"The prisoner of Shark Island" és un exemple que John Ford no necessitava del western per a fer grans pel·lícules.
I és un exemple que, quan un director és un bon director, és això, un bon director. Però que quan un director és un director enorme, és o John Ford, o David W. Griffith, o Fritz Lang, o Orson Welles, o pocs més.
En aquest film, Ford parteix d'un dels fets històrics de més impacte de la història dels Estats Units: l'assassinat d'Abraham Lincoln (personatge del qual Ford no en va amagar mai la seva admiració). I ho fa amb una escena que, tinc la sensació, és un clar homenatge al creador del llenguatge cinematogràfic, David W. Griffith, i al seu film més famós: "El naixement d'una nació". L'assassinat de Lincoln es representa en tots dos films d'una manera molt similar. Tant, que em costa pensar que Ford no ho fes expressament. La relativa proximitat amb el cinema mut, a més, fa que les interpretacions dels actors i actrius en tots dos films conservin aquell to teatral tant característic dels inicis del cinema.
La il·luminació dura, fosca, profundament expressiva, però també amb un paper narratiu molt evident, transporten molts cops a ambients i films propis de l'expressionisme alemany o del cinema negre que tant bé va saber plasmar Fritz Lang.
El paper del fals culpable, obsessionat amb la seva llibertat i la seva innocència, fan d'aquesta pel·lícula una cinta que podria haver estat perfectament rodada pel mestre Alfred Hitchcock.
I, finalment, el conjunt de tot això el podia haver signat el personatge que va saber recollir les grans aportacions de tots els mestres anteriors: Orson Welles.
Però la signatura és de John Ford. Un dels més grans. Una de les meves debilitats.
