Sam Peckinpah, "Perros de paja" i la violència dels 70

Sam Peckinpah segurament ha estat un director molt menys reconegut del que mereixia. Imagino que el fet de situar-se entre la generació dels grans clàssics (Ford, Welles, Hawks, etc.) i els que anys després els van reinterpretar (Scorsese, Coppola, Spielberg, etc.), ha provocat d'alguna manera aquesta "injustícia". El que segur que ha influenciat en aquest fet és l'extrema violència, tant física com sobretot social, que va caracteritzar el seu cinema. Els sectors més conservadors el van acusar d'apologia de la violència.

Sigui com sigui, molts dels seus films tenen un lloc reservat en la història de la segona meitat del segle XX, i són protagonistes del resorgiment del cinema de Hollywood dels anys 60 i 70. "Duelo en la alta sierra", "Grupo salvaje" o "La balada de Cable Hogue", per exemple, són obres mestres del western crepuscular que Peckinpah va protagonitzar.

Fora del western un dels seus films més reconeguts va ser "Perros de paja" (1971), interpretada per Dustin Hoffman i susan George. Va ser una pel·lícula no exmpta de polèmica. Per la violència ja comentada i per una suposada visió misògina de la vida. Polèmiques al marge, "Perros de paja" forma part d'un tipus de cinema dur, cru, violent, sense concessions, que va ser protagonista de la dècada dels 70, i especialment de l'any 1971.

D'aquell mateix any és, per exemple, la pel·lícula "El diablo sobre ruedas", un estrany film també violent i poc imaginable d'un director com Steven Spielberg. També va ser protagonista del 71, "La naranja mecánica" de Stanley Kubrick, film de culte com els anteriors i que, també com els anteriors, tenien en el seu eix central la violència extrema i, aparentment, gratuïta. George Lucas va dirigir "THX 1138", film produït per Francis Ford Coppola i que, si bé no reflecteix violència física, sí que parla d'una violència i una repressió socials orwellianes brutals.

Sempre queda el dubte de si el que es fa és apologia de la violència i de la misogínia (en el cas de "Perros de paja") o si, per contra, es fa una dura crítica social a partir de personatges i situacions violentes i misògines. En tot cas, que cinc dels grans cineastes dels anys 70 (Peckinpah, Kubrick, Spielberg, Lucas i Coppola) coincidissin en un mateix any amb pel·lícules amb violència tant descarnada, em fa pensar que darrera de tot això hi havia un "caldo de cultiu", una crítica dura a la situació social que es vivia en aquells moments. No hem d'oblidar, per exemple, que en aquells moments s'estava en plena guerra del Vietnam i que s'estava començant a entrar en una de les pitjors crisis econòmiques i socials del segle XX. I, com sol passar, les crisis d'aquest tipus acaben tenint efectes en totes les disciplines artístiques. També en el cinema.

En tot cas, crec que és de justícia reivindicar el cinema de finals dels anys 60 i principis dels 70. Un cinema que és força dur, sec i violent, però que, al marge de la crítica social que duia incorporada, és el gérmen de bona part del cinema actual. Personatges com David Lynch o Quentin Tarantino, per exemple, no s'entendrien sense el que va suposar aquest cinema.

"The prisoner of Shark Island" de John Ford

"The prisoner of Shark Island" és un exemple que John Ford no necessitava del western per a fer grans pel·lícules.

I és un exemple que, quan un director és un bon director, és això, un bon director. Però que quan un director és un director enorme, és o John Ford, o David W. Griffith, o Fritz Lang, o Orson Welles, o pocs més.

En aquest film, Ford parteix d'un dels fets històrics de més impacte de la història dels Estats Units: l'assassinat d'Abraham Lincoln (personatge del qual Ford no en va amagar mai la seva admiració). I ho fa amb una escena que, tinc la sensació, és un clar homenatge al creador del llenguatge cinematogràfic, David W. Griffith, i al seu film més famós: "El naixement d'una nació". L'assassinat de Lincoln es representa en tots dos films d'una manera molt similar. Tant, que em costa pensar que Ford no ho fes expressament. La relativa proximitat amb el cinema mut, a més, fa que les interpretacions dels actors i actrius en tots dos films conservin aquell to teatral tant característic dels inicis del cinema.

La il·luminació dura, fosca, profundament expressiva, però també amb un paper narratiu molt evident, transporten molts cops a ambients i films propis de l'expressionisme alemany o del cinema negre que tant bé va saber plasmar Fritz Lang.

El paper del fals culpable, obsessionat amb la seva llibertat i la seva innocència, fan d'aquesta pel·lícula una cinta que podria haver estat perfectament rodada pel mestre Alfred Hitchcock.

I, finalment, el conjunt de tot això el podia haver signat el personatge que va saber recollir les grans aportacions de tots els mestres anteriors: Orson Welles.

Però la signatura és de John Ford. Un dels més grans. Una de les meves debilitats.

Una catifa voladora

"Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. Cal estudiar i investigar, registrar aquesta investigació i aquest estudi, i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents. (···) Rodar políticament una pel·lícula. Muntar-la políticament. Difondre-la políticament. (···) En literatura i en art, lluitar en dos fronts. El front polític i l'artístic".

Manifest

Al Fatah, Juliol 1970

Jean - Luc Godard

Lectures: “Vida i època de Michael K” de J.M. Coetzee

Inicio aquí una nova tendència d’aquesta Llanterna Màgica. Suposo que influenciat per la meva introducció al món del guió cinematogràfic que obliga, a més d’escriure i de veure pel·lícules, a llegir. Per poc que pugui aniré comentant els llibres interessants que passin per les meves mans. Ja aviso que ningú ha d’esperar anàlisis tècniques com les que sovint faig amb les pel·lícules. No tinc el nivell per a fer-ho. Simplement m’agradarà comentar allò que em desperta les lectures que vaig fent.

Introduïdes les excuses i prevencions necessàries, començo. I ho faig amb la novel·la “Vida i època de Michael K”, de J.M. Coetzee, publicada per Edicions 62.

No sóc conscient d’haver llegit res de J.M. Coetzee abans. Cosa que reflecteix la meva relativa ignorància literària. Coetzee és un escriptor sud – africà que ha estat reconegut amb diversos premis d’abast internacional. Entre ells, el Premi Nobel de Literatura l’any 2003. A més de “Vida i època de Michael K”, ha escrit obres com “Dusklands”, “In the heart of the country”, “Esperant els bàrbars” o “Les vides dels animals”.

No sabria dir si “Vida i època de Michael K” és el relat de la degradació i supervivència d’un ésser humà, o de la degradació i supervivència d’una societat. O si és totes dues coses. O potser cap. En tot cas, Coetzee ens porta a les vivències d’un jove sud-africà, que es veu immers en una situació de pobresa extrema, que viu, sense voler-ho, en una guerra de la qual no en forma part i que, després de decidir viure al marge de tot el que l’envolta, és absorbit per les misèries, tant morals com físiques, que li imposa aquell món del qual no se’n sent part.

La novel·la té una forma circular. El personatge protagonista, Michael K (a qui el sistema un dia decideix que li canvia el nom per a passar a anomenar-lo Michaels, sense que ell, en ple procés de degradació, faci res per a evitar-ho), acaba al mateix lloc on comença. I això després d’haver fet quilòmetres a peu per les carreteres, d’haver viscut mesos aïllat a les muntanyes, després d’haver estat internat en un camp de concentració, després d’haver passat setmanes o mesos en una infermeria. Principi i final s’uneixen.

És una novel·la d’estil planer però dur. Cru. Tal com és el que reflecteix: la vida d’un personatge que no és ningú, o que és convertit en ningú, i a qui l’obligació de viure les situacions més indignes que ens puguem imaginar, el converteix en un personatge més aviat nihilista que no es planteja, en el fons, ni la necessitat de sobreviure.

Malgrat la cruesa de la novel·la, és de recomanable lectura. Em poso, doncs, altres obres de Coetzee a la cua de novel·les pendents.

"Valor de llei" de Joel i Ethan Coen

Va arribar un moment que pensava que estava davant de “La nit del caçador” de Charles Laughton. Però no. El que estava veient era “Valor de llei”, la darrera pel·lícula dels germans Coen.

L’escena inicial amb una misteriosa neu caient gairebé de forma romàtica sobre el cos d’un home mort i, sobretot, l’escena climàtica en la qual, sota un enigmàtic cel estrellat, l’exhaust Rooster Cogburn (Jeff Bridges) carrega a Mattie Ross (Hailee Steinfeld) per a que sigui guarida de manera urgent, em van traslladar de manera immediata al fabulós (per bo i per fàbula) film de Laughton, interpretat de manera magistral per Robert Mitchum.

“Valor de llei” m’ha reconciliat amb els germans Coen. Si seguiu aquest bloc, sabreu que les darreres pel·lícules que havien presentat havien estat, per a mi, una decepció. No és el cas d’aquest últim film.

Els germans Coen ens introdueixen els elements claus i característics dels grans westerns. Venjances, forques, personatges fronterers. I un protagonisme central des del primer minut fins al darrer: la mort. Des de la mort del pare de Mattie Ross, fins a la tomba que simbolitza la mort de Rooster Cogburn. En mig d’aquests moments, la mort és omnipresent i, el que no passa sempre en un western, no és tractada de manera banal, sinó que és tractada com l’element central de reflexió del film.

Amb el transcurs del metratge va donant la sensació que els germans Coen es mouen com peixos a l’aigua amb el gènere del western. I, amb el seu estil peculiar, com no podia ser d’una altra manera, transformen la història en un western crepuscular modern. El to és profundament ombrívol i obscur, però té tocs d’humor negre i, el que el fa més especial, té aspectes que li donen un cert ambient màgic: les escenes comentades al principi o, per exemple, la misteriosa aparició d’un home-ós que trafica amb cadàvers per arrencar-los les dents. La dinàmica obscura i ombrívola l’exemplifica la protagonista que, en la seva adolescència, és una noia valenta, decidida i que afronta sense complexes la situació que li toca viure i que, en canvi, vint – i – cinc anys després s’ha convertit en una dona lisiada i amargada.

Les interpretacions mereixen un comentari a part. Sobretot la gran interpretació de Jeff Bridges, però també la de la jove promesa Hailee Steinfeld.

Per a què no penseu que tot és positiu, sí que crec que hi ha algun aspecte que coixeja. Per exemple, els girs excessivament bruscos que fan alguns dels personatges durant la pel·lícula. En aquest sentit, el pas de Bridges de “vell professional” a “vell professional borratxo” és, al meu entendre, massa precipitat. Un altre punt feble és el personatge interpretat per Matt Damon. Apareix i desapareix durant la pel·lícula fins a convertir-se en un personatge sobre el qual no sabem massa quin sentit té. Segurament podria ser molt més explotat i és que és “abandonat” de forma precipitada sense que al final se sàpiga quin ha estat el seu destí.

Malgrat aquestes debilitats de guió, el film és molt recomanable. Segurament no és un "Sin perdón" com alguns han volgut fer veure, però s'hi acosta. I això no és poc.

Nota de “Valor de llei”: notable.

Wim Wenders i 90 segons d'alerta

Diuen que el nostre ull hi veu més que no pas nosaltres mateixos. És a dir, l'ull és capaç de captar coses, transmetre-les al cervell, mantenir-les en el nostre subconscient i provocar-nos, sense saber-ho, determinades actituds, sentiments i sensacions.

Que tot allò que estigui prohibit o que signifiqui una necessitat d'alerta se'ns assenyali de color vermell, no és casualitat. Com tampoc ho és que, els senyals contraris ens vinguin donats pel color verd. L'ull reacciona i envia el senyal necessari al cervell i aquest actua com cal. Els bons cineastes això ho saben. I juguen amb aquest valor.

Tot això ho dic perquè ahir al vespre vaig veure "L'amic americà" de Wim Wenders. I només un minut i mig de film em va servir per veure com un director és capaç de generar el to d'una pel·lícula a través del color. Els senyals d'alerta que ens dóna d'entrada Wenders, són espectaculars. En tansols 90 segons veiem: fons negre i títols de crèdit en vermell; un camió vermell; una furgoneta vermella; un cotxe vermell; un petit cartell vermell enganxat en un fanal; reflexes vermells als vidres d'un taxi; la llum vermella del taxi; un cartell publicitari vermell sobre el taxi; la façana vermella d'un edifici; una bombeta vermella encesa; el tap vermell d'una garrafa d'aigua; una tauleta vermella; de nou una bombeta vermella; un cartell amb el text "Exit" (sortida) també en vermell. Un minut i mig inicial trufat de vermells que indiquen clarament el to de la pel·lícula.

Si t'endinses en el film, a més, veuràs que aquest vermell s'acaba combinant contínuament amb els colors verds. Enfrontament vermell - verd. Enfrontament bé - mal. O, en aquest cas, la lluita interna del personatge principal que dubta entre entrar al món del mal per a salvar a la seva família d'una precària situació econòmica, o no entrar-hi a costa de continuar malvivint. El mateix Wenders en altres pel·lícules ("Paris, Texas", per exemple), també explota aquest recurs.

Mentre escric aquestes línies encara no he pogut trobar el fragment inicial al qual faig referència. El continuaré buscant. No obstant, he trobat el tràiler. També hi veureu aquest recurs. Un cel tant vermell només pot voler dir que el nostre personatge ha pres una decisió...

Vermells i verds al marge, "L'amic americà" és una pel·lícula sòrdida, sòbria, però sòlida. Amb el característic to cru i despiatat de bona part del cinema que es va generar a Europa i als Estats Units als anys 70.

Va ser un dels films que va consagrar Wim Wenders com una de les figures més prometedores del cinema europeu de l'època.

Menció a part mereix el repartiment, encapçalat per Bruno Ganz i Dennis Hopper, i del qual també en formaven part dos convidats especials d'autèntic luxe: els directors Nicholas Ray i Samuel Fuller.

Lliçó de guió: "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband" d'Ingmar Bergman

Tinc debilitat per Ingmar Bergman. Per les seves pel·lícules. Pels seus guions. Per la seva forma de fer cinema. Un cinema molt teatral, molt introspectiu, molt reflexiu, molt personal, molt nòrdic.

Un cinema, a més, amb un estil molt identificable. Ho facilita el fet que Bergman es creés un cercle d'actrius i actors habituals, tant en el cinema com en el teatre. Les esplèndides Liv Ullmann, Bibi Andersson o Ingrid Thulin, juntament amb grans actors com Max von Sydow o Erland Josephson, són "marca" Bergman.

Tot just aquest matí he acabat de llegir un llibre on hi són dues de les seves grans obres: "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband". En cinema i televisió ("Secrets d'un matrimoni" va néixer com a mini-sèrie) els intèrprets principals eren Liv Ullmann i Erland Josephson.

Es tracta, i crec que no exagero, d'un manual de relacions personals. Diàlegs brillants que exposen amb cruesa les misèries i les virtuts de l'ésser humà. Tenint en compte que Bergman era de nacionalitat sueca, podeu imaginar que el to no és precisament optimista. Però tant se val. Es pot llegir d'una tirada. Diàlegs que s'enganxen els uns als altres i et porten, enmig d'una tragèdia interior dels personatges, del principi al final de la vida dels dos protagonistes.

Per cert, lectura obligada per a guionistes o aprenents de guionistes. Sobretot per aquells que vulguin rebre una lliçó de com dialogar.