Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Tarantino. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quentin Tarantino. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de setembre del 2009

Inglourious basterds soundtrack


Avui passejant per l'FNAC he vist que ja està a la venda la banda sonora d'"Inglourios basterds". No ho he pogut evitar. Ja la tinc a casa.

1- The green leaves of summer. Nick Perito.

2- The veredict (Dopo la Condanna). Ennio Morricone.

3- White lighting (Main Title). Charles Bernstein.

4- Slaughter. Billy Preston.

5- The surrender (La Resta). Ennio Morricone.

6- One silver dollar (Un dollaro bucato). The Film Studio Orchestra.

7- Davon geht die welt nicht unter. Zarah Leander.

8- The man with the big sombrero. Samantha Shelton and Michael Andrew.

9- Icht wollt ich waer ein huhn. Lilian Harvey and Willy Fritsch.

10- Main theme from Dark of the sun. Jacques Loussier.

11- Cat people (putting out the fire). David Bowie.

12- Tiger tank. Lalo Schifrin.

13- Un amico. Ennio Morricone.

14- Rabbia e Tarantella. Ennio Morricone.

Aquí en teniu un tastet.

dissabte, 19 de setembre del 2009

"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino



Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.

Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.

És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.

La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.

Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.

Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.

Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.

Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.

Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.

I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?

PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.

Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Al sofà amb Pasolini, Tarantino i Lynch


El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.

A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.

"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.

Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.

Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.

dimecres, 24 de juny del 2009

De "Bande a part" a "Pulp Fiction"

Sembla que Tarantino es va inspirar en Godard per filmar una de les seves seqüències més mítiques.

(Us proposo un experiment: sincronitzeu els dos vídeos de Youtube de tal manera que el de Godard comenci als 29 segons i el de Tarantino quan ja hagi passat 1 minut i 50 segons. Baixeu el so del de Godard fent que només se senti el tema de Pulp Fiction i veureu com sembla que estiguin ballant la mateixa cançó)




Bande a Part (1964)



Pulp Fiction (1994)

dimarts, 19 d’agost del 2008

En què s'assemblen "Pulp Fiction" i "Antes que el diablo sepa que has muerto"?

Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".

Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.

Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.

Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.

Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.

Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.

En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.

Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.

Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.

Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat