dimecres, 30 de novembre del 2011

"La guerra dels botons" de Christophe Barratier


Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.

Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.

Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.

La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.

Nota de "La guerra dels botons": Suspès.



dilluns, 7 de novembre del 2011

Nervi



La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.

<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>

Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.