Al final de l'escapada

Una de les meves pel·lícules preferides és "Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard.

Un dels personatges que més m'ha impressionat dels que he conegut fins ara ha estat en Miguel Núñez, mort aviat farà dos anys.

Per això espero amb impaciència l'estrena del documental d'Albert Solé que, després de retratar la vida i la lluita del seu pare contra la dictadura i contra l'Alzheimer, ha decidit rodar un film sobre la vida i lluites de Miguel Núñez. L'última lluita, la lluita per una mort digna. Al final de l'escapada.

Confesso que aquest tràiler, a part de posar-me la pell de gallina, em fa caure alguna llàgrima.

"The social network" de David Fincher

"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.

Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.

Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.

La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.

I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.

"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.

Nota de "The social Network": notable baix.

3 anys de Llanterna Màgica

Sí, sí. Ahir va fer tres anys que vaig obrir aquesta Llanterna Màgica. La vaig obrir amb cert pudor, amb certa vergonya, però amb ganes d'anar deixant per escrit el que aprenia a classes de cinema, el que anava sentint veient pel·lícules, llegint coses diverses sobre el setè art.

Durant aquests tres anys he anat canviant. I ara, llegint algunes coses de les que vaig escriure al principi, no puc evitar posar-me una mica vermell. Però vaja, suposo que és normal. Cada moment vital és diferent i, per tant, les reflexions, les visions, els sentiments, varien inevitablement.

La Llanterna Màgica és per a mi un espai molt personal. Me la prenc com una cosa que, tot i ser pública i ser oberta a tothom, forma part del meu bagatge personal. Per això de vegades surten posts de caràcter molt intern, gairebé íntim. És el cas del post "Estimat Charlie Chaplin", un post que sé que va emocionar a més d'una persona. No era la meva intenció, però em va sortir així.

Però també vull que sigui, i a cops ho és, un espai col·lectiu on tothom que vulgui hi pugui dir la seva sense complexes. Per això em va fer molta il·lusió l'èxit que va tenir la inciativa de preguntar-vos quines eren les pel·lícules de la vostra vida. Per cert, el podi de les pel·lícules de la nostra vida el van formar "El Padrino", "Blade Runner" i "Amélie".

Aquests tres anys també han servit per veure com ens van deixant, poc a poc, grans estrelles del cinema: Paul Newman, Fernando Fernán Gómez, Claude Chabrol, Dennis Hopper, Tony Curtis... i altres que em deixo.

I quines han estat les millors pel·lícules d'aquests tres anys? Doncs si faig cas a la puntuació que poso a les pel·lícules que veig (exercici de vegades complicat) m'adono que els millors (per a mi, és clar) films d'aquests tres anys han estat "Gran Torino" de Clint Eastwood, "Inglourious basterds" de Quentin Tarantino, "Los condenados" d'Isaki Lacuesta, "La cinta blanca" de Michael Haneke i "The girlfriend experience" de Steven Soderbergh. Qüestió de gustos.

En fi, que han estat tres anys de cinema i d'aprenentatge. I espero que en siguin més, molts més.

"Fase 7" de Nicolás Goldbart

El Festival de Sitges és una capsa de sorpreses. I, tot s'ha de dir, les sorpreses poden ser negatives o positives. Diumenge passat ens disposavem a anar a veure la darrera aventura fílmica de John Carpenter. Però, oh sorpresa, arribem a Sitges i, després de fer cua gairebé una hora (i que el típic senyorgranfentseeldespistatmòbilenmà intentés colar-se) les entrades estan esgotades. Les de les dues sessions programades i la de la sessió extra que programen a les 8h. del matí. Demanem a la noia de la guixeta que ens doni una entrada per alguna pel·lícula que facin a la tarda. I ens dóna entrades per veure "Fase 7". Comèdia negra apocalíptica ens diu. Argentina. Buf...

Després d'unes tapes (la dieta pot fer un break) anem cap a l'Hotel a veure la pel·lícula.

M'allargo una mica en el pròleg perquè la pel·lícula no passarà a la història del cinema. És, però, entretinguda. Rius força amb un humor negre violent (apocalíptic perquè l'acció se situa en un entorn afectat per un virus estrany) tipus Álex de la Iglesia, germans Coen, Tarantino i els seus. Tot i que Nicolás Goldbart (el director) assegura que la seva inspiració està en John Carpenter i en Sergio Leone. I és cert que alguns moments, i alguns personatges, recorden als Spaghetti western de l'italià.

Les interpretacions hi fan força. Sobretot destaca la d'un Federico Luppi ben diferent al que estem habituats: un silenciós villà (villano és villà en català?), amb ulleres de sol i escopeta rebentacaps, a l'estil de l'Anton Chigurh interpretat a la perfecció per Javier Bardem a "No country for old men", però amb 75 anys a l'esquena i, segurament, amb menys mala llet.

En definitiva, una bona proposta per passar una bona estona. Que no és poc.

Nota de "Fase 7": aprovat alt.

Nota: he vist la pel·lícula per segon cop i m'ha agradat més. Així que he passat de posar-li un aprovat alt a posar-li un notable baix.

"Bicicleta, cullera, poma" de Carles Bosch

És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.

Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.

És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.

El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.

El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:

- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.

- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.

- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.

- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.

Nota de "Bicicleta, cullera, poma": notable baix.

He vist "Blade Runner", ja sóc un bon cinèfil

Sí. Cert. Amb 36 anys i mig de vida, amb uns quants centenars de pel·lícules vistes, amb quatre anys que fa que em dedico amb més intensitat al cinema, amb gairebé tres anys de Llanterna Màgica, amb tot això, encara no havia vist "Blade Runner".

Fins ahir a la nit. Ara sí. Ja puc dir que sóc un bon cinèfil.

I què dir de "Blade Runner" que no s'hagi dit ja?

D'entrada dir que m'ha semblat una molt bona pel·lícula, però vull tornar-la a veure amb calma (feia temps que no veia una pel·lícula en directe per la tele sense possibilitat de parar el dvd, tirar enrere, tornar a mirar escenes...).

Com a cosa positiva crec que és un film amb una excel·lent ambientació. Música emotiva, fotografia extremadament expressiva a través d'una permanent obscuritat, pluja incessant, eficaç caracterització física dels personatges a través del maquillatge (m'encanta la imatge de Daryl Hannah), vestuari, etc. Tot això forma un molt bon conjunt.

Potser el que li he trobat a faltar és un major desenvolupament de l'interior dels personatges. Crec que els quatre personatges principals de la pel·lícula són personatges amb molta més volada i que podien haver donat molt més de si. No m'hagués sobrat mitja hora més de film si hagués servit per a desenvolupar més els personatges.

D'altra banda, no he tingut la sensació d'estar davant d'un film de ciencia ficció. Més aviat m'ha semblat una barreja del cinema negre clàssic dels any 40 i del cinema catastrofista dels anys 70 i 80.

Per últim, és evident que "Blade Runner" ha estat una pel·lícula absolutament influent en el cinema posterior. Sense anar més lluny, crec que pel·lícules com "El caballero oscuro" i moltes d'altres posteriors a "Blade Runner" serien diferents si no hagués existit aquest film de Ridley Scott.

S'apaga l'estrella de Tony Curtis. Visca el cinema!

El cinema és art, és entreteniment, és mitologia, és emoció, són imatges, són sentiments, és història. El cinema és gran, molt gran.

I què és el que el fa gran? Doncs no ho sé, no crec que es pugui definir. Però hi tenen una gran importància els símbols, els mites. Aquelles imatges que perduren en el temps, passi el que passi. Aquelles imatges que queden en la memòria col·lectiva, i que quan les recuperes, recuperes un somriure, recuperes una emoció, un record, fins i tot una pell de gallina. Quantes emocions recupera una imatge amb Marilyn Monroe i Tony Curtis a la gran "Some like it hot"!


L'estrella de Tony Curtis ha deixat de brillar aquesta setmana. I un comença a estar cansat que se'n vagin els més grans. Però la gran màgia del cinema és que és capaç de vèncer a la llei de la vida (i la mort), perquè ens permet veure les estrelles fins i tot quan s'han apagat.

Així que, espero que el gran Curtis es trobi, allà on sigui, amb els seus companys de viatge. Amb Marilyn, amb Billy Wilder, amb Jack Lemmon, amb Walter Matthau i amb tants d'altres. Mentrestant, aquí, continuarem gaudint de la seva estrella.

Adéu al director de "Bonnie & Clyde"

Qui més qui menys, té alguna pel·lícula que d’alguna manera el fa apassionar pel món del cinema. A mi, quan era petit, va haver-hi tres pel·lícules que em van impactar. Una era “El golpe”, una altra “El tercer hombre” i, la tercera, “Bonnie and Clyde”, dirigida per Arthur Penn, que ha mort aquesta setmana.

Segurament no estava entre els grans mestres de la direcció cinematogràfica. Però pel·lícules com “La jauría humana”, “Pequeño gran hombre” o la citada “Bonnie and Clyde”, el situen en un lloc destacat del món del cinema.

Aquí teniu els últims minuts de “Bonnie and Clyde”, amb una darrera escena simplement espectacular.