Acabo de veure, en el marc del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, "Eye in the sky" ("Gun Chung") de Nai-Hoi Yau.
Sense entrar a valorar si m'ha agradat o no, si és una bona pel·lícula o no, el que m'ha vingut al cap veient aquesta pel·lícula és la progressiva uniformització que està vivint el cinema internacional, en el marc de la progressiva, també, uniformització de la resta de disciplines artístiques i culturals.
"Eye in the sky" és una pel·lícula feta a Hong Kong, però per la forma, pel tema tractat, per les interpretacions, podria tractar-se, perfectament, d'una pel·lícula rodada als Estats Units. És una pel·lícula "internacional" o, millor dit, occidental.
Aquest procés d'occidentalització segurament acabarà per fer perdre bona part de l'essència del cinema, que ha de ser, entre d'altres coses, la de transmetre la realitat a través de les imatges en moviment, i dintre dels paràmetres culturals i socials de cadascun dels llocs on es crea cinema.
Takeshi Kitano fa cinema japonès? O és un japonès que fa cinema occidental? I Amenábar? Fa cinema espanyol o és un espanyol fent cinema occidental?
Nota de "Eye in the sky": suspès
Tràiler de "Eye in the sky"
PD: Després d'escriure aquest post he trobat aquest article de l'Àngel Quintana que us pot interessar.
diumenge, 27 d’abril del 2008
dijous, 24 d’abril del 2008
Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona
Demà comença la desena edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Tenint en compte que l'Àngel Quintana ens assegurava que el cinema més renovador de l'actualitat ve de l'Àsia, és recomanable que durant algun dels deu dies que dura el festival hi aneu a donar un cop d'ull.
dimarts, 22 d’abril del 2008
2001
Avui el comptador de mirades cinèfiles d'aquest bloc ha arribat al número 2001. Un bon moment per a recordar una de les seqüències més famoses de la història del cinema. La seqüència inicial de "2001" de Stanley Kubrik.
dilluns, 14 d’abril del 2008
"Bienvenido a Farewell-Gutmann" i el cinema català
Ahir vaig tenir la notícia que la pel·lícula "Bienvenido a Farewell-Gutmann" dirigida pel català Xavi Puebla, ha rebut dos premis en el Festival de Cinema de Màlaga. Tot i que encara no he vist la pel·lícula, estic segur que serà digna de veure. El Xavi Puebla és un director jove, va néixer l'any 1969, i que, a més de director, exerceix la docència al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya on jo estudio actualment. Tinc la sort de tenir-lo com a professor en les assignatures d'Història del Cinema i d'Anàlisi del guió cinematogràfic. I, veient la passió que té pel cinema, estic convençut que una pel·lícula seva ha de ser, per força, interessant.
Ara bé, hi ha coses que crec que han de fer reflexionar sobre la importància que actualment se li dóna al cinema català. L'historiador del cinema Àngel Quintana, en l'entrevista que li vaig fer per aquest mateix bloc, expressava la seva preocupació pel fet que no havia tingut cap tipus de transcendència que al Festival de Venècia hi participessin quatre pel·lícules catalanes. Amb la pel·lícula del Xavi Puebla segurament trobem un exemple d'això. I dic això a partir de dos fets reals:
1- "Bienvenido a Farewell-Gutmann" encara no té assegurada la seva projecció en les sales de projecció que formen el circuit comercial.
2- En el mateix programa televisiu (Cinema 3) en el qual s'informava dels premis que ha rebut la pel·lícula se li dedicava gairebé més temps a l'homentage que el Festival de Màlaga va fer a Concha Velasco que no pas a informar sobre la pel·lícula de Puebla.
Exemples com aquests en trobariem molts. Centenars. El mateix Àngel Quintana assegurava en l'entrevista citada que el cinema català ha fet un gir copernicà en els darrers anys. Hi ha quantitat i, el que és més important, qualitat. Ara bé, per a què tiri endavant s'han de fer apostes. Deixar-nos d'homenatges (per molt merescuts que siguin) a les Conches Velasco de torn, i apostar pels nous cineastes. Si no, anirem malament.
diumenge, 13 d’abril del 2008
"Once" de John Carney
He anat a veure "Once" amb la bona predisposició amb què sempre observo qualsevol cosa que prové d'Irlanda. Ho reconec, amb Irlanda no sóc objectiu. I hi he anat amb el record de l'agradable sorpresa que fa uns mesos va suposar per a mi una altra pel·lícula irlandesa poc coneguda, "Breakfast on Pluto".
Malgrat aquesta bona predisposició, "Once", en general, no m'ha acabat de convèncer. L'he trobat una pel·lícula amb bones intencions, poques pretensions, però poc reeixida.
Els compassos inicials poden fer veure que ens trobarem amb una pel·lícula de crítica social, estil Ken Loach. Es pot pensar que veurem una pel·lícula que presenti l'altra cara del "miracle econòmic irlandès". Però es queda a mig camí.
D'altra banda, podriem considerar que "Once" és un musical. Però més que un musical, m'ha quedat la sensació que es tracta d'una pel·lícula amb cançons. De fet en algun moment de la pel·lícula s'encadenen tres cançons successives, cosa que vol dir entre quinze i vint minuts gairebé seguits de cançons, sense que la imatge que es veu paral·lelament sigui massa trascendent. Excessiu.
I com a història d'amor, massa previsible. Poca sorpresa.
La pel·lícula té coses bones: bona interpretació per part d'actors i actrius no professionals, bona música i, malgrat que a mi no m'ha acabat d'agradar, un format arriscat i amb visió social crítica, cosa que és de valorar.
Nota de "Once": Aprovat baix
Tràiler de "Once"
Malgrat aquesta bona predisposició, "Once", en general, no m'ha acabat de convèncer. L'he trobat una pel·lícula amb bones intencions, poques pretensions, però poc reeixida.
Els compassos inicials poden fer veure que ens trobarem amb una pel·lícula de crítica social, estil Ken Loach. Es pot pensar que veurem una pel·lícula que presenti l'altra cara del "miracle econòmic irlandès". Però es queda a mig camí.
D'altra banda, podriem considerar que "Once" és un musical. Però més que un musical, m'ha quedat la sensació que es tracta d'una pel·lícula amb cançons. De fet en algun moment de la pel·lícula s'encadenen tres cançons successives, cosa que vol dir entre quinze i vint minuts gairebé seguits de cançons, sense que la imatge que es veu paral·lelament sigui massa trascendent. Excessiu.
I com a història d'amor, massa previsible. Poca sorpresa.
La pel·lícula té coses bones: bona interpretació per part d'actors i actrius no professionals, bona música i, malgrat que a mi no m'ha acabat d'agradar, un format arriscat i amb visió social crítica, cosa que és de valorar.
Nota de "Once": Aprovat baix
Tràiler de "Once"
dimarts, 8 d’abril del 2008
dissabte, 5 d’abril del 2008
Entrevista a Patricio Guzmán
El cap de setmana del 29 i 30 de març, el cineasta xilè Patricio Guzmán va realitzar a Barcelona el seminari "Documental: escritura, inmersión, rodaje y montaje". Aprofitant la celebració d'aquest seminari he tingut l'oportunitat de fer-li una petita entrevista que reprodueixo aquí.
¿De donde nace tu pasión por el cine documental?
Hacia finales de los años 50 y comienzos de los 60 llegaron a Chile una serie de películas documentales que me marcaron para siempre. Entre ellas estaba « Morir en Madrid » de Rossif, « Europa de noche » de Blasetti y « El mundo del silencio », de Malle-Cousteau. En aquella época no había ninguna diferencia entre cine « de autor » y cine « comercial ». La gente llenaba los cines para ver estas películas sin actores, sin maquillaje, sin truculencias, pero llenas de emoción y hechos verdaderos. Esto me fascinó y me indicó el camino documental.
El documental es un género relativamente desconocido. ¿En qué momento se encuentra actualmente?
Después de conquistar los grandes públicos en tres ocasiones de la historia del cine, actualmente, el documental se encuentra atravesando por una nueva crisis. El primer impacto lo logró en los años 30 con las « sinfonías de ciudades », el segundo durante comienzos de los 60 con los filmes que ya he mencionado y muchos otros, tales como «Mi lucha» de Leiser, «El misterio Picasso, de Clouzot, « El desierto viviente » de Walt Disney, etc. El tercer momento « estelar » se produjo con Michael Moore y «Buenavista social club». Ahora estamos donde siempre hemos estado : en la crisis.
En un seminario reciente dijiste que "el documental es como la música de cámara del cine". ¿Qué significado tiene esta afirmación?
No se puede escuchar un cuarteto para instrumentos de cuerda en un estadio de fútbol. No se puede oir una sonata para piano en un gran gimnasio polideportivo. De la misma manera que un buen documental no puede ser programado en mitad del estruendo publicitario de un canal super comercial.
El género documental debe ser presentado en un marco apropiado, a través de una programación inteligente.
¿Es concebible el documental sin un compromiso social o político?
En los años 50 y 60 había pocos « subgéneros » documentales. Pero ahora en cambio hay documentales de literatura, ópera, ballet, biografías de escritores, documentales históricos, de naturaleza, de viajes, etc. Hoy el documental se ha abierto a incontables temáticas humanas.
Otra frase tuya, de gran belleza, es la que dice que "un país sin cine documental es como una familia sin álbum de fotografias". Esta frase refleja la importancia del documental como documento histórico.
En efecto, cada país debe custodiar sus imágenes documentales, que constituyen su memoria.
¿En qué le afecta al documental el poder de la televisión?
El medio « natural » del documental es la televisión, en particular la televisión temática. Hay grandes canales que dedican un buen espacio a la producción y emisión de documenales, como ARTE, ZDF, WDR, etc. El problema no es la televisión en si misma sino la vulgaridad que se ha instalado adentro de ellas.
Por último, ¿Nos podrías hacer unas recomendaciones sobre autores y documentales imprescindibles?
Entre los ancianos: Frederick Wiseman. Entre los viejos : Nicolas Philibert. Entre los jóvenes : Heddy Honigmann.
Recomanacions extretes de youtube:
Entrevista a Patricio Guzmán
Entrevista a Heddy Honigmann (costa de carregar però quan comença és molt interessant)
divendres, 4 d’abril del 2008
Entrevista a Àngel Quintana
L'Àngel Quintana és un dels crítics cinematogràfics de més prestigi, a més de professor d'Història i Teoria del cinema a la Universitat de Girona. Ha estat un dels impulsors de l'aparició de la revista Cahiers du Cinema en castellà.
Li agraeixo el temps que m'ha concedit per a respondre aquesta entrevista.
Sembla que estem en un moment en què la crítica cinematogràfica, com a mínim la dels mass-media, s'ha tornat un pèl acrítica. Com ho valores?
És un fet inevitable. La crítica als mitjans de comuniació cada cop està més a prop de la publicitat, i el cinema com a fenomen cultural els ha deixat d'interessar. Fa uns anys en Jaume Perich va publicar un acudit en el qual es veia un home llegint el diari, i s'emprenyava quan veia que només parlaven de les recaptacions que feia una pel·lícula o dels diners gastats en la producció. Al final es preguntava per què el cinema estava a les pàgines d'espectacles i no a les d'economia. Crec que sintetitza molt bé la situació.
Què pot aportar al món de la crítica cinematogràfica l'aparició de la revista Cahiers du cinema en castellà?
En primer lloc, crec que ocupa un espai que no existia. Hi havia revistes com Dirigido, però sense tenir una línia clarament definida i sense fer apostes per determinat cinema més radical que està en el panorama internacional. Cahiers crec que pot fer apostes més arriscades. El número d'abril, per exemple, porta la darrera pel·lícula de Jacques Rivette a la portada, fet que considero important perquè em sembla que és el primer cop que un film de Rivette està a la portada d'una revista de cinema espanyola.
L'altre factor clau em sembla que és el de la intervenció a l'esfera pública i a la institució cinema. Cahiers pot parlar de la llei de cinema, de la situació de la distribució o l'exhibició, de la relació amb els centres d'art o de les polítiques que els partits polítics tenen respecte el cinema de cara a les eleccions. Les revistes de cinema parlaven fins ara de pel·lícules i mai de política cinematogràfica, fet que em sembla també molt interessant.
El cinema tot just acab de complir el seu primer degle de vida, per tant és un art jove. Se li dóna el relleu que mereix com a disciplina artística?
La situació és contradictòria. El cinema té més de cent anys de vida i ha perdut la centralitat en un món audiovisual cada cop més ampli i extens. Crec que potser l'error del qual pequem molts és el de considerar que el cinema és l'espai de les imatges nobles, mentre que el youtube, per exemple, és l'espai de les imatges innobles. Avui hem de pensar la pantalla cinematogràfica en relació amb totes les altres pantalles, veure quin lloc ocupa i quina és la seva funció residual -potser com la que ocupa la poesia en l'àmbit de la literatura- dins d'un món en el qual patim una contaminació audiovisual.
Sobre el relleu que té com a disciplina artística, crec que la situació és contradictòria. El cinema és respectat a la universitat, als centres culturals i fins i tot interessa a la gent de l'art que programen instal·lacions de cineastes, però hi ha un sector de la cultura que continua pensant que és més esedeveniment qualsevol nou llibre que surt al mercat que qualsevol pel·lícula. Per què se li va donar tant d'èmfasi a la Fira de Frankfurt com a projecció internacional de la cultura catalana i, en canvi, no es va parlar que al darrer Festival de Venècia s'hi projectaven quatre pel·lícules catalanes? a Venècia no hi va anar ni el Conseller de Cultura. Aquest fet explica alguna cosa sobre quina continua essent la valoració del cinema dins del món de la cultura.
Crec que era Fritz Lang que deia que el cinema ha de tenir una funció social. És a dir, que el cinema sense un objectiu crític no tenia sentit. Hi estàs d'acord? Es compleix això en el món del cinema actual?
Crec que el cinema actual ha tornat tímidament a la política. Aquest any, per exemple, hem viscut una revifalla dek cinema americà que ha passat per la recuperació d'una dimensió política. Potser és cert que contra Bush és possible fer millor cinema que a favor seu, però em sembla que la forma com la guerra de l'Iraq ha esquitxat el cinema actual és molt important. Ha esquitxat tant pel·lícules combatives com Redacted de Brian de Palma -film que cada cop em sembla més important- com també el darrer capítol de la Guerra de les Galàxies on la qüestió clau era demostrar com una República es transformava en Imperi.
Sí, sincerament, crec que si el cinema forma part del nostre present li cal posicionar-se. Això no vol dir que tot el cinema d'esquerres o tot el cinema social sigui bo. Fer una pel·lícula implica fer-la també políticament, no n'hi ha prou amb les bones intencions. La revolució també afecta a la forma. D'altra banda, penso que el discurs del compromís és un dels discursos que determinada crítica sorgida de la posmodernitat no entén. Als que els agrada el cinema de gènere no entenen per què De Palma ha fet Redacted.
Tenint en compte el poder de persuació que té el cinema, un cineasta hauria de tenir clar que quan està rodant està prenent partit per alguna cosa. El propi Griffith segurament no devia ser conscient, quan rodava El naixement d'una nació, que estava rodant una pel·lícula amb connotacions racistes. Hi ha consciència d'aquesta necessitat d'una certa consciència en els cineastes actuals?
Crec que de forma progressiva s'està recuperant aquesta consciència. Una de les grans revolucions del cinema digital és l'existència d'un cinema menor que no hagi de dependre dels grans poders econòmics. Les pel·lícules menors són més lliures i posen en primer nivell la importància de l'ètica cinematogràfica davant de les grans contradiccions de la indústria. Per què Inland Empire és una pel·lícula tant important? Perquè per primer cop era el mateix David Lynch qui estava darrera de la càmera, qui treballava sol amb la seva actriu i qui modulava la seva pròpia pel·lícula. No li feia falta treballar amb un dispositiu pesat.
Sobre la relació del cinema amb les formes de poder crec que sempre és contradictòria. Sí que actualment hi ha un cinema neocon americà. Una pel·lícula com La Passió de Crist de Mel Gibson s'ha de denunciar per la seva càrrega ideològica. És una obra subvencionada pels Legionaris de Crist, que és una secta catòlica neocon amb grans implicacions en la política conservadora. Ginson construeix un crist medievalista, marcat pel dolor i la tortura. Quan es va estrenar em va molestar que els freakis es quedessin amb què era una pel·lícula gore i fossin incapaços de fer una lectrura de les intencions polítiques.
Quin paper pot jugar el cinema com a instrument de generació de memòria, com a document gràfic de la història dels nostres temps?
Crec que juga un paper destacat, però no és l'únic espai. Repeteixo, hem de tenir en compte la pèrdua de la centralitat i discutir de què estem parlant quan parlem d'arxiu i de document. Fins fa poc un document era una pel·lícula en 35 mm guardada en una filmoteca. Ara un document poden ser també les filmacions domèstiques rodades amb el mòbil. Això complica molt les coses, ja que la dimensió d'allò professional es barreja amb la d'allò amateur i té un impacte clau en la forma com reciclem la memòria. Borges va dir un cop que els historiadors del segle XXI no haurien d'escriure la història a partir de la mancança -uns pocs documents parlen del segle XII, per exemple- sinó a partir de l'excés -quins documents són vàlids i quins no.
D'altra banda, crec que la ficció és un document excel·lent, no només les imatges documentals. La memòria en imatges no és només la memòria d'allòe que veiem que veritablement ha passat, sinó que també pot ser la memòria del que una determinada societat ha imaginat.
Tecnològicament el cinema ha avançat molt, però des d'un punt de vista tècnic, els avenços que van aportar Griffith, Murnau, Rossellini, Godard i companyia, segueixen vigents. Vol dir això que s'ha inventat tot en el cinema, o encara hi ha capacitat de regenerar-se i trobar coses noves?
La història del cinema és una història de crisis constants. Griffith neix de la crisi del cinema d'atraccions, Murnau esclata perquè s'interessa per la pintura quan el cinema estava massa pendent de com deslliurar-se del teatre, Rossellini aporta una nova perspectiva de captura de la realitat a partir d'interrogar-se què vol dir filmar la realitat, Godard posa en relació el cinema amb la cultura pop del seu temps i amb la idea de collage. Crec que cada cineasta és fruit d'un temps. El mèrit és quan algú com Godard travessa cinc dècades de la història del cinema estant sempre a l'avantguarda.
Crec que el cinema pot trobar moltes coses noves. ara mateix crec que el digital defineix moltes coses, posa en crisi coses sagrades com la idea de projecció pública i democratitza l'accés a les pel·lícules. Formalment ens permet trobar la lleugeresa que els grans cineastes buscaven i no podien trobar.
L'any passat van morir Bergman i Antonioni. Sembla que els grans ens van deixant, poc a poc. Hi ha relleu en el cinema actual?
Hi ha un envelliment lògic dels grans mestres europeus. Godard està a punt de fer vuitanta anys, però hi ha nous mestres. Ara els grans noms del cinema mundial estan a l'Àsia i són molt joves. Gent com Jia Zhang-Ke o Apichatpong Weerasethakul, que tenen menys de 40 anys tenen moltes coses a dir-nos.
El teatre català sempre ha gaudit de bona salut i de gran prestigi, en canvi la situació del cinema català és ben diferent. Per què no acaba d'arrencar el cinema a cas nostra?
No és veritat. Mai el cinema català havia tingut tant de prestigi internacional. La nova pel·lícula d'Albert Serra estarà al Festival de Cannes i estarà molt present a nombrosos festivals. El silenci abans de Bach de Pere Portabella ha estat al Moma de Nova York, a Venècia, Buenos Aires. Fins i tot pel·lícules que no troben espai per a estrenar-se, com Pas a Nivell de Pere Vilà, ja ha passat per Rotterdam, Buenos Aires i Londres. El problema és que no som conscients de la revolució copernicana que totes aquestes pel·lícules introdueixen en l'àmbit de la cultura. A més, hi ha el màster de documental de la Pompeu pel qual hi han passat gent com Joaquim Jordà, Marc Recha o José Luis Guerín.
Crec que quan parlem de cinema català hem de canviar de xip. No vol dir el mateix que deu anys enrere.
Quines recomanacions faries de cineastes i pel·lícules actuals que siguin desconeguts pel gran públic?
Crec que s'hauria de difondre més l'obra de grans directors asiàtics. Els grans noms del cinema asiàtic ja no són Wong Kar Wai i Kim Ki-Duk, els més coneguts, sinó els taiwanesos Huo Hsiao Hsien i Tsai Ming Liang, el coreà Hong Sang-Soo, el tailandès Apichatpong Weerasethakul, o els xinesos Wang Bing i Jia Zhang-Ke. Alguns d'aquests autors estan fent el cinema més atrevit i interessant del cinema mundial, juntament amb David Lynch, Gus van Sant i Brian de Palma.
Li agraeixo el temps que m'ha concedit per a respondre aquesta entrevista.
Sembla que estem en un moment en què la crítica cinematogràfica, com a mínim la dels mass-media, s'ha tornat un pèl acrítica. Com ho valores?
És un fet inevitable. La crítica als mitjans de comuniació cada cop està més a prop de la publicitat, i el cinema com a fenomen cultural els ha deixat d'interessar. Fa uns anys en Jaume Perich va publicar un acudit en el qual es veia un home llegint el diari, i s'emprenyava quan veia que només parlaven de les recaptacions que feia una pel·lícula o dels diners gastats en la producció. Al final es preguntava per què el cinema estava a les pàgines d'espectacles i no a les d'economia. Crec que sintetitza molt bé la situació.
Què pot aportar al món de la crítica cinematogràfica l'aparició de la revista Cahiers du cinema en castellà?
En primer lloc, crec que ocupa un espai que no existia. Hi havia revistes com Dirigido, però sense tenir una línia clarament definida i sense fer apostes per determinat cinema més radical que està en el panorama internacional. Cahiers crec que pot fer apostes més arriscades. El número d'abril, per exemple, porta la darrera pel·lícula de Jacques Rivette a la portada, fet que considero important perquè em sembla que és el primer cop que un film de Rivette està a la portada d'una revista de cinema espanyola.
L'altre factor clau em sembla que és el de la intervenció a l'esfera pública i a la institució cinema. Cahiers pot parlar de la llei de cinema, de la situació de la distribució o l'exhibició, de la relació amb els centres d'art o de les polítiques que els partits polítics tenen respecte el cinema de cara a les eleccions. Les revistes de cinema parlaven fins ara de pel·lícules i mai de política cinematogràfica, fet que em sembla també molt interessant.
El cinema tot just acab de complir el seu primer degle de vida, per tant és un art jove. Se li dóna el relleu que mereix com a disciplina artística?
La situació és contradictòria. El cinema té més de cent anys de vida i ha perdut la centralitat en un món audiovisual cada cop més ampli i extens. Crec que potser l'error del qual pequem molts és el de considerar que el cinema és l'espai de les imatges nobles, mentre que el youtube, per exemple, és l'espai de les imatges innobles. Avui hem de pensar la pantalla cinematogràfica en relació amb totes les altres pantalles, veure quin lloc ocupa i quina és la seva funció residual -potser com la que ocupa la poesia en l'àmbit de la literatura- dins d'un món en el qual patim una contaminació audiovisual.
Sobre el relleu que té com a disciplina artística, crec que la situació és contradictòria. El cinema és respectat a la universitat, als centres culturals i fins i tot interessa a la gent de l'art que programen instal·lacions de cineastes, però hi ha un sector de la cultura que continua pensant que és més esedeveniment qualsevol nou llibre que surt al mercat que qualsevol pel·lícula. Per què se li va donar tant d'èmfasi a la Fira de Frankfurt com a projecció internacional de la cultura catalana i, en canvi, no es va parlar que al darrer Festival de Venècia s'hi projectaven quatre pel·lícules catalanes? a Venècia no hi va anar ni el Conseller de Cultura. Aquest fet explica alguna cosa sobre quina continua essent la valoració del cinema dins del món de la cultura.
Crec que era Fritz Lang que deia que el cinema ha de tenir una funció social. És a dir, que el cinema sense un objectiu crític no tenia sentit. Hi estàs d'acord? Es compleix això en el món del cinema actual?
Crec que el cinema actual ha tornat tímidament a la política. Aquest any, per exemple, hem viscut una revifalla dek cinema americà que ha passat per la recuperació d'una dimensió política. Potser és cert que contra Bush és possible fer millor cinema que a favor seu, però em sembla que la forma com la guerra de l'Iraq ha esquitxat el cinema actual és molt important. Ha esquitxat tant pel·lícules combatives com Redacted de Brian de Palma -film que cada cop em sembla més important- com també el darrer capítol de la Guerra de les Galàxies on la qüestió clau era demostrar com una República es transformava en Imperi.
Sí, sincerament, crec que si el cinema forma part del nostre present li cal posicionar-se. Això no vol dir que tot el cinema d'esquerres o tot el cinema social sigui bo. Fer una pel·lícula implica fer-la també políticament, no n'hi ha prou amb les bones intencions. La revolució també afecta a la forma. D'altra banda, penso que el discurs del compromís és un dels discursos que determinada crítica sorgida de la posmodernitat no entén. Als que els agrada el cinema de gènere no entenen per què De Palma ha fet Redacted.
Tenint en compte el poder de persuació que té el cinema, un cineasta hauria de tenir clar que quan està rodant està prenent partit per alguna cosa. El propi Griffith segurament no devia ser conscient, quan rodava El naixement d'una nació, que estava rodant una pel·lícula amb connotacions racistes. Hi ha consciència d'aquesta necessitat d'una certa consciència en els cineastes actuals?
Crec que de forma progressiva s'està recuperant aquesta consciència. Una de les grans revolucions del cinema digital és l'existència d'un cinema menor que no hagi de dependre dels grans poders econòmics. Les pel·lícules menors són més lliures i posen en primer nivell la importància de l'ètica cinematogràfica davant de les grans contradiccions de la indústria. Per què Inland Empire és una pel·lícula tant important? Perquè per primer cop era el mateix David Lynch qui estava darrera de la càmera, qui treballava sol amb la seva actriu i qui modulava la seva pròpia pel·lícula. No li feia falta treballar amb un dispositiu pesat.
Sobre la relació del cinema amb les formes de poder crec que sempre és contradictòria. Sí que actualment hi ha un cinema neocon americà. Una pel·lícula com La Passió de Crist de Mel Gibson s'ha de denunciar per la seva càrrega ideològica. És una obra subvencionada pels Legionaris de Crist, que és una secta catòlica neocon amb grans implicacions en la política conservadora. Ginson construeix un crist medievalista, marcat pel dolor i la tortura. Quan es va estrenar em va molestar que els freakis es quedessin amb què era una pel·lícula gore i fossin incapaços de fer una lectrura de les intencions polítiques.
Quin paper pot jugar el cinema com a instrument de generació de memòria, com a document gràfic de la història dels nostres temps?
Crec que juga un paper destacat, però no és l'únic espai. Repeteixo, hem de tenir en compte la pèrdua de la centralitat i discutir de què estem parlant quan parlem d'arxiu i de document. Fins fa poc un document era una pel·lícula en 35 mm guardada en una filmoteca. Ara un document poden ser també les filmacions domèstiques rodades amb el mòbil. Això complica molt les coses, ja que la dimensió d'allò professional es barreja amb la d'allò amateur i té un impacte clau en la forma com reciclem la memòria. Borges va dir un cop que els historiadors del segle XXI no haurien d'escriure la història a partir de la mancança -uns pocs documents parlen del segle XII, per exemple- sinó a partir de l'excés -quins documents són vàlids i quins no.
D'altra banda, crec que la ficció és un document excel·lent, no només les imatges documentals. La memòria en imatges no és només la memòria d'allòe que veiem que veritablement ha passat, sinó que també pot ser la memòria del que una determinada societat ha imaginat.
Tecnològicament el cinema ha avançat molt, però des d'un punt de vista tècnic, els avenços que van aportar Griffith, Murnau, Rossellini, Godard i companyia, segueixen vigents. Vol dir això que s'ha inventat tot en el cinema, o encara hi ha capacitat de regenerar-se i trobar coses noves?
La història del cinema és una història de crisis constants. Griffith neix de la crisi del cinema d'atraccions, Murnau esclata perquè s'interessa per la pintura quan el cinema estava massa pendent de com deslliurar-se del teatre, Rossellini aporta una nova perspectiva de captura de la realitat a partir d'interrogar-se què vol dir filmar la realitat, Godard posa en relació el cinema amb la cultura pop del seu temps i amb la idea de collage. Crec que cada cineasta és fruit d'un temps. El mèrit és quan algú com Godard travessa cinc dècades de la història del cinema estant sempre a l'avantguarda.
Crec que el cinema pot trobar moltes coses noves. ara mateix crec que el digital defineix moltes coses, posa en crisi coses sagrades com la idea de projecció pública i democratitza l'accés a les pel·lícules. Formalment ens permet trobar la lleugeresa que els grans cineastes buscaven i no podien trobar.
L'any passat van morir Bergman i Antonioni. Sembla que els grans ens van deixant, poc a poc. Hi ha relleu en el cinema actual?
Hi ha un envelliment lògic dels grans mestres europeus. Godard està a punt de fer vuitanta anys, però hi ha nous mestres. Ara els grans noms del cinema mundial estan a l'Àsia i són molt joves. Gent com Jia Zhang-Ke o Apichatpong Weerasethakul, que tenen menys de 40 anys tenen moltes coses a dir-nos.
El teatre català sempre ha gaudit de bona salut i de gran prestigi, en canvi la situació del cinema català és ben diferent. Per què no acaba d'arrencar el cinema a cas nostra?
No és veritat. Mai el cinema català havia tingut tant de prestigi internacional. La nova pel·lícula d'Albert Serra estarà al Festival de Cannes i estarà molt present a nombrosos festivals. El silenci abans de Bach de Pere Portabella ha estat al Moma de Nova York, a Venècia, Buenos Aires. Fins i tot pel·lícules que no troben espai per a estrenar-se, com Pas a Nivell de Pere Vilà, ja ha passat per Rotterdam, Buenos Aires i Londres. El problema és que no som conscients de la revolució copernicana que totes aquestes pel·lícules introdueixen en l'àmbit de la cultura. A més, hi ha el màster de documental de la Pompeu pel qual hi han passat gent com Joaquim Jordà, Marc Recha o José Luis Guerín.
Crec que quan parlem de cinema català hem de canviar de xip. No vol dir el mateix que deu anys enrere.
Quines recomanacions faries de cineastes i pel·lícules actuals que siguin desconeguts pel gran públic?
Crec que s'hauria de difondre més l'obra de grans directors asiàtics. Els grans noms del cinema asiàtic ja no són Wong Kar Wai i Kim Ki-Duk, els més coneguts, sinó els taiwanesos Huo Hsiao Hsien i Tsai Ming Liang, el coreà Hong Sang-Soo, el tailandès Apichatpong Weerasethakul, o els xinesos Wang Bing i Jia Zhang-Ke. Alguns d'aquests autors estan fent el cinema més atrevit i interessant del cinema mundial, juntament amb David Lynch, Gus van Sant i Brian de Palma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)