El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.
Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.
Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".
Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.
Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".
"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.
L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.
A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.
Nota de "Adéu a la reina": notable baix.
"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.
No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.
És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.
A través de Filmin, intento recuperar algunes de les pel·lícules de 2011 que no vaig poder veure al cinema. Una d'elles és "Margin call" de J.C. Chandor.
És un film que va de més a menys. Té una part inicial brillant. Amb una presentació de l'univers que formarà el film, certament excel·lent. Els primers minuts t'introdueixen de ple en el que serà l'espai, el to i els protagonistes: Wall Street, suspens i taurons de les finances sense cap tipus d'escrúpol (ni més ni menys que alguns dels responsables principals de la crisi global que estem patint actualment). Només això i la construcció perfecta dels personatges, la fan mereixedora de la nominació a millor guió dels Òscar 2012.
Una perla sobre com construir un personatge: Kevin Spacey, un d'aquests taurons, alt executiu de l'entitat financera, està desolat al seu despatx al mateix moment que els de dalt han decidit acomiadar fulminantment el 80% del personal de la seva planta. Quan algú se li acosta per interessar-se per la seva desolació, Spacey es gira i diu "My dog is dying!". El veterinari li acaba de dir que el seu gos està morint, d'aquí la seva tristesa. Aquesta metàfora, no només servirà per definir el personatge, sinó que acabarà convertint-se en la metàfora del film: la mort d'un mort d'un món.
La pel·lícula de J.C. Chandor (la seva òpera prima, per cert) utilitza tècniques molt efectives visulament, amb un muntatge agressiu a cops, amb molta imatge del Manhattan menys bohemi i més tauró, en la línia de la història que, sense mencionar cap cop, inspira el conjunt de la trama: la caiguda de Lehman Brothers.
No obstant, i malgrat el gran repartiment (al citat Kevin Spacey s'hi uneixen, entre d'altres, Jeremy Irons i Demi Moore), arriba un moment que el film corre el risc de perdre l'interès. No l'acaba de perdre, certament. Però tampoc acaba responent al gran interès dels primers compassos de la pel·lícula.
"Un dios salvaje" és una pel·lícula petita, però remarcable.
A diferència del que comentava amb "The artist", a "Un dios salvaje" és essencial el diàleg. Segurament una de les principals diferències entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic, és la gran trascendència que té el diàleg en el teatre. I, en aquest sentit, es nota que l'origen de "Un dios salvaje" és una obra de teatre. Com ja s'ha dit en moltes ocasions i com molta gent ja ha escrit en altres llocs, la darrera pel·lícula de Polanski és gairebé una obra de teatre filmada. I això, en la meva opinió, em fa destacar dues qüestions.
En primer lloc, la tasca de direcció. El fet de filmar-se gairebé a temps real (l'acció no dura massa més que els 110 minuts de film) i pràcticament en un sol espai, fa que la feina de direcció "coreògrafa" d'actors i actrius sigui essencial. I, el cert, és que un surt de la sala de cinema amb la sensació que tot està quadrat. Ritme, moviments dels actors i actrius, girs dramàtics, etc.
I, en segon lloc, la interpretació dels protagonistes. En la meva opinió destaca sobre la resta, com ja va fer-ho a "Malditos bastardos", Christoph Waltz. La resta de repartiment (Jodie Foster, Kate Winslet i John C. Reilly) no desentonen, però no arriben al nivell de Waltz.
A nivell de guió (o de dramatúrgia), és destacable un fet: com una acció relativament insignificant (l'agressió d'un nen a un altre que es produeix en la primera escena), serveix per arrencar tota una trama, encendre una metxa i enfrontar els quatre personatge principals, fent-los treure totes les misèries i conflictes interns. És un exemple de bona escriptura, de bon guió que, a través d'un fet que no té cap trascendència, acaba plantejant molts dels dilemes de la societat actual.
Sitges ens va presentar aquest film de l'australiana Julia Leigh, i apadrinat per Jane Campion. Es tracta d'una història dramàtica, terriblement freda. Al més pur estil Michael Haneke.
Una pel·lícula que exposa el periple d'una noia jove que ha d'estar disposada a fer les feines més sòrdides per poder sobreviure. Una espècie de baixada als inferns, emmarcada en una història de depravació i desesperació. Però sense histerismes, sense sortides de to, amb una atmosfera absolutament gèlida.
Les interpretacions, sobretot la de la protagonista (la també australiana, Emily Browning) lliguen perfectament amb aquest to de buidor moral i vital. Així com els espais, el to i el ritme de la pel·lícula.
No és, certament, una pel·lícula divertida de veure. Però sí és una pel·lícula interessant.
"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.
Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.
Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.
"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.
Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.
Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.
La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.
I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.
"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.
És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.
Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.
És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.
El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.
El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:
- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.
- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.
- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.
- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.
Rodrigo García és un cineasta colombià. Va començar la seva carrera com a director de fotografia, ha fet de guionista i també de director. És, doncs, un director que ha tocat diverses facetes del cinema. I això sempre és positiu perquè a l'hora de dirigir pot tenir una visió molt més global de la seva feina.
Ha dirigit pel·lícules com "Nueve vidas", algun capítol de la sèrie "Los Soprano" i gairebé tota la primera temporada de la sèrie "In treatment", una gran sèrie. De fet, "Madres e hijas" vindria a ser una espècie d'"In treatment" fet pel·lícula, però sense psicòleg pel mig.
Hi ha qui pot pensar que la trama d'aquesta pel·lícula és més pròpia d'una sèrie televisiva que d'un llargmetratge cinematogràfic. Hi ha qui pot pensar, i de fet així ho he llegit, que no és un film de pes. Jo no ho crec així. Es tracta d'una història coral, emotiva (potser amb moments de massa llàgrima fàcil), però ben resolta. I, certament, no és senzill resoldre bé una trama en la qual s'hi barregen tres històries diferents que acaben confluint en una de sola.
Es tracta d'una pel·lícula que busca més endinsar-se en el fons dels personatges (tots femenins), en les seves motivacions internes, en les seves contradiccions, que no pas en qüestions formals cinematogràfiques. És per això que, possiblement no ens trobem, des del punt de vista formal, davant d'una gran pel·lícula. Però sí que ens trobem, des del punt de vista del guió i de la història plantejada, davant d'un film molt més que acceptable (sobretot si tenim en compte que aquest any és un any en el qual les bones pel·lícules, lamentablement, escassegen força).
Pel·lícules com "Una història de violència", que no havia vist en el seu dia, i que aquest cap de setmana he recuperat, semblen demostrar que als Estats Units hi ha hagut un tipus de cinema especial després de l'11-S de l'any 2001.
Films com "Mystic River", "L'assassinat de Richard Nixon", "Crash" o la citada "Una història de violència", tenen com a nexe comú la reflexió sobre la violència i sobre la buidor de valors i una espècie d'estat de depressió de la societat nord-americana.
I aquesta reflexió no es fa només a través del fons de la història, sinó que tenen altres similituds en la forma de rodar-se: una llum determinada, uns personatges similars, un ús subtil i expressiu de la música, etc.
A "Una història de violència" David Cronenberg et situa ràpidament en aquest estat depressiu que mencionava. L'ús d'una llum molt dura des del principi, amb el domini de les ombres sobre els clars; una música extradiegètica angoixant; dues o tres escenes amb molta potència visual, però també amb una forma de rodar molt encertada; i unes interpretacions solvents, ajuden a construir un bon film.
L'únic però que li trobo és un final que trenca amb el to de tot el film i que, en la meva opinió, fa que el film al final perdi qualitat.
Nota de "Una història de violència": notable baix.
"Shutter Island" és d'aquelles pel·lícules que, segurament, cal veure més d'un cop per a poder valorar-la bé. L'he vist aquest matí i he sortit del cinema no gaire convençut, però a mesura que hi vaig pensant, em va agradant més.
De totes maneres crec que hi ha alguna cosa que li falla, perquè comença prometent molt i s'acaba perdent massa en els carrerons estrets i sinuosos de la història que se'ns explica.
M'agrada un inici que m'ha transportat a les pel·lícules hitchcockianes dels anys 50, o a pel·lícules clàssiques del cinema negre.
M'agraden també les clares referències a les pel·lícules nord-americanes que als anys 50 i 60 van centrar-se en qüestionar els mètodes psiquiàtrics que se seguien en diversos centres sanitaris, i que incloïen tècniques com la lobotomia. "Shock corridor" de Samuel Fuller, m'ha vingut sovint al cap.
M'ha agradat també l'ús subtil de determinats elements que donen molt joc a la història. En aquest sentit la barreja d'aigua i foc, dos elements simbòlics oposats, és una tònica constant en la pel·lícula. I precisament aquesta oposició de contraris és una de les essències del film: dobles personalitats; veritats i mentides; soldats americans que alhora que alliberen un camp de concentració nazi, seguidament cometen crims de guerra, etc.
També són bones, en genral, les interpretacions. I, concretament, la d'un Leonardo di Caprio que, sembla, que ha perdut aquella expressió d'etern adolescent.
És, en definitiva, una pel·lícula interessant, però que m'ha deixat la sensació que té alguna cosa, segurament de guió, que no acaba de funcionar i que li impedeix que es converteixi en un gran film.
Suposo que arriba un moment en la trajectòria vital i professional dels directors de cinema en el qual es veuen legitimats per a fer el que els doni autènticament la gana. I suposo que aquest és el moment al qual ha arribat el japonès Takeshi Kitano, famós pel gran públic per ser el creador del programa Humor amarillo amb el qual ens va deleitar Tele 5 cap als anys 90, però alhora destacadíssim cineasta nipó. Dolls, Hanabi, Zatoichi, Brother, El verano de Kikujiro, són algunes de les seves pel·lícules més destacades.
Amb Glory to the filmmaker!, Kitano fa, com deia, el que li dóna la gana. Es tracta de 108 minuts de paròdia de si mateix, de paròdia del cinema japonès (també de la societat japonesa), de paròdia sobre el cinema en general.
El començament de la pel·lícula és certament brillant i sorprenent. Gags d'humor cínic i intel·ligent. Crítica àcida però constructiva, a si mateix i, com deia, al conjunt del cinema. Especialment brillant la referència a Yasujiro Ozu, i la frase "¿quien coño va aguantar una película de dos horas de gente tomando sake y te?".
Però el pecat de la pel·lícula (com és d'esperar en pel·lícules d'aquest tipus) és que dóna la sensació que Kitano s'emborratxa de si mateix i acaba construint un film excessiu.
No obstant, si us agrada Kitano, aneu-la a veure. Si, per contra, no us agrada no cal que perdeu el temps. Si no coneixeu la seva filmografia i us atrau la pel·lícula us recomano que abans feu l'exercici de veure algunes de les seves obres anteriors. Això us facilitarà entendre tots els missatges del film.
"El cant dels ocells" és una pel·lícula que circula a la vora d'aquella línia tant perillosa que si se traspassa et pot pot portar a considerar que el que t'estan passant per la pantalla, més que una pel·lícula, és un engany. Per això, de ben segur, és una pel·lícula que hi haurà qui l'idolatrarà i hi haurà qui no la suportarà. Segurament tant uns com altres tindran raons objectives per a pensar el que pensen.
Jo l'acabo de veure i encara no tinc una idea feta, perquè és una pel·lícula complexa, i perquè seria massa fàcil caure en la temptació d'idolatrar-la o d'odiar-la. Però m'agrada escriure sobre les pel·lícules que veig d'una forma el més immediata possible. Així que el que faré serà comentar les coses bones i les coses dolentes que hi he vist.
D'entrada és una innegable que té una molt bona fotografia. La imatge que transmet "El cant dels ocells" a mi m'ha transportat en ocasions a "Ordet" de Dreyer o a alguns passatges bergmanians. Els paisatges que ofereix la pel·lícula, rodada entre Islàndia i les Canàries, són paisatges atractius i alhora inquietants i això és resultat de l'efectivitat de la fotografia. El pas dels núvols, per exemple, està aconseguit de forma magistral a través de les llums i ombres.
Segurament el punt àlgid de la pel·lícula, o com a mínim un dels moments més potents, és el moment en què apareix per primera, i única, vegada la música. Òbviament amb "El cant dels ocells" tocat pel gran Pau Casals. Es tracta de l'escena de l'adoració dels Reis Mags. És una escena estranyament fascinat i emotiva. És una mica l'exemple del to de la pel·lícula en el seu conjunt. Et deixa en un estat d'una espècie de fascinació i desorientació. De fet, en una escena en què els Reis Mags, en el seu camí cap a l'adoració del nen Jesús queden desorientats perquè el cel està tapat i no veuen l'estrella que els ha de guiar, jo m'he preguntat si no seria aquest l'objectiu precisament del director: fer una pel·lícula sobre la desorientació deixant, alhora, el públic desorientat. És un possibilitat com una altra.
Es tracta d'un film, i aquí suposo que tothom hi coincidirà, de ritme molt lent. Estem davant de plans llarguíssims (algun pla jo diria que arriba a durar un quart d'hora) amb molt poc diàleg. I això pot ser que faci que a la gent li costi entendre-la, li costi seguir-la i, en definitiva, li costi arribar a comprendre quin és el motiu de fons, l'objectiu principal de la pel·lícula.
Com podeu podeu veure es tracta d'una pel·lícula gens senzilla (us recomano que no feu com jo que l'he anat a veure tot just després de dinar, perquè correreu el risc de fer la migdiada al cine) i que a mi m'és difícil de puntuar. Però tenint en compte que es tracta d'una pel·lícula catalana, d'un director jove, i que suposa una aposta arriscada i poc habitual, li posaré bona nota. Però entendré perfectament a tots aquells que li vulguin posar mala nota. Jo potser en un altre dia, també ho faria.
A qui posaré mala nota és a qui ha decidit que la pel·lícula, com a mínim al cinema Maldà, es passi en versió original subtitulada en castellà. Això no seria estrany si no fos perquè l'idiona original de la pel·lícula és el català. Calia fer el subtitulat en castellà passant-se la pel·lícula a Barcelona?
Nota de "El cant dels ocells": Notable baix
Per cert us recomano que busqueu a Youtube "Albert Serra en Gijón". Hi trobareu una conversa entre el director i el públic del festival de Gijón que és força interessant
Vaig anar a veure "Che el argentino" de Steven Soderbergh amb cert escepticisme. No em creava massa confiança una pel·lícula sobre un personatge com aquest rodada des dels Estats Units sota el paraigües de la 20th Century Fox.
El cert, però, és que és una pel·lícula més que acceptable. Com a mínim en aquesta primera part (recordem que s'ha estrenat només una meitat de la pel·lícula i que haurem d'esperar a que se n'estreni l'altra meitat per a valorar-la millor).
Una cosa que m'agradaria destacar com a positiva és que es faci difussió internacional, i per canals comercials que arriben al gran (quantitativament) públic, d'un personatge com aquest. Un personatge que, com no podia ser d'una altra manera, té llums i ombres però que és indubtable que en el seu moment va jugar un paper important en la lluita anti-imperialista de l'Amèrica Llatina. Difondre personatges d'aquest estil no és un costum massa habitual del cinema de Hollywood.
En segon lloc, crec que també és de destacar que es tingui la valentia de realitzar des d'estudis nord-americans una pel·lícula que, en la seva versió original, el 95% està parlada en castellà. Tampoc és massa habitual que Hollywood faci apostes d'aquest tipus i respecti la llengua original dels personatges relegant l'anglès a un protagonisme mínim. Això és una aposta decidida tant del productor, Bencio del Toro, com del direcor, Steven Soderbergh. En una entrevista realitzada a la revista Cahiers du Cinema, Soderbergh assegura que "per a mi era obligat respectar la cultura a la qual pertanyen els personatges. L'època en la qual es podia adulterar impunement la llengua natural dels protagonistes s'ha acabat".
Un altre element positiu, al meu entendre, és l'ús d'un format quasi-documental. Sense deixar de ser cinema de ficció, el format que Soderbergh li dóna a la pel·lícula és d'una espècie de documental ficcionat. I això dóna una dosi de realisme i credibilitat que fa més interessant la pel·lícula.
Destacar, com no podia ser d'una altra manera, les interpretacions tant de Benicio del Toro, que ratlla a un nivell molt alt com a Che Guevara, com de Demián Bichir que interpreta a la perfecció el paper de Fidel Castro.
Segurament alguns diran que un dels pecats de la pel·lícula és una certa manca d'objectivitat. I és que el cert és que l'aproximació que es fa a la figura del Che està feta de tal manera que l'espectador surt de la sala sentint simpatia pel personatge. Jo crec que tant per l'enfoc que li dóna el director com per la interpretació de Del Toro. De totes maneres sobre aquesta qüestió m'agradaria dir dues coses: en primer lloc, que el guió de la pel·lícula està basat en escrits del propi Che, per tant és obvi que la idea que en traurem d'ell serà més positiva que no pas negativa. Però, i en segon lloc, no em sembla malament que, ni que sigui per una vegada, la pèrdua d'objectivitat vagi en favor de crear simpaties cap a un personatge que, tot i que com deia al principi és un personatge amb clarobscurs, s'ha convertit en mite i referència (més mite que no pas referència, tot s'ha de dir) dels moviments d'esquerres internacionals.
La clau d'un bon documental no és tant el ser capaç d'escollir un tema interessant com el fet de tenir l'habilitat de donar-li una perspectiva diferent, donar-li una perspectiva que faci que el documental sigui únic, més enllà de l'interès del propi tema que documenta. És el cas de "Rius i marees" de Thomas Riedelsheimer.
El documental ensenya com l'artista escocès Andy Goldsworthy es dedica a construir obres d'art a partir d'elements que li lliura la naturalesa: fulles d'arbres, pedres, argila, llana d'ovelles, etc. I tot relacionat amb el fluir de l'aigua: rius i marees. El documental, a través de les imatges i a través de la veu de Goldsworthy, suposa una reflexió a l'entorn d'allò efímer i de la bellesa.
L'enfoc personalíssim de la forma de rodar i el fet que el director aconsegueix captar moments íntims i brillants que només la intuïció cinematogràfica pot justificar, demostra que ens trobem davant d'un gran cineasta.
Un advertiment per qui es decideixi a anar a veure el documental. No és una pel·lícula fàcil de veure. Sobretot si no s'és capaç de ser conscient que no es va a veure una pel·lícula de ficció, ni tant sols un documental dels que solem veure per televisió, sinó més aviat una pel·lícula que s'acosta, i molt, al cinema abstracte.
De tant en tant et trobes perles al cinema sense esperar-t'ho. Si et diuen que has d'anar a veure una pel·lícula que és una co-producció entre Corea i Mongòlia, que dura 123 minuts i que es desenvolupa al desert mongol, el primer que penses és que t'hauràs de prendre unes quantes tasses de cafè per no adormir-te a la butaca. Però no ha estat el cas. "Somnis del desert" del coreà Zhang Lu m'ha sorprès gratament.
Certament és una pel·lícula de ritme lent. Però en aquest punt vull fer dues observacions: en primer lloc, hem d'acabar amb l'opinió generalitzada segons la qual una pel·lícula de ritme lent és una pel·lícula pesada. El ritme lent o ràpid no fa millor o pitjor una pel·lícula. El que la fa millor o pitjor és que s'esculli bé o malament el ritme en funció del que vulguis explicar. I aquí ve la segona observació: una pel·lícula que retrata la vida quotidiana de l'inhòspit desert mongol demana, de ben segur, un ritme lent. El contrari seria absurd.
Personalment vull destacar d'aquesta pel·lícula l'excel·lent fotografia. No per la bellesa de les imatges (també s'ha da'acabar amb la idea que una bona fotografia és un bon paisatge), sinó per l'efectiu i encertat ús que es fa de les possibilitats fotogràfiques.
Cada cop és més difícil trobar pel·lícules en les quals la forma d'enquadrar sigui també una forma d'explicar el que està passant. I en aquesta pel·lícula això passa. Els canvis que es produeixen durant la pel·lícula en les relacions entre els personatges, el director (o el director de fotografia) els expressa també amb canvis a l'hora d'enquadrar-los. Igualment destacable és el fet que la majoria de plans són grans plans generals. Això dóna un protagonisme principal a l'espai, el desert, l'estepa. I és que aquest espai, la seva rudesa i immensitat, és un element fonamental en la vida i el comportament dels personatges. Primers plans, plans curts, no haurien tingut sentit.
De la mateixa manera, els canvis d'estat d'ànim s'expressen també a través d'un ús diferent de la llum: més expressiva, més dramàtica, més neutra, etc.
Tot això vol dir que el director i el seu equip tenen al cap la pel·lícula com un tot.
La trama, a més, transmet emocions, encara que sigui només per la senzillesa del que s'explica, per la bellesa dels paissatges de l'estepa mongola o per la credibilitat de les interpretacions.
Aquests dies d'estada a Granada, degut a les hores de calor i, per què no dir-ho, al fet que anar al cinema allà és molt més barat que a Barcelona, hem estat assidus a les sales de cinema de la ciutat de García Lorca.
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
"Bienvenido a Farewell-Gutmann" del català Xavi Puebla és una bona pel·lícula. No és una excel·lent pel·lícula, però sí una bona pel·lícula. I això no és poc.
Coses a destacar:
En primer lloc, l'actualitat del tema tractat. La lluita a qualsevol preu per aconseguir un lloc de treball, passant per damunt de qui calgui i del que calgui, saltant-se els principis ètics i fent sortir la part més fosca de les persones, és un tema que s'escau en la situació de crisi econòmica actual.
En segon lloc, l'encertada ambientació i atmosfera que crea Xavi Puebla. Rodada tota en interiors, la pel·lícula ha estat titllada per alguns com a excessivament teatral. Potser és cert, però jo crec que precisament aquest to teatral, fins i tot de falsedat, s'adiu bé amb l'interior dels personatges que estan plens d'ambigüetats, de mentides i de passats obscurs. El to que crea Puebla en la pel·lícula realça, al meu entendre, el conflicte dels personatges. I aquest to el crea a partir d'un joc d'espais eficaç. Com deia abans es roda tota en interiors (cosa que serveix per a realçar el món tancat dels personatges) i a més en uns espais que serveixen per a definir tant els personatges com la situació que estan vivint.
Així ens trobem despatxos absolutament assèptics, buits, que defineixen amb precisió la buidor dels tres personatges protagonistes; amb un despatx, el del director general, absolutament barroc i il·luminat amb contrastos de llums i ombres, cosa que serveix per a reflectir la complexitat de la situació plantejada; i amb un aparcament soterrat que serveix d'espai on es veu la baixesa real, els punts febles, de tots tres personatges.
I per últim, la bona actuació, en general, del repartiment: Ana Fernández, Lluís Soler, Adolfo Fernández o Pep Anton Muñoz.
Com deia, es tracta, al meu entendre, d'una bona pel·lícula, d'una bona notícia per al cinema del nostre país, i també, per què no dir-ho, d'una bona notícia per al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya ja que, tant en Xavi Puebla com bona part de l'equip tècnic de la pel·lícula han sortit de les aules d'aquesta escola.
Nota de "Bienvenido a Farewell-Gutmann": Notable baix
Aleksandra, la protagonista d'aquesta pel·lícula de Sokurov, és una dona russa que va a visitar al seu nét, oficial de l'exèrcit rus destinat a Txetxènia. En el campament de l'exèrcit Aleksandra entra en contacte amb un món desconegut per ella, un món masculí, amb una atmosfera bèl·lica, però també entrarà en contacte amb altres dones com ella, però de l'altre bàndol. Del bàndol txetxè.
Llegeixo que Aleksandr Sokurov és considerat per alguns com el successor d'Andrei Tarkovsky. No sé si això és cert o no, però la veritat és que pensant-ho després algunes imatges d'"Aleksandra" sí que poden transportar a pel·lícules com "El mirall" de Tarkovsky.
Al marge de la història explicada, de la pel·lícula de Sokurov jo en destaco tres aspectes: la fotografia, l'ús de l'espai i el so.
L'ús d'una fotografia on destaca la llum absolutament diàfana, gairebé cremada, quan es tracta d'escenes de dia, i d'una llum fosca, tenebrosa, mig borrosa en escenes nocturnes, provoca una sensació d'estranyesa, de lloc desconegut, de descol·locació. Aquestes són les sensacions que, perfectament, pot estar vivint Aleksandra.
Molt ben definits estan els espais. Claustrofòbics a cops (un tren militar atapeït, un tanc, un campament militar, etc.), desoladors quan ens ensenya els efectes de la guerra sobre les ciutats txetxenes. A través de l'ús de l'espai, doncs, ens transporta també cap a una atmosfera bèl·lica, desconeguda, molt expressiva.
I el so, un so incòmode, brut, que serveix per accentuar aquestes sensacions.
Es tracta d'una pel·lícula interessant, propera al cinema documental, i que, a més, compta amb una bona interpretació de la seva protagonista principal.
