi ha places disponibles, així que si algú s'hi vol apuntar, encara pot).

Doncs bé, una de les lectures obligatòries que tenim per davant, és La llavor immortal: els arguments universals en el cinema, de Jordi Balló i Xaver Pérez.

Divendres en vaig començar la lectura i, amb el poc que porto de llegit, ja m'atreveixo a recomanar-lo. No només a les persones que els interessi el cinema, sinó també a les persones que els agradi la literatura, l'escriptura, etc.

I és que el que fa aquest llibre és mostrar la relació que hi ha entre els grans clàssics de la literatura universal i l'argument de moltes de les pel·lícules que hem vist durant la nostra vida.

Així, per exemple, podrem veure com darrere de pel·lícules tant diferents com la saga de James Bond o 2001, hi ha amagat el mite de Jàson i els argonautes. O podrem descobrir en l'Ethan de Centauros del desierto un particular Ulisses. O veurem com La passió de Joana d'Arc de Carl T. Dreyer i El procés de Joana d'Arc de Robert Bresson, són un mirall de la tragèdia d'Antígona.

Ja us dic que tot just estic a les primeres pàgines d'aquest llibre. Però malgrat això, crec que és una lectura recomanable.

Jim Jarmusch: disponibilitat, optimització de recursos i minuciositat

El darrer número de la revista Cahieers du Cinema publica una interessant entrevista al director Jim Jarmusch, a profitant l'estrena de la seva darrera pel·lícula, "The limits of control".

De l'entrevista en vull destacar tress conceptes que demostren que estem davant d'un bon director: la disponibilitat, l'optimització dels recursos i la minuciositat.

La disponibilitat implica que un director ha d'estar predisposat a que les circumstàncies variïn la idea que tenia preconcebuda per una escena, per un diàleg, per una localització o, per què no, pel conjunt de la pel·lícula. Un bon director no s'ha de tancar en la idea prèvia i ha de ser capaç d'adaptar-se a les noves situacions que se li vagin plantejant. En aquesta línia va Jarmusch quan diu que "un guió és només un mapa que es crea d'avançat i que ha de créixer a mesura que treballem (···) Havia de ser molt conscient, mentre treballava, que qualsevol cosa podia canviar i que arribarien noves idees, que havien de ser rebudes i processades".

L'optimització de recursos vol dir, òbviament, fer el màxim amb el mínim. Aprofitar tot el que sigui aprofitable. Frase de Jim Jarmusch: "Vaig buscar tots els fragments de pel·lícula danyats o coses amb errors, fotogrames cremats, o alguna lleugera aberració del moviment, i el meu muntador, Jay Rabinowitz, i jo vam reunir tots aquests fragments i vam jugar amb ells. Així que aquesta va ser una estratègia estranya, obíqua: utilitzar tot aquell material que generalment es descarta".

I, per últim, malgrat la disponibilitat a variacions que he comentat anteriorment, també és mostra de bon director que la pel·lícula es treballi amb minuciositat tenint en compte el màxim de detalls. En el cas de la pel·lícula de Jarmusch, un exemple d'aquesta minuciositat és el fet que tot el vestuari de Bankolé, el protagonista, estava en el cap de Jarmusch, aquest tenia decidit clar quin tipus de vestuari havia de portar. Per què? Diu Jarmusch que això era així "perquè bàsicament (el vestuari) estableix codis de colors en cada acte de la pel·lícula". És a dir, Jarmusch planifica fins i tot els codis de colors que van variant durant el film.

En definitiva, una bona pel·lícula, una bona entrevista i un gran director.

Frases (2): Fes-ho com si ho fessis per última vegada

Nicholas Ray li diu a Wim Wenders: "Fins i tot quan demanis foc per encendre la teva cigarreta o simplement quan diguis 'Bon dia', has de fer-ho com si ho fessis per última vegada".

Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

Wim Wenders queda impressionat per aquesta idea i ens diu que està intrínsicament unida a la fotografia: "veure i fotografiar alguna cosa com si fos la darrera ocasió possible per a fer-ho".








Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

"The limits of control" de Jim Jarmusch

Es fa estrany l'exercici de veure una pel·lícula sense saber el que està passant i sense saber què és el que passa al final. No parlo del típic cas que et trobes amb un final que no entens, no. Jim Jarmusch a "The limits of control" planteja un film en el qual el què i el per què no interessa. Veus què passa però no saps per què passa, no coneixes les motivacions del personatge. I no les coneixeràs mai. Passa el que passa, i punt. Cap explicació més.

I això fa, al meu entendre, que Jarmusch exploti al màxim les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula és una successió de silencis, de ritme lent, de reflexes i miralls, de foscor i distorsió (el director de fotografia, Christopher Doyle, ha fotografiat pel·lícules com "Paranoid Park", "In the mood for love", "Hero", "Chungking Express" o "Happy together"), d'espais barrocs i recargolats, de plans desenquadrats, de poc diàleg, de jocs d'atrezzo interessants (amb protagonisme evident de les capses de llumins), de repetició d'espais, plans, escenes i diàlegs, de sons bruts i inquietants (quantes vegades se sent un helicòpter volar sobre el cap dels protagonistes?), de moviments de càmera lenta, de plans estàtics i de situació, d'espais profundament expressius (el museu Reina Sofia, carrerons de Sevilla, zones desèrtiques d'Almeria), etc.

Poques vegades he vist una pel·lícula on el llenguatge cinematogràfic tingui tanta rellevància. Perquè el que fa Jarmusch és més expressar que no pas explicar. Expressar l'espera, el silenci, el buit, l'estat interior del personatge.

Segurament és una pel·lícula difícil de veure. És evident que no és un film comercial. S'acostaria més a un film de museu, per a què ens entenguem. Però val la pena fer l'esforç de veure-la.

Isaach de Bankolé, absolutament desconegut per a mi, és el protagonista principal, gairebé únic de la pel·lícula. Però la resta de repartiment és de luxe: Bill Murray, John Hurt, Luis Tosar, Gael García Bernal, Tilda Swinton o Óscar Jaenada, tenen aparicions en el film de Jarmusch.

Nota de "The limits of control": Notable

No ha pogut ser

Finalment no ha pogut ser. La Llanterna Màgica va arribar a la final dels Premis Blocs Catalunya, cosa que ja està prou bé, però el premi se l'ha endut un altre.

I, sincerament, crec que el guanyador s'ha endut el premi amb justícia, perquè el bloc Altres Barcelones és un bloc molt interessant. Us recomano que li feu un cop d'ull.

L'any que ve ho tornarem a intentar (a la tercera ha d'anar la vençuda pels blocs de cinema, no?).