"Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson

Semblava que al final me la perdria, però ahir finalment vaig anar a veure la pel·lícula sueca "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson. Qui vulgui veure-la haurà d'espavilar perquè a Barcelona ja la fan només en dues sales: al Maldà i a l'Icària. I a més al Maldà la fan a les 22h., i a l'Icària en sessió golfa.

Malgrat aquests horaris intempestius, si encara no l'heu vist, crec que val la pena fer-ne l'esforç. És una pel·lícula atractiva i suggerent. Barreja d'història de terror i conte d'amor. Barreja de tensió i tendresa. Barreja de contrastos que, penso, reflecteix també la barreja de contrastos que caracteritza a la societat sueca.

És una pel·lícula que, a més, aprofita bé els elements cinematogràfics. El joc d'espais gèlids combinat amb elements infantils és molt efectiu. El guió, ben estructurat, dóna molt de ritme a la pel·lícula i fa avançar l'acció amb lleugeresa. I els personatges, ben construits i caracteritzats, donen un toc d'humanitat que contrasta amb el to fantàstic de la història.

Una bona pel·lícula en un 2009 que no s'està prodigant massa en films de qualitat.

Nota de "Deixa'm entrar": notable

"Pagafantas" de Borja Cobeaga

"Pagafantas" és l'òpera prima del cineasta Borja Cobeaga, conegut per ser el creador de la sèrie d'humor "Vaya semanita" de la televisió basca, i per haver optat a un Òscar i a un Goya per dos curtmetratges anteriors.

És una pel·lícula sense cap altra pretensió que fer passar una bona estona, a través d'una estructura més pròpia d'una comèdia televisiva que no pas d'un llargmetratge cinematogràfic. Al meu entendre el resultat és prou satisfactori.

És un guió que no amaga res, que no enganya, que no té cap doble intenció. I potser aquesta aparent simplicitat és el que fa que la pel·lícula funcioni.

Nota de "Pagafantas": aprovat alt

La mort de Nicholas Ray, la càmera de Wim Wenders

En ocasions he llegit crítiques cinematogràfiques que contenien frases de l'estil de "com es nota que aquest director estima el cinema". Mai havia acabat d'entendre el per què d'aquest tipus de sentència o, com a mínim, jo havia estat incapaç de detectar en la pel·lícula ressenyada cap tipus d'amor cap al setè art que fes especial aquell film o aquell director.

Fa tot just deu minuts que he acabat de veure la pel·lícula "Llamp sobre aigua" de Wim Wenders. I aquest cop sí que crec que he percebut l'amor que el director alemany sent pel cinema. O potser no és exactament amor pel cinema, sinó admiració, profunda admiració, per un dels més grans mestres de la història del cinema: Nicholas Ray.

"Llamp sobre aigua" és un exercici cinematogràfic que no et deixa indiferent. I és que es tracta d'un documental sobre les darreres setmanes de vida de Nick Ray. El director de pel·lícules com "Rebel sense causa", "Johnny Guitar" o "55 dies a Pekín" apareix en aquest film de Wenders en la fase terminal del càncer que va acabar amb la seva vida. "Llamp sobre aigua" és, doncs, la mort filmada de Nicholas Ray.

Sense morbositat, sense escenes sobreres, amb l'impacte de veure com s'apaga la vida d'un geni del cinema, amb els dubtes morals que assalten contínuament a Wim Wenders per estar rodant una pel·lícula d'aquest tipus, "Llamp sobre aigua" acaba convertint-se en una pel·lícula, com diu el propi Ray, sobre un home que vol retrobar-se a si mateix abans de morir.

Per poc que pugueu, si us considereu amants del cinema, feu un repàs de l'obra de Ray i després veieu amb calma aquest documental. Valdrà la pena.

Com diu la darrera frase de la pel·lícula, Nick, Nick, oh Nick!

Afegeixo un dels moments mítics de "Johnny Guitar":

i el pla americà...

I el pla americà
l'enquadrament a l'alçada del cinturó
era pel revòlver
pel sexe
però pel de l'home

perquè les dones
sempre eren enquadrades
a l'alçada del pit

(Jean-Luc Godard dixit)

La por al full en blanc

Tinc tema. Tinc idea. Tinc personatges. Tinc principi i tinc final. Fins i tot tinc la imatge cinematogràfica de com vull que sigui el meu guió.

Però començo a descobrir què vol dir allò de la por al full en blanc.

Això sí, com que el calendari és el que és, i com que el 31 és la data límit, la por al full en blanc ha de tenir els dies comptats. Les hores.

Canvi de domini de La Llanterna

Des d'avui podeu accedir a La Llanterna Màgica a través del domini www.lallanternamagica.com. 

De totes maneres, si no m'equivoco, el domini antic també continuarà actiu.

"El tren de la bruja" de Koldo Serra

Un bon curt de cinema de terror. "El tren de la bruja" de Koldo Serra.

El concert d'U2

Dimarts passat vaig anar al concert que obria la gira mundial d'U2. Al Nou Camp. Segur que els seguidors més habituals del grup irlandès pensaran que hi ha hagut concerts millors. Segur que hi haurà qui no perdoni que en un tema com One la caguessin dues vegades. Segur que hi haurà qui pensi que el preu de les entrades era exagerat. Segur.

No és per fer enveja a qui hi podia haver anat i no hi va anar, o a qui volia anar-hi i no va poder fer-ho... Però a mi em va semblar un concert simplement espectacular.

Com a espectacle, com a show, no n'he vist cap altre d'igual. Un escenari brutal, una potència musical impròpia d'una banda amb només tres músics (el contacte de Bono amb la guitarra és mínim) i musicalment, tot i que no són el meu grup favorit, per a mi poder escoltar i veure en directe, en un Nou Camp ple a vessar, himnes que formen part de la meva vida, és impagable. I és que Bono i companyia van tenir el detall de barrejar temes dels seus últims treballs amb els clàssics imprescindibles. No hi van faltar peces com "I still haven't found what I'm looking for", "Pride", "Sunday bloody sunday", "Where the streets have no name", "With or without you", "One" o "In a little while".

Va haver-hi moments brillants com l'homentage particular que Bono li va fer a Michael Jackson, barrejant el tema "Angel of Harlem" d'U2 amb dues peces de Jackson: "Man in the mirror" i "Don't stop till you get enough".



Moments "discotequeros"...



Moments de grans clàssics... (amb folklore blaugrana i cagades musicals incloses)



En definitiva, el concert d'U2 va ser un grandiós videoclip, espectacular, de dues hores i quart de durada, que bé valien les desenes d'euros que costaven les entrades.

Frases (1): Godard i Bresson

Li pregunten a Godard si un guió ha de tenir plantejament, nus i desenllaç:

"Plantejament, nus i desenllaç? Sí, però no necessàriament en aquest ordre"

Una nota de Robert Bresson:

"Filmació. La teva pel·lícula ha d'assemblar-se a la que veus quan tanques els ulls"