Sons of Anarchy

Hi ha dies que, pel que sigui, penses que mereixes fer-te un auto-regal. Hi ha qui ho soluciona comprant-se roba, hi ha qui ho arregla menjant-se un bon brownie. Ahir jo tenia un dia d'aquests. Mereixia fer-me un auto-regal. Per això vaig entrar a l'FNAC i em vaig endur la primera temporada de la sèrie "Sons of Anarchy" ("Fills de l'Anarquia").

De moment he vist només un capítol i part del segon. Però em dóna la sensació que és una bona sèrie i, per tant, un bon auto-regal.

A mesura que vagi veient més capítols, aniré informant.

(recorda que clicant aquí, podràs votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

Torna Sala Montjuïc

Arriba la 8ª edició de Sala Montjuïc, la mostra de cinema a l'aire lliure que es fa al Castell de Montjuïc i que s'acompanya amb bons concerts.

Clicant aquí podreu veure la programació complerta, però us avanço que es projectaran clàssics com "El verdugo", "La Quimera del oro" o "Les vacances del Sr. Hulot", i pel·lícules contemporànies com "Deixa'm entrar", "La teta asustada", "La classe" o "Despedidas".

Una molt bona proposta per aquest inici d'estiu.

(recorda que clicant aquí, podràs votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

La Llanterna Màgica torna als Premis Blocs Catalunya

Com ja és tradició, presento el meu bloc de cinema als Premis Blocs Catalunya. L'any passat vaig aconseguir ser finalista, a veure què tal va la cosa enguany.

I aquest post, com no podia ser d'una altra manera, us l'envio per a demanar-vos que em doneu un cop de mà i que voteu (com molts i moltes vau fer l'any passat) per la Llanterna Màgica.

Per votar només heu d'entrar aquí, i clicar i votar. La novetat d'aquest any és que, a més de votar el bloc, podeu votar els diferents articles que jo vagi penjant. Per cada cinc vots que rebi un dels articles, el bloc sumarà un vot més.

Com que només cal fer uns quants clics, en un parell de minuts ho tindreu fet.

Moltes gràcies!!

"Canino" de Yorgos Lanthimos

"Canino" és una pel·lícula de sensacions. Narrativament és una pel·lícula senzilla, sense massa trucs ni complicacions. Però, com dic, és una pel·lícula de sensacions. D'estranyesa, d'angoixa, de sorpresa. I, també, alguns cops de cert humor negre.

Segurament és una pel·lícula amb influències "hanekianes". Tant en la forma com en el fons. Un fons que reflecteix una violència social extrema, més implícita que explícita. I una forma ruda, seca, també violenta, a la seva manera. I com que, ho dic en el post anterior, aquest és, per a mi, un any Haneke, us podeu imaginar que una pel·lícula "hanekiana", m'ha agradat.

L'únic "però" que li veig a la pel·lícula és el seu final. En general sóc força fan dels finals oberts. Aquells finals que ens deixen amb un interrogant que no sempre som capaços de resoldre. Però aquesta pel·lícula, crec, mereix un final tancat. O, com a mínim, mereix un final semi-obert. Perquè, la veritat, és que surts de la sala amb certa sensació d'engany. Sort que el que has vist abans val la pena.

Nota de "Canino": Notable

"Caché" de Michael Haneke

Any Haneke, per a mi. Si, de moment, del que he vist al cinema aquest any el millor, amb diferència, ha estat "La cinta blanca", el millor que he vist en dvd és "Caché", també del director austíac.

Si algú un dia us pregunta les diferències entre el cinema europeu i el cinema nord-americà, no cal que respongueu: feu-li mirar "Caché". El mateix guió, dirigit per un director nord-americà s'hagués convertit en una pel·lícula diferent. Un film made in Hollywood hagués fet de "Caché" una pel·lícula trepidant, d'acció i, probablement, interpretada pel Tom Hanks i la Julia Roberts del moment. Però Haneke no és nord-americà, és europeu. Austríac. I la pel·lícula, a més, és francesa. Un pla inicial fixe, estàtic, de 2 minuts i 55 segons és impossible a Hollywood. I encara ho és més un pla final, fixe, estàtic, de 3 minuts i 55 segons.*

Aquests dos plans marquen el to de la pel·lícula. Una pel·lícula amb argument de thriller, però amb ritme de pel·lícula d'autor, gairebé de documental.

Una pel·lícula rodada gairebé tota en interiors. I en la qual els exteriors que hi ha, solen estar enquadrats sense deixar respirar a la pantalla. Pocs espais lliures es veuen, poc cel, poc aire. I això provoca una sensació mig claustrofòbica, de tancament, de no haver-hi sortida, d'estranyament, que va íntimament lligada amb el que viuen els personatges.

El mateix passa amb el so. Un so brut, un so quotidià, sense banda sonora que l'endolci. Perquè, en realitat, els sons de la vida quotidiana són aquests. Portes, cotxes, televisions.

Les interpretacions fredes per part de Daniel Auteuil i Juliette Binoche no donen cap possibilitat a trencar la fredor del film. Al contrari. Van molt en la línia del que expressa la pel·lícula. Van molt en la línia Haneke.

És una pel·lícula crua, dura, que s'ha de veure i s'ha de gaudir.

Nota de "Caché": notable alt.

PD: Un dia algú hauria de fer un pensament sobre els tràilers de les pel·lícules. Us deixo aquí el tràiler de "Caché". Un tràiler de pel·lícula purament made in Hollywood, per una pel·lícula purament europea.

* Que ningú interpreti això com una crítica al cinema nord-americà. Un cinema que ha donat, dóna i donarà bona part de les millors obres cinematogràfiques.

La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Interessant editorial, per atípica, la que signa Carlos F. Heredero al número de juny de la revista Cahiers du Cinema España.

Us la transcric:

La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Miércoles, 12 de mayo. José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno, anuncia un drástico golpe de timón que sacrifica su propia política social y que implica cargar una gran parte del peso de la crisis económica sobre las clases medias funcionariales y sobre los pensionistas españoles. Los sindicatos protestan. El Fondo Monetario Internacional y la CEOE dicen que las medidas van "en la buena dirección".

Jueves, 13 de mayo. El Festival de Cannes presenta O estranho caso de Angélica, en la que su director, el portugués Manoel de Oliveira, introduce algunos sustanciosos diálogos que reflexionan sobre la actual crisis económica. Los periódicos españoles hacen públicas las presiones de Barack Obama ("hay que calmar a los mercados", le dice a Zapatero el presidente americano) para que España emprenda el ajuste anunciado.

Viernes, 14 de mayo. Cannes proyecta "Wall Street. Money never sleeps", en la que Oliver Stone retrata a un impacable tiburón financiero, pero la película nos dice que la redención es posible y que también los agresivos gestores de los depredadores hedge funds tienen su corazoncito. Hollywood ofrece su receta balsámica para los ciudadanos/espectadores que sufren la crisis. En España, la patronal bancaria pide que se hagan más recortes aún; es decir, necesitan que los pobres se empobrezcan un poco más para que ellos se enriquezcan un mucho más.

Sábado, 15 de mayo. Los mercados (ese ente invisible tras el que ningún medio de comunicación identifica a ningún especulador con nombres y apellidos) vuelven a caer porque consideran que los recortes anunciados son insuficientes. Hay que recortar más, dicen.

Domingo, 16 de mayo. Se proyecta en Cannes "Inside job", un implacable documental americano de Charles Ferguson (producido por la Sony) que pone nombres y apellidos a los especuladores, que desvela la complicidad del gobierno de George Bush con la política desreguladora que está en el origen de la crisis. También muestra como ciertos altos cargos del Gobierno de Barack Obama mantienen estrechos lazos con algunos de los más poderosos financieros responsables de la catástrofe. En la "Quincena de los Realizadores" se estrena "Cleveland contra Wall Street", un documental ficcionado de producción francesa en el que Jean-Stéphane Bron denuncia como miles y miles de familias norteamericanas están quedándose en la calle por la avaricia de las grandes corporaciones financieras. En España se publica que el coste salarial de los altos directivos ha pasado, entre 2005 y 2009, de 208 a 313 veces el salario mínimo. Hay consejeros ejecutivos de grandes bancos que han cobrado pensiones por valor de 68,7 y de 79,8 millones de euros.

Lunes, 17 de mayo. En Cannes se presenta "Film socialisme", la nueva película de Jean-Luc Godard (producción francesa), que reflexiona a la par sobre la historia de Europa y sobre la crisis económica.

Jueves, 20 de mayo. Un informe de El País asegura que gravar el patrimonio de los más ricos aportaría al Estado seiscientos millones de euros más que lo que se puede ahorrar al congelar las pensiones. Zapatero anuncia una subida de impuestos para los que "realmente más tienen". Pero dos días después (el sábado, 22) dice que "ahora no toca el impuesto a los más ricos".

Domingo, 23 de mayo. Termina el Festival de Cannes. No se conoce ninguna película de un director español que haya hablado, durante los dos últimos años, de la crisis económica. Entre los rodajes en marcha, tampoco hay ninguno previsto que se interese por el tema. Para el cine español, en España no hay crisis. El mundo no es redondo.