Sèries: Black Mirror

Una altra excel·lent sèrie que ens arriba de la Gran Bretanya. Aquest cop es tracta d'una mini sèrie de tansols 3 capítols. Cadascun d'ells amb un to, entorn i protagonistes diferents, però amb una atmosfera de fons similar: el malestar contemporani, el futur incert i les paranoies que ens pot generar la societat 2.0.

És una sèrie futurista. Però no d'un futur llunyà, sinó d'un futur que potser està més a prop del que pensem. Una sèrie que planteja algunes de les contradiccions i alguns dels misteris de la societat hipercomunicada en la que vivim actualment: innovacions tecnològiques, soledat, individualisme, malestar. L'aparició d'un personatge que s'emmiralla en el fenomen Anonymous, la vida en format de vídeo-joc o una societat controlada estil Big Brother, són elements que lliguen perfectament la sèrie amb el que estem vivint en l'actualitat.

Molt recomanable.

Sèries: Luther

Nova sèrie per anotar: "Luther", de la BBC. Format anglès. És a dir, només 6 capítols. De moment se n'han emès dues temporades, però la tercera està en camí. La vaig descobrir dijous passat, i ahir a la nit ja n'havia consumit la primera temporada.

Es tracta d'un thriller policial sense concessions. Lluny de finals idíl·lics, les trames que segueixen les peripècies del policia John Luther, solen tenir girs i finals impactants. En un dels capítols, per a què us en feu una idea, al començament adverteixen que durant l'episodi es veuran imatges que podrien ferir la sensibilitat d'alguns espectadors.

És una sèrie de trames episòdiques dures i, certament, violentes, i d'una trama de continuïtat apassionant. És aquesta trama que teixeix els sis capítols, la que ens presenta el fons dels personatges principals. I, com a bona sèrie televisiva, són aquests personatges el que ens acaben enganxant. En aquest cas tenim dos personatges absolutament centrals: John Luther (interpretat per Idris Elba), un policia traumatitzat i profundament marcat per un fet que es veurà en la primera escena de la sèrie i pels seus problemes familiars. I Alice Morgan (Ruth Wilson), el personatge femení, que és tant fascinant com misteriós.

Com us deia, ahir a la nit vaig acabar la primera temporada. I després d'escenes de generació constant d'adrenalina, al darrer moment, John Luther ens diu: "And now what?". "Now what?". Doncs, evident: de cap a la segona temporada.




PD: Per cert, extraordinari el 4t capítol. Igual que a Misfits. Sembla que les sèries britàniques guarden els seus millors tresors per als quarts capítols.

Sèries: Rubicon

Clar i directe per començar: "Rubicon", de la factoria de l'AMC, és de les millors sèries que he vist darrerament.

Centrada en temes de molta actualitat (i més avui, 10è aniversari de l'atemptat a les torres bessones de Nova York), "Rubicon" ens parla de conspiracions, de think tanks, d'Al Qaeda, de l'FBI i la CIA, de trèbols de quatre fulles, d'espionatge, de micros ocults, dels atemptats de l'11S de 2001 i, òbviament, de Nova York.

A diferència del que seria habitual en una sèrie d'aquesta temàtica, "Rubicon" és d'ambientació obscura. Com bé diu Jorge Carrión en el seu llibre (molt recomanable) "Teleshakespeare", si s'hagués de buscar referents cinematogràfics per a "Rubicón", no ens hauriem de dirigir cap a films com "Misión imposible", sinó que hauriem de posar els nostres ulls al cinema nord-americà dels anys 70 i a pel·lícules com "Todos los hombres del Presidente" o "Los tres días del cóndor".

Els espais són mínims. I tancats. Les ombres i penombres, constants. Els personatges no són herois. Són més aviat personatges derrotats, fracassats. M'ha vingut al cap, pensant en aquest caràcter pessimista que caracteritza la sèrie, un post que vaig escriure fa temps sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11S. "Rubicón" aniria en aquesta línia.

La solvència de "Rubicón" la dóna el seu guió, però també els seus personatges. Tant per la interpretació, com per la construcció que se'n fa. No són personatge planers, ni un. Tots tenen un rerefons que la sèrie, poc a poc i a compta gotes, va deixant anar.

Quin és el gran hàndicap de "Rubicon"? Senzill: la llei del mercat. Una audiència no suficent ha fet que l'AMC decidís no invertir més recursos en "Rubicon" i suspendre'n la programació. Amb només una temporada. Amb tot obert i tot per tancar. Una espècie de coitus interruptus similar al de "Carnivale" però, al meu entendre, menys justificable. "Rubicon", a diferència de "Carnivale", és una sèrie barata. Espais limitats, personatges limitats i absència d'efectes especials, no requereixen massa pressupost.

Així que, ja que parlem de teories conspiratives, us deixo anar aquí la meva, en forma de pregunta: fa gràcia al 'poder' nord-americà una sèrie que explicita que els nord-americans poden tenir el mal tant a fora com a dintre de casa? Aquí ho deixo.

Missatge final als amants de les sèries: malgrat aquest coitus interruptus, "Rubicon" s'ha de veure. De veritat.

Sèries: Bored to Death

Nova sèrie de la factoria HBO. Nova per mi, clar. Ja porten dues temporades i se'n prepara una tercera.

Bored to Death és una comèdia de format senzill. Amb 25 minuts cruspeixes cada capítol. És una llàstima que les qüestions econòmiques facin que les televisions exigeixin sèries de durada cada cop més llarga (la cosa aquí, a casa nostra, ja va cap als 70 minuts... un horror per als guionistes).

Sèrie sense pretensions, però d'humor intel·ligent. Cosa que s'agraeix. Tres són els personatges principals. Cadascun amb una personalitat ben diferent, i tots ells construits amb eficàcia. El personatge protagonista és interpretat per Jason Schartzman (nebot de Francis Ford Coppola i cosí de Sofia Coppola). És un d'aquells estranys casos que el seu aspecte físic lliga a la perfecció amb el personatge que interpreta. Si veieu la sèrie, sabreu de què parlo. L'acompanyen Zach Galifianakis (Resacón en Las Vegas) i un histriònic però encertadíssim Ted Danson (Cheers, Damages, Tres hombres y un biberón, etc).

El ganxo temàtic, és a dir, allò que fa engegar la sèrie: un escriptor en hores baixes (professionalment i personalment) decideix fer-se passar per investigador privat. A partir d'aquí se succeeixen les més diverses situacions que, com tota bona comèdia, en el fons són molt més dramàtiques que còmiques.

Una bona proposta per a passar una estona entretinguda.

Sèries: Treme

(cliqueu i escolteu per anar entrant al món de Treme)

Els creadors de The Wire ens transporten ara, amb Treme, a Nova Orleans. No patiu. Només he vist dos capítols d'aquesta sèrie, per tant, res de spoiler. Les trames tot just s'estan construint i els personatges s'estan presentant. Però és suficient per veure que Treme pot ser un gran descobriment. Un altre gran producte de la factoria HBO.

En aquest cas ens situen en la pura destrucció que va patir Nova Orleans després del pas de l'huracà Katrina. I no ho fa de manera assèptica, no. La crítica al govern dels Estats Units és dura, molt dura. Un huracà és un fenòmen natural, la destrucció del Katrina és obra de l'ésser humà. Aquesta és una de les tesis principals. La reconstrucció de la ciutat i de les vides dels personatges i la lluita per la supervivència, amb les alegries i les misèries que això suposarà, són el fil conductor de la sèrie.




La trama transcorre a través d'un protagonisme coral. És difícil, com passa a The Wire, detectar un protagonisme principal. I és que tinc la sensació que els autors volen reflectir les vivències d'una col·lectivitat. Nova Orleans com a protagonista. I què millor per aconseguir-ho que dibuixar trames allunyades de l'individualisme i de protagonismes estèrils?

A mesura que vagi avançant la sèrie, segurament aniré afegint algun comentari. Però no puc acabar sense fer menció a un element que sí que és protagonista principal: la música. Música de principi a fi. Blues i jazz per donar i per vendre. Blues i jazz del bo i interpretat per grans músics.

Fet aquest tastet, ara toca gaudir del menú complert.

Sèries: Misfits

He necessitat només una setmana per a consumir, compulsivament, les dues primeres temporades de Misfits. Una mica de trampa hi ha, i és que aquesta sèrie britànica consta de només 6 i 7 capítols en les dues temporades, quan l'habitual és que cada temporada tingui 13 capítols.

Misfits és una sèrie del canal digital britànic E4, i que va començar a ser emesa a finals de l'any 2009. De moment s'han emès dues temporades. Ara estem a l'espera d'una tercera.

Tenia bones referències, i de gent de confiança, sobre la sèrie. Però, la veritat, és que ha superat les espectatives que me n'havia fet.

D'entrada és una sèrie difícil de situar en un gènere concret. Podríem parlar d'una sèrie dramàtica. Però també còmica. I, per què no?, de ciència ficció. Segurament acaba sent una barreja de tot això.

El que crec que la fa més interessant és el to britànic. No només marcat per la ironia present en tot moment, sinó per la construcció d'uns personatges que, de partir d'una sèrie nord-americana, serien, segurament, radicalment diferents. És difícil trobar super-herois més humans i amb situacions més dramàtiques i realistes. Un grup de cinc joves semi-delinqüents que viuen en suburbis britànics i que, de sobte, reben uns estranys poders sobrenaturals són garantia d'aventures sòrdides, en mans de guionistes anglesos.

Menció especial mereixen dos dels personatges. Als seguidors de Misfits no crec que els estranyi que em refereixi a Lauren Socha i a Robert Sheehan. Els personatges que interpreten (Kelly i Nathan) són tant diferents a la resta, que es converteixen sovint en els ganxos principals dels capítols. Tot i això, a mesura que avança la trama, el tímid Simon va agafant un protagonisme ascendent gràcies, entre d'altres coses, a una molt bona interpretació d'Iwan Rheon.



M'enduc la sensació que, en general, els guions dels capítols són força rodons tot i que, en alguna ocasió, les trames episòdiques coixeixen. Malgrat tot, en pocs moments he perdut l'interès de fixar-me en què estava passant a la pantalla.

I vull destacar dos números 4. Si el capítol 4 de la segona temporada és un molt bon capítol, crec que estic en condicions de dir que el quart episodi de la primera temporada és del millor que he vist en una sèrie de televisió. S'ha de veure. Això sí, també us confesso que els dos darrers capítols de la segona temporada m'han decebut un pèl. El llistó estava massa alt.

Ara, a esperar que comenci la tercera temporada.

Mentrestant, a gaudir d'altres sèries i, també, de la banda sonora de Misfits, que és un altre dels símbols d'identitat d'aquesta bona sèrie.

Sèries

Six feet under

Definitivament, la collita cinematogràfica de l'any 2011 és de les més fluixes que recordo. Fins al punt que gairebé se m'han passat les ganes d'anar al cinema. I és que el més atractiu que hi ha hagut darrerament a les cartelleres ha estat El Padrino, El Padrino II i El Gran Dictador, que han passat aquestes setmanes als cinemes Verdi de Barcelona. Per cert, que ara hi podem veure també El Gatopardo, Érase una vez en América i Tiempos modernos.

Aquest panorama desolador el nota La Llanterna Màgica. I jo, clar. La solució, per a mi, està sent la immersió en el món de les sèries de televisió que, tot sigui dit, estan vivint un fenomen a la inversa del que, sembla, pateix el cinema: es produeix una apassionant competició per qui fa una sèrie millor. Gràcies.

Confesso que fins fa poc, tanta ràbia em feia la proliferació de Codis da Vinci al metro, com la passió semi-histèrica cap a determinades sèries televisives. La, diguem-li ràbia, cap a dans browns diversos als transports públics continua més o menys viva. El meu sentiment cap a les sèries, ha canviat. Si fa un any jo no veia cap de les sèries que monopolitzaven converses (em vaig arribar a sentir marginat per no tenir ni idea què era i de què anava Lost), he de dir que els darrers dotze mesos les sèries han sobrepassat amb escreix el cinema. També és cert que és una opció més barata (pirata). I això en temps de crisi i atur té el seu pes.

Total, que no us estranyi que a partir d'ara vagi fent comentaris sobre les sèries. No oblidaré el cinema, però tal com està la cartellera, crec que abundaran més les opinions sobre la petita pantalla.

Per començar, us faig un llistat de quines sèries estic veient o he estat veient aquests mesos i en quin episodi estic. Segurament aquesta llista serà la protagonista dels propers posts. Potser me'n deixo alguna, però la relació vindria a ser aquesta:

Boardwalk Empire: Capítol pilot.
Carnivàle: Les dues temporades senceres.
Downtown Abbey: 2 capítols.
Generation Kill: 4 capítols.
How I met your mother: Capítol pilot.
In treatment: 20 capítols.
The Kingdom: 6 capítols.
Mad Men: Primera temporada i un capítol de la segona.
Misfits: Dos capítols.
Six Feet Under: Primera temporada i 5 capítols de la segona.
Sons of Anarchy: Les tres temporades.
The Sopranos: Primera temporada.
The wire: Capítol pilot.
Twin Peaks: 8 capítols.

Per cert, parlant de sèries, clicant aquí podeu llegir el post que vaig fer després d'assistir a una conferència de Richard Price, un dels guionistes de The Wire.

Cap a la segona temporada de "Sons of Anarchy"

En una setmana em vaig cruspir la primera temporada sencera. M'he pres una setmana de "vacances", i avui hi torno. Avui m'endinso en la segona temporada de "Sons of Anarchy". I, ho destaco, perquè és la primera sèrie de la qual en completo una temporada sencera.

Comprendreu, doncs, que és una sèrie que m'està agradant molt. I m'agrada per uns quants motius.

En primer lloc, es tracta d'una sèrie amb personatges potentíssims. Construits de manera brillant, i interpretats de forma molt solvent. Gairebé tots els personatges, i n'hi ha molts, tenen un atractiu innegable. Fins i tot aquells que, objectivament, t'han de caure malament.

L'estructura dramàtica del guió és tremendament eficaç. Els girs són constants, i els moments de ganxo que t'impedeixen treure la vista de la pantalla són continuats.

Els temes tractats també són, per a mi, atractius. En la sèrie es tracten temes d'actualitat, temes de gran dramatisme social, però també temes de molt debat interior dels personatges. I això, en una sèrie on els protagonistes són una banda de "moteros", no deixa de sorprendre.

L'estètica de la sèrie també és un dels seus pilars. Una estètica que barreja l'aridesa d'una ciutat del sud de l'Amèrica del Nord, la certa sensació de brutícia viril (deixeu-m'ho dir així) dels personatges, amb l'atractiu innegable de les motos i les carreteres on passa part de l'acció.

I la música, un element essencial més de la sèrie, que li fa adquirir una atmosfera rockera evident.

En definitiva, una molt bona sèrie. O, com a mínim, una molt bona primera temporada. Ara m'endinso a la segona.

(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

Sons of Anarchy

Hi ha dies que, pel que sigui, penses que mereixes fer-te un auto-regal. Hi ha qui ho soluciona comprant-se roba, hi ha qui ho arregla menjant-se un bon brownie. Ahir jo tenia un dia d'aquests. Mereixia fer-me un auto-regal. Per això vaig entrar a l'FNAC i em vaig endur la primera temporada de la sèrie "Sons of Anarchy" ("Fills de l'Anarquia").

De moment he vist només un capítol i part del segon. Però em dóna la sensació que és una bona sèrie i, per tant, un bon auto-regal.

A mesura que vagi veient més capítols, aniré informant.

(recorda que clicant aquí, podràs votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

Richard Price: "No saps que ets bo fins que no escrius la història que portes dins"

Vaig assistir ahir al vespre a una conferència que el novel·lista i guionista nord - americà, Richard Price, oferia al Caixa Fòrum de Barcelona. Us en reprodueixo aquí un resum:

Un dia vaig dir que si tingués el control absolut de la meva vida, em quedaria tot el dia tombat al meu sofà veient la tele. Però ara us he de dir que sóc massa feliç per veure molt la TV. Tot i això, hi he dedicat moltes hores i m'ha permès sobreviure.

Si només tens una hora per narrar una història, que amb publicitat són 41 minuts, no tens espais per a grisos. Però si tens 12 hores (12 capítols), pots establir les coses com si fos una novel·la. Tot i que has de saber que una sèrie no és per res una novel·la.

La televisió actual és el mateix de sempre: narrar una història. Si volguéssim fer una revolució real a la televisió, el que hauríem de fer és eliminar la narrativitat.

“The wire” és una sèrie anti-televisiva pel que fa a l'ús del temps. De fet no va tenir cap èxit quan es va estrenar. La realitat és que els que l'escrivíem no ens hi jugàvem massa perquè no hi havia molta audiència. I el cert és que pots fer les coses bones quan et deixen en pau. L'audiència va anar tant malament que en la tercera temporada, per intentar arreglar-ho, ens van posar en prime time del diumenge. La millor hora de la setmana. Llavors la NBC va emetre “Dones desesperades” a la mateixa hora que nosaltres, i ens va menjar vius.

A la quarta temporada HBO es va donar per vençuda. I vam haver de lluitar molt per a que es pogués rodar. De fet vam necessitar un any per a convèncer-los. I la quarta temporada és la millor. Al final l'HBO va permetre una cinquena temporada per vergonya de no ser els que es carregaven una sèrie com “The wire”.

El talent no es pot ensenyar. Jo sempre utilitzo una metàfora: un carril ràpid no pot fer que una persona lenta vagi ràpid. Però sí que pot fer que una persona ràpida vagi ràpid. Això és el talent. I el cert és que no saps que ets bo fins que no escrius la història que portes dins.

Per a tenir possibilitats d'escriure per a la TV has de ser capaç d'escriure ràpid, has de tenir una idea molt forta, i has de tenir un personatge fort. Has de tenir un Toni Soprano.

Un dels errors de “The wire” és que David Simon, el creador de la sèrie, creu en la democràcia. I aquí això no funciona. El problema és que McNulty és un personatge que no sobresurt de la resta. Però en el fons el miracle va ser que va crear un producte atractiu sense que cap personatge sobresortís sobre la resta.

A mi m'agrada escriure novel·la. La resta es feina. Per a mi un guió és una situació. En canvi, una novel·la és un sentiment sobre una situació. Un guió és exterior a la meva persona, és situacional.

Cada història té una forma diferent de ser narrada. No hi ha una forma d'aprendre. A mi m'agrada capbussar-me en coses que no conec. I fer d'això un principi, un començament d'alguna cosa. Però només és això, un principi. Després tens molt camí per desenvolupar.

Los Soprano: M'agrada. Té un protagonista fort i consistent que dóna joc als altres.

Sexe a la ciutat: M'encanten les sabates de taló!

Els Tudor: és una cosa de vampirs, però sense ullals.

Dos metres sota terra: M'agrada perquè tracta sobre el negoci dels funerals. Tot i que després acaba convertint-se en una telenovel·la. Però m'agrada.

Dexter: És divertit. Té carisma propi. És divertida però no la mires com si miressis The wire.

True blood: És de nenes! Però és un negoci.

Mad men: té coses bones, però és el triomf de la nostàlgia. Abans per veure el Playboy t'havies d'amagar al lavabo. Ara no. Aquesta sèrie és com si tinguessis nostàlgia d'això. Nostàlgia de fumar molt i de beure molts Martinis.

Lost: M'agrada el tio “gordo” de Lost! Ja no saben què collons fer amb la sèrie i els productors s'estan tornant bojos. Però a mi m'encanta el tio gordo! Fa sis anys que la fan i cada cop està més gordo!

Generation Kill

Acabo de veure el primer capítol de la mini-sèrie "Generation Kill". Me'n queden sis. Es tracta d'una sèrie basada en el llibre escrit per Evan Wright, on explica la seva experiència com a reporter de guerra acompanyant un batalló de l'exèrcit nord-americà durant la primera fase de la guerra d'Iraq.

Com que només he vist un dels sets capítols dels quals consta la sèrie, no en puc fer una valoració global. Però el que puc dir d'entrada és que em recorda, i molt, a "Redacted" de Brian de Palma. Tant per la forma de rodar, com pel clar to crític cap a la guerra d'Iraq i l'actuació de l'exèrcit dels Estats Units.

Crec que valdrà la pena. Com també val la pena que, qui no l'hagi vist, recuperi "Redacted".