El personatge del mes: Gregg Toland

Inicio avui una nova secció: el personatge del mes. En aquesta secció aniré parlant de personatges relacionats amb el món del cinema, alguns més coneguts i d'altres menys. A part d'una entrada incial més o menys bigràfica, durant el mes aniré escrivint alguna altra cosa relacionada amb el personatge en qüestió.

I vull començar aquesta nova secció parlant de Gregg Toland, un dels millors directors de fotografia de la història del cinema.

Sens dubte la fotografia és una de les parts més desconegudes del cinema i, alhora, de les més importants. Se sol cometre l'error de dir que una pel·lícula té una molt bona fotografia quan té unes imatges estèticament belles, quan té paisatges preciosos, quan té colors atractius. Això no és així. Una pel·lícula té una bona fotografia quan aquesta és capaç d'expressar, de narrar, de ser un element protagonista més de la pel·lícula. Per tant, no té a veure amb la bellesa sinó amb si forma part del llenguatge cinematogràfic de la pel·lícula.

Fotograma de "How green was my valley"

Un dels mestres, un dels grans cracks de la fotografia, va ser Gregg Toland. Hi ha fotògrafs que poden fer que una mala pel·lícula, amb la seva fotografia és converteixi en una bona pel·lícula. Gregg Toland va ser un d'aquests. Segurament bona part de la seva habilitat ve del fet que va fer les seves primeres passes com a fotògraf en el cinema mut. I aquest tipus de cinema si una cosa tenia era que obligava a tots els membres dels equips de les pel·lícules a exprémer al màxim la seva capacitat creativa. Des dels actors i actrius als directors, passant pels responsables de la fotografia. L'absència de diàleg feia que les pel·lícules s'haguéssin "d'explicar" a través de la resta d'elements del llenguatge cinematogràfic.

Toland va ser un mestre que va innovar la tècnica fotogràfica del cinema. Sobretot pel que fa a l'ús de les ombres. Amb les seves pel·lícules tant important eren les ombres com les llums. I la seva forma d'il·luminar no només tenia un caràcter expressiu (donar una determinada atmosfera a les pel·lícules) sinó que tenia també un caràcter narratiu. És a dir, la llum (i l'ombra) servia també com a element narrador de la pel·lícula.

Una anècdota que deixa clara la seva talla com a fotògraf. Gregg Toland va ser el fotògraf de "Ciutadà Kane" d'Orson Welles. Welles va quedar tant impressionat amb el treball de Toland que, de forma inèdita, en els títols de crèdit del final de la pel·lícula hi surten conjuntament Welles, com a director, i Toland, com a director de fotografia.

Fotograma de "The grapes of wrath"

Toland va ser el director de fotografia de grandíssimes pel·lícules com "The grapes of wrath" i "How green was my valley" de John Ford o la mateixa "Citizen Kane" d'Orson Welles.

Durant aquest mes faré el comentari d'una d'aquestes pel·lícules des del punt de vista de la fotografia.

Seqüències inoblidables (12): Mystic River

Avui he tingut la sort d'estudiar, a l'assignatura d'història del cinema nord-americà, la figura de Clint Eastwood. De les seves pel·lícules (sobretot les dels darrers vint anys) en surten escenes memorables. Una és aquesta, amb un Sean Penn extraordinari. Pell de gallina.

Premis oXcars

Una convocatòria diferent: els premis oXcars. Cliqueu aquí i sabreu de què va.



Per cert, he penjat una enquesta sobre el cànon a l'SGAE. Què en penseu?

Seqüències inoblidables (11): Taxi driver

Mítica escena de "Taxi driver" de Martin Scorsese, amb el millor Robert de Niro.

La crisi, una oportunitat pel cinema?

Les situacions de crisi, siguin crisis bèl·liques, econòmiques, socials, etc., històricament han afavorit el sorgiment de nous corrents artístics que, en moltes ocasions, s'han convertit en moviments brillants i de referència. El cinema no ha estat cap excepció.

Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).

La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.

La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.

També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.

I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.

Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.

"Perros de paja" (1970) de Sam Peckinpah

"Tiro en la cabeza", cinema i art

"Tiro en la cabeza" ha rebut crítiques molt diverses. Si heu llegit darrerament el meu bloc sabreu que a mi em va agradar molt. Trobo que és una proposta interessant i innovadora a nivell formal i que només per això ja és digne de ser tinguda en compte.

Dit això, voldria afegir dues coses que vénen a ser dues sensacions que m'han vingut al cap aquests dies.

En primer lloc, crec que és equivocat considerar, com poden fer els amants i defensors a ultrança del cinema abstracte, que la utilització de recursos com el teleobjectiu o l'absència de diàlegs és ja de per si sinònim d'estar davant d'una bona pel·lícula. Estem davant d'una bona pel·lícula si aquests recursos s'utilitzen adequadament. Com jo crec que és el cas.

I, en segon lloc, crec que és necessari mostrar la tristesa que suposa veure com des d'alguns sectors encara es considera el cinema com un art de segona o de tercera. O fins i tot com una cosa fora del que considerem com a art. Llegiu, si no, aquesta crítica de "Tiro a la cabeza" que Carlos Boyero va escriure al diari El País. Especialment les darreres línies de l'article que, com podeu veure estan escrites amb bona dosi de cinisme i menyspreu: Tiro en la cabeza está invitada a no sé cuántos festivales del ancho mundo y que su estreno en España va a ser simultáneo en las salas comerciales y en los museos. Lo último lo entiendo. Está realizada pensando en la fraternal acogida de los templos del arte. Seguro que es el sagrado lugar que le corresponde. Que se disfruten mutuamente.

Si un crític de cinema d'un diari seriós no considera el cinema com a art, qui el considerarà?

"Burn after reading" de Joel i Ethan Coen

Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.

No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.

Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.

L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.

Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.

Nota de "Burn after reading": Suspès

Les pel·lícules de la meva vida

Copiant el que ha fet el Marcel al seu bloc, faig una llista de les pel·lícules que més destaco de cadascun dels anys de la meva vida. Òbviament tot és qüestionable. Hi ha pel·lícules bones i dolentes, però mai és fàcil fer una llista d'aquest tipus.

A veure què us sembla:

1974: El Padrino II
1975: Alguien voló sobre el nido del cuco
1976: Taxi driver
1977: Annie Hall
1978: Superman
1979: Manhattan
1980: Toro salvaje
1981: En busca del arca perdida
1982: Gandhi
1983: Érase una vez en América
1984: Paris, Texas
1985: Memorias de África
1986: Platoon
1987: Los intocables de Elliot Ness
1988: ¿Quién engañó a Roger Rabbit?
1989: Batman
1990: Muerte entre las flores
1991: El silencio de los corderos
1992: Sin perdón
1993: En el nombre del padre
1994: Pulp Fiction
1995: Seven
1996: Trainspotting
1997: La vida es bella
1998: American History X
1999: South Park
2000: Bailar en la oscuridad
2001: En tierra de nadie
2002: Dolls
2003: Mystic River
2004: Hierro 3
2005: Breakfast on Pluto
2006: Coeurs
2007: 3:10 to Yuma
2008: Tiro en la cabeza

Fa 50 anys...

Avui m'he posat a fullejar el llibre "1001 películas que hay que ver antes de morir" de Steven Jay Schneider. Malgrat que el títol del llibre és d'aquells que, per la seva evident vocació comercial, no em criden massa l'atenció, la veritat és que tractant-se d'un volum de gairebé 1.000 pàgines i parlant de 1001 pel·lícules és obvi que en ell s'hi troben bona part de les millors pel·lícules de la història del cinema.

He fet, per simple curiositat, l'exercici de veure quines pel·lícules es van estrenar l'any 1958, és a dir ara fa 50 anys. I la veritat és que va ser una collita cinematogràfica bastant bona.

Començant per un dels meus westerns preferits: "El hombre del oeste" d'Anthony Mann, amb un gran Gary Cooper.




Seguint per "Sed de mal" d'Orson Welles, i interpretada pel propi Welles, per Charlton Heston i Janet Leigh, entre d'altres.




Continuant per la gran "Vértigo" d'Alfred Hitchcock, amb uns memorables James Stewart i Kim Novak.




I acabant amb l'humor àcid de Jacques Tati a "Mon oncle".




I, enmig d'aquestes obres mestres, altres pel·lícules com "Gigi" de Vincente Minneli, "Fugitivos" de Stanley Kramer, "Cenizas y diamantes" d'Andrej Wajda o "Drácula" de Terence Fisher.

Qui vulgui, que faci la comparació 1958 vs 2008.

Un any de Llanterna!!

Avui aquest bloc tanca el seu primer any de vida. I és que va ser el 15 d'octubre de 2007 quan vaig decidir obrir-lo. Al principi el considerava com una espècie d'experiment per anar volcant en algun lloc les meves reflexions sobre el cinema. Ara sé que hi ha gent que el llegeix i això m'anima a continuar donant-li vida (per cert, animo a tota la gent que em diu que mira aquesta Llanterna amb asiduitat a què hi escrigui: totes les opinions són bones i necessàries!!). Com també m'anima a continuar amb el bloc el fet d'haver conegut altres blocs cinèfils que s'han convertit per a mi en consulta obligada.

Els qui seguiu aquest bloc sabeu que en el darrer mes he fet una enquesta per a què em diguessiu què creieu que li falta a aquest bloc. Les tres respostes majorìtàries han estat: puntuar les pel·lícules, escriure posts d'actualitat (festivals, premis, etc.) i escriure posts d'història.

Doncs bé, em posaré a la feina. Només un advertiment: no tinc clar com s'han de puntuar les pel·lícules. Per exemple, si trio l'opció fàcil de puntuar sobre 10... Què és un 10? "Luces de la ciudad"? "Citizen Kane"? "Al final de l'escapada"? Si aquestes són un 10, què són les pel·lícules actuals? Un 5? Un 4? Un 6? O he de ser menys exigent i no puntuar en funció de les grans obres mestres, sinó en funció de l'actualitat? No sé, no sé... M'ho hauré de pensar. I si teniu un suggeriment, millor que millor.

Per cert, també em posaré en la feina de buscar un millor disseny. Veurem si me'n surto.

Ja per acabar, com que vaig obrir aquest bloc amb un comentari sobre "Roma, ciutat oberta" de Rossellini, vull acabar amb un fragment d'una altra gran pel·lícula del mestre del neo-realisme italià: "Germania anno zero".



I llarga vida al (bon) cinema!!

El poble de Catalunya ha parlat

Després d'una votació justa, no condicionada i democràtica, el poble de Catalunya ha parlat i ha dit NO a les crispetes, demanant-ne la seva prohibició immediata.

Un 43% de les persones que han votat en el referèndum organitzat per La Llanterna Màgica ha optat per la prohibició ja. Un 36% ha votat a favor de les crispetes només en funció de la pel·lícula que s'estigui veient. I un pírric 20% s'ha mostrat palomitero al 100%.

La victòria ha estat clara. Ara bé, hem de continuar atents perquè si els del 36% i els del 20% decideixen unir esforços, hem begut oli.

Així doncs, hem guanyat la batalla però no la guerra. La lluita continua!

"Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales

"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.

Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a trasllador nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.

El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.

D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.

Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.

El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.

Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.

Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.

AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.

Nota de "Tiro en la cabeza": Notable




Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador

De festival a festival

Després dels festivals de Donosti i Docúpolis, i mentre encara es viu el cinema als carrers de Sitges, us detallo alguns dels festivals i altres activitats que tenen lloc properament:

Cinema i conferències: noves realitats dels països mediterranis. Del 7 al 30 d'octubre.

Semana Internacional de Cine de Valladolid. Del 24 d'octubre a l'1 de novembre.

Festival Internacional de Filmets de Badalona. Del 14 al 22 de novembre.

Festival de Cinema Independent de Barcelona. Del 18 al 22 de novembre.

Festival Internacional de Cine de Gijón. Del 20 al 29 de novembre.

Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró. Del 20 al 30 de novembre.

Festival Internacional de Cine Documental y Cortometraje de Bilbao. Del 21 al 29 de novembre.


Cinèfils i cinèfiles, tenim feina i llocs on anar!

PD: Hi afegeixo un nou festival: Octubre Corto. Arnedo (La Rioja) del 16 al 25 d'octubre.

No ha pogut ser!

Les forces del mal s'han imposat i han fet que La Llanterna Màgica no estigui entre els cinc blocs finalistes dels Premis Blocs Catalunya. Gràcies de totes maneres a tota la gent que heu participat en la votació.

Ara haurem d'esperar fins divendres per a saber qui s'emporta el premi. Molta sort a tothom! (però especialment a Parlem una mica de cinema? i a Marchelo's wei...).

(Òbviament també molta sort al Martí, l'altre blocaire cinèfil finalista i que m'havia oblidat de posar-lo... Sorry!)

Palmarès de Docúpolis8

Fa pocs minuts s'han fet públics els premis de l'edició d'enguany del Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis8.

Aquest és el palmarès:

Premis oficials

Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008

Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.

Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.

Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.

Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.

Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.


Premis honorífics

Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.

Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.

Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.





Fragment de "The red race"

Últim film a competició de Docúpolis

Breu crònica per mòbil de l'últim film a competició: "Ex-voto para tres ánimas", curiós film mexicà que explica els paral.lelismes que viuen un boxejador abans d'un combat, una dona abans de ser sotmesa a una operació a cor obert, i un humil pescador d'un riu en el qual cada cop hi queda menys pesca.

Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".

Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.



Fragment de "Invierno en Bagdad"

"INLAND EMPIRE": obra mestra o estafa?

Quan fa uns mesos li vaig demanar una entrevista a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, em va demanar que m'esperés uns dies perquè marxava uns dies a Galícia a impartir un seminari sobre la pel·lícula "INLAND EMPIRE" (s'ha d'escriure en majúscules) de David Lynch. Vaig pensar, sabent l'estil especial de Lynch, que si era necessari fer un seminari sobre aquesta pel·lícula segurament seria una raresa elevada al cub.

Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?

Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.

Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".

De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.

Més sobre "Vicky Cristina Barcelona"

Ahir La Vanguardia publicava un article de Laura Freixas sobre l'última pel·lícula de Woody Allen. Crec que el seu punt de vista és prou interessant.

Vicky, toreros y manolas

La última película de Woody Allen constituye una exploración audaz, sumamente personal, de algunas cosas que nunca antes habíamos visto representadas en ficción, al menos con una visión tan novedosa. Así aparece una mujer española morena, de ardientes ojos negros, que cuando besa es que besa de verdad (a su hombre pero también a Scarlett Johansson que pasaba por allí, porque es española, pero moderna) y cuando saca la navaja de la liga (digo, la pistola, porque como ya dije, es muy moderna) es que mata de verdad, que a ninguna le interesa matar por frivolidad, otra cosa es que sepa manejar un arma (española, pero mujer al fin). Junto a la española en cuestión, toda fuego y pasión, chimpón, hay un español, doblemente apasionado, por español y por artista (en Mérimée habría sido torero, aquí es pintor abstracto, ya dije que vamos de modernos), y que necesita acostarse con una mujer o dos o tres o las que le echen, no importa mucho cuáles o en qué orden, juntas o por separado, porque la vitalidad del Artista es tan explosiva que no se le agota en la mente y las manos, no sé si me explico, y aparte de ser apuesto, viril y naturalmente un genio, tiene un descapotable, no adivinarán nunca de qué color: ¡rojo!, y ya puestos, pilota una avioneta, no como Penélope Cruz que también es Artista y genial pero va dando tumbos por la vida sin otro norte que los hombres, como las demás mujeres de la película. Sólo hay una que al principio, y supongo que por darle un poco de suspense a la cosa - si no, no se entiende-, se resiste, con argumentos tan tontos como que no tiene por costumbre montarse en una avioneta o meterse en la cama (junto con su amiga) con un señor al que ha conocido hace cinco minutos. Y aquí también voy a sorprenderles: ¿saben qué le pasa a esa mujer que rechaza airadamente las proposiciones de un hombre? ¡Pues que lo que está es deseando acostarse con él! ¿A que nunca habían visto, en cine o literatura - de autoría masculina- un personaje parecido? ...

Invisibilitat

Invisibilitat és la clau d'un dels documentals que vaig poder veure ahir a Docúpolis8: "The houses of Hristina", pel·lícula Holandesa dirigida per Suzanne Raes. La invisibilitat que sent una noia búlgara de 30 anys, Hristina que, a més de ser la protagonista, és guionista i narradora. Apassionada de la fotografia, però que ha hagut d'emigrar. Viu a Amsterdam i treballa de dona de fer feines en una casa d'una família benestant holandesa. "Estic en una societat de la qual no en sóc part. Sóc un sense-rostre. En canvi tinc molts noms: Christine, Kristina, Hristina..." (···) "Començo a tenir por perquè sóc invisible perquè el meu món és invisible". Són algunes de les reflexions de Hristina.

He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.

Àfrica i Àsia, protagonistes del primer dia de competició a Docúpolis

Tres bons documentals van obrir ahir a la tarda la competició en la categoria més important, el Premi Docúpolis, de Docúpolis8.

"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.

Fotograma de "The red race"

"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.

Fotograma de "Paradise, three journeys in this world"

I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.

Fotograma de "Princesa de África"