La llavor immortal

Com alguns ja sabeu, aquesta setmana he començat el màster de guió de cinema i televisió que es fa al Taller de Guionistes (per cert, encara hi ha places disponibles, així que si algú s'hi vol apuntar, encara pot).

Doncs bé, una de les lectures obligatòries que tenim per davant, és La llavor immortal: els arguments universals en el cinema, de Jordi Balló i Xaver Pérez.

Divendres en vaig començar la lectura i, amb el poc que porto de llegit, ja m'atreveixo a recomanar-lo. No només a les persones que els interessi el cinema, sinó també a les persones que els agradi la literatura, l'escriptura, etc.

I és que el que fa aquest llibre és mostrar la relació que hi ha entre els grans clàssics de la literatura universal i l'argument de moltes de les pel·lícules que hem vist durant la nostra vida.

Així, per exemple, podrem veure com darrere de pel·lícules tant diferents com la saga de James Bond o 2001, hi ha amagat el mite de Jàson i els argonautes. O podrem descobrir en l'Ethan de Centauros del desierto un particular Ulisses. O veurem com La passió de Joana d'Arc de Carl T. Dreyer i El procés de Joana d'Arc de Robert Bresson, són un mirall de la tragèdia d'Antígona.

Ja us dic que tot just estic a les primeres pàgines d'aquest llibre. Però malgrat això, crec que és una lectura recomanable.

"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen tres anys

Tot just em queden tres mesos per acabar els estudis de direcció cinematogràfica. Tres mesos per a completar aquests tres anys d'immersió intensíssima en el Setè Art. Durant aquests tres anys hauré vist milers de seqüències de les millors pel·lícules de la història del cinema.

Un luxe.

Un luxe conèixer de ben a prop a Griffith, Murnau, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Dreyer, Walsh, Ford, Hawks, Welles, Tourneur, Rossellini, Visconti, Bresson, Resnais, Truffaut, Godard, Ray, Peckinpah, Lubitsch, Bergman, Lang, Ozu, Ophulls, Hitchcock, Buñuel, Renoir. I tants d'altres.

No sé si aquests tres anys em serviran des del punt de vista professional. Tant debò. Però si no és així, em queda la tranquil·litat d'haver gaudit, d'haver après i d'haver viscut grans moments davant d'una pantalla. Però d'aquests grans moments, a falta de tres mesos per acabar i de les sorpreses que puguin venir, em quedo amb dos.

El primer gran moment el recordo perfectament. Va ser el primer visionat (després n'han vingut tres o quatre més) de "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer, una pel·lícula muda de l'any 1928 que em va deixar impressionat. I em va començar a demostrar que això del cinema era molt gran.

El segon gran moment el vaig viure ahir. I va ser gràcies a Jean-Luc Godard i la seva pel·lícula "Dans le noir du temps". Una pel·lícula de l'any 2004, de tansols 10 minuts de durada. Però quins 10 minuts! 10 minuts que valen els tres anys de curs. Potser quan la veieu pensareu que exagero. Potser aquesta valoració la faig condicionat després de tres anys intensos de consumir, en el millor sentit de la paraula, compulsivament coneixements cinematogràfics. Potser sí. Però em semblen 10 minuts d'una lucidesa extrema. Una reflexió brutal sobre el cinema i sobre la història contemporània. És com un adéu a tot, com un adéu al cinema i a la història. El final del cinema, el final de la història.

És recomanable veure-la en pantalla gran, a les fosques i amb un bon so. Si l'aconseguiu, veieu-la així. Si no l'aconseguiu, us haureu de quedar amb el que es troba a youtube (lúnica versió amb subtítols en espanyol que he trobat acaba mig minut abans que finalitzi la pel·lícula, així que us deixo la versió amb subtítols en anglès):

Clàssics imprescindibles: "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer

Deixeu-me que us presenti una de les millors pel·lícules de la Història del cinema: La passió de Joana d’Arc (1928), del director danès Carl Theodor Dreyer.

Dreyer és un dels monstres del cinema. Debuta com a director l’any 1919 amb la pel·lícula El president. Abans havia fet ja de muntador i guionista en altres pel·lícules. La seva segona pel·lícula és Pàgines del llibre de Satanàs (1921). El període mut acaba amb El amo de la casa (1925), La núvia de Glomdal (1926), i La passió de Joana d’Arc (1928).

Si durant els 10 anys com a director de cinema mut Dreyer va fer una desena de pel·lícules, en quaranta anys com a director de cinema sonor només en va fer quatre. Una per dècada. Però totes quatre són considerades obres mestres de la història del cinema: Vampyr (1932), Dies Irae (1943), Ordet (1955) i Gertrud (1964).

La primera vegada que vaig veure La passió de Joana d’Arc, ara farà un any, vaig quedar impressionat. Vaig tenir la sensació, en aquell moment, d’entendre per què el cinema és un Art de primera magnitud.

La trama relata el judici que l’any 1431 es va realitzar a Rouen contra Joana d’Arc, que estava acusada de blasfèmia. Tota la pel·lícula explica el procés, en el qual Joana d’Arc ha de suportar un dur interrogatori que, finalment, l’acabarà portant a la foguera. I aquí hi ha part de la màgia de la pel·lícula: com explicar un interrogatori com aquell en una pel·lícula muda i fer-ho amb èxit? I la veritat és que èxit en té perquè la pel·lícula transmet, i de quina manera, sentiments, sensacions, poesia.

Es tracta d’una apoteosi del primer pla i del primeríssim pla. Dreyer no té terme mig, dóna un nivell expressiu enorme per a crear un estil. Va al límit i ho fa a través, en aquest cas, de l’escala. No crec que hi hagi cap altra pel·lícula on s’abusi tant dels primers plans i dels primeríssims plans, dels picats i dels contrapicats, dels espais i de la il·luminació com a elements essencials de la pel·lícula. I això poc més de deu anys després que David W. Griffith comencés a inventar el llenguatge cinematogràfic.

Una curiositat sobre aquesta pel·lícula. Un incendi va destruir els negatius de la pel·lícula poc després que fos estrenada. Dreyer, no obstant, tenia material arxivat i va poder tornar a fer-ne el muntatge. Però novament un incendi va acabar amb aquest nou muntatge. Es creia que totes les còpies s’havien perdut. Anys després, el 1952, un tal Lo Duca va recuperar el negatiu que s’havia cremat en el segon incendi. L’entusiasme de qui va recuperar el negatiu el va portar a fer un muntatge de la pel·lícula. Però ho va fer de forma poc rigorosa. Va afegir-hi plans amb dibuixos de vidrieres de catedrals i esglésies, i va afegir una música que no era la que s’havia composat originàriament per a la pel·lícula. Però casualment, l’any 1984 es va trobar una còpia dels negatius originals en un manicomi noruec. A partir d’aquesta troballa la Filmoteca francesa va poder restaurar amb fidelitat i rigor la pel·lícula.