"Whatever works" de Woody Allen

Veient "Whatever works" vaig tenir la sensació d'estar assistint a un retorn al Woody Allen més clàssic. Avui he llegit que el guió de la darrera pel·lícula del director novaiorquès no és actual, sinó que és un guió que ja estava escrit als anys 70. Així no és d'estranyar que aquesta nova pel·lícula ens porti, inevitablement, el cap a "Manhattan" o "Annie Hall", films de l'època més notable de Woody Allen.

S'agraeix, a més, la no presència com a actor del propi Allen, perquè segurament si hagués participat en el repartiment la sensació de déjà vu que tens amb aquesta pel·lícula, s'hagués convertit en una càrrega ("una pel·lícula més que s'ha inventat Woody Allen per a ell mateix", diriem), i no en un element positiu com és el cas.

És interessant el punt de vista de la pel·lícula ja que el protagonista del film es converteix en narrador que interpel·la directament al públic i això fa que l'espectador entri molt més en la pel·lícula i, a més, ho faci des d'un bon principi. Es pot dir que, d'alguna manera, es trenca la distància entre el que hi ha entre una banda i l'altra de la pantalla (no és el mateix, però em ve al cap "La rosa púrpura del Cairo", una pel·lícula d'Allen dels anys 80 que m'agradaria tornar a veure).

Els personatges són, com en moltes pel·lícules de Woody Allen, molt estereotipats i exagerats, però aquesta caracterització acompanya i emfasitza el discurs de falsedat i gairebé nihilisme que pregona aquesta comèdia.

Alguns dels altres elements molts "allenescos" presents en aquesta obra són els paisatges de Manhattan i la banda sonora formada per peces de jazz i de música clàssica.

Sembla, doncs, que Woody Allen ha apostat per tornar a les seves arrels més clàssiques i és que, com afirma Àngel Quintana en un article del número 26 de la revista Cahiers du Cinema, "el determinant d'aquesta nova pel·lícula és la demostració matemàtica que Allen és molt millor quan no surt de vacances i es manté fidel a la seva petita Manhattan".

Nota de "Whatever works": notable

"Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen

Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.

M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.

D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.

No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.

Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.

D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix