"The turin horse" de Béla Tarr

Com ja vaig dir dir en un altre post, parlant de Béla Tarr i de "Sátántángo", les pel·lícules de Tarr són, per mi, poc menys que experiències místiques. Em va impressionar "Niu familiar", la seva òpera prima. I em van encantar altres films com "La condemna", "Harmonies de Werckmeister", i "The man from London". Reconec que encara no he vist sencera la mencionada "Sátántangó", però em fascinen els fragments que sí n'he pogut veure.

Si no estic equivocat (i si ho estic, que algú em corregeixi) als nostres cinemes, més enllà de determinats festivals, no s'havia estrenat fins ara cap de les seves pel·lícules. Fins aquesta setmana, amb "The turin horse". Curiosament la que serà, segons el propi director hongarès, la seva darrera pel·lícula. Això sí, per posar complicat a la gent veure l'última pel·lícula d'un dels directors europeus més fascinants, només s'estrena a un cinema que, a més, només projecta pel·lícules cinc dies a la setmana.

Sigui com sigui, felicitem-nos perquè podem veure a les nostres pantalles, una pel·lícula extraordinària, en el sentit literal de la paraula: fora d'allò ordinari.

Situada en un espai dramàticament hostil. Una granja habitada només per dues persones (pare i filla) i un cavall. I una tempesta duríssima de vent que impedeix qualsevol sortida d'aquell espai. Retrata la vida dels dos personatges durant sis dies marcats per aquesta tempesta.

Béla Tarr és un director que aconsegueix jugar amb el temps, experimentant amb ell i convertint-lo en protagonista principal dels seus films. Fa gairebé tres anys, parlava d'això en aquest post dedicat a Sokurov, Tarkovski i el propi Tarr. I "The turin horse" no n'és cap excepció. La pel·lícula dura gairebé 150 minuts i, tenint en compte que està rodada en uns 30 plans, ens trobem amb plans que poden arribar, perfectament, als cinc minuts de durada. I tots ells retratant-nos escenes de la dura vida quotidiana dels dos personatges (vestir-se, agafar aigua del pou, menjar patates, etc.). Tarr, amb aquesta manera de rodar, vol donar transcendència a tot allò que la càmera capti. Per molt insignificant que pugui semblar a primera vista. I, de passada, amb aquesta extensió del temps, aconsegueix que tinguem la sensació que la pel·lícula gairebé passa a temps real. Una banda i l'altra de la pantalla van al mateix ritme. Un ritme lent, per descomptat. Més que lent, potser malencònic. I aquesta malenconia pròpia de molts films de Tarr, s'accentua a través de diversos elements protagonistes.

Per una banda, la fotografia en blanc i negre per la qual opta, un cop més, el director hongarès, i en la qual hi destaca el contrast entre la lluminositat cremada i freda alhora de l'exterior i la foscor de la granja que habiten els protagonistes. D'altra banda, també és protagonista el so. Un so dur, sec, tremendament expressiu. Durant 145 dels 150 minuts del film ens acompanya el so d'un vent eixordidor capaç de fer perdre el nord a qualsevol. I, per si fos poc, aquest vent va acompanyat d'una música molestament dissonant però captivadora.

I, com a contrast davant d'aquest so, el silenci gairebé absolut dels personatges. Les primeres paraules no se senten fins que ja portem vint minuts de pel·lícula. I el primer diàleg real i que, de fet, acaba convertint-se en monòleg, no ens el trobem fins ben bé l'hora de film. I, curiosament, es tracta d'un monòleg profundament nihilista ("no existeixen ni Déu, ni déus, ni bé, ni mal") d'un personatge que apareix accidentalment i que, tal com ha arribat, desapareix.

Les metàfores gairebé pre-apocalíptiques (uns corcs que deixen de fer soroll després de 58 anys fent-ne, un cavall que deixa de menjar i beure, un pou que s'asseca) són elements que també contribueixen a aquesta malenconia fascinant.

Com deia més amunt, durant tot el metratge, Tarr ens exposa escenes de la dura rutina dels dos personatges (en algun moment la ment se m'ha escapat cap als documentals flahertians). Però no ho fa perquè sí, ni ho fa de qualsevol manera. Un parell d'exemples:

En diverses ocasions se'ns mostra com els dos protagonistes mengen patates. Què aconsegueix amb aquesta escena? Diverses coses. En primer lloc, definir la situació que viuen els personatges: una situació de pobresa extrema. Les patates són l'únic que tenen per alimentar-se. En segon lloc, definir-nos els personatges. Veient com mengen cadascun dels dos les patates, sabem com són. L'home menja ràpid, fent soroll, de manera poc cuidada. La dona menja poc a poc, sense embrutar-se, sense embrutar. Però, el que és més interessant, la forma de rodar aquestes escenes també serveix per explicar que passarà alguna cosa: el primer cop que surt aquesta escena, ens mostra com menja l'home; el segon cop, ens ensenya només la dona; en canvi, el tercer cop, ens ensenya tots dos junts, és un pla que trenca la rutina i, immediatament, la rutina als dos personatges se'ls trenca amb l'arribada d'uns misteriosos gitanos que, al final, seran d'alguna manera els que anunciaran l'espècie d'apocalipsi final.

Una cosa similar passa amb les escenes de la noia anant a buscar aigua al pou. En totes elles la cámera acompanya la dona fins al pou. En canvi, al quart dia, la càmera es queda quieta al peu de la porta de casa, mentre la dona s'allunya cap al pou. Alguna cosa ha canviat, alguna cosa passarà. Efectivament, el pou s'ha assecat.

Són recursos efectius, potser subtils, però que ens demostren que estem davant d'un molt bon director. Igual que la repetida escena dels personatges mirant per la finestra, no se sap ben bé què perquè a fora només hi ha tempesta de vent. Aquesta escena es repeteix sempre filmada des de dins de la casa. Excepte en la darrera ocasió en la qual la càmera, des de fora, ens mostra la dona mirant per la finestra des de dintre. La sensació que la dona està en una presó de la qual no en sortirà és definitiva. I ens acompanyarà fins al final. Un final de foscor literal en la qual, fins i tot les brases s'apaguen. Un final d'immobilotat, d'apocalipsi, de mort.

Hi ha qui diu que aquesta pel·lícula reflecteix, en realitat, el final del cinema de Béla Tarr. No sé si és així, però veient-la, coneixent la seva trajectòria i sabent, com comentava més amunt, que el propi Tarr ha assegurat que aquest serà el seu darrer film, aquesta teoria és, com a mínim, creïble.

Nota de "The turin horse": notable alt.

"The artist" de Michael Hazanavicius

Des dels primers instants, "The artist" és un viatge al passat. Ja des dels títols de crèdit ens endinsem en un viatge als orígens. Flaire de King Vidor, de Douglas Fairbanks, de Mary Pickford, de Charles Chaplin, de Lillian Gish. Una odissea cinematogràfica que ens fa entendre que el cinema mut és el germen del cinema que tenim actualment.

"The artist" no només ens presenta un homenatge simbòlic i emotiu al cinema de la dècada dels 20, sinó que a més ho fa amb els instruments propis que utilitzava aquell cinema. Des d'una direcció d'actors i actrius excel·lent, que fa que els protagonistes imitin a la perfecció la interpretació exageradament expressiva pròpia dels artistes d'aquella època (i que, tal com reflecteix el film, va ser un dels fets que va fer que bona part dels actors i les actrius del cinema mut fracassessin amb l'arribada del cinema sonor); a una música omnipresent i excepcional; a un ús de la llum profundament expressiu.

En aquesta línia, crec que és just reconèixer que el cinema mut i en blanc i negre feia que els cineastes explotessin molt més els seus recursos, i traguessin molt més de suc als elements del llenguatge cinematogràfic. Una màxima essencial del bon cinema és aquella que diu que "no expliquis allò que pots mostrar". Això va com anell al dit quan parlem del cinema mut i, també, quan parlem de "The artist". I com a mostra, un botó: algú ha trobat a faltar els diàlegs en aquest film? Poso la mà al foc que no. El llenguatge cinematogràfic (llum, moviments de càmera, enquadrament, interpretació, etc.), combinat amb alguns intertítols, els fa innecessaris.

És interessant també, des d'un punt de vista històric i cultural, el tractament que Michael Hazanavicius del terratrèmol que va suposar pel cinema l'arribada del so. Com deia abans, moltes de les estrelles del cinema mut van fracassar amb el sonor. I alguns dels grans del cinema renegaven del sonor. Un cas prou significatiu: Chaplin no va fer la seva primera pel·lícula sonora fins l'any 1940, 13 anys després del primer film sonor. I ho va fer com a postura "política" de rebuig al cinema sonor.

Històricament també podriem fer un paral·lisme amb la situació actual. "The artist" ens porta als temps del crack del 29. Una crisi que va afectar profundament al cinema, però que també li va generar noves oportunitats. Estarem ara en una situació igual?

La trama del film és el de menys. Un happy end potser poc creïble, una història tòpica de victòries i fracassos i d'amors continguts. Tot es perdona. Perquè "The artist" és una delícia. De principi a fi.

Nota de "The artist": notable alt.

"Melancholia" de Lars von Trier

Recomanació inicial: Abans de començar a llegir aquest post, cliqueu i deixeu sonar la música.



"Melancholia" agradarà o no, però el que segur que no fa és deixar indiferent. És de les pel·lícules, sovint trobades a faltar, que et fa pensar hores o, fins i tot, dies després de veure-la. De fet, estranyament, escric aquest post tres setmanes després d'haver-la vist per primer cop, i tres dies després d'haver-ho fet per segona vegada.

La pel·lícula sorprèn, no per provocadora (com es podria pensar d'un film de Lars von Trier), sinó per una estètica fascinant gens sobrera, i per un fons que, com deia en les primes línies, indueix a la reflexió. La plasticitat del pròleg i de la darrera escena del film quedaran, penso, entre el millor del cinema d'aquest any que comencem a deixar enrere.

Enmig del pròleg i del final, una pel·lícula que ben bé en podrien ser dues, perquè la primera part i la segona, són ben diferents. Tant per la forma com són filmades, com pel fons que s'hi retrata. Una primera part que té tocs de comèdia romàntica, de drama familiar, que està rodada bàsicament càmera en mà, transportant-nos a l'essència del Dogma, i que també ens pot recordar, en certa manera, a alguns dels films d'Ingmar Bergman. I una segona part propera al cinema que podriem qualificar de catastrofista, però lluny d'estridències i profundament introspectiu. El propi Lars von Trier ha mencionat en algunes entrevistes, certa influència del cinema de Tarkovski, especialment del film "Solaris". Les referències cinematogràfiques són evidents. Von Trier es declara amant de Visconti, per exemple. I, parlant dels espais que formen part del cos de la pel·lícula i, també, del debat intern dels personatges, també podriem fer referència Alain Resnais o Alfred Hitchcock.

Amants i erudits de la pintura (entre els quals no m'hi trobo) hi veuran les influències de Dürer i Brueghel.

Si mireu els dos fragments que adjunto a continuació (l'obertura de "Melancholia" i un fragment de "Solaris"), veureu l'aparició del mateix quadre de Brueghel. Casualment, tots dos apareixen al minut 1:11.





D'altra banda he captat dos frames de "Melancholia" i de "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. La referència, si més no estètica, em sembla evident.




Un altre element fonamental de "Melancholia" és la música. En concret Wagner. Un Wagner (a qui estàs escoltant ara mateix si m'has fet cas) que ens acosta a la grandiloqüència, al romanticisme i al catastrofisme i, alhora, cinematogràficament ens transporta a la millor relació imatge - música amb la que ens delectava el cinema clàssic.

Darrere de tot això, el fons de la pel·lícula. Amb un debat sobre com afrontar la vida i com afrontar la mort inevitable. Amb uns personatges, especialment Justine (interpretada per Kirsten Dunst), presos d'una profunda malenconia. Una malenconia absolutament absorvent, fins i tot autodestructiva potser.

Crec que és interessant, parlant d'aquesta malenconia, reproduir unes paraules del propi director danès: "Dinamarca és un país avorrit. És necessari que hi passi alguna cosa. El malencònic té desitjos de catàstrofe. Un dels meus terapeutes em va dir que els malencònics es comproten de manera racional durant les catàstrofes perquè ja han atravessat sovint aquest tipus de situacions".

I, per acabar, una menció especial a les dues protagonistes. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg ens regalen unes grans interpretacions que aconsegueixen introduir-nos de ple en les seves malenconiques realitats.

Nota de "Melancholia": notable alt.

"The girlfriend experience" de Steven Soderbergh

"Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala" ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de "The girlfriend experience". I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.

De totes maneres, he de dir que entenc que aquesta pel·lícula pugui no agradar. Perquè el film de Soderbergh és, seguint el propi títol de la pel·lícula, una experiència que Soderbergh s'ha regalat. És una experiència des del principi fins al final. Des d'un principi on pràcticament desapareixen els títols de crèdit, fins una escena de sexe final que et deixa amb un somriure irònic per la seva estranyesa.

És un film d'estructura gens clàssica. Ple de flashbacks i flashforwards que, al final deixen de tenir sentit, perquè al final el que menys importa és la relació temporal de les escenes. Es converteix, així, la pel·lícula en una espècie de mosaic d'escenes que es poden agafar de forma individual o que podrien haver estat ordenades de forma diferent sense que la pel·lícula se'n ressentís. Fer el muntatge d'aquest film ha d'haver estat divertit. Per cert, el muntatge l'ha fet el mateix Soderbergh.

Aquesta estructura en forma de mosaic i altres elements cinematogràfics com per exemple el so (imponent a cops, fred en moltes ocasions) o la manera d'enquadrar poc convencional (plans desenfocats, algun moviment brusc de càmera), fan recordar l'estil de la nouvelle vague francesa que es va dedicar a trencar amb les estructures que provenien del cinema clàssic.

En una de les escenes inicials del film, dos personatges conversen en un restaurant sobre una pel·lícula que acaben de veure. Un d'ells diu que li ha agradat la pel·lícula, que era un film més documental que no pas de ficció, i que li interessava perquè el director estava fent una reflexió sobre la forma del cinema.

Doncs això és, segurament, el que fa Soderbergh amb aquesta pel·lícula. Reflexionar, o experimentar, amb les formes cinematogràfiques. El tema que serveix d'excusa, però que també té el seu interès (i que també ens pot portar a "Vivre sa vie", de Jean-Luc Godard, un dels mestres de la nouvelle vague): la prostitució de luxe i els efectes, interiors, que produeix a la protagonista (interpretada, i de forma més que solvent, per Sasha Grey, una estrella del cinema pornogràfic).

Nota de "The Girlfriend Experience": notable alt

"Caché" de Michael Haneke

Any Haneke, per a mi. Si, de moment, del que he vist al cinema aquest any el millor, amb diferència, ha estat "La cinta blanca", el millor que he vist en dvd és "Caché", també del director austíac.

Si algú un dia us pregunta les diferències entre el cinema europeu i el cinema nord-americà, no cal que respongueu: feu-li mirar "Caché". El mateix guió, dirigit per un director nord-americà s'hagués convertit en una pel·lícula diferent. Un film made in Hollywood hagués fet de "Caché" una pel·lícula trepidant, d'acció i, probablement, interpretada pel Tom Hanks i la Julia Roberts del moment. Però Haneke no és nord-americà, és europeu. Austríac. I la pel·lícula, a més, és francesa. Un pla inicial fixe, estàtic, de 2 minuts i 55 segons és impossible a Hollywood. I encara ho és més un pla final, fixe, estàtic, de 3 minuts i 55 segons.*

Aquests dos plans marquen el to de la pel·lícula. Una pel·lícula amb argument de thriller, però amb ritme de pel·lícula d'autor, gairebé de documental.

Una pel·lícula rodada gairebé tota en interiors. I en la qual els exteriors que hi ha, solen estar enquadrats sense deixar respirar a la pantalla. Pocs espais lliures es veuen, poc cel, poc aire. I això provoca una sensació mig claustrofòbica, de tancament, de no haver-hi sortida, d'estranyament, que va íntimament lligada amb el que viuen els personatges.

El mateix passa amb el so. Un so brut, un so quotidià, sense banda sonora que l'endolci. Perquè, en realitat, els sons de la vida quotidiana són aquests. Portes, cotxes, televisions.

Les interpretacions fredes per part de Daniel Auteuil i Juliette Binoche no donen cap possibilitat a trencar la fredor del film. Al contrari. Van molt en la línia del que expressa la pel·lícula. Van molt en la línia Haneke.

És una pel·lícula crua, dura, que s'ha de veure i s'ha de gaudir.

Nota de "Caché": notable alt.

PD: Un dia algú hauria de fer un pensament sobre els tràilers de les pel·lícules. Us deixo aquí el tràiler de "Caché". Un tràiler de pel·lícula purament made in Hollywood, per una pel·lícula purament europea.

* Que ningú interpreti això com una crítica al cinema nord-americà. Un cinema que ha donat, dóna i donarà bona part de les millors obres cinematogràfiques.

"Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke

L'any cinematogràfic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lícula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lícules de l'any que, si tot va bé, faré d'aquí a onze mesos.

Es tracta de "Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera "Funny games", ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.

A "La cinta blanca", com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d'un poble rural de l'Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial, i els efectes que aquesta violència va tenir en la societat Alemanya. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.

Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogràfics hi tenen cabuda i protagonisme.

D'entrada comença amb una veu en off que, a diferència d'altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lícula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d'oïdes i, per l'altra, acabi deixant a l'espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t'està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t'ho expliqui.

Segurament l'element que més destaca d'entrada és l'ús del blanc i negre. Aquest tipus d'il·luminació li dóna un toc més d'època a la pel·lícula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramàtic i expressiu al que està succeïnt. En general l'ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.

El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels títols de crèdit. Uns títols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lícula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l'hauria de tornar a veure per assegurar-me'n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l'acció de la pel·lícula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lícula la senten). I, a més, la música que se sent és bàsicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l'atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lícula.

Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fàcil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel càsting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.

Hi ha altres elements destacats d'aquesta pel·lícula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m'està quedant massa llarg. Així que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lícula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.

Nota de "Die weisse Band": Notable alt

Aquí una de les escenes més emotives de la pel·lícula:



I aquí una entrevista a Michael Haneke.

"Los condenados" d'Isaki Lacuesta

M'agraden els cineastes que, quan veus les seves pel·lícules, saps que al marge de narrar-te una història, estan fent una reflexió sobre les possibilitats formals del cinema. I crec que Isaki Lacuesta és un d'aquests.

"Los condenados" és recomanable per moltes coses. Sense ordre d'importància:

• Per una escena memorable, de gairebé set minuts, que és un monòleg de Barbara Lennie, expressat cinematogràficament de forma magistral amb un pla fixe que contribueix a accentuar l'amargor del personatge en el moment en que expressa la que és una de les tesis principals de la pel·lícula.

• Per tractar en una sola pel·lícula diversos temes que són d'una actualitat i una transversalitat espacial innegable: preguntar-se si el que s'ha fet (en aquest cas optar per la lluita armada en un moemnt determinat de la vida) ha valgut la pena; diferències intergeneracionals, etc.

• Pel treball dels actors i actrius, més que notable.

• Per explotar les possibilitats del llenguatge cinematogràfic com, per exemple, el so, l'espai, el moviment de càmera o l'espai.

• Per un guió, al meu entendre, molt ben treballat. En aquest sentit, una curiositat: el guió és obra del mateix Isaki Lacuesta i Isa Campo. Lacuesta, en una entrevista a Cahiers du Cinema, explica que Lacuesta i Campo es van repartir les seqüències i "després les vam posar en comú. Simplificant molt, ella és molt bona amb els diàlegs i els detalls atmosfèrics i sensorials, i jo treballo més l'estructura". Em sembla una forma curiosa i positiva de treballar.

• I, per últim, per ser una constatació del bon estat de salut del cinema català. Isaki Lacuesta, Marc Recha, Albert Serra, Mar Coll... Bona pedrera cinematogràfica que les sales de cinema no respecten.

Nota de "Los condenados": Notable alt

"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino

Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.

Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.

És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.

La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.

Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.

Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.

Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.

Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.

Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.

I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?

PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.

Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.

"Gran Torino" de Clint Eastwood

Es fa difícil escriure un post sobre una pel·lícula quan tens la sensació que tothom ja ho ha dit tot. Però faré l'intent, perquè Clint Eastwood i "Gran Torino" s'ho valen.

Començaré dient que estic gairebé segur que quan a finals d'any destqui les deu millors pel·lícules que he vist durant el 2009 "Gran Torino" estarà entre les tres primeres. Hi poso la mà al foc. I si no és així, me n'alegraré perquè voldrà dir que aquest any hi haurà molt bones pel·lícules.

Coses a destacar:

Primer, l'excel·lent presentació que fa del personatge protagonista. Els deu primers minuts de la pel·lícula serveixen com a manual bàsic per tot aquell que no sàpiga com presentar el seu personatge principal. Les mirades d'Eastwood en el funeral de la seva dona, la bandera nord - americana plantada al jardí de casa seva, les escupinades a la seva néta i a la seva veïna. Són exemples perfectes de com construir un personatge. Aquí el mèrit es reparteix entre guionista, director, intèrprets, etc.

Segon, la gran facilitat en construir metàfores fílmiques. Brillant la idea de començar la pel·lícula de forma simultània amb un enterrament i un bateig. La mort d'un vell món i la benvinguda d'un nou món.

Tercer, l'habilitat de presentar-nos un personatge que és una barreja de gairebé tots els personatges anteriors de Clint Eastwood: des del Harry Callahan de "Harry el Sucio", al Frankie Dunn de "Million Dollar Baby", passant pel Willam Munny d'"Unforgiven". Fins i tot es pot pensar en l'Ethan Edwards de "Centauros del desierto", interpretat pel gran John Wayne. El Walt Kowalsky de "Gran Torino" és una mescla, i potser el resultat final, de tots ells.

Quart, el turment i la gairebé poètica dependència de l'home dur cap a la figura femenina enyorada. Walt Kowalsky està tocat de mort per l'absència de la seva dona. Com també ho estava, per cert, William Munny a "Unforgiven".

Cinquè, la poderosíssima fotografia. El joc d'ombres i penombres clàssic de les pel·lícules d'Eastwood torna a guanyar protagonisme. I ho fa de la mà de Tom Stern, el director de fotografia de "Gran Torino" i que també ho va ser de pel·lícules com "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Flags of our fathers", "Letters from Iwo Jima" i "The Changelling".

Sisè, la nova demostració d'Eastwood com a cineasta gairebé total. Productor, director, actor i, tot i que aquest cop no és l'autor de la música, sí que és co-compositor del tema principal de la pel·lícula i fins i tot, en l'escena final se'l pot sentir cantant aquest tema principal. Us deixo aquí la perla final que és el mestre Clint cantant el tema "Gran Torino":



Nota de "Gran Torino": Notable alt