Aquesta tarda he assistit a la presentació de l'edició d'enguany del Festival Internacional de cinema de Donostia. Més que una presentació, ha estat una conversa entre Mikel Olaciregui, director del festival, i els mitjans de comunicació i representants del món del cinema català.
Olaciregui ha presentat el festival com una plataforma útil pel bon cinema. Una plataforma que aposta per diferents tipus de cinema. Aposta tant pel cinema radical (el cas de pel·lícules com "Tiro en la cabeza") com pel cinema més industrial (el cas, per exemple, de "Camino").
M'ha semblat interessant que es referís al festival com un motor de canvi, un motor que serveixi per a ensenyar el que fan els nous directors i el que representen les noves formes de fer cinema. Renovar-se o morir. Arriscar o encorsetar-se.
Serà un any difícil pel festival? Es notarà la crisi?
A aquesta pregunta Olaciregui ha respost amb una obvietat: Zinemaldia no viu d'esquenes al que passa al món, i per tant la crisi es notarà. Sobretot si es té en compte que les aportacions públiques s'han congelat enguany, i que el 45% del pressupost ve del sector privat que és el que més pot retallar les seves aportacions. De totes maneres no s'ha mostrat especialment preocupat pel fet que això pugui afectar la qualitat cinematogràfica.
El cinema europeu
El director del festival ha plantejat una situació aparentment contradictòria que s'està vivint actualment: mentre que, per una banda, vivim en una Europa sense fronteres, de l'altra, el cinema continental cada cop té més dificultats per a sortir del seu territori nacional. En aquest sentit, ha assegurat que avui dia aquí es veu, per exemple, menys cinema francès que mai. Per això des de Donostia s'han fixat com una de les seves línies de treball la tasca de conscienciació de la necessitat d'una major distribució del cinema europeu.
Quines seran les principals pel·lícules i protagonistes de l'edició d'enguany?
Aquesta pregunta, la més esperada, no ha tingut resposta. No perquè vulgués amagar res, sinó perquè moltes de les pel·lícules que competiran a Donosti encara s'estan rodant. I, de fet, el període principal de selecció de les pel·lícules va des del mes de maig (amb la celebració del festival de Cannes) fins a final de juny. Per tant, haurem d'esperar una mica per a saber quina serà la programació.
Només ha deixat anar una petita pista, ja que Olaciregui ha comentat que té la sensació que serà un bon any pel cinema català, i que és possible que veiem per Donosti a directors com Marc Recha o Isaki Lacuesta.
La irrupció del cinema digital, planteja nous reptes al Festival?
El format digital està revolucionant el món de la indústria cinematogràfica. En aquest sentit el director basc ha volgut recordar que en les bases de Zinemaldia ja fa dos anys que ha desaparegut el requisit de presentar les pel·lícules en 35mm i que ja en fa quatre que s'accepten les pel·lícules en format digital. Segons Olaciregui en la revolució del cinema digital qui ha de reaccionar són els exhibidors ja que la gran majoria de sales encara no estan adaptades al cinema digital i això pot fer que pel·lícules digitals, que cada cop en són més, en molts llocs no e spuguin arribar a estrenar.
Com evoluciona el mercat cinematogràfic?
En opinió de Mikel Olaciregui el mercat cinematogràfic ha de fer un esforç per adaptar-se a la realitat econòmica actual. Ha volgut posar l'exemple de la darrera Berlinale on hi ha hagut molts venedors però on s'han tancat molt poques operacions i molt pocs contractes. Segons Olaciregui el cas de la indústria cinematogràfica espanyola no es pot sostenir ja que durant el 2008 es van rodar 114 llargmetratges. Això vol dir més de dues pel·lícules a estrenar per setmana, una quantitat impossible d'assumir per les sales de cinema espanyoles, sobretot tenint en compte les xifres de públic que pel director del Festival basc són, literalment, desoladores.
El glamour ajuda al Festival? És necessari?
La resposta ha estat clara i, al meu entendre, intel·ligent. Si el que es vol és fer un festival el més transversal possible, si el que es vol és combinar cinema radical i cinema industrial, cal plantejar un festival obert a molts segments de públic. I Hi ha un segment de públic molt ampli que el que busca és el glamour, que no vol dir frivolitat. Per això és necessari, i ajuda al Festival, que a Donosti hi vagin estrelles del món del cinema, sense que això afecti a la qualitat de la programació.
