"La pesca del salmó al Iemen" és un film que es queda a mitges. A mitges de gairebé tot.
Si et quedes amb els primers compassos de la pel·lícula pots pensar que estàs davant d'un film de caràcter polític, ja que ens parla de la política exterior britànica i, en concret, amb les seves relacions amb els països àrabs. Però no, no és un film polític.
Pots pensar que es tracta d'un drama. Els personatges que retrata, de vegades sota una superfície frívola, tenen un fons dramàtic. I les situacions que planteja, també. Però tampoc. Tampoc és un drama.
Pots pensar, també, que es tracta d'una comèdia. Perquè hi ha dosis d'humor, d'humor absurd, britànic. I hi ha moments que donen per la comèdia. Però tampoc ho acaba de ser.
És a dir és una pel·lícula que ens ofereix bones píndoles de cinema polític, bones píndoles de cinema dramàtic i bones píndoles de cinèma còmic. Però no va més enllà. Ens deixa plantades aquestes píndoles, que algunes són brillants (com la mateixa intenció d'implantar la pesca del salmó a un país com el Iemen), però ens deixa amb les ganes. Segurament degut al punt comercial que té el film i que l'obliga a un happy end que ensucra massa el conjunt global.
Això sí, és una pel·lícula agraïda si el que vols és sortir del cinema amb un somriure.
Unes breus línies per una raresa japonesa que va aterrar a Sitges diumenge passat.
Es tracta de "Milocrorze: a love story", un relat sui generis sobre l'amor, a través de tres històries deslligades completament entre si. L'amor, en tot cas, o el desamor és el fil conductor d'aquest irregular però entretingut film.
La hilaritat de l'humor japonès, diguem-ne que a l'estil "Humor amarillo" modernitzat, és la protagonista principal de la pel·lícula que, d'altra banda, esdevé estèticament molt atractiva i dinàmica.
Un excés de vulgaritat i de llargada en determinats moments són els evidents talons d'Aquil·les de la pel·lícula d'Ishibashi.
El millor, sens dubte, l'inici de la història amb una espècie de conte, mig realitat, mig animació, protagonitzat pel nen Ovreneli Vreneligare, un petit pèl-roig que fa les delícies de la sala. Brillant.
"No habrá paz para los malvados" té coses molt bones. D'entrada uns 10 primers minuts que són un exemple gairebé perfecte de com presentar i construir un personatge (Santos Trinidad, el policia borratxo i violent, interpretat per José Coronado) i de com plantejar l'ambient que planarà en els cent minuts següents.
És, també, un bon intent de reflectir la realitat polièdrica que es mou a l'entorn dels grups islamistes radicals. S'ha dit que és un film sobre l'11M. Però no és així. Com el propi Urbizu diu en una entrevista, la intenció és fer veure la proximitat amb que tenim aquests fenòmens i grups, ja siguin persones de procedència musulmana, ja siguin persones rosses, nòrdiques i cristianes.
L'ambientació de la pel·lícula també és un dels seus atractius. Santos Trinidad sembla un heroi crepuscular al més pur estil dels westerns de Sam Peckinpah. Un personatge solitari, descol·locat i violent. El problema és que, si bé un personatge similar no desentona a "No country for old men" (amb el paper magistral de Javier Bardem), no em queda clar que aquest personatge encaixi als carrers de Madrid. Encara que sigui als baixos fons.
Però el problema principal que li veig a aquesta pel·lícula és que, darrera d'una trama relativament complexa, en realitat jo hi he vist una relació de fets força previsibles. No he trobat en cap moment cap gir especial o sorprenent, cap esdeveniment que doni la volta al que creus que succeirà. I això és un dels ingredients que han de ser bàsics en un thriller com aquest.
En definitiva, no és una mala pel·lícula, però jo, personalment, n'esperava força més.
Nota de "No habrá paz para los malvados": aprovat.
Estranya barreja de "bonisme" i cinema independent. Una mica el que ja passava amb una pel·lícula d'ara fa tres anys, "Buscant un petó a mitjanit". Amanida, a més, en aquest cas, per un happy end poc habitual en el cinema indie.
Els ingredients: Comèdia romàntica, amb algun toc dramàtic; carrers de Nova York; personatges situats en plena crisi dels 30; nen (negre) orfe recollit al metro... En definitiva, una barreja que, en cas de ser interpretada per Hugh Grant, Meg Ryan, Jennifer López, Tom Hanks o Julia Roberts i, en cas de ser rodada a Los Ángeles, seria segurament insuportable.
Però el protagonisme d'actors i actrius semi-desconeguts (el protagonista i director, Josh Radnor, és el personatge principal de "How I met your mother") i el protagonisme indiscutible de Nova York i tot el que això comporta fa que sigui una pel·lícula, com a mínim, agradable de veure.
Estem davant d'una comèdia romàntica francesa amb ganxo vist mil vegades però que, a diferència del que solen oferir aquest tipus de films quan surten de Hollywood, ens reserva, tot i que sense excedir-se, determinades dosis d'humor intel·ligent.
No passarà a la història del cinema, cert. Com la majoria de pel·lícules que acostumem a trobar-nos als cinemes, d'altra banda. Però també és veritat que aconsegueix arrencar somriures agraïts.
Hi ajuden unes interpretacions senzilles que, a cops, fan creïbles situacions que, com passa habitualment en la comèdia, no ho són en absolut.
No busquem en aquest film meravelles tècniques, ni recursos cinematogràfics inesperats. Més enllà dels plàntings tant necessaris en la comèdia, no hi trobarem massa cosa. Tampoc dóna la sensació que el director busqui massa cosa més que fer passar una bona estona amb un cinema planer i sense pretensions. I ho aconsegueix.
"Alle anderen" és una pel·lícula molt europea. Més que europea, molt nòrdica. És alemanya, però podia ser perfectament danesa o sueca. No conec la cinematografia de Maren Ade (directora i guionista del film), però no m'estranyaria que fos una directora influenciada per mestres com Ingmar Bergman.
Com podeu imaginar, doncs, aquesta pel·lícula és una pel·lícula de ritme lent i molt introspectiva. No importa tant el que fan els personatges com el saber esbrinar, a partir del que fan, el que porten dins. Per això en moltes ocasions no cal diàleg. I quan hi ha diàleg, molts cops és dominat pel subtext.
Per tractar personatges amb moltes contradiccions internes, amb debats existencials constants, amb un grau d'aïllament social important, l'espai triat per la directora és encertat: una illa al mig del Mediterrani. Simbòlicament ben trobat.
En aquest sentit, doncs, cinematogràficament "Entre nosotros" és una bona pel·lícula.
Però a aquest film hi ha alguna cosa que li falla. I al meu entendre és la falta de connexió amb els personatges. La directora no aconsegueix, en cap moment, que hi hagi complicitat i empatia entre espectador/a i personatges. I això, en una pel·lícula lenta i introsprectiva, passa factura.
Nota de "Entre nosotros": aprovat
(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)
“Two lovers” té d'entrada una cosa interessant: a partir d'un argument que bé podria ser el guió d'una edulcorada història d'amor de telefilm de diumenge a la tarda (home que dubta entre dues dones, una que li ofereix una vida plàcida i l'altra que ofereix més risc), es construeix una pel·lícula d'amor, sí, però amb un to indie que fa que tingui cert interès.
D'altra banda, és innegable que es tracta d'una pel·lícula en la qual el director intenta introduir elements del llenguatge cinematogràfic. Per exemple, el tipus d'espai en que el protagonista es troba amb cadascuna de les dues dones és molt diferent: espais oberts i freds (el terrat d'un edifici) o la separació de les finestres d'un celobert, quan es troba amb la dona més “difícil”, contra espais interiors i familiars per les trobades amb la dona que li ofereix una vida més estable.
També l'ús d'una llum més aviat ombrívola confereix al film un aire molt més obscur i dramàtic del que ens solen oferir les clàssiques històries d'amor.
Però si d'alguna cosa crec que peca el film de James Gray és de ser excessivament previsible. És cert que la història en si ja ho és de previsible, però és feina dels guionistes i del director fer que aquesta previsibilitat es transformi en una cosa diferent. I crec que Gray no acaba d'aconseguir-ho. Excessives claus rebel·lades a través dels diàlegs, i imatges massa evidents que avancen la resolució de la història.
Nota de “Two lovers”: aprovat.
Fitxa de la pel·lícula
Títol: Two lovers Director: James Gray Guionistes: James Gray i Richard Menello Fotografia: Joaquín Baca-Asay Muntatge: John Axelrad Intèrprets: Joaquin Phoenix, Vanessa Shaw, Gwyneth Paltrow Durada: 110 minuts Web: www.twoloversmovie.com
La darrera pel·lícula de Sam Mendes fa una espècie d'immersió en el cinema (més o menys) independent nord-americà, i en forma de (més o menys) comèdia romàntica.
Estructurada en forma de (més o menys) road movie, sense ser-ho del tot, ens presenta diversos capítols del periple d'una parella de "trenta-anyers" que estan a punt de ser pares i que busquen el seu lloc en el món.
És una pel·lículeta que et poc fer passar una estona (més o menys) entretinguda. No diré res més, perquè tampoc té massa més. És massa "més o menys".
Nota de "Un lugar donde quedarse": (més o menys) Aprovat
I aquí un descobriment que m'ha aportat la pel·lícula: el cantautor escocès Alexi Murdoch.
No sóc massa seguidor del gènere de la ciencia ficció. Per això anava amb certes reserves a veure "The box". M'he trobat, en realitat, amb un film interessant que més que ciència ficció és cinema de suspens.
Cinematogràficament és una pel·lícula irregular que no passarà a la història, ni molt menys. Per posar alguns exemples, personalment he trobat que en molts moments de la trama queden fils penjant, el guió és perd en la seva complexitat en la part central de la pel·lícula, l'ambientació als Estats Units dels anys 70 no està gens aconseguida, i les interpretacions són, en general, fluixes. Ni Cameron Díaz, ni James Mardsen, llueixen massa. Destaca més el paper de Frank Langella, però segurament més per la importància del seu personatge que no pas per la pròpia interpretació.
Però la pel·lícula té un punt de partida i un gir final potentíssims, que són el que donen interès real al film. I és que la pel·lícula comença amb el dilema que se'ls planteja al matrimoni protagonista de la història: si prémen el botó d'una misteriosa capsa que els arriba a casa, rebran un milió de dòlars però, immediatament, una persona a qui no coneixen morirà. El conflicte està servit. El gir final no l'explico, però va en la mateixa línia.
Aquests dos punts del film, fan que la pel·lícula de Richard Kelly tingui molt més interès moral que no pas cinematogràfic, perquè explora les profunditats de l'ètica i la consciència humana. Característica pròpia de la mítica sèrie televisiva "La dimensió desconeguda", un capítol de la qual, nascut a partir del relat "Button button" escrit per Richard Matherson, ha servit d'inspiració per a la pel·lícula.
District 9m'ha deixat una sensació agredolça perquè va, clarament, de més a menys. Aquesta co-producció entre Sudàfrica i Nova Zelanda comença d'una forma prometedora perquè vol anar, i en ocasions ho aconsegueix, més enllà del clàssic film d'alienígenes.
Els missatges polítics i socials no són habituals en pel·lícules d'aquest gènere. I Blomkamp, que a més de director és co-guionista de la pel·lícula, sí que vol donar-li al seu film un toc polític i social plantejant, a través de la difícil co-existència entre alienígenes, sud-africans i nigerians, alguns dels principals problemes socials i humanitaris de l'actualitat. Tampoc és casual la data escollida per a fer arribar els alienígenes a Sudàfrica: l'any 1989, any de la caiguda del Mur de Berlín, que simbolitza un nou ordre mundial.
El format escollit per a la pel·lícula és la d'un fals documental. Aquest format no és original (l'utilitzen, per exemple, pel·lícules recents com Frost/Nixono [REC]), però li dóna un toc de més veracitat a la pel·lícula que és, certament, encertat.
Però la pel·lícula es va diluint amb el pas dels minuts. El que comença de forma prometedora acaba convertint-se en una pel·lícula d'acció més. Dóna la sensació que al final, com moltes pel·lícules d'acció comercials, el film acaba posant-se al servei de l'espectacularitat dels efectes especials.
Fins i tot a mitja pel·lícula desapareix com per art de màgia el format de fals documental per reaparèixer només en les darreres escenes del film.
M'ha donat la sensació de ser un projecte original, amb bones idees, amb molt bona tecnologia, però amb un desenllaç convencional.
"V.O.S" és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema. Tampoc ho pretén.
Es tracta d'una comèdia lleugera, amb cert to "woodyallenesc", que juga amb espais interiors i exteriors (els protagonistes entren i surten d'una pel·lícula), espais que barregen la ficció i la realitat, donant un cert aire caòtic a la pel·lícula. El film arrisca ja que la comèdia, sobretot la comèdia que barreja personatges, temps i realitats, com és el cas, corre el risc d'estavellar-se si no està tancada del tot. "V.O.S." juga al límit.
Les interpretacions tampoc passaran a la història, tot i que potser qui destaca més és Vicenta N'dongo.
Això sí, penso que hi ha tota una generació, la que ronda els quaranta (i a la qual m'hi començo a acostar perillosament) que pot sentir-se identificada amb part dels problemes i conflictes que viuen els personatges Això farà, sens dubte, valorar més la pel·lícula.
"La buena vida" és una pel·lícula d'Andrés Wood que compleix amb els patrons del cinema que en els darrers anys ens arriba des de l'Amèrica del Sud. En aquest cas des de Xile. Pel·lícules sense massa pretensions, amb recursos limitats, però amb resultats certament efectius i que solen agradar al públic, cosa que no és gens menyspreable, segurament perquè aconsegueixen construir personatges amb els quals sempre hi ha algun element d'identificació per part de la majoria del públic. No són grans pel·lícules, no passaran a la història del cinema, però són bons moments i que, fins i tot, et poden arribar a fer reflexionar.
En aquest cas ens trobem amb un muntatge altern, que ens presenta tres històries paral·leles, de la vida quotidiana, de personatges humils que viuen a la ciutat de Santiago de Xile. Tres històries que es creuen sense creuar-se, que tenen el denominador comú de la tristesa. La profunda tristesa. I una quarta història, la menys visible, que a la tristesa hi uneix la tragèdia.
Bones interpretacions, bona i certament irònica elecció del títol de la pel·lícula. Un film que no et farà perdre la tarda.
Veient "The Wrestler" tens la sensació d'estar observant una cosa que ja has vist prèviament. I és que l'estructura argumental gira a l'entorn d'un plantejament repetit múltiples vegades en el cinema: la clàssica decadència d'un heroi americà vingut a menys i que, en plena fase de caiguda, moral i física, ensenya el seu vessant més humà que el fa reflexionar i albirar certa esperança, sabent en el fons que, com se sol dir, la suerte ya está echada.
Aquest és l'eix argumental de la nova pel·lícula d'Aronofsky, una pel·lícula que va de més a menys i que té com a principal ganxo el retorn al cinema (veurem si permanent o no) de Mickey Rourke. Un Rourke que compleix amb escreix i que, segurament, està en un dels papers més importants de la seva filmografia. De fet, fins i tot es pot arribar a pensar que el propi Rourke ha pogut viure una vida similar a la que viu el protagonista de la pel·lícula. Coneguts com són els problemes que ha tingut aquest actor durant la seva vida, derivats principalment de la violència, no m'extranyaria que s'hagués identificat plenament amb el personatge que interpreta.
Com deia abans, es tracta d'un film que va de més a menys. És un film irregular. A cops, bàsicament per la fotografia, però també per l'atmosfera plantejada, m'ha recordat a les bones pel·lícules de mestres com Clint Eastwood o el Martin Scorsese dels anys 70. Però hi ha alres elements, com la previsibilitat del guió o un incomprensible (fins i tot marejant) moviment de càmera permanent, que fan que una pel·lícula que té un inici prometedor, acabi perdent en certa manera l'interès inicial.
Situada en la Dinamarca ocupada pels nazis, "Flame i Citron", dirigida pel danès Ole Christian Madsen, segurament no serà una pel·lícula que passi a la història del cinema, i és possible que passi a ser una més de les moltes pel·lícules que s'han centrat en aquella època històrica.
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
És digne de mencionar el fet que, malgrat la sobreabundància de pel·lícules sobre el nazisme, no han estat molts els films (o com a mínim no han arribat a les nostres sales) que s'han centrat en el paper dels nazis en països nòrdics com Dinamarca i Suècia, i en la importància estratègica que aquests van jugar.
Crec que també és destacable el fet que la pel·lícula adopta el punt de vista de la lluita de la resistència danesa però, i aquí hi ha la novetat, amb una intenció desmitificadora. La tesi de la pel·lícula és que la resistència va existir però, per dir-ho d'alguna manera, ni eren tants, ni eren tant bons. De fet, en alguns moments sembla que la pel·lícula sigui una interpel·lació directa al poble danès per la seva passivitat amb els ocupants. Així entenc jo la pregunta que fa al principi de la pel·lícula la veu en off del protagonista sobre imatges d'arxiu de l'ocupació nazi: Quan ocupàven Dinamarca, vas sortir a mirar? És una pregunta sense destinatari clar, però amb una intenció molt directa.
Alguns problemes de guió fan perdre efectivitat a la pel·lícula. No obstant, i reiterant que és una pel·lícula que no passarà a la història, tampoc és una pèrdua de temps.
M'agradaria tenir més coneixement de la història de l'Itàlia de la segona meitat del segle XX per a poder valorar millor la pel·lícula "Il divo" de Paolo Sorrentino. Una pel·lícula que gira a l'entorn de la vida política del controvertit Giulio Andreotti, i que és, alhora, un retrat crític del sistema polític italià, de la seva corrupció generalitzada, dels seus lligams amb la màfia, etc.
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Què canvia del principi al final d'"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman? Una cosa aparentment tant senzilla com una taula que passa d'estar elegantment parada a l'exterior d'una casa de camp canadenca a, en una sola nit, estar absolutament desordenada, molla per la pluja nocturna i donant una sensació de caos. Però aquest caos, aquesta transformació, no és banal, sinó que simbolitza el canvi interior que, d'un dia per l'altre, viuen tots els personatges d'aquesta pel·lícula. És un exemple de com es poden aprofitar elements cinematogràfics per a explicar coses. En aquest cas l'atrezzo. Una taula, parada primer i desparada després. Un quadern, escrit primer amb els noms de les persones que entraven en un camp de concentració nazi i, esborrat després per la pluja, no com a voluntat d'oblit del passat, sinó com a reflex d'un alliberament interior llargament esperat.
Un altre element cinematogràfic ben aprofitat per Barzman: l'espai. I aquí es produeix una paradoxa. La pel·lícula transcorre en dos temps i espais diferenciats: per una banda, els anys 40 en un camp de concentració nazi a França i, per l'altra, l'any 1985 en una magnifica casa de camp al mig de l'espectacular natura del Canadà. On rau la paradoxa? En el fet que en l'espai de més llibertat que és, sens dubte, el camp canadenc, els personatges protagonistes viuen una major repressió interior (la cosa canvia al final de la pel·lícula quan es produeix una espècie de catarsi col·lectiva alliberadora) i, en canvi, en l'espai de repressió que és el camp de concentració, els tres personatges principals viuen en un estat de més plenitud interior. Fins al punt que un dels personatges, ja en l'any 1985, li diu a la protagonista principal que enyora "la simple alegria d'estar viu amb tu", referint-se als moments viscuts al camp de concentració. Aquesta paradoxa, aquest sentiment aparentment il·lògic, el que fa és remarcar, al meu entendre, la profunda inestabilitat emocional que viuen els persoantges.
Destacable també la interpretació dels personatges. Potser cap d'ells fa el seu millor paper, però Susan Sarandon, Christopher Plummer o Max Von Sydow no desentonen. Potser Gabriel Byrne es mostra més discret.
No obstant, com a element negatiu, la història sembla plantejada de forma un pèl precipitada. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç no acaba d'estar massa clara i l'ús del flashback tampoc acaba de servir per a solucionar aquesta mancança del guió. Per cert, i parlant de flashbacks, al cinema en general li cal una mica més d'imaginació, i potser va sent el moment que algú inventi una fórmula diferent de l'ús del blanc i negre per a representar el passat.
En definitiva, avui, amb cert retard, he anat a veure aquesta pel·lícula de Barzman i, en línies generals, he sortit satisfet de la sala (i això que avui el cinema Maldà ha ofert un so que només puc qualificar d'indigne).
Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
Aquests dies d'estada a Granada, degut a les hores de calor i, per què no dir-ho, al fet que anar al cinema allà és molt més barat que a Barcelona, hem estat assidus a les sales de cinema de la ciutat de García Lorca.
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
Retrat del tonto del poble. El tonto que en el moment en què creu que pot fer les coses ordinàries i quotidianes de la resta de les persones, s'estavella. És el pas, el petit pas, que va de la innocència a la tragèdia.
Aquest és el fil conductor de "Garage" un petit film irlandès del director Lenny Abrahamson.
És un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques. I potser aquí és on falla una mica, perquè malgrat els intents ben intencionats quan veus la pel·lícula tens la sensació que hi falta alguna peça. Alguna petita peça que acabi de fer funcionar l'engranatge.
De totes formes és una pel·lícula que es deixa veure i que demostra que, com a mínim aparentment, el cinema irlandès està sent capaç d'oferir en els darrers anys pel·lícules de certa qualitat com "Breakfast on Pluto", "Once" o la pròpia "Garage".
